divendres, 31 de juliol de 2015

Llibres vingueren...

Ja sé que hi ha qui no s’ho creurà, però llegint blogs per aquests internets del senyor (abans tot això eren camps), he arribat a llegir coses que demostren fins a quin punt hi ha propietaris de blogs sobre llibres que estan més pirats pels llibres que jo mateixa, que ja és dir. Pirats piradísims...

Sembla que hi ha altra gent –molta altra gent- que llegeixen i que compren llibres, com a mínim de la meva generació o de generacions anteriors; els joves no sé si tenen els mateixos referents... Diuen que ara ja no es venen llibres, que no es llegeix, però a la xarxa se’n parla, i molt. I s’hi llegeix.

* * *

Un, per exemple, té 750 llibres... sobre llibres!, això sense comptar els llibres que té, diriem-ne normals, que també en té una bona pila, i que encara no s’ha atrevit a comptar-los.

L’altre confessa que ha posat llibres a la maleta per les vacances, que han passat les vacances i no els ha llegit, però que els llibres li han fet molta companyia, i que ara farà un altre viatge i que posarà a la maleta altres llibres. Li encanta triar-los, tocar-los, manipular-los, i dur-los amunt i avall, a més de llegir-los... I encara que no els llegeixi.

Un altre confessa que compra per internet tota mena de llibres de poesia descatalogats d’autors desconeguts o oblidats. Saber que així proporciona vida a uns llibres que d’altra manera llanguirien l’omple de satisfacció. I aquestes recerques per tota mena de llibreries d’encant l’encanten.

També llegeixo en el blog d’un altre lector que acaba d’esgotar les lleixes disponibles a casa seva per acollir els llibres, i no sap on els posarà a partir d’ara, perquè ja no hi cap.

Una de les poques lectores i col·leccionistes de llibres que em trobo aconsella als que se’ls ha acabat l’espai disponible per llibres i no caben a casa de repassar les lleixes, i desfer-se dels llibres passats, com feia Helen Hanff. Les dones, es clar, sempre pensant en l’ordre i la neteja!

Una altra noia explica que, cada cap d’any, porta a la biblioteca tots els llibres que ha llegit l’any anterior i que no li han agradat; es queda els que li han agradat, i en compra molts, gairebé un a la setmana.

Fa anys vaig llegir al blog d’un poeta que necessitava estar físicament a l’habitació on tenia els llibres i tocar-los-hi els lloms (dels llibres), mentre escrivia. Això, que a mi em va semblar un pèl estrany, es veu que no ho és gens ni mica. He llegit de molta gent que acaricia els lloms dels llibres, no sé ben bé perquè...

* * *

De la mateixa manera que mai s’ha acabat d’entendre la relació entre els casaments de models despampanants amb esportistes milionaris...

... tampoc s’ha acabat d’entendre mai la relació entre el col·leccionisme de llibres i els amants de la lectura; i la recerca, acumulació, o el transport de llibres; i la lectura i l’escriptura. S’idolatra l’objecte llibre, però també es llegeix i s’escriu molt.

* * *


I, en tot aquest temps, només m’he assabentat d’un sol col·leccionista de llibres que no els llegís o que no els comprés per llegir-los: era un inversor en  primeres edicions. Curiosament, era un escriptor de best-seller...

dijous, 30 de juliol de 2015

El viatge i la biblioteca

Ja sé que és un tòpic molt transitat dir que els llibres (la lectura) ens poden transportar a altres llocs, llunyans o propers, i ens permet viatjar, en l’espai i/o el temps, a la realitat i/o a la ficció.

El problema sol ser “la qualitat” del viatge. Costa molt ser transportats a un altre món amb tots els ets i uts, un altre món de debò, un món on es desdibuixin (o es reforcin) els nostres referents, un altre món coherent amb si mateix i/o que complementi el nostre, un món que s’aguanti i aguanti lectures, i/o que ens intrigui i interessi i delecti en una sola i espectacular lectura; les millors històries són les que ens atrapen així.

Viatjar, concentrar-s’hi prou per aconseguir ser transportats, és difícil, sobretot a mesura que ens fem grans i ens passa l’edat d’agafar-nos-ho tot tan a la valenta.

I aconseguir concentrar-se prou per escriure alguna cosa que transporti encara més, més quan cada llibre que hem llegit i que admirem ens sembla una proposta diferent de viatge, i encara que en el fons, sempre estàs viatjant a l’interior de l’ànima d’una altra persona.

Escriure és també intentar explicar un espai i un temps, una manera de veure i fer les coses, una veritat que potser als altres ens pot sembla llunyana: cada persona constitueix un profund misteri per a les altres persones. Però tots som persones, al cap i a la fi, tots hem de fer el nostre camí personal des del bressol fins a la tomba. La única diferència seria que només alguns sentirien la necessitat d’explicar-ho per escrit.

* * *

A mi les millors maneres d’explicar aquest camí personal, les millors propostes de viatge, sempre m’han semblat les que fan els poetes. Sempre he tingut la literatura que s’expressa en poemes com al millor, la més elevada. Encara que jo no escrigui poemes, la meva prosa s’alimenta d’aquesta mena de poesia.

* * *

Un cop s’ha aprés a orientar-se entre llibres... es pot arribar a viatjar (fugir?) molt bé, molt ben acompanyada, i contenta.

Tan de bo pogués ser així per sempre, entre llibres i posts.


dimecres, 29 de juliol de 2015

...

«Intentar dir que el llibre electrònic acabarà amb el llibre de paper és com dir que l’ascensor acabarà amb les escales.»  – Enrique Redel – (editor) – Editorial Impedimenta – Blog ¡A los libros!

dimarts, 28 de juliol de 2015

...

«A la darrera Feria del Libro de Madrid, un conegudíssim escriptor de best-seller em va assegurar que tan li feia la qualitat literària de les seves obres, que el que desitjava era vendre molts llibres, encara que fossin escombraries. No desitjo pertànyer a aquest grup. Vull fer una prosa bonica i estètica.» – Jesús Maeso de la Torre – (novel·lista) – Blog ¡A los libros!

dilluns, 27 de juliol de 2015

El típic post del dia

El problema de pretendre publicar un post al dia és que de vegades se sent que no hi ha res a dir, aquell dia...

Això és mirar l’abisme, això és l’horror vacui, això és horrorós...

Tinc la sensació que els meus post són repetitius i molt tòpics... M’haig de reprogramar... Com ho diuen ara..., que cal reinventar-se?

No valdria més publicar menys, però fer post més variats? És com si això fos un restaurant i només es servissin amanides: l’amanida de la casa, l’amanida amb salsa, la nostra famosa amanida... i que no es tingui en compte  que hi pot haver comensals que no siguin vegetarians... Per què no servir algun bistec, de tan en tant?

Per què em deixo abassegar per aquesta auto-imposada obligació de publicar un post al dia? No és una mica absurd?

En fi.


Hi pensaré. Com deu ser això de l’auto-reprogramació? És possible reinventar-se? No és millor se fidel a una mateixa, a les pròpies repeticions i tòpics? Hi ha altre remei que se sempre la mateixa? Els llibres de la casa, els llibres amb salsa, els nostres famosos llibres...

diumenge, 26 de juliol de 2015

La difícil solitud

... a vegades...
... per a una persona normal...
... per a una persona jove normal...
... ser acceptat pel grup...
... és més important que pensar...
... o que treure conclusions per si mateix/a...


Però, a mesura que et fas gran, i t’adones que és millor estar sol/a que mal acompanyat/da, i a mesura que creix la teva força interior per estar sol/a, també t’adones més que mai de com n’és de difícil, d’estar-hi.

dissabte, 25 de juliol de 2015

Sonetologia

... de llegir els Sonets de Shakespeare en trec la conclusió que...

... escriure bé és dir la veritat sobre el què es pot arribar a experimentar i a patir per amor...

... mentre es fan belles metàfores sobre el pas del temps i tot allò que romandrà...

... que no serà l’amor, precisament...


... sinó les belles paraules que en parlen...

divendres, 24 de juliol de 2015

El blogs també són literatura actual

Llegint el meu blog –i observant la meva biblioteca- podríeu arribar a preguntar-vos... és que aquesta persona, a l’hora de llegir literatura actual, només llegeix blogs, no llegeix llibres publicats d’autors contemporanis actuals?

Doncs potser tindríeu raó. No m’hi havia fixat, però és així, hi ha una llacuna a la meva biblioteca en això. I no és una cosa premeditada.

La literatura actual em fa una mica de por. Amb això de por vull dir que em fa por comprar llibres que no perdurin, i que al cap d’un temps ja no tinguin interès.

Quan m’assabento que surt (novetat) un llibre que podria ser interessant (de ficció novel·lesca, s’entén), penso: si d’aquí deu anys encara se’n parla, m’ho pensaré...

Suposo que aquest és el problema, precisament. Tan pensar-m’ho, tan pensar-m’ho, i passa el temps i no se’n torna a sentir a dir (d’aquell llibre en concret), ni gall ni gallina... excepte en comptades excepcions.

El problema és què, quan fa deu anys que un llibre ha estat publicat, com a molt en queda l’edició de butxaca! (Encara que encara se’n parli).

I així, comptat i debatut, acabo per no comprar gaire, per no dir gota, literatura actual. (Com a mínim ficció novel·lesca actual).

* * *

Per assabentar-me de l’actualitat de la literatura actual, m’estimo més llegir blogs i articles periodístics per internet. A mig camí entre el dietari i la creació, un post nou sempre és un peixet acabadet de pescar. Més actual, impossible. I no t’has de comprometre, adquirint l’exemplar, a què el seu valor perduri.


Sé que hi ha qui s’ha rigut molt d’allò que sempre dic: “Jo només compro llibres bons”. Però és així. I els llibres bons poden ser novetats, però no acostumen a trobar-se a la taula de novetats, aquella típica taula de novetats novel·lesques actuals que acostuma haver-hi a totes les llibreries...

dijous, 23 de juliol de 2015

Tossuderia

Fa uns dies, no sé on (no sé si llegit o escoltat), m’he assabentat que els esports són el contingut més programat als mitjans de comunicació de masses.

Ja ho sé: no ho haguéssiu endevinat mai!

Ara, és evident que siguen així les coses, no cal pas que jo en parli al blog, d’esports... (I qui diu d’esports diu de futbol, i qui diu de futbol diu del barça). No cal que parli del barça. Per què? Per tenir moooltes més visites que parlant de llibres? Doncs no; sóc ferrenya.


I ja ho sé: tampoc ho haguéssiu endevinat mai.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Deu grans autors que no llegeix ningú

«En su formato digital, brillantes revistas literarias como The White Review, Quarterly Conversation o Words Without Borders, están entre las más visitadas en lengua inglesa, pero donde se está produciendo ahora una buena movida es en LitHub (Literary Hub), un centro de ideas activo y divertido, donde ayer leí Diez grandes escritores que no lee nadie, un artículo de Stephen Sparks, “ensayista ocasional” y librero en Green Apple Books on the Park, San Francisco.

He especulado con lo siguiente: si este ensayo de Sparks hubiera sido leído por todas las personas que aún leen en el mundo, habría llegado al 0,017% de la población mundial, pues el resto de la humanidad, según últimas y fiables estadísticas, no lee absolutamente nada.

¿Y qué habrían encontrado? La lista de Sparks es muy subjetiva y por tanto excluyente: Marcel Schwob, Mary Butts, Marguerite Young, João Guimarães Rosa, Julien Gracq, Augusto Monterroso, Jane Bowles, Rosemary Tonks, Driss ben Hamed Charhadi y Fran Ross. Y fácilmente discutible, porque algunos de estos autores todavía son leídos. Por ejemplo: si no me equivoco, los chinos acaban de traducir La oveja negra, de Monterroso.

Sparks no se detiene mucho en cada uno de los infortunados escritores, pero tiene siempre palabras compasivas para ellos. Así de Marcel Schwob, por ejemplo, viene a decirnos que es un escritor enormemente influyente y sin embargo sin lectores, aunque su presencia en Jarry, Borges, Bolaño y Michon le permite seguir vivo en la obra de los otros. En Mary Butts la tendencia al escándalo oscureció sus méritos literarios. Jane Bowles no para de ser continuamente “redescubierta” y poco después siempre abandonada. Fran Ross se adelantó demasiado a su tiempo y en 1974 su mejor libro no encajó dentro del movimiento del Black Power. Marguerite Young empleó tantos años en terminar su novela —más de dos décadas para Miss Macintosh, My Darling— que su público dejó de esperarla.

A Rosemary Tonks le horrorizaba no leer un libro que no fuera la Biblia y decidió ocultarse de la vista de todos (mejor que el propio Salinger). A João Guimarães Rosa le tradujeron torpemente en Estados Unidos su mejor libro, Gran Sertón: Veredas. Y como encima esa gran novela es una especie de Ulises brasileño, hoy está descatalogada. A Julien Gracq le gustaba ser un desconocido incluso en su casa natal y va ya camino de conseguir un feliz anonimato en la eternidad.

En cuanto a Monterroso, dice Sparks que le faltó la buena fortuna de Borges. “No escribas nunca para tus contemporáneos, hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso”, recomendaba Monterroso en su irónico Decálogo del escritor. ¿Será algún día célebre mundialmente y alcanzará esa cima del 0,017?

Pero por dios, ¿no es demasiado ridícula esa cifra? En fin, acabo. No queda espacio para el resto de los diez elegidos, una prueba más de lo rápido que perdemos de vista a los grandes. Como dice un amigo, a propósito de escribir máximo para el 0,017 de la humanidad: es como para pensárselo.»

Enrique Vila-Matas
El País


dilluns, 20 de juliol de 2015

L’ideal lector desconegut

Es que, si t’ho pensessis gaire... no escriuries. I molt menys ho escamparies pel món, una cosa així, el què escrius.

Només de pensar que, per a ser llegit, a l’abast de tothom, hi ha una part de mi mateixa, una part molt íntima de mi mateixa, m’agafen tots els mals.

Si fos una persona raonable, em semblaria que m’he begut l’enteniment, per publicar una cosa així. Quina vergonya!

L’única cosa que m’ho fa suportable és que... hi ha tan poca gent que llegeix! (I tan poca gent que em llegeix!)

Els textos hi son, estan exposats a l’abast de tothom, però... els llegeix algú? Doncs no. O molt poca gent. (Per cert, un saludu!)

Es que, pels meus escrits, podria presumir d’haver inventat: la fórmula de la invisibilitat! En seriu.

Pel meu cap ple de paranys, saber-me gairebé invisible és un gran bàlsam, més encara que poder escriure, més encara que poder publicar i més encara que saber-me llegida. No porto gens bé sentir-me a l’abast de la crítica i la burla pels meus escrits per part de gent que no són blocaires.

Més que res, escric per trobar els camins dins del meu cap. I d’això ningú n’ha de fer res, encara que ho esbombi i posi aquesta lectura a l’abast de tothom.


Ai! El meu lector xinès a la Xina, que llegeix en català!

diumenge, 19 de juliol de 2015

Pàgina 2

He fet una pila amb tots els llibres que tinc que encara no m’he llegit. No me n’hauria de comprar de nous fins que no m’hagués llegit tots aquests. Són tantíssims! No m’atraparé mai...

[Això era el 2004. Ara, el 2015, encara sóc allà mateix, però amb molts més llibres... llegits i per llegir.]

Parlar de llibres m’agrada molt, encara que sigui per no dir res i per no arribar absolutament enlloc.

Que en tinc molts? Que en tinc molts que encara no m’he llegit? Que en continuo comprant molts malgrat tot?

[Potser seria això el què em faria semblar extraterrestre... tenir tants llibres que encara no m’he llegit... i no pas llegir llibres que no són novel·les... que, al cap i a la fi, tampoc seria tan estrany... els llibres d’autoajuda no són novel·les i tenen molt èxit, hi ha molta gent que en llegeix...]

Parlar dels llibres m’alleuja, em consola i em reconforta, com qui en plena canícula posa els peus dins l’aigua fresca. Fa que no em senti tan buida. Parlar dels llibres m’anima. Avui, escriure aquest petit tros m’ha salvat d’un dia més aviat desagradós.


dissabte, 18 de juliol de 2015

Pàgina 1

Estic llegint aquest llibre que és el best-seller de la temporada. Me l’ha deixat (o encolomat) una companya de feina.

A mi en principi no m’interessava pas gaire llegir-lo, però com que a la feina les altres dues companyes l’han llegit – i els ha agradat tant, n’estan entusiasmades! - em sento pressionada per a llegir-me’l jo també, més que res per quedar bé amb elles.

No vull que em mirin com una cosa estranya, que és el que passaria si els digues els llibres que de debò llegeixo.

[Si quan passa això haguessin sabut que en el futur arribaria a llegir llibres que no són novel·les, i que m’agradaria, s’haurien pensat que era extraterrestre. I a més no els hagués interessat gens ni mica.]

Es clar que aquesta pregunta de què llegeixo realment no me l’ha pas feta mai, i potser tampoc hi hagi el perill que me la facin mai. Elles en tenen prou de saber que llegeixo el que elles llegeixen, que llegeixo el que llegeix tothom. En el meu cas això no seria del tot veritat, però, ja dic, dubto que algú s’interessi pel tema i m’ho pregunti.

* * *

A favor de la lectura d’aquest llibre que en principi no m’atrau gaire, però, haig de dir que, com a persona que escriu, potser m’anirà bé llegir-lo i saber de què va el best-seller de la temporada. Fins i tot podria intentar analitzar el perquè del seu èxit. Cosa que en realitat m’interessa més que el llibre en si. Per què això té èxit, i altres coses no? Per què aquest llibre és la mena de material que té èxit entre persones com les meves companyes de feina? Es la mena de material que té èxit entre la gent que llegeix llibres, però que no saben gaire de literatura. I dic això amb el màxim respecte per qualsevol que llegeixi. A més, si es vol escriure un best-seller, que sembla que en general és el que s’ambiciona, s’haurien de tenir en compte aquesta mena de lectors per sobre de qualsevol altra cosa. 


divendres, 17 de juliol de 2015

La fi d’aquesta taronja

Buenu, després de tants posts, sento que aquesta taronja ja està prou espremuda.

Potser algú es pregunti per què n’he parlat tant, i si ha estat una cosa premeditada.

No ha estat una cosa premeditada.

Per què n’he parlat tant, doncs?

* * *

Segurament podríeu respondre-ho més bé vosaltres que jo, això.

Tranquils, no us demano pas que em parleu a mi mateixa de mi mateixa. Parlar d’un mateix és gran esport, i no cal gens ni mica d’ajuda per practicar-lo.

* * *

No sé perquè n’he parlat tant, simplement ha sortir així.

Però m’ha agradat; m’he agradat a mi mateixa parlant-ne tant...

* * *

Demà hauré d’aixecar un altre dia, hauré de fer rodolar altres històries, i vindran altes posts que parlaran d’altres coses... El vent dels bits escamparà l’escriptura...

Però, no es pot escriure res, ni arribar enlloc en l’escriptura, si no és amb el què han escrit escriptors com aquest dins el cor.


dijous, 16 de juliol de 2015

La síndrome d’Stendhal

No podia acabar de parlar d’aquest llibre: Roma, Nápoles y Florencia, i no mencionar la síndrome d’Stendhal. La famosa síndrome d’Stendhal. (Que és per això que és conegut aquest llibre, i una de les raons per les que jo volia llegir-lo a priori).

La síndrome d’Stendhal es produeix quan el gaudi de la bellesa artística ens pot portar fins al malestar físic. (O a una impressió física molt forta).

O sigui, en altres paraules, que quan veient un quadre molt bell t’arribes a marejar, això és la síndrome d’Stendhal.

* * *

Voldria que es tingués en compte que, quan Stendhal va experimentar això, fa dos-cents anys, a Florencia (per altra part una de les ciutats més boniques del món), no hi havia ni tele, ni mòbils, ni mitjans de comunicació de masses.

També voldria que es tingués en compte que Stendhal s’agafava l’art molt seriosament, que era una ment creativa, i que més tard esdevindria un artista de primera magnitud. Que la llavor artística del fresc que va veure va caure, dins el seu cap, en terreny abonat, vaja.

Admirar l’art era una experiència que l’importava, que significava alguna cosa (mooolt) per ell; no com aquell qui mira les diapositives de l’excursió a Torredembarra del cunyat de la portera d’un nebot segon.

* * *

Però, a una persona d’ara, jo, per exemple, li podria passar? Em passaria, a mi, una cosa així?

Tampoc sé se ningú a qui li hagi passat, no sé de ningú, al món real, que ho hagi experimentat. No d’aquesta manera i amb aquesta intensitat, com a mínim.

Per la majoria de persones reals del món real que conec l’art és “avorrit”, i no és res capaç de transportar-los, (i molt menys a un altre món). Per ells, els museus són llocs agradables per fer una bacaineta i descansar del cansament del viatge turístic, per seure i reposar una mica de tant anar amunt i avall amb gorra i pantalons curts.

* * *

Moltes persones recorren quilòmetres, creuen països, travessen continents, per anar a veure quadres, estàtues, monuments... i això està molt bé... però... els veuen realment? Què veuen realment?

O només hi fan una ullada de cinc minutets per poder dir que hi han estat, s’hi fan una foto, i tornen sense haver-se assabentat de res “artístic”? (Beyle hi ha va anar moltes vegades, a admirar els seus quadres!)

Potser les construccions els hagin impressionat realment (els edificis, els monuments, potser són el que més s’apreciaria sense formació artística; quadres, frescos i estàtues potser costaria més), però, a cinc minutets per monument, no es pot pas experimentar cap síndrome de res, em sembla.

També em sembla que la velocitat del món actual, tan ansiós sempre de novetats, flueix en contra de l’apreciació tranquil·la d’una obra d’art. El mandat és que s’ha de veure com més coses millor, i no s’ha de perdre gaire el temps en una mateixa cosa.

* * *

Hauria de sortir més de casa, fer més turisme, viatjar, per observar si això de la síndrome d’Stendhal s’experimenta o no s’experimenta realment.

Henry Bayle ho va experimentar, i per ell va ser real, vale... però, que en un simple viatge turístic, sense saber res dels quadres, es pugi arribar a experimentar... em sembla una llegenda urbana...

Una cosa és quedar impressionat, i l’altre molt diferent la síndrome aquesta, això de quedar totalment aclaparat...

Reaccionar físicament a un estímul només sensorial ha de ser molt difícil...

* * *

Embriagar-se de bellesa artística em sembla un concepte molt atractiu... però... també em sembla que hi ha molta part de llegenda urbana en tot això de “l’embriaguesa de l’art”.

I també hi hauria molt a discutir si per apreciar la bellesa cal formació prèvia o si sense saber res del que vas a veure pots arribar al mateix efecte aclaparador.

Estic convençuda que la majoria de vegades a l’apreciació de l’autèntica grandesa artística s’hi arriba a través dels ulls de la raó.

Stendhal hi va arribar a través dels ulls de l’ànima, però és molt difícil que l’art arribi a ser tan important per a algú com ho va ser per ell.


dimecres, 15 de juliol de 2015

...

«Las cosas que necesitan las artes para prosperar son con frecuencia contrarias a aquellas que necesitan las naciones para ser felices.»

«Llegamos al gobierno de la opinión; así que la opinión no tendrá tiempo para apasionarse por las artes. ¿Qué importa? La libertad es lo necesario, y las artes algo superfluo, de lo que muy bien puede uno prescindir.»

«La admisión de las mujeres a la igualdad perfecta sería la señal más segura de la civilización; multiplicaría por dos las fuerzas intelectuales del género humano y sus probabilidades de ser feliz.»

«¿Por qué en la desgracia proporciona placer oír cantar? Porque, de una manera oscura y que no intimida al amor propio, este arte hace que creamos en la piedad de los hombres: convierte el dolor seco del desdichado en dolor añorante; hace correr las lágrimas; su consuelo no va más lejos.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

dimarts, 14 de juliol de 2015

...

«Mi debilidad va más lejos: veo en las iglesias muy antiguas copias de los templos paganos. Los cristianos, triunfantes tras tantos años de persecución, demolían con rabia un templo de Júpiter, pero construían al lado una iglesia a San Pablo. Se servían de las columnas del tempo de Júpiter que acababan de destruir; y, como no tenían ni idea de bellas artes, copiaban sin darse cuenta el templo pagano.»

«Los monjes y el feudalismo, que son ahora el peor de los venenos, fueron cosas excelentes en su tiempo: entonces no se hacía nada por vana teoría; se obedecía a las necesidades.»

«Toda imaginación conmovida por la música emprende el vuelo,»

«Me he visto arrastrado por recuerdos deliciosos. Dan las dos: el Vesubio arde; se ve manar la lava. Esa masa roja se recorta contra un bellísimo horizonte oscuro. Me quedo tres cuartos de hora contemplando este espectáculo imponente y tan nuevo, asomado a mi ventana en el séptimo piso.»

«No diré nada de Pompeya: es o más sorprendente, lo más interesante, lo más entretenido que haya visto; sólo a través de ella se conoce la antigüedad.»

«Los nuestros no pueden alcanzar a entender que los antiguos no hicieron nunca nada para adornar, y que para ellos lo bello no es más que el donaire de lo útil. ¿Cómo podrían nuestros artistas leer en su alma? Son sin duda hombres llenos de honor y de talento; pero Mozart tenía alma, y ellos no la tienen. Nunca un sueño profundo y apasionado les ha hecho cometer locuras; por eso tiene la banda negra, que ennoblece.»

«Lo más curioso que he visto en mi viaje es Pompeya; se siente uno transportado a la antigüedad; y, a poco que se tenga la costumbre de creer sólo lo que está demostrado, inmediatamente sabe uno de ella más que un erudito. Es un vivísimo placer ver cara a cara esa antigüedad sobre la que se han leído tanto volúmenes. He vuelo hoy a Pompeya por undécima vez. No es el lugar para hablar de ello.»

«El vulgo les es necesario a los grandes hombres, como los soldados al general.»

«Aquella alma tan elevada no vio que la condición sine qua non para escribir algo pasable de política es aislarse de los pequeños roces personales a los que haya uno podido exponerse.»

«Según salía del museo de pinturas antiguas (...), me he cruzado con tres oficiales de la marina inglesa que entraban. Hay veintidós salas. Ha partido al galope para Nápoles; pero antes de llegar (...) me han alcanzado los tres ingleses, que me han dicho por la noche que esos cuadros eran admirables y una de las cosas más curiosas del universo. Han pasado en ese museo entre tres y cuatro minutos.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos


dilluns, 13 de juliol de 2015

...

«Apuesto a que no adivináis la ocupación de esta compañía de labradores: improvisaban, cada uno a su turno, cuentos en prosa al estilo de las Mil y una noches. He pasado una velada deliciosa escuchando esos cuentos, desde las siete hasta medianoche. Mis huéspedes estaban al principio junto al fuego, y yo cenando en mi mesa: han visto mi atención, y poco a poco me han dirigido la palabra. Como siempre aparece un encantador en esas historias tan bonitas, les supongo un origen árabe. Una sobre todo me ha impresionado tanto que la pondría por escrito si pudiera dictarla. Pero ¿cómo acometer uno mismo la tarea de escribir treinta páginas?»

«Comparo esta velada con la que pasé en la Scala, el día de mi llegada a Milán: un placer apasionado inundaba mi alma y la fatigaba; mi espíritu hacía esfuerzos para no dejar escapar ningún matiz de felicidad y de voluptuosidad. Aquí, todo ha sido imprevisto, un placer del espíritu sin esfuerzo, sin ansiedad, sin palpitaciones del corazón; era como un placer de ángel.»

«El ideal es un potente bálsamo que duplica la fuerza de un hombre de talento y mata a los débiles.»

«admirable soledad de la campiña de Roma; efecto extraño de las ruinas en medio de ese silencio inmenso. ¿Cómo describir una sensación semejante? Han sido para mí tres horas de la emoción más singular: el respeto tenía en ello mucha parte. Para no verme obligado a hablar, fingía estar durmiendo. Habría disfrutado mucho más estado solo.»

«Hay algo de ingenuo y de curioso en mi respeto apasionado por una inscripción verdaderamente antigua. Creo que me pondría de rodillas para leer con más gusto una inscripción  auténticamente grabada por los romanos en el lugar en que, por primera vez, dejaron de huir, después de Trasimeno: en ella encontraría una grandiosidad que por espacio de ocho días proporcionaría materia a mis ensoñaciones; admiraría hasta la forma de las letras. No hay nada que me subleve tanto como una inscripción moderna: generalmente es ahí donde toda nuestra mezquindad estalla de forma repelente con sus superlativos. Reflexiono hoy acerca de mi emoción de ayer: mi paso por Roma, sobre todo la visión de la campiña, me ha puesto nervioso. Hasta estos últimos tiempos he creído de detestar a los aristócratas; mi corazón creía sinceramente ir a la par que mi cabeza. (...) me dice un día: “Veo en vos un elemento aristocrático”. Habría jurado que estaba a mil leguas de ello. En efecto, he descubierto en mí esa enfermedad: tratar de corregirme habría sido necedad; me entrego a ella con deleite.»


«¿Qué es el yo? No tengo ni idea. Me desperté un día sobre esa tierra; me hallo ligado a un cuerpo, a un carácter, a una fortuna. ¿Me he de entretener vanamente en querer cambiarlos, y entretanto olvidarme de vivir? Tonterías: me conformo con sus defectos. Me conformo con mi inclinación aristocrática, tras haber denostado durante diez años, y sinceramente, toda aristocracia.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

diumenge, 12 de juliol de 2015

...

«[la gloria] me parece que es un derecho que uno compra en la librería.»

«El acto de locura por el que se ven todas las perfecciones en el objeto amado de llama cristalización en el círculo de (...)»

«Observé una vez cómo un pastor de los chalés suizos se pasaba tres horas con los brazos cruzados, contemplando las cimas cubiertas de nieve del Jungfrau. Para él, era una música. Mi ignorancia me acerca a menudo al estado de aquel pastor.»

«Mi emoción es tan profunda, que casi roza la piedad. La religiosa oscuridad de la iglesia, la sencilla carpintería de su techumbre, su fachada sin terminar, todo ello habla intensamente a mí alma.»

«Me conduce hasta allí y me deja solo. Allí, sentado en el reclinatorio, la cabeza echada hacia atrás y apoyada en el respaldo para poder mirar al techo, las Sibilas de Volerrano me proporcionaron seguramente el placer más intenso que me haya dado nunca la pintura. Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la veía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme.»

«Tras salir de San Lorenzo, erraba al azar por las calles; contemplaba, sumido en una emoción muda y profunda (los ojos muy abiertos y sin poder hablar), aquellos palacios (...): son fortalezas.»

«Me sentía feliz de no conocer a nadie, y de no temer verme obligado a hablar. Esta arquitectura en la Edad Media se ha apoderado de toda mi alma; creía estar viviendo con el Dante. Seguramente hoy no me han venido a la cabeza ni diez ideas que no pudiera traducir con un verso de aquel gran hombre. Me da vergüenza contar estas cosas, me harán pasar por un egotista

«como si me hubiese podido cruzar con ellos a la vuelta de cualquier calle, evito dirigir la mirada a los hombrecillos borrosos que pasan por estas calles sublimes, impregnadas aún de las pasiones de la Edad Media.»


«Uno ve las obras maestras de las artes alumbradas por la energía de las pasiones, y cómo después todo se vuelve insignificante, mezquino, deformado, cuando la tempestad de las pasiones deja de inflar la vela que debe poner en movimiento el alma humana, tan impotente cuando está sin pasiones, es decir sin vicios ni virtudes.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

dissabte, 11 de juliol de 2015

...

«Como un soneto no tiene más que catorce líneas, uno no corre nunca el riesgo de aburrirse mucho si lo empieza; amo este género con pasión. Hay ocho o diez sonetos en italiano que están entre las cosas más bellas que haya producido el espíritu humano.»

«Escribía todas las noches en 1816, pero no hago imprimir en 1826 más que aquello que me parece aún verdadero.»

« (...) hace un reloj que en veinte años no se estropea, y la miserable máquina a través de la cual vivimos se estropea y provoca dolor al menos una vez por semana.»

«Los Carracci (...) formaron (...) a una multitud de buenos pintores de segunda fila, que no tendrían rivales si vivieran en nuestros días. No amaron en el mundo otra cosa que su arte, (...), y murieron pobres, (...). Pero se habla de ellos dos siglos después de su muerte, y algunos seres románticos miran a veces sus cuadros con lágrimas en los ojos.»

«Pues bien, con permiso de nuestras dama filósofas o místicas, es precisamente ahí, en los límites de la virtud, donde se toma la temperatura al mérito de una mujer.»

«Tengo sed de música; una velada sin música me parece que tiene algo de seco y de infeliz.»

«que ya está mal visto por el poder simplemente porque publica libros, »

«pero uno viaja para encontrar cosas nuevas y ver a los hombres tal y como son.»

«Como oro en paño me llevo a casa un volumen cuadrado, pequeño, en cuarto, escrito con tinta amarilla; y es que Italia no sabe hacer tinta, pero sabe emplearla. Es imposible mostrar más sutileza, y sobre todo hablar menos en vano, (...) Jamás una frase vaga, jamás esas consideraciones generales y mortales con las que nuestros pequeños historiadores tan cruelmente nos hacen pagar el placer de haber tenido hombres geniales. En las cuatrocientas páginas del manuscrito, no hay un solo en efecto o un por lo demás inútil.»

«he comprado ciento cincuenta volúmenes de historiadores italianos de la Edad Media; (...). Los días de lluvia o de luna (spleen), leo un periodo de cuarenta o cincuenta años, (...); a continuación busco en los ciento cincuenta volúmenes todo lo que tenga relación con ese periodo. Es una ocupación muy atractiva y que contrasta no poco con la vida, volcada toda al exterior, de un viajero.»

«pero no era ese el cálculo de las gentes de letras, que querían brillar. Se han escuchado con impaciencia unos a otros, ha habido réplicas agrias; en una palabra, he disfrutado de todos los encantos de la velada literaria.»


Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

divendres, 10 de juliol de 2015

...

«(época, (...), en la que de ciento veinte mil habitantes, no había cuarenta que le encontrasen gusto a pensar; la mesa y la voluptuosidad eran sus dioses)»

«Encuentro en ellos una profusión de columnas, y, para mí, las columnas son en arquitectura lo que el canto es a la música.»

«Hay que marcharse, cosa que lamento mucho; hago mis últimas visitas a los monumentos. (Le ahorro al lector descripciones de cuadros, tan insignificantes para quien no los ha visto, pero que a mí me complacía poner por escrito en el momento.)»

«Los hombres fuertes de este país desdeñan los lugares comunes, tienen el valor de exponer las ideas que son suyas personales; se aburrían repitiendo las otras.»

«Sueñan con los honores, en lugar de no pedirle la felicidad más que a su paleta o a su cincel.»

«Si el arte del pintor pudiera reflejar la amabilidad perfecta, sin la sombra de la afectación o del lugar común, el ingenio vivo, brillante, original, que no repite nunca lo que se ha dicho o escrito,»

«Deseo ser breve y claro. Si echara mano de aparato inatacable de las formas dubitativas y modestas que tanto convienen a mi ignorancia, este viaje tendría tres volúmenes, y seria seis veces más aburrido. En los tiempos que corren, la brevedad es la única señal de respeto apreciada por el público. No pretendo decir lo que son la cosas, cuento la sensación que causaron en mí.»

«Es sabido que las cartas de amor, y a veces la conversación tierna de las mujeres letradas, no son, en general, más que un centón de las novelas que admiran. ¿Será por esto por lo que son menos mujeres que todas las demás, y tan ridículas?»

«El italiano, que lee poco y con desconfianza, se instruye ante todo por medio de los viajes.»

«Todo está perdido si causa disgusto por charlatán, mientras que no hay ningún peligro en parecer silencioso. »

«La desesperación por amor es aquí ni más ni menos que las viruelas del alma; hay que pasar por ellas.»

«Un alma alocada, soñadora y profundamente sensible es aún más indispensable que una buena cabeza para atreverse a abrir la boca acerca de las estatuas.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos


dijous, 9 de juliol de 2015

...

«He entrevisto algunas escenas; pero confieso que no sé más que a través de relatos todo aquello que las hace interesantes para mí.»

«Pero si se tiene el talento para entreverar esa especie de atestados (...), del paso de la civilización de los egipcios a los etruscos y de los etruscos a los romanos,»

«En general, en la sociedad italiana, incluso la más inteligente, hay que comportarse como en la corte, y no reprobar jamás nada de lo italiano.»

«No hacen falta razonamientos para encontrarlo hermoso. Da placer a la vista. Sin ese placer en cierto modo instintivo o al menos no razonado del primer momento, no hay pintura ni música. Sin embargo (...) llegaba al placer, en las artes, a fuerza de razonamientos. El Norte juzga según sus sentimientos previos, el Mediodía según lo que da efectivamente placer a sus sentidos.»

«Estas montañas, vista de esa manera por sobre una llanura fértil, son de una belleza impresionante, pero tranquilizadora como la arquitectura griega. Las montañas de Suiza, por el contrario, me recuerdan siempre la debilidad del hombre y al pobre diablo viajero arrastrado por un alud. Estos sentimientos son seguramente personales.»

«¡Cuánta gente interesada en decir cosas horribles de un hombre genial que se burla de todas las preeminencias sociales! Puede decirse que, en este siglo de alabanzas mendigadas, de compadreo y de periodismo, la envidia es la única señal cierta de un gran mérito.»

«(Se llega a la pequeñez, en las artes, por la abundancia de detalles y el cuidado que se pone en ellos.) »

«Las músicas de nuestros regimientos son a ésta lo que el grosero calzado de una pescatera al bonito zapato de satén blanco que veréis esta noche.»

«Miguel Ángel conoció a los griegos como el Dante a Virgilio. Admiraron como debían, pero no copiaron; por eso se habla de ellos al cabo de siglos. Quedarán como el poeta y el escultor de la religión católica, apostólica y romana.»

«Es verdad que yo era el único lector de su biblioteca.»

«El sonido de las campanas es en efecto una parte de la música.»

«Escribir un viaje pintando los objetos por la sensación que causaron en un corazón, es bastante peligroso. Si se alaba con frecuencia, se está seguro del odio de todos los corazones distintos del vuestro. ¡Cuántas bromas no harán contra este diario las gentes de dinero y de condecoraciones! Pero tampoco es para ellos para quien escribo. Yo no me sometería a cien veladas aburridas para conseguir una de esas condecoraciones que a ellos les cuestan mil.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

dimecres, 8 de juliol de 2015

...

«La primera impresión es embriagadora. Estoy en completo arrebato mientras escribo esto.»

« “Pensar, aquí, es un peligro; escribir, el colmo de la inconsecuencia. Ved la brisa encantadora y voluptuosa que reina en la atmósfera, hoy primero de octubre; ¿queréis que uno se exponga a o que lo destierren a las nieves de Múnich o de Berlín, entre gentes tristes, que no piensan más que en sus condecoraciones y en sus dieciséis cuarteles? Nuestro clima es nuestro tesoro.”»

«Dejemos los temas tristes; hablemos de música: es el único arte que vive todavía en Italia.»

«En música, hay dos caminos para llegar la placer: el estilo de Haydn y el estilo de Cimarosa; la sublime armonía o la melodía deliciosa. »

«Únicamente la música vive en Italia, y, en este bello país, no hay que hacer más que el amor; a los demás disfrutes del alma se les ponen estorbos; aquí uno muere envenenado de melancolía si se es ciudadano. La desconfianza extingue la amistad; en cambio, el amor es aquí delicioso; en otras partes, no tienen más que la copia

«Es este un pueblo nacido para lo bello: una ópera de dos horas se sostiene por un momento delicioso que dura apenas seis minutos;»

«Voy a ocho o diez palcos; nada más dulce, más amable, más digno de ser amado que las costumbres milanesas. Es lo opuesto a Inglaterra: jamás una cara seca y desesperada.»

« (...) Es lo que hace tan atractivo el estudio de los pintores de la segunda mitad del siglo XV.»

«Casualmente, a mí me gusta más escuchar que hablar;»

« (...) ha formado una de las mejores bibliotecas de Europa;»

«En este siglo mentiroso y comediante (this age of cant, dice lord Byron), este exceso de franqueza y de sencillez entre gentes que se cuentan entre las más ricas y más nobles de Milán me causa tanta impresión, que me hace pensar en establecerme en este país. La felicidad es contagiosa.»

«Si no escribo en este momento, no escribiré. Trato de calmarme y de no escribir una oda que me parecería ridícula dentro de tres días.»

«Todo lo que puedo decir de las costumbres morales o de la manera de ir en pos de la felicidad en Italia, no lo sé sino a través de relatos que han podido ser falaces. Esas cosas no se ven con los ojos de la cara, como decía Napoleón.»

Roma, Nápoles y Florencia. Stendhal. – Editorial Pre-textos

dimarts, 7 de juliol de 2015

La Itàlia eterna

Stendhal, en aquest llibre Roma, Nápoles y Florencia, ens mostra “l’esperit” d’Itàlia, una Itàlia eterna, una Itàlia la imatge de la qual comparteixen dins el seu cap totes les persones il·lustrades del món, que ha fet vessar rius de tinta i se n’ha parlat a bastament: Itàlia i el seu art, Itàlia i la seva història; la seva música, els seus quadres, els seus monuments, les seves escultures... fins i tot el seu menjar. La Itàlia eterna.

Però convé tenir en compte que aquesta Itàlia eterna que idealitzen els viatgers i els turistes... no és pas el país real, el lloc geogràfic on la gent que hi viu treballa i respira.

S’ha dit moltes vegades que no és el mateix viatjar o fer turisme per un lloc que viure-hi.

Tampoc és el mateix viatjar a un lloc carregat d’història que a un lloc on l’edifici més antic no té ni dos-cents anys.

Però, a l’hora de viure en un lloc, els referents artístics i la història es dilueixen, i es tracta amb les persones –la gent és més o menys igual a tot arreu, diuen, un cop esporgats els forklorismes-. I si vius en un lloc i hi has de treballar i lluitar per a la supervivència, encara que sigui un lloc carregat de bellesa, paisatgística o monumental, això anul·la tot romanticisme:

 «Però quan li dic/que ell és un dels feliços que han vist la sortida del sol/a les illes més belles del món,/somriu amb el record i contesta que el sol/s’aixecava que el dia ja era vell per a ells.», Cesare Pavese, Els mars del sud

Stendhal ens explica la Itàlia eterna. Mentre que la Itàlia quotidiana, tan en aquella època com ara, seria una altra cosa i passaria per altres camins, la Itàlia eterna no hauria canviat, i seria tan vàlida ara com quan Stendhal l’observava i la posava per escrit fa més de dos segles. Per això és eterna, és clar.


dilluns, 6 de juliol de 2015

Un nom providencial

Stendhal no fou de seguida Stendhal. Henry Beyle va escriure (o dictar) molt durant tota la seva vida tota mena d’escrits, i va publicar (i es va amagar) sota tota mena de pseudònims. Tant és així que es fa difícil de vegades per part dels seus biògrafs seguir la pista de tot el què va escriure i publicar; i a més sempre s’hi troben moltes pàgines “de batalla”.

Però, allò que va escriure i publicar que ell pensava que era bo, allò que més apreciava (i el què els seus lectors més hem apreciat), ho va ajuntar sota aquest pseudònim que només feia servir els dies de festa, per dir-ho d’alguna manera, i que personalment m’entusiasma; trobo que és admirable, envejable, musical, romàntic i molt elegant: Stendhal.

L’origen d’aquest pseudònim –d’on el va treure- va fer ballar el cap als estudiosos de la matèria fins que es va saber que era un homenatge al lloc de naixement, un petit poblet alemany, d’un historiador de l’art molt conegut i rigorós d’aquella època, que m’imagino que ell devia admirar i en les llibres del qual devia aprendre molt sobre aquesta Itàlia eterna que tant l’interessava.

Un toc més de la classe i el bon cop d’ull que va tenir aquest misteriós Arrigo Beyle per triar un pseudònim a l’altura de la posteritat.


diumenge, 5 de juliol de 2015

...

«¿Algún  principio o consejo que tengas muy presente a la hora de escribir? - Mantengo como única lealtad aquella que tiene que ver conmigo mismo: escribir lo que quiera, sin que nada ni nadie pueda condicionar lo que escribo. Cualquier otra cosa supondría incurrir en una especie de autocensura, y creo que la escritura ha de constituir un espacio insobornable de libertad.» - Miguel Barrero – Cuestionario Básico – Blog Cierta distancia

dissabte, 4 de juliol de 2015

...

«El nombre de cuentista que más he pronunciado en mi vida, en voz alta o baja, fue Julio Cortázar. El que más me influyó, el que más vorazmente leí, el que más quise, el que me hizo amar el cuento ya para siempre. Sin embargo, en estos ocho años no recuerdo haber escrito nunca aquí sobre él -sí sobre Casa tomada-,(...). Bien. No he contaminado su recuerdo, lo que fue y significó. Hace mucho que no lo leo, y hace mucho que me dolía la moda de machacar a Cortázar. Ya parecía en el último round antes del K.O. y el olvido, pero hoy -hoy, hoy- todos parecen quererlo y amarlo y leerlo. Ya no puedo decir "recién lo leí" pero tengo al resguardo las calles de sus cuentos, el ritmo de sus cuentos. Queda hoy más en mí de aquel Cortázar que leí que de la persona que fui. Aunque no lo frecuente ni pronuncie su nombre, en voz alta o baja. Fui feliz leyendo sus cuentos. ¿Habría pago para eso?» – Miguel Ángel Muñoz – Blog El síndrome Chéjov

divendres, 3 de juliol de 2015

Amb Stendhal (V)

Una escena memorable d’aquest llibre Roma, Nápoles y Florencia, és la trobada, i posterior conversa, d’Stendhal amb el gran Rossini, compositor d’òpera.

* * *

Aquest és aquell que, després d’una quantitat realment gran d’òperes d’èxit, va dir que es retirava i que ja no n’escriuria cap més, perquè un altre èxit no podria afegir ja res més a la seva glòria, i en canvi un primer fracàs la podria enfonsar.

Aquest és també aquell que va negar-se sempre en rodó a proporcionar a la impremta les seves obres completes... perquè tenia molta por que es posés en evidència com s’autoplagiava (i plagiava a altres) i es reaprofitava a si mateix i allò que ja havia escrit abans. (Cosa que per altra part era normal a l’època).

Rossini també és famós pels famosos canelons a la Rossini, que es veu que són uns canelons amb patè que són boníssims. En això es veu que era un home de vida, un bon vivant, un panxacontent, igual con té pinta de ser Stendhal. Que els agradava menjar molt i bé, vaja.

* * *

Però, en aquesta trobada i posterior conversa d’Stendhal i Rossini, encara no es parla de res de tot això, pel simple fet que tot això encara no ha passat.

* * *

Uns anys més endavant Stendhal escriurà una Vida de Rossini, que publicarà no sé si amb pseudònim, i que no seria pas una de les seves millors obres, precisament. (Ep, què  jo sàpiga!) Que deu ser una d’aquelles obres que es llegeixen perquè són obra menor d’un autor bo, però que per elles mateixes no serien llegides si no fos per això... Sempre hi ha gent que ho vol llegir tot d’un autor que li agrada, encara que siguin les seves creacions menys reeixides.

Per mi els llibres importants i bons d’Stendhal són La cartoixa de Parma, El roig i el negre, -novel·les excel·lents-, el llibre de viatges Roma, Nápoles y Florencia, -que em sembla que són els únics que ell signa amb aquest pseudònim d’Stendhal, i que em sembla que són els únics que dedica als happy few-, i potser aquell llibre un pèl estrany que s’anomena Del amor, i que no sé amb quin pseudònim va signar, i un llibre de contes que s’anomena Cròniques italianes, que jo encara no he llegit, però que em sembla que no està tan bé com les novel·les.

* * *

En aquesta conversa entre Stendhal i Rossini es parla primerament de com, a la Itàlia de l’època, es dediquen pocs recursos a la remuneració dels músics, cosa que és injusta, en això estan d’acord.

De vegades (jo, a la vida real), m’he trobat persones que troben que parlar de la pela és impropi de persones amb cultura, que és vulgar. I en canvi, aquí es troben dues ments creatives de primer ordre, i el primer que fan és parlar de la pela; ara, estic d’acord que això només devia ser per trencar el gel, que després d’escalfar motors i agafar confiança ja devien parlar d’altres coses, més elevades.

* * *

Stendhal treu la conclusió que Rossini, un creador (i de música!), és un home feliç, entusiasta, il·lusionat, i que aquesta satisfacció amb si mateix i el seu món té a veure amb la seva capacitat per a crear, i amb el ser reconegut com a creador.


Ho he dit molts cops i mai em cansaré de repetir-ho ni ho ponderaré mai prou: crear realitza; i fins i tot encara que no es tingui èxit.

dijous, 2 de juliol de 2015

Amb Stendhal (IV)

(això ja queda fora del llibre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)

Em diu un ocellet que a Henry Beyle, no és només que els italians no notessin en ell al gran Stendhal que encara no era, sinó que amb les seves preguntes i la seva curiositat per tot... el van prendre per un espia!

Es veu que la policia austríaca el va fer expulsar d’Itàlia acusat d’espionatge. (Que què hi feien els austríacs fent expulsar gent a Itàlia, no m’ho pregunteu, perquè no ho sé, només ho puc conjecturar, però no sé prou història per a situar-ho cronològicament, això).

Pel cas, que Beyle, amb tanta curiositat i amb tantes preguntes sobre la seva Itàlia eterna va generar incomoditat entre aquells que es podien haver sentit incòmodes.

* * *

Que jo sàpiga, no hi ha prou documentació històrica per saber si ell era o no era un espia. (De fet, ell era francès, i per tan un estranger a Itàlia, i tampoc m’ha quedat gens clar de què vivia...) Per una persona tan sensible, veure’s expulsat de la terra dels seus somnis devia ser un cop dur...

Però..., i si ho era, d’espia?

* * *
 
Jo que deia que ser mestressa de casa és molt combinable amb l’escriptura... Ser espia també em sembla molt combinable!

En tot cas, jo el considero un espia de la realitat i de la follia humanes, un observador de les persones, de les seves fantasies i els seus anhels. I un espia de si mateix i de la seva psicologia. Serà aquest espionatge i observació  el què li permetrà escriure, finalment.


Tots els escriptors ho hauríem de ser una mica, d’espies. I observar-nos a nosaltres mateixos com a mínim tant com observem als altres. I treballar d’espies al servei de la nostra escriptura.