dimarts, 30 de juny de 2015

Amb Stendhal (II)

(on segueix la discussió sobre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)

D’aquest viatge d’Stendhal per Itàlia també em crida d’atenció la música que ens explica que escolta, els quadres, les estàtues i els frescos que va a veure expressament, i el què ens explica de les esglésies, de les que diu que són un bon refugi per escriure perquè no hi ha insectes, no hi fa calor, i estan més netes que altres llocs.

(Per això em recorda una mica al protagonista de El sisè sentit, que també es refugiava en esglésies, però per motius diferents).

La música que va poder escoltar en directe Stendhal en els teatres d’òpera italians de l’època devia ser una cosa extraordinària, encara que ell era un oient molt exigent; una mica tiquismiquis, si voleu.

I va poder anar a veure quadres i estàtues i frescos sense aglomeracions turístiques; tot i que de viatgers sempre n’hi hagi hagut, el turisme encara no s’havia inventat.


També es nota que havia llegit molt per preparar aquest viatge, i no guies turístiques, precisament; havia llegit molts llibres sobre art i sobre la història d’Itàlia. De vegades ens sembla un viatge més escrit i llegit que viscut... Per ell Itàlia era un estat d’ànim que duia molt endins, i aquesta idea tan excelsa d’Itàlia de vegades no la comparteix ni amb els mateixos italians, que són allà en el  seu dia a dia indiferents a la seva mirada i a la grandesa que se’ls atribueix... mentre ell és dins el seu món interior. Cosa que, es clar, serà el que li permetrà finalment poder escriure un llibre com aquest, i com els altres que escriurà més endavant.

dilluns, 29 de juny de 2015

Amb Stendhal (I)

Ja fa uns dies que vaig acompanyar a Stendhal per l’explicació molt imaginativa que fa d’un viatge que va fer per Itàlia. El llibre es titula Roma, Nápoles y Florencia (és en castellà), i es tracta d’un viatge que ell va fer i va posar per escrit amb molta inventiva ara farà uns dos-cents anys, més o menys.

A per tot, el llibre trasllueix l’admiració per les persones d’aquest país, i, sobretot, per com actuen aquestes persones en l’amor, el passionals que són, principalment les dones.


Fa la impressió que Stendhal es pensa que el que és estimar (el què vol dir de debò aquest verb), només ho saben a Itàlia. A Itàlia, on estimar és agafar-se les coses del cor amb aquest tremendisme que ell gaudeix tant explicant-nos! Ell es pensa que això sí que és realment estimar..., i jo no goso contradir-lo... N’està tan convençut!

diumenge, 28 de juny de 2015

...

«La manca de creació de vertaders lectors. Gairebé ningú se n’ha enrecordat de crear les bases per a formar amants reals de la lectura.» - Winston Manrique Sabogal – El País

dissabte, 27 de juny de 2015

...

«Les novel·les han de ser fàcils de llegir i difícils d’entendre.» – Milan Kundera


divendres, 26 de juny de 2015

...

«El poeta ha de ser jove i el novel·lista, vell.» – (tòpic)

dijous, 25 de juny de 2015

...

«Quan es tracta de creativitat, és una qüestió d’aïllament. S’han d’impedir les influències de fora, tancar els televisors, tancar la ràdio, fugir de la gent; perquè no et bombardegin. - Jo estic completament o gairebé completament realitzat amb aquest procés creatiu, perquè em sembla que els éssers humans no ens realitzem de debò fins que no creem, fins que no fem alguna cosa sense que ningú no ens ho hagi dit, que no hem llegit o que encara no sabíem. I fem alguna cosa que és realment nostra.» - Yanni

dimecres, 24 de juny de 2015

...

«Vaig passar quinze anys esperant que el Quartet d’Alexandria arribés. Vaig rebre senyals que anunciaven que venia, va ser una espècie de sentiment premonitori que un dia un posaria tota la seva força en un cop particular. Però s’havia de ser pacient i esperar i permetre que es formés i no moure-ho quan estava en la primera etapa gelatinosa i un podia arruïnar-ho treballant-hi abans de d’hora. Això explica per què he romàs tant temps al servei diplomàtic, escrivint altres coses per a mantenir la màquina funcionant però esperant pacientment, fins que de cop vaig sentir que havia arribat, i pum!» – Lawrence Durrell

dimarts, 23 de juny de 2015

...

«Hi ha persones que passen més temps i dediquen més esforços a planificar les seves vacances que a planificar la seva vida.»

(frase sentida per la ràdio)


dilluns, 22 de juny de 2015

Tolerant la individualitat

La gent acostuma a dir que viatja per a conèixer altres cultures. Però això en realitat no és així, perquè si fos així de debò, seriem una societat molt més tolerant. I no ho som, de tolerants, en el fons.

Es viatja per altres causes, amb altres conseqüències; per consumisme, si voleu, per turisme,

però no per a trobar allò que s’anomena “alteritat”, l’altre, o els altres; sobretot quan aquests altres no són “dels nostres”.

Fer turisme està molt bé, però no és viatjar.

diumenge, 21 de juny de 2015

Els llibres bons

Llegir best-sellers no seria cap mal. El mal seria esperar que ens guiïn (o que ens proporcionin respostes, que ens diguin la veritat) com ho faria un llibre bo. ( I això tenint en compte que hi ha best-sellers que són llibres bons).

dissabte, 20 de juny de 2015

Cataracta d’anuncis

Com haureu notat, aquests dies estic parlant molt de viatges, i en canvi jo no he viatjat des de fa molts anys i aquest estiu tampoc viatjaré... Per què penso tant en viatges, doncs?

A mi em sembla que és per culpa de les propagandes de la ràdio. Durant aquesta època de l’any estant on fire escopint anuncis de llocs turístics... Es fan una mica pesats.

És difícil no deixar-se menjar el coco per això, sobretot si no es va enlloc.


divendres, 19 de juny de 2015

Més sobre llegir i viatjar

Sobre això de llegir best-sellers per preparar viatges, també hi ha allò de les rutes turístiques amb els llocs units sota un epígraf concret tret d’alguna obra novel·lesca que ha tingut molt èxit, com per exemple la ruta pels castells dels càtars que es va posar de moda fa temps, basada en uns best-sellers molt famosos; o la ruta pels llocs de la capital catalana on transcorre la novel·la L’ombra del vent; o les visites a cases o les tombes d’alguns escriptors.

Però això ja no és llegir el llibre per preparar superficialment el viatge, sinó que és haver llegit el llibre, o a l’escriptor, haver-te agradat, i voler continuar la història anant als llocs on aquest/a va respirar, per sentir-t’hi més a prop.

Es una mena de fetitxisme, ja ho sé, i moltes vegades allò que havíem llegit és només un excusa per córrer món, perquè on realment es troba a un escriptor és en les seves obres; el lloc on aquest va respirar pot ser que ara no tingui res a veure amb com eren les coses en el temps en què hi va viure tal l’escriptor o on està ambientada tal novel·la. Aquí ja és posar a treballar la imaginació de cadascú.

Tampoc he entès mai aquesta idea d’anar a les tombes dels escriptors, però en fi, hi ha qui hi troba inspiració i comunió amb la persona que ha escrit allò que li ha agradat tant.

* * *


Suposo que si hagués de fer alguna mena de turisme – si no hi hagués més remei- el que més m’agradaria seria aquest relacionat amb els viatges que tenen a veure amb algun llibre o amb alguna ruta literària, o amb anar a llibreries. Tot i que, ja dic, penso que un autor es troba en les seves obres i que els móns novel·lescos –sobretot els dels best-sellers- no acostumen a aguantar-se fora de les novel·les; tot plegat seria només una excusa per córrer món. (Que no està pas malament, córrer món... però no seria precisament lo meu...).

dijous, 18 de juny de 2015

Viatjar i llegir, llegir i viatjar

Una vegada llegia que algú tenia previst fer un viatge de pocs dies a un país asiàtic molt llunyà. Deia que abans d’anar-hi és llegiria una novel·la curta que li havia cridat l’atenció a les llistes de best-sellers, ambientada allà, per preparar-se per anar-hi. Havent llegit allò es considerava preparat per anar (i per entendre!) aquell país asiàtic tan llunyà.

(No sé qui deia que abans d’anar a aquell país asiàtic tan llunyà s’hauria de passar deu anys estudiant la seva religió, i encara!)

Aquesta persona del viatge turístic, després no va escriure res de tot allò. Em sembla que la pol·lució, la mala educació de la gent, i el fet que hi hagués tanta i tanta gent, aquell formigueig constant, no li van pas agradar gaire. No estava preparat per allò, va quedar aclaparat per les diferències amb el seu món occidental.

Com que no podia escriure que el viatge li havia agradat molt, es va estimar més no escriure’n res. En realitat sentia que havia fet un viatge allà però que no havia entès res. Havia quedat desagradablement sobrepassat per tot allò. No era pas que aquell país asiàtic tan llunyà no fos bonic, però sentia que se n’havia endut una imatge molt superficial; allò que sol passar als viatges turístics...

* * *

L’altre dia també llegia d’uns que volien anar aquest estiu a una illa del mediterrani, i s’enduien uns llibres per llegir allà d’un autor de best-sellers d’aquella illa, les aventures d’un comissari molt famós. De debò es pensaven que el fet d’haver llegit allò els ajudaria si es trobaven l’autèntica manera de viure d’allà, més enllà de les rutes turístiques? (!) Que a través de llegir els best-sellers ambientats allà veurien el lloc real, tal com és, més enllà del clixé? Doncs, sí, s’ho pensaven! N’estaven convençuts! (?)

* * *

Jo crec que si a algú li agrada fer turisme ha de poder fer turisme, i si a algú li agrada llegir, doncs llegir. Fins i tot es podrien combinar ambdues coses. Però del què jo no sóc partidària és de confondre la lectura d’un best-seller amb la preparació d’un viatge, i barrejar coses que no tenen res a veure.

El món dels llibres és el món dels llibres, sobretot el món dels best sellers novel·lescos que copen la ficció, i el món dels viatges turístics és el món dels viatges turístics... Que no té res a veure amb el què passa als best-sellers...

Es clar que es poden llegir llibres per preparar-se per anar a algun lloc, però... Qui ho vulgui fer s’ha de documentar una mica sobre quins són els llibres necessaris (potser fins i tot quins són els blogs necessaris, avui en dia); no es tracta de llegir el primer best-seller que ens cau a les mans i ja considerar-nos preparats... Els best-sellers només són una certa mena de ficcions.

* * *

Personalment penso que el món és molt gran, però que el món dels llibres és grandiós, i que el món dels best-sellers en concret és més un escapisme que altra cosa.

I si ja fas una “escapada”, que es diu, a algun lloc llunyà, per què escapar-te de l’escapada, que és el què fas amb un best-seller a les mans, en el fons...

No ho sé. Hi ha qui diu que només llegeix per els vacances...


dimecres, 17 de juny de 2015

...

«El problema no són molts llibres... el problema és un de sol...» (que ja us podeu imaginari quin, o quins...)


(Per això jo mai he volgut tenir res a veure amb aquestes coses, encara que hi hagi pensat i hagi tingut intenció de llegir-los, potser, aquests llibres, alguna vegada...)

dimarts, 16 de juny de 2015

On es continua divagant

Potser algú es pregunti (ja sé que no podeu continuar llegint sense saber-ho!), doncs potser (potser), que algú es pregunti d’on he tret el que vaig dir sobre Mircea Eliade i Roberto Calasso, de quins llibres dels seus ho he tret.

De Mircea Eliade ho he tret d’un llibre que es titula El vuelo mágico.

De Roberto Calasso, d’un llibre que es titula La literatura y los dioses.

Més que “treure-ho” d’aquest llibres, la lectura d’aquest llibres m’ha “suggerit” que ells intenten expressar la mateixa idea que Octavio Paz sobre la màgia (o misteri) de la creació. Vull dir que en cap d’aquest llibres aquesta idea està escrita literalment, sinó que és simplement que la lectura d’aquests llibres em suggereix aquesta idea, que seria la mateixa, o que acabaria allà mateix. Però, ja dic, és més aviat una intuïció que una cosa literal.


També em ve al cap que potser m’aniria bé rellegir-los per explicar més bé què vull dir exactament. En prenc nota mental.

dilluns, 15 de juny de 2015

Divagant

Una cosa que m’ha fet preguntar el fet de llegir els llibres que us deia ahir d’Octavio Paz és... quina mena de poemes escriu –o pot escriure- algú que escriu una cosa tan definitiva com El arco y la lira, i Los hijos del limo? Parlar d’aquesta manera de poesia és posar-se el llistó molt alt!

No havia llegit cap poema d’Octavio Paz. De fet, em sembla que els seus poemes han de ser bastant desconeguts, com a mínim per a mi. Però casualment me n’he trobat un dins el meu ordinador: Un despertar, del recull Árbol adentro.

I sí que està a l’altura, sí. (Més xinxa i ràbia) I, a més, té aquesta atmosfera de densitat intel·lectual que caracteritza la seva prosa. Atmosfera seria la paraula per aquest poema.

Aviam quan em decideixo a llegir més poemes seus. –Què, si ens fixem en els seves obres completes, que són vuit volums (!), la poesia només n’ocupa un i una mica més. Això és bon senyal, em sembla.- De totes maneres, l’interès principal que tinc en aquest escriptor és la seva prosa. M’agradaria algun dia, més endavant, llegir El laberinto de la soledad, i el llibre que va escriure sobre Sor Juana Inés de la Cruz.


Aviam si és veritat que tot arriba en aquest món.

diumenge, 14 de juny de 2015

Informació privilegiada

Des que vaig saber que existien (no recordo quan, però ja a molt temps), sempre havia volgut llegir El arco y la lira i Los hijos del limo, d’Octavio Paz. Eren uns títols que m’atreien moltíssim, i també l’autor, però no m’imaginava que un cop els llegís m’arribarien a impressionar tant.

Finalment, els he llegits (és una lectura difícil), i, renoi, què bé que escriu aquest home! I com verbalitza les difuses idees del què és posar una ocurrència per escrit... Ho fa amb la subtilesa d’un tallador de lents... Sap dels misteris de la creació!

És, potser, un dels pocs autors dels que he llegit que aconsegueix anar fins al final del camí del què els éssers humans coneixem sobre el què és “crear”.

(En aquesta llista jo només sóc capaç d’incloure-hi a Mircea Eliade – canviant “crear” per “creure”-, i a Roberto Calasso. No conec a més autors que arribin fins al final d’aquest camí . – Tot i que segurament n’hi ha d’haver més que jo no conec-.)

Ja no es pot saber més, o explicar més, sobre el misteri del què és crear, sense entrar en terrenys pantanosos, per poc científics. És un consol saber que tots tres autors arriben més o menys allà mateix, a la mateixa idea... difusa i tímida... però a la mateixa idea. O això em sembla. Tampoc sóc ningú per tenir certeses absolutes.

Octavio Paz em genera enveja, ràbia, rendida admiració per poder  escriure d’aquesta manera, per saber tot això i poder expressar-ho així.

Com deu haver llegit aquest home, amb desesperació! I com deu haver escrit, amb repatanieria! Es nota que els sentit de la seva vida és poder escriure així, i això. Això sí que és caminar per que jo anomenaria el caminet de “l’escriptura absoluta”. Qui sapigués tot això! Qui hagués llegit tant! Qui en sabés, d’escriure així!

* * *

Per a tot aquell/a qui vulgui (o pretengui) SABER de poesia, la lectura dels llibres El arco y la lira, i Los hijos del limo (que jo he llegit reunits en el volum de les obres completes La casa de la presencia), és obligatòria, imprescindible. (Però absolutament obligatòria, afegiria jo. Ningú pot pretendre que sap res de poesia si no ha llegit aquests dos llibres. On era jo fins ara? Als llims!).

Ara que està tan de moda aquest concepte, aquest llibre seria el què jo anomenaria “informació privilegiada”. Informació privilegiada sobre poemes, poetes, poesia... I sobre la màgia de crear.

* * *

En llegir-lo em sento “inspirada”, “exaltada”, necessito escriure. La substància rabassa el dic. I jo em pregunto... com? Com s’arriba a escriure una cosa així?!

* * *

Aquest llibre fa que em pregunti...

...què és un poema per a mi?

Per a mi un poema és una experiència estètica que transcendeix la vulgaritat del què és capaç d’apreciar “la massa”...

...i, la inspiració, què és?

Per a mi, la inspiració és allò que et fa estar uns instants en silenci abans de llançar-te com un falcó damunt el foli en blanc.

* * *

Una petita i subtil contradicció en els textos O.P.... (gairebé no m’atreveixo...):

...el poema ha de ser rodó i perfecte com una esfera...

...la pena a l’infern és interminable i monòtona com un cercle...

La mateixa figura circular per a expressar el millor i el pitjor.

Els extrems s’encalcen.


dissabte, 13 de juny de 2015

Post sobre els posts

Repasso un text meu per publicar-lo al blog. Ni tan sols tinc prou criteri per posar-me d’acord amb mateixa sobre si és o no és bo. Costa ser objectiu amb el material propi... (De fet, és impossible; et mous per intuïcions, vas a les palpentes...). Interessarà? És el què sento, el què em passa pel cap, a mi m’interessa, sona bé... Però, n’hi ha prou amb això?


Sentint que escriure val la pena, encara, n’hi ha prou.

divendres, 12 de juny de 2015

La contradicció dels fantasmes

Escriure és la guspira, l’escalfor, el llampegueig que allunya els fantasmes. Els fa incorporis i fugissers: lleugers; posant-los per escrit desapareixeran... Ja no són fantasmes, sinó essències de plantes aromàtiques que s’enfilen cel enllà...

Un escriptor ha d’inspirar-se, créixer, nodrir-se... dels seus fantasmes: són el seu humus, els seu subsòl, les seves arrels. Arribarà alt perquè s’hi ha submergit, perquè ha bucejat i ha arribat a baix de tot, fins al fons de tot allò que li fa més por.

Escriure allunya els fantasmes.
Escriure alimenta els fantasmes.

L’escriptura són els fantasmes.


...?

dijous, 11 de juny de 2015

Fantasmes

Sobre això d’escriure sobre els propis fantasmes... Tot el què s’escriu va d’això... No pot pas ser d’altra manera... Però potser algú que escriu és la darrera persona en adonar-se de quins són en realitat els seus fantasmes... El darrer a saber què nassos està escrivint... El darrer a saber de què va de debò allò que escriu... I això espanta.

dimecres, 10 de juny de 2015

...

«La victòria té molts progenitors; la derrota és òrfena. »

dimarts, 9 de juny de 2015

Repte estiuenc

Tinc un repte per aquest estiu, a part d’això del blog, però, no m’atreveixo a fer-lo públic perquè... no, no és preparar-me per córrer una marató; no hi té res a veure!

Ara que està tan de moda sortir a córrer, sembla que ets una mindundi si no t’estàs preparant per la ultratrail dels escuradents que és fa a tantíssims graus sota zero al Pol Nord, no sé com dir-ho.

Passo de sortir a córrer.

* * *

Però el què sí tinc són els meus modestos reptes de cada dia, i el meu repte d’aquest estiu. Ara, com que no és la mena de repte per presumir de marca o per competir de marca, doncs de moment no en parlaré. Potser més endavant sí, tot esperant que no us sembli massa trivial. No és res de l’altre món, però no és preparar-me per una marató...


I això, vulguis o no, ho desllueix una mica com a repte...

dilluns, 8 de juny de 2015

El fenomen social i la música

Me’n recordo que a la primera tongada de “triunfitos”, una vegada que els tenien a tots asseguts escoltant als productors del programa a la sala gran, una de les productores del programa (la que sempre assumia el rol de “policia dolent”), doncs aquesta senyora els renyava profusament perquè, segons ella, es volien dedicar a cantar... però: “escoltaven poca música”. (...?!)

Vaig trobar fora de lloc que els renyessin amb tanta desproporció per “escoltar poca música” (pobrets!), com si ells haguessin estat allí escollits per res què tingués a veure amb la música!

Si eren allà asseguts era perquè quedaven bé sortint per la tele, perquè tenien “telegènia”, que es diu; perquè els productors sabien que en un moment concret esclatarien, plorarien o proporcionarien espectacle... No per res que tingués a veure amb cantar bé, precisament, i molt menys amb al música.

(No dic que tenir telegènia sigui dolent. Només dic que no té res a veure amb cantar bé, o amb la música...).

La música, o s’escolta per gust o no s’escolta, no sé com dir-ho... No es pot acusar a algú “d’escoltar poca música”... (...!)

El retreien que no escoltaven música com es podria retreure a algú que no té llengua que sigui mut. Tot per proporcionar espectacle de retrets, que això sí que té audiència.

De la mateixa manera que ara es veu que fan concursos de cuina en què els concursants ploren o es discuteixen (i aquest és l’espectacle, veure’ls perdre els papers, no veure’ls cuinar), i que plorar per la tele no té res a veure amb la cuina,

posar en evidència els limitats horitzons musicals d’uns concursants, que no cantants, - i molt menys músics, i això ho dic amb el màxim respecte-, i que a més ells mateixos havien escollit,  tampoc tenia res a veure amb la música... i sí amb l’espectacle televisiu i fenomen social...

* * *

Em sembla que aquell programa (aquella primera temporada, com a mínim, la resta ja no), ens va confondre molt a tots plegats... Respecte a què és “la música”, precisament...

Ho dic perquè a mi també em van enredar. Jo també m’ho vaig creure, i m’hi vaig entusiasmar... Em vaig entusiasmar per una cosa que era un no-res, com més tard s’ha vist.

Jo vaig picar perquè en aquella època estava baixa de moral. Necessitava creure en alguna cosa... La música semblava una bona cosa en la què creure... Si allò hagués estat de debò música...

* * *

Ara m’estimo més no mirar la tele, en part per això, perquè la tele va aconseguir que m’entusiasmés amb una cosa que no tenia cap valor...


Però, si ara me n’adono, és perquè ara sí que he escoltat molta més música...

diumenge, 7 de juny de 2015

Ferm propòsit

Avui, dia x de juny, comença oficialment aquest estiu 2015 a la meva vida (i en aquest blog). Com què –gràcies a déu- aquest estiu no aniré enlloc, m’he fet el ferm propòsit d’escriure un post al dia, des d’ara fins al setembre: juny – juliol – agost.

Algú em diu que les meves reflexions són més aviat divagacions... i que no van enlloc. Tampoc voldria que anessin enlloc... Quin espant!, si després de tant escriure arribés a algun lloc... Potser no ho podria assumir...

Pel cas, espero poder llegir una miqueta; posar-me al dia, que es diu.

Visca l’estiu i la claror radiant que allunya els fantasmes... Ah, no, que diu que la finalitat de tot escriptor és plasmar els seus fantasmes...


Doncs anem bé.

dissabte, 6 de juny de 2015

Prunes i perdius

He rellegit d’una revolada Una cambra pròpia, de Virginia Woolf.

Gran llibre d’obligada lectura per a tot aquell/a qui vulgui escriure, sigui home o dona.

El llibre està molt bé, estic d’acord amb tot, però hi ha un petit detall sense importància que m’agradaria comentar:

* * *

És això que a Oxbridge mengen perdius, i a la universitat per a dones, prunes. El què en aquell temps era un clar símptoma d’opulència i misèria, respectivament, avui en dia seria pres per dolent per a la salut i per a saníssim, també respectivament: “de grans sopars n’estan plens els fossars”.

Als estudiants d’Oxbridge les perdius potser els fan pensar més bé, però segur que els comensals estan plens d’àcid úric, sucre i colesterol. Amb l’àpat de l’altra universitat, en canvi, no hi ha aquest perill: és frugal i ple de fibra i vitamines; com ha de ser un sopar –un àpat-, és a dir, sa, poc carregat. (S’ha de sopar com un captaire, diuen).

(Les coses han canviat molt des d’aquella època. De la mateixa manera que abans els metges receptaven repòs i bons aliments, ara recepten caminar i no menjar gaire).

Ara el luxe no serien les perdius, precisament. Ara el luxe serien unes prunes ecològiques. Però ja us podeu imaginar a quin menjador les servirien; en això no s’ha canviat tant.

* * *

Això de les prunes i les perdius és una figura que va servir l’escriptora per exemplificar que qui té el poder és la societat patriarcal. I això, malgrat el “políticament correcte” i les quotes, no ha canviat; potser una mica en les formes, però no en el fons.

L’admiro moltíssim per tal i com està argumentat i per les imatges tan genials que fa servir. Aquest llibre té el què jo en dic “la guspira” de Virginia Woolf.


No hi ha excusa per a no gaudir-lo, no només com a aprenents d’escriptor, sinó simplement com a lectors.