dimarts, 31 de juliol de 2012

Vacances

Estimats amics, benvolguts lectors...

Em prendre uns dies de descans del blog.

Espero que fins aviat!

dijous, 26 de juliol de 2012

Llaços imaginaris

El blog s’anomena Llaços imaginaris. Sembla que faci referència a que els post siguin imaginaris. No es ben bé així.

Quan estudiava vaig llegir el llibre de Thorstein Veblen Teoría de la clase ociosa, en un exemplar de la biblioteca. En aquell llibre l’autor feia servir el concepte “llaços imaginaris” per anomenar el que Hannah Arend en diu “la xarxa de les relacions”, és a dir, els lligams invisibles però moltes vegades indisolubles que establim els humans els uns amb els altres, que no es veuen físicament però que ens poden arribar a collar moltíssim. Els efectes.

El curiós del cas és que fa un parell d’anys vaig tornar a llegir aquest llibre, Teoria de la clase ociosa, en una edició de butxaca, i no sé si no ho vaig saber trobar o què, però no hi havia per enlloc el concepte de “llaços imaginaris” ­contraposat a l’explicació del món materialista que propugna el llibre- per designar les relacions (un llaç d’amistat, un llaç d’amor, el llaç d’amor-odi que s’estableix en una parella després de cinquanta anys de casats...), les relacions entre les persones, aquest llaços que no veiem però que són el més fort de la vida, i que acostumen a generar les emocions que ens posen en moviment.

Em vaig inventar el concepte? La memòria em va enganyar? El cas és que, ho hagi tret d’on ho hagi tret, el concepte de llaços imaginaris continua sent vàlid per designar no una cosa imaginaria, sinó una cosa invisible i intangible, però que per la majoria de gent sana existeix: les relacions de més o menys intensitat amb les persones del nostre voltant.

Això vull dir quan dic llaços imaginaris; fa referència a les relacions humanes; no vull dir que els post siguin cadascun un llaç que m’inventi... (Sobre la veritat titil·lant de cada post i els meus errors ja n’he escrit molt...)

dimecres, 25 de juliol de 2012

La resposta

_ Si no saps si “ets” o si “són”, ja pots plegar.
_ No vull plegar mai d’escriure...
_ Doncs ja tens la resposta.
_ El que passa que no tinc clar que per considerar-se “escriptor/a” ni hagi prou amb el que s’escriu en un simple blog. Sembla que si no ets capaç de fer un llibre, no tens dret a anomenar-te a tu mateix/a escriptor/a...
_ Escriptor/a és aquell/a qui escriu, punt.
_ Vale, així qualsevol! Gairebé mai m’he atrevit a presentar-me davant dels altres com a escriptora no publicada, sembla que sigui un segell de ganduleria.
_ Deixa’ls als altres. Qui s’ha de considerar escriptora ets tu.
_ Així, em puc considerar escriptora perquè escric? Així de fàcil? Encara que el que escric no interessi gaire?
_ Escriptor/a és aquell/a qui escriu, punt. Escrius per la teva necessitat interior d’expressar-te, independentment de quin sigui el resultat de cara als altres...
_ Hi pensaré.

(...)

_ Escolta... El fet de no considerar-te a tu mateixa escriptora té a veure amb el menyspreu amb que tracten la teva vocació les persones del teu voltant, la teva família, com si estiguessis perdent el temps?
_ Mmmm... podria ser, sí. Són persones per les que la literatura significa poc a la vida.
_ Has de saber conservar l’autoestima!
_ Hi pensaré...

(...)

_ Però, no has pensat que aquest menyspreu per la teva activitat d’escriptora pot venir d’haver estat escrivint una novel·la mentre els deies que estudiaves? No creus que tenen raó  d’estar ressentits amb tu?
_ No m’agrada gaire pensar en això... Però en canvi és una cosa que m’agradaria explicar ben explicat, encara que no ho publiqués al blog...
_ Doncs escriu i demostra que has après alguna cosa!
_ Hi pensaré...

dimarts, 24 de juliol de 2012

Dubte raonable

L’altre dia vaig tenir un dubte a l’hora d’escriure el post del dia. Els escriptors “són”... o els escriptors “som”?

dissabte, 21 de juliol de 2012

El milloret de cada casa

Si d’alguna cosa m’he fixat en tants anys de lectures és que els escriptors som “el milloret de cada casa”, per dir-ho d’alguna manera. Qui no té un all té una ceba... I com més volcànics i sorprenents, més maleïts i políticament incorrectes. Dir que admires a segons qui pot representar que algú és pensi que hi estàs d’acord, que també admires la seva vida personal més enllà de l’escriptura, quan això pot ser que no sigui ben bé així. A més, tampoc pots estar informada, com a lectora, de tots els passos en falç del teu escriptor o escriptora preferits. Jo  normalment trio els escriptors que m’agraden per la seva escriptura, no pels escàndols de la seva vida personal. Pel plaer de llegir un text ben escrit, que en diuen, no pel plaer de la xafarderia, que acostuma a ser el que més coneix el gran públic que no es llegirà mai els llibres.

divendres, 20 de juliol de 2012

Noms suposats

Me’n recordo que quan començava això dels blogs, la majoria de persones que n’escrivien un ho feien sota un pseudònim. Era per precaució, ningú sabia on ens acabaria duent això de “la xarxa”, i com que era molt al començament, hi havia por a allò desconegut. Era millor estar previngut per si de cas.

D’un dia per l’altre, però, va arribar el “llibre de cares”, i tothom va perdre la por a interactuar a la xarxa amb el seu nom real; fins i tot algun que altre blog va renunciar al pseudònim i vam saber els noms de molts blocaires.

Jo també vaig començar el blog amb un pseudònim per precaució. Encara que ara crec que no passaria res, encara no m’he decidit mai a escriure el blog amb el meu nom real. De totes maneres, aquest no és pas un secret, i molta gent el sap. De moment, però, continuaré amb el pseudònim.

dijous, 19 de juliol de 2012

Desitjos escripturaires

Diu que la vida et pot fer raonablement feliç sense tenir el que desitjaves...
(Això lliga amb allò que també diuen que els deus grecs castigaven als que els havien ofès fent que es complissin els seus desitjos més anhelats...)

Una vegada per la ràdio vaig sentir un guitarrista barroc que deia que de petit volia tocar el violí, però els seus pares li van fer aprendre a tocar la guitarra. Tota la vida s’havia delit per aquesta mena de dimensió espiritual que ell atribuïa al violí, i no a la guitarra, que era el que ell tocava. Però en no poder ser violinista s’havia especialitzat en instruments barrocs: guitarra barroca, diferents tipus de llauds, i altres instruments propis de la música antiga, i això li havia donat la dimensió espiritual que ell notava que  li faltava a la guitarra, i l’havia compensat de no haver après mai a tocar el violí.

Una vegada també vaig sentir dir al conductor d’un programa de jazz que de jove volia tocar la bateria, però que ho va haver de deixar en adonar-se que mai no tindria la velocitat d’execució dels seus ídols, els bateristes de jazz americans. El fet d’haver estat quaranta anys posant jazz per la ràdio i comentant-lo com si fos un més dels músics que sonen m’atreviria a dir que l’ha compensat amb escreix de no haver pogut complir el seu somni.

Jo, ja ho sabeu, volia ser novel·lista. De moment sóc blocaire. Però encara m’haig de pensar si escriure el blog em compensa de no ser novel·lista... o si ho hauria de tornar a intentar...

dimarts, 17 de juliol de 2012

Frase

La música és una descàrrega d’energia estètica”

Rodolf Marés

dilluns, 16 de juliol de 2012

La vida és dolça i agre

Me’n recordo de ser molt joveneta i estar mirant una sèrie de TV3 que era australiana i explicava les viscicituds d’un grup de rock que tot just començava.

Recordo un capítol en que la cantant i líder del grup anava a comprar-se una peça de roba i mentre se l’emprovava sentia fora de l’emprovador a dues mestresses de casa que s’esperaven que parlaven de la vida, de com la vida de vegades era dolça, i de vegades era agre, que hi havia bons moments i moments dolents... Sentir aquesta conversa encenia la bombeta de la protagonista i en arribar a casa seva es posava a escriure una cançó titulada Dolç i agre que aviat cantaria amb el grup i que seria el seu gran èxit.

Veure com a partir d’una conversa de carrer, d’unes frases pescades al vol, esgarrapàdament, es podia arribar a casa i escriure alguna cosa em va impressionar moltíssim, jo també volia fer allò, observar la realitat i escriure’n alguna cosa, allò havia de ser genial... dir a tothom que la vida és “dolça i agre” (encara que sospito que gairebé tothom ja ho sap), però poder dir-ho d’una manera personal, a la meva manera.

* * *

Poder escriure aquest post fa la vida dolça...

Saber que escriure aquest post no ajudarà a ningú en aquesta crisi fa la vida tirant a agre...

La vida és dolça i agre.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Lligam imaginari

Una de les característiques de la meva ment (podria ser una qualitat, podria ser un defecte) és la capacitat d’hiperrelacionar, és a dir, veure relacions entre coses que en principi no tenen cap mena de lligam. Això, que per viure al món real és més aviat un defecte, esdevé provervial a l’hora d’escriure amb una mica d’imaginació... (i d’inventar paranoies).

Darrerament se m’ha acudit una relació que no puc sinó titllar de sorprenent.

Llegeixo a internet que a l’estat espanyol els llibres de poesia ja no es venen com fa deu anys, que ara ja no es ven poesia.

Al mateix temps, sento per la ràdio que l’estat espanyol és exportador de jugadors de futbol; fa deu anys un jugador espanyol que anés a jugar a l’estranger era una cosa excepcional.

Agosaradament, relaciono ambdues dades, que potser no tenen gaire res a veure...

(...)

Em pregunto... en els darrers anys, hem canviat una societat que produïa lectors de poesia per una societat que produeix jugadors de futbol?

És una tonteria, això?

dimecres, 11 de juliol de 2012

Observació suspesa

Darrerament, sempre procuro traspassar la pantalla quan fan la pel·lícula de la meva vida. Això és una novetat; fins fa ben poc, sempre m’asseia a primera fila: ho observava tot, prenia nota mental de tot, però no deia res, no m’havia introduït en l’argument. És això que jo anomeno haver passat molts anys en estat “d’animació suspesa”, callada, observant. Es a dir, no viure la meva vida, sinó esperar-la, esperar el moment de començar a fer la meva.

I ara, a més, sé perquè això és així; al final m’ha assabentat del perquè d’aquella goma imaginaria que m’entrebancava els peus, allò de què parlava al començament del blog: en vaig fer un post. No sé si ja és massa tard, no sé si serè a temps a redreçar-ho... Costa canviar el xip d’espectadora, de persona que només observa i pateix, sense queixar-se. Aviam què.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Lectura dispersa

Internet ens fa llegir molt i molt. El que és curiós és que tanta lectura no hagi augmentat la quantitat de gent que té la necessitat de llegir textos amb valor literari, i es facin servir totes aquestes lectures en pantalla bàsicament per assabentar-se de xafarderies... La nostra vida s’ha omplert de textos, sí, però la majoria són textos poc acurats literàriament... On abans no es llegia Shakespeare ara tampoc es llegeix Shakespeare... encara que es llegeixi molt més...

dilluns, 9 de juliol de 2012

Esport?

Si al cap de setmana guanya el barça, sé que el dilluns i el dimarts no tindré problemes a la fàbrica; si el barça perd sempre es genera algun mal rotllo.”
(empresari; sentit per la ràdio)

“Quan guanyes la gent et saluda diferent."
(jugador de segona divisió)