dissabte, 31 de gener del 2015

El post de l’altre dia

Si sou observadors... (que de ben segur que ho sou), us haureu adonat que el 12 de desembre de 2005... va ser un dilluns, no un dimecres!

És un ocell? És un avió? És un parany lingüístic? (Altrament dit lapsus lingüe; -no sé si s’escriu així-).         

El cas és que jo recordo perfectament que el dia que vaig començar a fer el blog era un dimecres! I no penso baixar del burro: era dimecres! Ara, és evident que la memòria aquí em juga una mala passada.

M’hauria de psicoanalitzar? Però, que no havíem quedat que el blog era precisament per això, per alliberar aquesta mena de contradiccions que “habiten” a la closca d’una?


En fi, què hi farem...

dijous, 29 de gener del 2015

La història del meu blog

El primer blog que vaig tenir notícia que existia al món va ser un que es deia Blog de una señora gorda, a començaments de la dècada dels anys 2000; encara que de senyora grassa res, llavors es va saber que qui l’escrivia era un periodista argentí! Però tot primer m’havia fet ballar molt el cap que una mestressa de casa sense coneixements informàtics sabés com es feia un blog, i jo en canvi no ho sabia.

Per aquella època jo tenia al cap la idea de fer una pàgina web sobre Italo Calvino, però no veia la manera de poder materialitzar-ho.

També per aquella època em vaig apuntar a un grup de correu de lectura de l’obra de Jane Austen; hi vaig estar interactuant potser un parell d’anyets.

Un dia, una companya del grup de lectura va dir que “havia creat un blog” (!), per explicar uns detalls de no sé què. Havia creat un blog! I no semblava pas que fos gaire difícil...

Així vaig descobrir el blogger.

El dimecres 12 de desembre de 2005 vaig arribar a casa de la feina, decidida a publicar el meu primer post. M’ho havia estat pensant un parell de dies, com un falcó que rodeja amb el seu vol una presa que no vol que se li escapi, i aquell dia m’hi vaig llençar.

Ja tenia el blog. (La companya del grup de lectura em va ajudar amb uns detalls d’uns dubtes que tenia; llavors la part tècnica no era tan intuïtiva com ara).

Tot primer vaig començar amb un certa desconfiança, com qui tempteja amb el dit gros del peu la temperatura de l’aigua abans de llançar-s’hi, però en publicar un parell o tres de posts com a prova (que encara no eren pots escrits expressament pel blog, excepte la salutació inicial, sinó que eren uns textos que ja tenia escrits d’abans), i en veure que els podia publicar i que no passava res dolent, de seguida em vaig animar i vaig començar a escriure expressament pel blog. Amb pocs dies ja vaig saber que allò seria molt important per mi.

Eren els primers dies de tenir el blog, encara no em llegia ningú, però jo escrivia molt emocionada, amb una il·lusió incomparable, com si hagués “publicat”. I havia publicat. O no?


dimecres, 28 de gener del 2015

Ah de les modes!

«El blog ja no el llegeix ningú... El facebook, en canvi, sí.» – José Miguel López – Discópolis Radio 3

dimarts, 27 de gener del 2015

El tros de pastís

En les novel·les La novel·la de Genji, i La princesa de Clèves, que les podríem considerar novel·les d’època, encara que una sigui d’un època més antiga que l’altra, hi trobem una coincidència curiosa: el fet que, al morir el rei o l’emperador, sigui necessari que l’amant oficial torni els segells de lacre, és a dir, les eines i la documentació amb la que el monarca signava les seves ordres, i que permetia a la favorita i als seus el poder “de facto”, el poder de signar en nom del que manava.

Tant en l’una com en l’altra novel·la, en morir el cap d’estat i ser succeït per un altre, el bàndol del successor és el primer que fa, recuperar els segells de lacre...

Tot això passava molt abans de la tecnologia. Avui en dia tornarien alguna targeta opaca, o ves a saber... És un bon exemple de la mena de poder que podien (i poden) exercir les dones... “el bell sexe”: el poder basat en la seva bellesa.


dilluns, 26 de gener del 2015

El país de les intrigues

He llegit La princesa de Clèves, de Madame de la Fayette, i aquesta sí que és una novel·la en la què hi ha el perill de deixar escapar unes filtracions que ens espatllin la història... (Com que el principal tema de discussió sobre aquest llibre és parlar del perquè del final, si no l’explico – i no l’explicaré-, les coses que se’n poden dir queden molt limitades).

L’argument: una dama de la cort del rei de França del s. XVII es veu temptada a ser infidel al seu marit (ella el respecta molt però no n’està enamorada) amb un altre home de cort molt atractiu. La novel·la és això, els pensaments i elucubracions de la dama respecte a quin ha de ser el seu comportament.

El final és genial, però no l’explicaré.

* * *

M’agradaria fer un apunt sobre la societat en la que està inserida aquest novel·la, la cort del rei de França al s. XVII, que es veu molt i molt ben reflectida al llibre. Es veu perfectament com tota aquesta colla d’aristòcrates privilegiats viuen a la cort i no treballen ni tenen altra feina que les intrigues cortesanes, els enamoraments i la xafarderia. Malgrat el què en principi pugui semblar en un ambient tan opulent, no devia ser un ambient fàcil en el què trobar el propi lloc al món, i a mi aquesta mena de vida, tan social i tan marcada per les aparences, em provoca una mica d’angoixa, sincerament. Caure en desgracia o deixar de tenir amics en un lloc de relacions tan superficials i interessades devia ser terrible. (I dic això encara que no té res a veure amb el què passa al llibre. És simplement un comentari meu.)

diumenge, 25 de gener del 2015

Nota mental

(nota mental/repte intel·lectual): Explicar una altra novel·la que he llegit, escrita per una dona, sense recórrer al concepte de “sensibilitat”...

dissabte, 24 de gener del 2015

Com una visió

He llegit Al far, novel·la de Virginia Woolf.

Ja sabeu del meu mega-ultra-super entusiasme per aquesta escriptora. Però sóc objectiva quan dic que aquesta novel·la literàriament val molt, i que, a més, m’ha agradat moltíssim. Moltíssim.

No sé com explicar-la, no sé com transmetre-us que l’heu de llegit... Argument? És què, en realitat, no passa res... Uns quants diàlegs, la vida d’una família... La il·lusió d’una excursió familiar en barca cap a un far llunyà... No passa res, però passa el més important: el temps. Es tracta del pas de mooolt temps en la vida d’una família anglesa benestant de començaments del s.XX. Res més. El vertader protagonista d’aquesta novel·la és el pas del temps, i explicat amb una gran senzillesa, a més.

No em posaré a analitzar els trets autobiogràfics de la novel·la, cosa que depassaria la meva sapiència, però funciona perfectament com a novel·la, i no cal saber exactament en quins trets de la vida de l’autora es basa per comprendre-la. Està tot perfectament macerat, com  ficció que és. Com una altra novel·la d’autora femenina que comentava l’altre dia, és la sensibilitat de l’autora el què actua com a sedàs del material real en què es pogués basar, que es perd en l’espai i el temps, i que a l’hora de llegir tampoc ens interessa tant. Cronològicament es tracta d’un material més proper a nosaltres que la novel·la “d’època” de l’altre dia. Aquesta novel·la es podria considerar contemporània, fins i tot.

És una autèntica obra d’art, i si mai una novel·la ha merescut el qualificatiu de “quadre”, “pintura”, o “llenç”, és aquesta. Ens transmet una visió, veiem aquesta visió: un raig de sol, el batec d’una ànima que viu per crear. És sublim. No exagero. L’efecte que fa el final d’aquesta obra depassa el què sóc capaç de transmetre. M’ha captivat. Ara, esperits poc sensibles, abstenir-se...


divendres, 23 de gener del 2015

La novel·la resplendent

He llegit La novel·la de Genji, el príncep resplendent, (Genji Monogatari), la versió en català (n’hi ha un parell en castellà més extenses), de l’escriptora japonesa del s.XII Murasaki Shikibu.

És un llibre tot curiós.

Sempre, quan es menciona aquest llibre, o aquesta escriptora, es fa difícil no tenir en compte el què en va dir Harold Bloom: “Mai tornem a pensar en l’amor de la mateixa manera després d’haver llegit aquest llibre”, i “Murasaki és el geni del desig”, que, en principi poden semblar dues frases exagerades.

En un món (el nostre), on sembla que ja està tot dit, i més sobre l’amor, un tema tan recurrent i tan comú, la sensibilitat en l’explicació de les aventures amoroses d’aquest jove príncep japonès “resplendent”, la delicadesa amb què l’autora crea una nova vestimenta explicativa per dir el mateix, és a dir, contar una nova aventura amorosa seva, és realment meravelladora. Genji és un Don Juan, però un Don Juan que ens cau bé, i que no ens deixa indiferents amb al seva bellesa, les seves maneres exquisides, i la seva cal·ligrafia!

Malgrat que el que he llegit sigui només un breu fragment d’un llibre que es veu que és llanguíssim, sembla que amb la traducció se n’hagi espigolat una de les parts més sucoses. No sé de quantes maneres es pot explicar el mateix (tantes com persones enamorades hi ha al món, m’imagino), però sembla que no costa fer-se el càrrec de com deu ser la resta del llibre.

Ara, malgrat que aquest Genji sigui molt resplendent, les seves maneres amoroses exquisides, i la seva cal·ligrafia excepcional, una no pot impedir veure la profunda injustícia envers els dones de la societat japonesa d’aquella època. Devia ser terrible.

En definitiva, un llibre que m’ha agradat molt, i que ha aconseguit mantenir la intriga, fins i tot, malgrat que siguin successives moltes maneres d’explicar el mateix. La manera com es varien els escenaris, les personalitats, les circumstàncies... L’autora aconsegueix fer cada nova conquesta diferent, creïble i humana, i pintar uns personatges de carn i ossos (Genji i la nova amant), quan, amb tanta varietat, i tant passar el mateix, podrien no passar de mers clixés.

No són clixés, al contrari, s’aprecia una gran imaginació per “variar el quadre”, i fer cada nova conquesta especial i meritòria, i no ens adonem que aquest Genji és un penques. S’esforça tant per cada nova amant, que tracta com a única i especial,  que això el fa a pesar meu una mica més entranyable del què hauria de ser algú com ell.

No sé si el Japó actual s’assembla gaire al Japó dibuixat en aquest llibre (em fa por que pel que fa al masclisme sí), però en fi, es tracta realment d’un viatge pel temps i per l’espai a un món que no crec que hagi esta així ben bé mai, tan sensible (perquè el món mai és sensible), però si entenem que el món al què viatgem no és un temps i un espai concrets sinó a l’ànima de l’autora (les ànimes sí que poden ser-ho, de sensibles), és realment un viatge meravellós i exòtic guiats per la imaginació i la sensibilitat d’una escriptora excepcional.

* * *

Una cosa que no deixa de transmetre certa ironia és el fet que el protagonista faci servir moltes vegades “l’excusa” de què amb la seva nova conquesta les seves ànimes havien estat juntes en una altra vida, i que per això frisen tant per trobar-se en aquesta.

Això, la primera vegada que ho sentim, ens sona molt romàntic i espiritual, però quan ja ho hem sentit un parell o tres de cops veiem que fins i tot els seus servents s’ho prenen amb ironia.

En fi, que pel que sembla aquest Genji ha tingut unes “altres vides” molt variades...

* * *


Malgrat que quan no havia llegit el llibre em va semblar que exagerava, ara estic d’acord amb el què en diu Harold Bloom: “Mai tornem a pensar en l’amor de la mateixa manera després d’haver llegit aquest llibre”, i “Murasaki és el geni del desig”. Amb aquestes frases s’aconsegueix explicar la gran sensibilitat d’aquesta novel·la de la manera més perspicaç possible. No es pot demanar més, ni d’un crític literari ni d’una novel·lista.

dijous, 22 de gener del 2015

Principis de lectura

He dit més d’una vegada que ja no llegeixo novel·les, només poesia i assaig. Però també he dit alguna vegada que tenia unes quantes novel·les que m’havia comprat abans de plegar de llegir novel·les, i que me les llegiria encara que el què ara llegís principalment no fossin novel·les.

Les llegiré perquè tinc l’exemplar, i el millor que es pot fer amb un llibre és llegir-lo, ja que aquell exemplar ha anat a parar a les meves mans... (i no per casualitat). (I encara que ara m’interessin més altres tipus de lectures). No vull tenir llibres que no m’he llegit, i aquest encara els puc llegir... Dons els llegiré.

* * *


I els comentaré al blog, es clar... Curiosament em passa que, d’entre tots els llibres que llegeixo, les novel·les són els que trobo més assequibles a l’hora de comentar-les, encara que sempre hi hagi el perill de fer unes filtracions que poden espatllar la intriga a més d’un; sempre sembla que comentar una novel·la genera una empatia que comentar altres tipus de llibres no genera... No ho sé. Hi hauria de pensar, en això...

dimecres, 21 de gener del 2015

Piscina de llibres per llegir

L’altre dia llegia un blog on el propietari confessava que havia omplert de llibres al darrer pany de paret lliure que li quedava a casa, i que ara podia dir que ja tenia totes les parets arrebossades (de llibres), i que ja no li quedava més espai.

En aquell post afirmava que tota biblioteca personal és “un projecte de lectura”, confessant així que tenia molts llibres que encara no s’havia llegit. I, a més, deia que no es considerava obligat a llegir-los pel sol fet de tenir-los...

Malgrat això, reconeixia que tants llibres podien confondre a les visites, que en la seva bona fe sempre es pensarien que se’ls havia llegit tots...

Llegint aquest testimoni, em vaig sentir vagament interpel·lada... Me’ls he llegit tots, jo, els meus llibres? Els tinc per llegir-me’ls?

No m’agrada adonar-me, ni haver de confessar, que en tinc moltíssim que no m’he llegit, encara. Però jo me’ls he comprat pensant que me’ls llegiria, i me’ls penso llegir! No vull de cap manera que els meus llibres es converteixin en una massa caòtica i indiferenciada, que creixi sense ordre ni concert, ni que el desordre i la mandra em vencin. Mai no m’he comprat un llibre que no m’interessés realment – sobretot en els darrers temps. Abans podria haver comès algun error, però és així que se n’aprèn. A més, encara que es tardi mooolt temps a llegir-los, els llibres t’esperen.

Llegir-los tots... o el 90%. Aquest serà el meu proper propòsit.

* * *

Si tinc aquest llibres (i no d’altres), és, en general, perquè de cada llibre que m’he comprat sempre m’he pensat que me’l comprava perquè em podria aprendre alguna cosa; jo no compro llibres a la babalà; sempre m’he pensat que cada llibre que em comprava em podria ajudar (un cop llegit), -a més de a passar una bona estona i omplir la meva solitud-, a l’aprenentatge de l’escriptura. Però només tenint el llibre a la lleixa no s’aprèn a escriure... (Ai!)

M’haig de llençar a la piscina!

* * *

Amb això vull dir que encara que jo tingui molts llibres que –encara- no m’he llegit, no estic d’acord a tenir llibres que no s’hagin llegit; crec que els llibres que es tenen són per haver-los llegit... o rellegit, fins i tot. I això és el que intentaré. També penso, amb Helen Hanff, que si un llibre no t’ha agradat te’n pots desfer; no hi ha res menys intocable que un mal llibre...


dimecres, 14 de gener del 2015

El desig de cultura

La tan amplia como falsa democracia ha logrado mezclar lo feo con lo hermoso

«El deseo es la base de la existencia. Su primer impulso y su última justificación. No hace falta decir más. El indeseado es como un cadáver y quien ya no desea nada más ha perdido la razón para seguir. El deseo lo vale todo al punto de que más allá del deseo, el deseo mismo consiste, exasperadamente, en el deseo de desear. Mientras la ecuación funciona hay fuerzas para no morir.

En términos sociales, la acentuación del deseo coincidió, en la etapa consumista, con la prosperidad. A muchos les parece el consumismo un veneno pero, por el contrario, fue un elixir. Ahora nos damos cuenta cuando todo aquello pasó y estamos desmoronados. Sin embargo, siendo el deseo fundamental, no se reduce, por supuesto, a desear objetos, spas, sexo, viajes y cosas así. Antes del consumismo hubo una época en que la cultura se deseaba como bien superior. Ser culto o acceder a la cultura era tan estimable como para atribuirle buena parte de la felicidad o el mejor disfrute de este mundo. El ciudadano culto transmitía la impresión de que obtenía mayor placer paseando por una nueva ciudad, leyendo un nuevo libro o viendo un nuevo cine que quien no disponía de ese caudal. La cultura actuaba como alternativa al dinero y otros tópicos como un universo exquisito en donde hasta el bien y el mal se engalanaban y tanto el odio como el desprecio, la ternura o la amistad adquirían una superior densidad copulativa.

El deseo de cultura venía a ser, en fin, el deseo de poseer unos saberes y sabores especiales para degustar la vida pero incluso, los pensamientos sobre la muerte o el sufrimiento adquirían un plus de reflexión. Los incultos no sólo no sabían esto o aquello sino que, por decirlo exactamente, "ni se enteraban”. La traza de su paso por la existencia raramente abría caminos ni, por supuesto, se adornaba con los detalles que componían, en el lienzo o en el lecho, la joie de vivre.

Pero esta demanda o aspiración de ser culto ha desaparecido con una facilidad y rapidez impensable. Una desaparición tan súbita y radical que se parece en todo a la pérdida del bienestar o a la ruina de cientos de miles de empresas y millones de trabajadores.

Ciertamente todos quieren hoy conocer, sea por inercia, por razones de empleo o por no perder su relación con los smartphones. “Queremos saber”, decía el programa de Mercedes Milá. Pero una cosa es querer saber cuál es la dirección de una calle y otra saber el qué. La demanda de conocimientos direccionales ha cubierto de masters, cursillos on line y universidades fantasmas el panorama de la educación. Pero como ya se llama cultura a casi todo es inútil distinguir lo egregio de lo chabacano. O, de otro modo, de la misma manera que mucho sexo es igual al rancho sexual, cultura a granel es igual al saldo de la cultura.

Lo culto fue, hace apenas unas décadas un valioso túmulo al que se pertenecía o no se pertenecía. Los cultos y los incultos se distinguían tal como los agraciados y los desgraciados. Pero la tan amplia como falsa democracia de estos años ha logrado el efecto de no abrir las puertas de la Cultura a más gente sino de mezclar lo feo con lo hermoso, lo bueno con lo mediocre y lo humano con los X-Men.

¿Ser culto? ¿Para qué? ¿Cómo reconocer hoy aquél intenso deseo de serlo? A semejanza del mundo de las redes sociales no hay ahora un claro anillo que delimite el olor de la excelencia. Chapoteando en esta circunstancia inodora, la cultura ha ido enfangándose, descaracterizándose y, finalmente, decidiendo convertirse en mierda (freudiana). ¿El deseo de esta cultura? ¿La infantilización freudiana de la sociedad? Todo es parte de lo mismo: la fusión del oro y el excremento. El reciclaje del desecho en bolsos de Prada. La transformación de la concupiscencia intelectual en un pecado venial de bajo rango. »


Vicente Verdú

dimecres, 7 de gener del 2015

Besllums de futur

La meva biblioteca em serveix, sobretot, per somniar: somniar que m’he llegit tots aquests llibres, i que gràcies a això m’he convertit en una gran escriptora...

En realitat, de llibres llegits només n’hi ha la meitat...

I, respecte a això de ser escriptora... En fi, encara escric, que és més del què em pensava que podria dir sobre mi mateixa fa deu anys... (Tot i que sempre he escrit, i sempre he estat convençuda que escriuria, hi ha hagut – encara hi ha- moments de desànim).

Ara, tot allò de ser novel·lista per “arrasar amb tot”, ho tinc ben encallat. Potser necessitaré una mica més de temps... Tampoc hi ha cap pressa... Els quaranta, “l’edat” per antonomàsia pels escriptors, comencen a besllumar-se a l’horitzó... I, em pregunto... hi ha “pla b”? Doncs no, no hi ha “pla b”... I, recargolins!, no vull pas que n’hi hagi, de “pla b”!