dimarts, 29 de juliol del 2014

Estimats amics blocaires:

Em prenc un descans de publicar el blog. No faig vacances ni res d’això, ni tampoc sé quan tornaré a publicar. Estic en un moment que –potser a causa de la medicació- no se m’acudeixen posts.


Una salutació, i fins tant aviat com pugui!

dissabte, 26 de juliol del 2014

De contes i de novel·les

Per què sempre ens sembla més important l’haver escrit una novel·la que l’haver escrit un recull de contes?

Quan vaig llegir que James Joyce només havia pogut escriure el seu famós l’Ulisses (una novel·la que no he llegit, però de la que he sentit a parlar moltíssim), després d’haver escrit els contes recollits a Dublinesos (contes que sí que vaig llegir ja fa temps, i que en aquell moment em van impressionar molt, encara que ara gairebé no els recordi), em va semblar –em vaig quedar amb la idea- que per aprendre a escriure una novel·la s’havia de començar per saber escriure contes... [Ja sé que pensat fredament és una bestiesa, però a mi em renten molt el cervell aquestes coses.]

Per això hi va haver un temps en el què el meu afany era escriure contes (no contes per infants, sinó contes), com una mena de preparació o pràctica de cares a escriure un dia una novel·la... o més d’una.

Em sembla que no anava per bon camí. Que un conte –en teoria- sigui més curt que una novel·la, no vol pas dir (malauradament!) que sigui més fàcil d’escriure... o que sigui més fàcil fer-lo bo, ja no ben escrit, sinó rodó com a conte... Per mi, com més llarg és un text de ficció més bé es poden desenvolupar certes coses...

Des que hi ha això d’internet, pel que he llegit aquí i allà, respecto més el conte en si, ja no el veig només com a preparació per escriure una bona novel·la. Veig que hi ha escriptors de contes molt bons pels quals el conte es suficient per ell mateix, i no un vehicle per preparar-se per escriure una bona novel·la... i, a més, n’he llegit algun que altre més que els que havia llegit llavors... Tampoc gaires, perquè el conte és una cosa que em costa de llegir: l’esforç que s’ha de fer per entrar en un conte, pel curt que és, em sembla que no val tan la pena com l’esforç que s’ha de fer per entrar en una novel·la, que dura molt més. Vull dir que un conte, un cop començat i “captat”, s’acaba de seguida... I ja has de fer l’esforç per “captar” el següent... En canvi una novel·la t’entreté més estona un cop fet l’esforç d’entrar-hi.

I aquí em ve al cap la idea de... si jo sempre he estat més lectora de novel·les que de contes... si els contes haig de fer un esforç suplementari per posar-me a llegir-los... si mai no he apreciat del tot el gènere “conte” (encara que n’hagi llegit alguns i no em semblin pas un gènere menor: vegis Txèjov o Cortázar)... Per què nassos volia escriure contes?! Això és com si algú a qui només li agrada caminar es volgués dedicar a l’escalada... Escriure contes és difícil i exigent i t’hi has de posar amb tot els respectes pel gènere, no considerant-lo el “parent poc agraciat” de la novel·la...

Per això, pel respecte que ara tinc al gènere “conte”, ara sé que no intentaré escriure’n cap més. Novel·les no ho sé, però contes, o recull de contes, segur que no... Com deia l’Elvis, no tornaré a gravar una cançó en la que no cregui... Jo no tornaré a escriure en un gènere en el que no cregui... I això no perquè pensi que el gènere conte sigui poc important, precisament.


divendres, 25 de juliol del 2014

Lletra i malalties

Avui en dia gairebé ja no s’escriu a mà. (Excepte quatre escriptors maniàtics). Com a molt es fa una llista d’anar a comprar, i para de comptar.

Per això de vegades em sembla que deu ser difícil observar, per algú que no escrigui a mà habitualment, que les malalties (tan les físiques com les mentals), i, sobretot, la injesta de medicaments, fan perdre la lletra, la bona lletra. D’alguna manera, l’estar malalt destrossa la fermesa del pols, i els espasmes de la mà que són les lletres es desestabilitzen, es desequilibren, i es fa mala lletra. Les malalties fan perdre la bona lletra.

Quan vaig començar a prendre els primers medicaments per la meva malaltia mental, entre altres coses, vaig perdre la bona lletra, i em pensava que seria per sempre, que mai no tornaria  a escriure equilibradament. Però no, al cap d’un temps, força temps, gairebé sense adonar-me’n, la vaig tornar a recuperar. Els cabells que vaig perdre llavors no l’he pas tornat a recuperar. El pes raonable, tampoc. Per això, suposo, considero més important la meva escriptura que el meu aspecte físic. En l’escriptura sembla que tot es pot arreglar, que tot pot tornar a ser com sempre; sembla que l’atractiu de l’escriptura no s’evapora. El físic, en canvi, amb el pas del temps, els medicaments, i el sobrepés, és més una batalla perduda, per això procuro no donar-hi gaire importància.

M’he tornat a desequilibrar altres vegades, he perdut la lletra altres tantes vegades, i sempre, al cap  d’un temps, he recuperat la fermesa del pols. Però hi ha hagut èpoques en que la meva lletra era un gargot, i m’he sentit realment impotent i preocupada, jo mateixa sentint-me abatuda, com una mena de gargot. I no només per la lletra! Per sort ara la meva lletra torna a ser arrodonida com sempre. Tot fos tan fàcil de resoldre com això, que alguna vegada em va semblar tant preocupant. Ara, també sóc conscient que l’equilibri potser tampoc sigui per sempre.

dijous, 24 de juliol del 2014

De no-escriptors

No us hi heu trobat mai? Li digueu a algú que escriviu (a algú que no escriu), i us diu que ell o ella ha pensat moltes vegades també en escriure, i que està convençut o convençuda que ho faria molt bé, només que pensa que en el fons no val la pena... Que escriure és un activitat secundaria... Però que si volgués, s’ho proposés i s’hi posés... arrasaria amb tot! (I ja es pensen que són mig escriptors perquè ho han pensat alguna vegada, encara que mai hagin empunyat un llapis... o un teclat).

Ostres, em fan tanta ràbia aquesta gent... No només no tenen ni idea d’escriure, i no tenen ni idea de l’esforç que hi ha darrera cada paràgraf, (“Paràgraf?”, “Què és un paràgraf?”), sinó que ni tan sols creuen que escriure valgui la pena com a cosa real al món real. Ho menyspreen. Però no com a cosa que no comprenen, sinó com a cosa que podrien fer i decideixen no fer perquè en el fons no val la pena... I a vosaltres us miren com a aquells “pobrets” que han decidit fer allò que per ells no val la pena...

Aquestes coses m’enravanxinen...

dimecres, 23 de juliol del 2014

Penjats a la xarxa

«I molts altres [textos] que esdevenen penjats a Internet, com reus ajusticiats acomboiats pel vent, sense que ningú els faci el més mínim cas. Allò infinit de Internet, com qualsevol altre infinit material sense límits, s’assembla perillosament al desert.  A un desert estèril. »


(frase trobada a internet)

dimarts, 22 de juliol del 2014

Públic i lectors

S’ha de donar al públic allò què vol? Què vol el públic? Com deia aquell, i qui és, el públic?

En això de l’escriptura, sempre he mirat d’anar a la meva. Publicar una cosa o una altra segons si té èxit una cosa o altra em sembla una mica estressant, em sembla acceptar una tirania de l’audiència que no té cap mena de sentit si el que necessites realment és expressar-te. Ara, també pot voler dir quedar-te sense lectors...

Per exemple, ja fa temps vaig observar que si feia un post d’alguna cosa que tingués molt èxit (ara parlo de llibres), allò tenia èxit. Si parles d’un llibre que tothom ha llegit, hi ha moltes més possibilitats que el post sigui molt llegit, i fins i tot polèmic, perquè tothom té la seva opinió. En canvi si parles de llibres que ha llegit poca gent, això interessa a poca gent...

Per tant, vist lo minoritària que és la cosa, direm que el meu blog mai no tindrà allò que es diu “públic”, sinó que, sent afortunada, potser podré estar orgullosa de tenir uns quants lectors...


dilluns, 21 de juliol del 2014

Una altre cop la ficció

Reconec que la ficció novel·lesca és la manera més apreciada de l’escriptura, allò on l’escriptor “ensenya les seves cartes”, i demostra el que és com a escriptor.

Però jo m’estimo més escriure un diari reflexiu, que és una cosa més modesta i no tant visible com la ficció, i a més és molt més assequible i més autèntica.

Tots els escriptors de best-sellers novel·lescos “es documenten”... Per parlar d’una mateixa no cal “documentar-se”...

dissabte, 19 de juliol del 2014

De vides filtrades

Estàs mirant (mirant... pufff, vivint!) la teva teleserie preferida, i ve algú que et reclama, i que t’interromp, i que et necessita en aquell precís moment, i que et fa parar la tele...

...et domina una ràbia interior, una recança per perdre’t allò com si algú t’hagués robat alguna cosa molt valuosa de la teva vida, l’emoció que anaves a sentir, quelcom meravellós...

... i et sents així per una ficció... !

... perdre’t aquella ficció et fa sentir com si t’estiguessin robant un tros de la teva realitat, un tros de la teva vida de debò..., i un tros vibrant, a més...!

En comptes de ser una simple espectadora d’una ficció, encara que es tracti d’una ficció molt ben feta, no hauries d’estar vivint la teva vida?

És si algú interromp la teva vida que has de sentir recança, no si algú interromp la teva teleserie preferida...

* * *

Quan era més jove jo també vivia en les meves teleseries (que tampoc eren taaan glamouroses com són ara)...

... fins que vaig adonar-me que ni el marro de la meva vida, ni les meves relacions amb els altres, ni el meu vestuari, serien mai com els d’aquelles teleseries...

... i vaig plegar de mirar teleseries. Això s’anomena “madurar”, em sembla. S’anomena començar a acceptar la realitat sense intermediaris, sense evasions. Acceptar la vida com a una vida de cada dia: sense glamours, sense passions, sense decorats sumptuosos...

* * *

Per això llegir i escriure ajuda molt, “et conforma” molt. Però en certa manera dedicar-se a la lectura i l’escriptura també és una manera d’evadir-se... i en el fons no sé si millor o pitjor que les teleseries... Potser no hagi madurat tant com em penso, al cap i a la fi.

divendres, 18 de juliol del 2014

Idees passades de moda

... l’antiga (i romàntica) idea roja que els anuncis comercials són dolents...

... que renten el cervell...

... s’està perdent això... la visió crítica de les propagandes...

... se’n poden fer càrrec els joves?

* * *

... que no cal comprar una cosa només perquè en sentis propaganda o perquè tothom ho tingui?

* * *

Els grans encara recorden les èpoques en les què no s’imposava l’eterna insatisfacció com a estat natural, l’època en què amb poca coseta estaven contents...

* * *

...ara, en canvi, si no tens allò anunciat sembla que et manqui quelcom important, que si no ho tens t’hagis de morir de ràbia...

...que és una cosa absurda...

(Un món on el consumidor està eternament impacient, insatisfet, ansiós i avorrit...)

* * *

... l’antiga (i romàntica) idea roja que els anuncis comercials són dolents...

... l’eterna insatisfacció és el preu a pagar pel “benestar” capitalista? (Ho poso entre cometes per la crisi...)

...?

* * *

(moltes persones només han assolit una visió crítica del “sistema” amb la crisi; quan les coses anaven... ningú es plantejava res...)


dijous, 17 de juliol del 2014

Unànimes novel·les

Què vull dir quan dic que n’hi ha que no saben que existeixen llibres que no són novel·les?

Us heu fixat alguna vegada en la mena de llibres que tenen la majoria de quiscos-llibreries-papereries (no parlo de llibreries on només es venen llibres): a part d’algun llibre d’autoajuda o algun de futbol, el 90% són best-sellers novel·lescos... Novel·les, per tant...

Encara que (teòricament) els que compren i llegeixen aquestes novel·les sàpiguen que existeixen llibres que no són novel·les... vosaltres creieu que els deu interessar comprar-ne o llegir-ne algun?

Conclusió: encara que “se sàpiga” que hi ha llibres que no són novel·les, a la pràctica només “existeixen” les novel·les... (i encara, un cert tipus de novel·la...)


(Buenu, tot això és una teoria meva, igual una persona que s’hi dediqués diria una altra cosa... Però a mi em sembla haver-ho observat així, a Girona, fins l’estiu del 2014... Aviam si aviat hauré de fer una secció de “teories meves”, a l’estil del Sr. Marcel·lí...)

dimecres, 16 de juliol del 2014

Més solitud

«Estar sol es fonamental, igual que sentirse sol en un grup. La meitat de la vida ets un solitari, hi ha una meitat d’ombra, no necessites a ningú que et guiï perquè ja ets lliure. Les novel·les contemporànies parlen de la conquesta d’un mateix.»


Colm Tóibín

dilluns, 14 de juliol del 2014

Lectura i relectura

Com a lectors d’aquest blog, potser m’heu sentit alguna vegada ponderar les qualitats de la relectura, però m’agradaria explicar com, quan i per què crec que s’ha de rellegir, perquè em sembla que no s’ha entès del tot el què en penso, i això és perquè no em dec haver explicat prou bé. La frase que ho comença tot és aquella “no s’ha de llegir, s’ha de rellegir”, com una sentència caiguda dels núvols. Aquesta frase ens diu que s’ha de rellegir, però no vol dir que s’hagi de rellegir indiscriminadament, com si apuntéssim la grapadora de la relectura contra tot text que es bellugui! (Sobretot si  pensem més com a lectors que com a escriptors...).

La relectura és una cosa que s’ha de dur a terme segons els gèneres literaris, segons si els textos tenen o no tenen intriga.
                  
Si el text que tenim entre mans és una novel·la, amb la seva intriga i l’esquer de saber què passarà per continuar llegint, una primera i única lectura ens pot captivar, però si munyim massa la vaca, i intentem rellegir-la, com que ja sabem què passa, segurament en la segona lectura no la fruíem tant, encara que ens podem fixar més en els detalls i comprendre alguna cosa que ens hagués passat per alt en la primera lectura emocionada. Això si la novel·la és bona, vull dir si té qualitat literària. Cal estar a l’aguait que les novel·les comercials, o de gènere, no resisteixen una relectura, i que no tenen cap interès un cop s’ha exhaurit la intriga. Es aconsellable no temptar el destí en aquest aspecte si no volem sortir-ne espaordits de comprovar com allò que en una primera lectura ens ha meravellat és només un artefacte retòric que ja no ens emociona, i que fins i tot ens decep. Quan això passa és molt trist. Les novel·les amb valor literari sí que resisteixen alguna rellegida un cop resolta la intriga, però convé sobretot deixar passar un temps, o que hi tinguem uns lligams molt especials.

L’assaig i la poesia, en canvi, no només es frueixen més bé rellegint-los, sinó que és necessari rellegir-los per comprendre’ls bé. Rellegir assaig o poesia (que en principi conserven el seu encant un cop la intriga s’ha exhaurit, o que no necessiten del recurs de la intriga perquè continuem llegint), és molt més agraït que rellegir una novel·la un cop ja en coneixem el desenllaç, encara que es tracti d’una gran novel·la.

Això quan es llegeix per plaer. Quan llegim per aprendre a escriure pot ser diferent. Encara que un escriptor hauria de ser un lector compulsiu, i llegir, o manipular textos, sempre, sempre, per plaer, rellegir un text per analitzar-lo i veure com està construït, que, si volem ser escriptors, pot ser apassionant, és una mica diferent de llegir per plaer deixant-se encantar i conduir pel text i no voler ni tenir necessitat de traspassar a l’altre cantó del tapís. –Vull dir: si no volem ser escriptors potser ni caldria escalfar-se el cap amb això de la relectura...-.


També voldria dir que quan s’és jove les novel·les es devoren, i que és amb els anys i la maduresa que es descobreix que... existeixen llibres que no són novel·les!, o que rellegir també pot ser interessant... Ara, de la mateixa manera que hi ha persones que mai fan el pas de les novel·les d’aprenentatge o iniciàtiques, o dels best-sellers i dels llibres per gent que no llegeix, a les novel·les de qualitat literària, o als llibres bons que no són novel·les, hi ha gent a qui mai se li acudit que això de la relectura existeixi, i són igual de feliços i de bons lectors.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Esperant el manuscrit

Jo March (Josephine), Donetes
... totes les que algun cop hem volgut ser escriptores...
... entranyable...
... “the madwoman in the attic”...
... és la llibertat per escriure...


...escriure... (no escriure sobre l’escriure)

dissabte, 12 de juliol del 2014

Amargor i prejudici

Recordo haver llegit en una revista literària que Cernuda era un amargat. De fet, que era “l’amargat” de la seva generació poètica... Què perilloses i absurdament simplificadores són les etiquetes!

Després de la lectura de la seva prosa, volum primer, i el picoteig d’alguns dels seus poemes sense tenir-ne una impressió global, m’adono que vale, potser gastava una mica d’amargor en segons quins temes, i una mica de mala llet (i segurament tenia raons per això), però que en general era una persona que lloava la vida, el fet d’estar viu com un do i una oportunitat, d’una manera que no m’encaixa gens amb la manera com representa que s’enfronten a la vida els “amargats”...

També recordo haver llegit per internet que Cernuda no s’interessava per la docència (era professor de literatura castellana). Aquí jo crec que hi ha un malentés: pel que no s’interessava Cernuda era per fer carrera acadèmica, com a mínim aquesta és la impressió, no que no s’interès per les classes o per l’aprenentatge del seus alumnes... Em fa l’efecte d’haver estat un molt bon professor... Ara, que no volgués pujar graons en el món acadèmic perquè estava més interessat en compondre els seus poemes (o en viure la seva vida), és una altra cosa... No sé, potser em manqui informació sobre això...

Pel cas, que aquest tal Luis Cernuda em fa sentir avergonyida per haver volgut llençar la tovallola tantes vegades... Tot i que cadascú se sap lo seu, sembla que per ell les crítiques, incomprensions i punyalades dels altres no eren prou com per aixafar-li les ganes de viure i d’escriure poesia...

De fet, es prenia la poesia com una qüestió vital, “fatal”, com diu ell, i es permet posar verds a tots els que consideren la poesia com un divertiment, com a una cosa accessòria o ornamental, o com una excusa per aïllar-se en una torre de marfil i no viure la vida o l’amor... Potser és per això que sembla amargat.... S’adonava que la poesia no és tan important pels altres, i que fins i tot que hi ha poetes pels qui la poesia no és tan important... Tal i com es prenia ell la poesia, no m’estranya que això el posés de mala llet...

Es nota un cert ressentiment contra aquells qui no veuen la poesia com la veia ell, i a vegades en el llibre es confon la visió de la poesia que tenia el poeta del que parla, que està en desacord amb la que tenia ell, amb el judici de la qualitat dels seus poemes... Es a dir que classifica els poetes segons el que sigui per ells la poesia abans que pels seus poemes en sí. No sé si això és una impressió meva, i potser és injusta. Però hi ha poetes que a mi m’agraden molt a qui ell critica justament per això: que no veien la poesia com la veia ell. No sé si això és estar amargat o és estar carregat de prejudicis...
  

divendres, 11 de juliol del 2014

Ludopatia, bibliopatia

Una vegada vaig llegir en una novel·la el cas d’un taxista afeccionat a les apostes als cavalls a qui s’havia diagnosticat una ludopatia. No podia continuar jugant, i ell mateix va trobar la solució: apuntar-se en un quadern totes les apostes que hagués fet si li ho haguessin permès, quant hagués guanyat i quant hagués perdut, tot igual com si apostés de debò, però sense apostar.

Pels resultats que reflectia la llibreta s’alegrava de tot cor de no estar apostant de debò, però ell mai no renunciaria al seu nas pels cavalls, a l’atzar, ni es retiraria del món de les apostes. Jugar d’aquella manera era com beure cafè amb llet i sucre, sense cafè, ni llet, ni sucre; però ja veia que no tenia altre remei.

A mi em passa amb els llibres una mica el que li passava a aquest taxista amb les curses de cavalls. Tinc “la cobdícia dels llibres”, i me’n compraria moltíssims, molts més dels que sóc físicament capaç de llegir-me, només per col·leccionar.

Per això tinc una llista de tots els llibres que em compraria si pogués, il·limitada, paradisíaca. I, encara que a la realitat pugui comprar-ne pocs, a la llista els apunto (“els capturo”) com si me’ls pogués permetre tots...

Fer una llista dels llibres que em compraria si em pogués permetre tots els llibres del món m’ha ajudat molt a no comprar-me llibres a la babalà. Ara sé que per cada llibre que em compro estic renunciant a una pila, i això fa de cada nou llibre que afegeixo al sarró un bé molt preuat.

Sí senyor, les llistes serveixen, i tant que serveixen!


dijous, 10 de juliol del 2014

De literatura en femení

Hi va haver un moment en què em va interessar molt tota la literatura escrita per dones, encara que sense fanatismes. Més ben dit, m’interessava com havia estat possible que aquelles dones escriguessin, en un món d’homes i masclista. Se sap, em sembla, que hi hagut èpoques i llocs en que les dones tenien prohibit escriure. Encara ara... (Això a part, es considera que moltes obres publicades com a anònimes podrien haver estat escrites per dones precisament per això).

Però, amb el temps, m’ho he repensat, i he tornat a interessar-me més per les obres escrites per homes... No ho sabria explicar. Sempre que es parla de com de bé escriu una dona en concret, o de les poques escriptores que hi ha i lo bones que són, em sembla que se les tracta amb condescendència, volguen dir “pobretes”, “fan el que poden, però anem a l’escriptura de debò, que és l’escrita pels homes...” Potser sigui només una impressió meva, no ho sé.

Ara estic més per les obres bones, independentment de qui les hagi escrit. Ara, la majoria han estat escrites per homes... De totes maneres jo no crec que s’hagi de ser home per escriure bé, i aquella pregaria tan famosa de la Dorothy Parker, en que demanava a déu escriure com un home, em sembla un pèl absurda...


No he cregut mai en la lectura com a militància, ni tan sols per una causa justa; s’ha de llegir per plaer. Però em sap una mica de greu que, a part d’algunes honroses excepcions, tot allò escrit per dones es consideri “menor” o testimonial. Queda camí per recórrer, encara.

dimecres, 9 de juliol del 2014

Escriure segons el gènere


«Quan un escriptor fa una novel·la protagonitzada per un home es considera que està parlant del gènere humà, però quan una dona escriu una novel·la protagonitzada per una dona, es considera que està escrivint sobre les dones. No és així. Tots, escriptores i escriptors, parlem sobre el gènere humà.»  


Rosa Montero

dimarts, 8 de juliol del 2014

Pes literari

Pel què sembla, en el transcurs de la història, hi hagut artistes que han volgut dotar d’altura literària el rock...


A mi m’agradaria dotar d’altura literària el blog.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Transcendir la transcendència

M’adono que l’altre dia vaig fer servir la paraula “transcendència”. En la nostra època de mòbils i superficialitat, potser un post d’un blog no sigui el context més adequat per fer servir aquesta paraula...

Això m’havia preocupat molt, com inserir paraules “elevades” en un text planer escrit a i per a la nostra època... Pot semblar una bestiesa, però moltes vegades aquestes paraules elevades doten al text d’una pompositat que l’afeixuga, i ja es veu que la cosa no flueix. Com crear un context per inserir paraules elevades de manera natural... aquest havia estat un dels reptes, des de sempre...

Pel que fa al concepte de transcendència en sí, sé que avui en dia, època de desafecció laica, s’associa la transcendència a l’avorriment. Jo mateixa no em referia a res religiós (uix), sinó a quelcom només a l’abast de la millor poesia... Però fer servir la paraula “transcendència” en un post d’un blog qualsevol, quan els blogs són una cosa de consum ràpid, on la gent s’acosta per l’aspecte lúdic, per distreure’s entre albarà i albarà, em continua semblant potser desproporcionat. Seria necessari un altre context, potser, un context de més profunditat i silenci, on una paraula així pogués commoure de debò.

Continuaré llegint molt sobre el tema.


diumenge, 6 de juliol del 2014

De llegenda...

Segurament heu sentit parlar de les ordalies medievals: per defensar la seva causa, algú es veu obligat a passar una prova terrible, com per exemple engrapar un ferro roent. Si en surt viu, o la prova no li deixa seqüeles, vol dir que déu està a favor seu i la seva causa triomfa i és tinguda per vertadera. És el judici de déu.

També deveu haver sentit que, quan s’enfrontaven dos cavallers en torneig singular, el que guanyava podia presumir de tenir el favor diví, per ell i per la seva causa –i per la seva dama-, i la raó. Era el judici de déu.

Què endarrerits que estaven a l’època medieval, oi? Què primitius!

Fixeu-vos en el futbol. Com va dir una vegada un, qui guanya sembla que tingui raó. Ras i curt: qui guanya té raó. Qui venç convenç, sempre, en aquest casos futbolístics d’audiències massificades. No serien els resultats dels partits de futbol dels equips importants com una mena de judici diví? (Els que guanyen sempre són els més guapos, sexies i atractius... Es tornen més alts i glamurosos encara que siguin baixets i pagesots...) És què el resultat d’un enfrontament important no dóna o treu la raó segons un equip guanyi o perdi?


Què endarrerits que estaven a l’època medieval!

dissabte, 5 de juliol del 2014

Art i joc: vida

Ja fa temps vaig treure de la biblioteca un petit llibre: Intermedio, de Luis Cernuda. Es tracta de la seva poètica. (Per cert, quina gran col·lecció de poètiques la de l’editorial Pre-textos!). Es tracta de la seva poètica, però no és una poètica escrita expressament, sinó d’una selecció d’escrits triada d’entre tot el material de les seves obres en prosa.

Com que aquest petit volum em va agradar tant, vaig pensar que m’agradaria llegir els totxos de les seves obres completes en prosa; ja ho he començat a fer, i així ha estat, m’agrada molt tot el què diu sobre la poesia en la seva prosa.

El llibret estava estructurat al voltant del “daimon” que anima la poesia de Cernuda, una idea super atractiva per qualsevol que escrigui, però les obres completes en prosa analitzen la poesia d’una manera molt més amplia i completa.

*  *  *

Cernuda no critica els poetes segons els seus poemes, que també, sinó que els classifica principalment segons la seva visió i actitud envers la poesia. No li agraden els que se la prenen com un joc, els que consideren que l’art és un joc. Combrega més amb els que se la prenen com a filosofia o com a transcendència o com una pregaria. Li agraden les actituds envers la poesia que posen en joc tot el què una persona és, sense considerar-ho un joc. Per Cernuda la poesia és una cosa important, seriosa, profunda, un vertader camí interior que no té res a veure amb l’art com a divertiment o com a ornament.

*  *  *

Durant molts anys he pensat que escriure era com un joc. Però llegint Cernuda m’adono que, sense obviar la part lúdica, que hi ha de ser, (perquè si no t’ho passes bé escrivint ja pots plegar), l’escriptura, l’art, és molt més que un joc. És un camí personal cap a la transcendència, cap allò que no sabem com anomenar i que desconeixem, un camí personal cap a l’infinit i cap a la mort, però també una manera de reconciliar-se amb la vida.

M’agrada escriure perquè em fa sentir viva. M’agrada jugar a sentir-me viva a través de l’escriptura, encara que ni la vida ni l’art siguin un joc.

Potser poden semblar un joc, fins i tot poden ser un joc de vegades, però és un joc fatal en que arrisques tot el què ets, el millor i el pitjor de tu mateix, un joc que fa que la vida valgui la pena perquè no és només un joc.

S’ha de jugar a escriure, a estar viu, per adonar-se que tot això, escriure, no és només un joc: que pel que es veu escriure és important i vol dir alguna cosa.

Hem de somniar desperts i jugar a ser artistes per arribar a esdevenir-ho realment, i descobrir jugant que l’art no és un joc.

* * *

Però... l’art és o no és un joc?


Jo crec que ens l’hem de prendre com un joc perquè sigui alguna cosa més, alguna cosa important per nosaltres, perquè no sigui només un joc sinó la vida.

divendres, 4 de juliol del 2014

L’angoixa davant del paper en blanc

Encara que (gràcies a internet) estiguem hiperconnectats...

... l’escriptor (l’artista) –el blocaire, si voleu-, continua estan sol davant el paper el blanc...


dijous, 3 de juliol del 2014

Creació i expressió

Crear és l’activitat més elevada que pot dur a terme un esperit humà. (I sinó pregunteu-li a en Vincent...)

Poder expressar-se alleuja molt, i a més beneficia la salut mental.

Per crear, per expressar-me, he decidit que aquest estiu tornaré a publicar un post al dia, o com a mínim ho intentaré. (El fet que molta gent estigui desconnectada durant l’estiu també m’anima, així si faig una mica el ridícul amb algun post podria ser que no fos gaire llegit, o que fins i tot passés desapercebut...).


Fins demà! 

dimecres, 2 de juliol del 2014

L’elaboració de l’escriptura

«Els temes no tenen gaire importància per la literatura; el que compta és la manera com són plantejats i processats artísticament. Amb una senyora de províncies Blasco Ibáñez fa un no-res folletinesc i Flaubert Madame Bobary...» – (frase trobada per internet)