Amargor i prejudici

Recordo haver llegit en una revista literària que Cernuda era un amargat. De fet, que era “l’amargat” de la seva generació poètica... Què perilloses i absurdament simplificadores són les etiquetes!

Després de la lectura de la seva prosa, volum primer, i el picoteig d’alguns dels seus poemes sense tenir-ne una impressió global, m’adono que vale, potser gastava una mica d’amargor en segons quins temes, i una mica de mala llet (i segurament tenia raons per això), però que en general era una persona que lloava la vida, el fet d’estar viu com un do i una oportunitat, d’una manera que no m’encaixa gens amb la manera com representa que s’enfronten a la vida els “amargats”...

També recordo haver llegit per internet que Cernuda no s’interessava per la docència (era professor de literatura castellana). Aquí jo crec que hi ha un malentés: pel que no s’interessava Cernuda era per fer carrera acadèmica, com a mínim aquesta és la impressió, no que no s’interès per les classes o per l’aprenentatge del seus alumnes... Em fa l’efecte d’haver estat un molt bon professor... Ara, que no volgués pujar graons en el món acadèmic perquè estava més interessat en compondre els seus poemes (o en viure la seva vida), és una altra cosa... No sé, potser em manqui informació sobre això...

Pel cas, que aquest tal Luis Cernuda em fa sentir avergonyida per haver volgut llençar la tovallola tantes vegades... Tot i que cadascú se sap lo seu, sembla que per ell les crítiques, incomprensions i punyalades dels altres no eren prou com per aixafar-li les ganes de viure i d’escriure poesia...

De fet, es prenia la poesia com una qüestió vital, “fatal”, com diu ell, i es permet posar verds a tots els que consideren la poesia com un divertiment, com a una cosa accessòria o ornamental, o com una excusa per aïllar-se en una torre de marfil i no viure la vida o l’amor... Potser és per això que sembla amargat.... S’adonava que la poesia no és tan important pels altres, i que fins i tot que hi ha poetes pels qui la poesia no és tan important... Tal i com es prenia ell la poesia, no m’estranya que això el posés de mala llet...

Es nota un cert ressentiment contra aquells qui no veuen la poesia com la veia ell, i a vegades en el llibre es confon la visió de la poesia que tenia el poeta del que parla, que està en desacord amb la que tenia ell, amb el judici de la qualitat dels seus poemes... Es a dir que classifica els poetes segons el que sigui per ells la poesia abans que pels seus poemes en sí. No sé si això és una impressió meva, i potser és injusta. Però hi ha poetes que a mi m’agraden molt a qui ell critica justament per això: que no veien la poesia com la veia ell. No sé si això és estar amargat o és estar carregat de prejudicis...