dissabte, 31 d’octubre de 2015

Carències de la vida virtual

En tot cas, anys després, sóc davant l’ordinador fent vida mental. (El concepte de vida virtual, tal i com l’entenem ara, no existia).

Una vida de recolliment està molt bé, sobretot per a les  persones que no som gaire sociables, però té algunes carències inevitables de les què sóc plenament conscient.

Sobretot la carència de poder parlar cara a cara... perquè, ara, qui s’atura ja a xerrar, a passejar? Poca gent. Alguns encara sí, però...

* * *

I aquella persona que s’hagués “llançat als ordinadors” com a darrera cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat, no em consta si ja té el seu (...) i ja ha estat engolit. En tot cas, segur que ens haguéssim fet amics de (...), si jo en tingués, i continuaríem sense veure’ns, cordialment.

dijous, 29 d’octubre de 2015

Segons el color del vidre amb què es mira

Quan vaig escoltar això de què aquell noi, pel fet d’estar en cadira de rodes, es podia entretenir sol a casa amb el seu ordinador, no ho vaig dir en veu alta, però en el fons el vaig envejar molt. Vaig pensar: “Així s’estalvia d’enfrontar-se al món!”.

“Pot estar-se dedicat tranquil·lament a les seves coses sense que ningú se’n rigui ni xiuxiuegi quan ell passa, i sense que li sembli que tothom se’l mira malament”.

Vaig pensar que era una sort poder estar sol a casa entretingut amb les pròpies coses, fent vida mental, i no haver de plantar cara al món. (Un món que, en aquella època, fos per la realitat, fos per les forces dins del meu cap –la malaltia-, jo vivia com a psíquicament molt hostil). La gent mai m’ha agradat gaire, tot que jo per aïllar-me sempre he viscut als meus llibres, i a la ràdio.

Jo no coneixia a aquesta persona, però en canvi, estic segura que ell no ho hagués vist pas d’aquesta manera, ni de bon tros. Que jo veiés com una tranquil·litat d’esperit el què per ell devia ser una gran desgràcia (l’haver de quedar-se reclòs dins del seu món), segurament l’hauria fet concloure que jo no tenia el seny gaire eixerit. I potser hagués tingut raó.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Un tramvia anomenat internet

Fa anys (molts anys), passejant pel poble, algú va dir: “Aquí hi viu un noi que està en cadira de rodes, i que passa tot el seu temps dedicant-se a fer coses amb el seu ordinador.” En aquell moment els ordinadors no eren gaire comuns, internet no existia. I aquella persona va continuar: “Si jo em quedés impedit, em penso que també em llançaria als ordinadors.”

Llavors, que aquell noi impedit es tanqués a casa per entretenir-se amb un ordinador –i no amb la tele, per exemple-, era tan estrany com aquells adolescents japonesos que es tanquen a la seva habitació, i no en surten durant anys. Això encara que estigués impedit, i que per tant tingués una bona raó per no sortir de casa.

Me n’he recordat aquests dies que he estat sense connexió a internet. Avui en dia, sense connexió a internet l’ordinador sol serveix de ben poc. És com si li manqués alguna cosa, i se’ns dubte li manca alguna cosa.

Van ser curiosament premonitòries aquelles paraules: “Em llançaria als ordinadors”, com si això fos la darrera cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat.

I ara, en canvi, tots ens hem “llençat als ordinadors”.

És ben bé que el futur no el veus a venir fins que t’ha atropellat. (I no ho dic només metafòricament).


diumenge, 25 d’octubre de 2015

El món modern

Escolto a algú que diu per la ràdio que si escrius més de 140 caràcters no et llegeix ningú... I la gent es pensa que aquests 140 caràcters són escriptura, són lectura... Com està el món!

dissabte, 24 d’octubre de 2015

De lectures actuals

Escolto per la ràdio a un lletraferit parlant d’una “novel·la moderna”, diem-ne així. Una mica repel·lentment per sobre de bé i del mal, pregunta: “i és això el què és llegeix ara?”, volent dir que potser sí que aquesta “novel·la moderna” té el seu públic, però que no està gaire bé literàriament, no està dins del què aquesta persona lletraferida considera una novel·la que valgui la pena de ser llegida. Penso en l’autor, què en deu pensar del què diuen de la seva novel·la, si entre l’alegria com un cel clar perquè hagi estat publicada i llegida per molta gent (a qui ha agradat), hi veu els núvols de la poca qualitat literària amb els què se l’assenyala, o això tant li fa. L’eterna discussió entre el públic i els entesos, vaja.

Això em fa pensar en una vegada en què el novel·lista nord-americà John Irving, en una novel·la seva –ja no recordo quina-, respon al que jo m’imagino que devia ser una opinió d’un crític literari d’aquells tan sibarites sobre les seves novel·les escrivint que potser sí que les seves novel·les són populars i potser no gaire apreciades pels paladars refinats (?), però que ell escriu novel·les reals que es publiquen en un món real i que llegeixen persones reals, i a qui fins i tot agraden i alegren la vida, i que en coneix a més d’un que volguent ser tan refinats i volguent escriure tan bé literàriament, les seves novel·les (o els seus projectes de novel·la), no han passat mai del calaix del seu escriptori. Acaba dient que potser sí que es pot escriure més bé del què ell escriu, però que ell escriu i intenta ser llegit al món real, que fa el què pot, i que n’està content.

A mi m’agrada molt l’escriptura de John Irving, sobretot les seves primeres novel·les, i no estic gaire d’acord amb això que no sigui bo literàriament, encara que no tinc ni idea de si Harold Bloom el vol per incloure’l al seu cànon o no. (Ja procuraré assabentar-me’n.) Però em sembla que això que diu és prou raonable. És clar que a tots ens agradaria escriure novel·les com les d’Stendhal o Flaubert, però al final haurem de fer el que bonament poguem. I si algú aconsegueix ser llegit al món real, doncs s’ha de respectar, és clar, encara que sigui la mena de cosa que ens faci etzibar, potser amb una mica d’enveja: “i és això el què és llegeix ara?”.


divendres, 23 d’octubre de 2015

Llegir està sobrevalorat?

De vegades, quan sento propagandes per fomentar la lectura, penso que la lectura no s’hauria de sacralitzar tant, i en canvi hauria de ser més practicada. Això no s’aconsegueix posant-la pels núvols, d’una manera que sembli inabastable per una persona comuna. S’hauria de posar la lectura a un nivell més de cosa normal, de cosa de cada dia.

Dic si està sobrevalorada, però el que sí que crec és que la lectura i els llibres estan massa sacralitzats, massa mitificats, hi ha massa fetitxisme – jo la primera. S’hauria de promocionar la lectura com a activitat normal al costat de moltes altres, no com una activitat per sobre de la resta, com una cosa elitista.

El què vull dir és que la nostra societat valora molt la lectura, en teoria, però a la pràctica la lectura no existeix...  A la ràdio i a internet potser sí, engrunada i minoritària,  però a la tele no. I aquest anuncis que fan per en teoria fomentar la lectura... jo no hi estic d’acord... si la lectura no és comprar una llauna de tonyina o un pot de cafè (i per tant tampoc servirien el mateix tipus d’anuncis) ... tampoc seria una cosa a part de tot això i fora del món (i per tant tampoc servirien segons quina mena d’anuncis: no serviria el glamour dels anuncis de cotxes, per exemple).

En fi, que hi hauria molt a discutir i jo tampoc en sé prou. Però una cosa que necessita gaires anuncis... malament. És que hi ha una arrel més profunda que no funciona. Llegir no hauria de necessitar ser anunciat als mitjans de comunicació, sinó només ser comunicat amb entusiasme d’una persona a l’altra, humilment, senzillament.

* * *


Havia escrit aquest post abans d’escoltar alguns d’aquells anuncis de l’editorial Barcino de “fes-te amic dels clàssics”, en els què diferents persones conegudes reciten en veu alta un fragment escollit d’un clàssic més aviat antic. Escoltant aquest anuncis ha sigut la primera vegada a la vida que he escoltat per la ràdio uns anuncis per al foment de la lectura encertats. Aquests anuncis tenen el glamour just que ha de tenir la lectura, però sense ser irreals. Encara que sí que potser queden un pèl elitistes, estan molt ben trobats. (Sempre que s’entenguin els fragments només com a cosa literària i interessant a nivell literari, és a dir, per llegir – que n’hi ha un que parla d’entrar en batalla que... si ens poséssim tiquismiquis i volguéssim buscar tres peus al gat, en el context actual, no seria gaire encertat... Però ja sé que ningú es posarà tiquismiquis i hi buscarà tres peus al gat, sobretot en anuncis sobre el llegir, i els clàssics!, a més, que per molta gent són gairebé invisibles...). Però estan molt bé.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Els dies sense internet

Em pensava que aquests dies sense internet me’n recordaria de com era la vida quan no existia internet. Però no me n’he recordat de res especial o especialment destacable. Abans aquest desig difús de voler tenir connexió i no poder tenir-la era una frustració que no existia, i bé que es vivia i bé que no ho trobàvem a faltar. Ni ens podíem imaginar què era sentir-nos frustrats per no poder tenir internet. Només he recordat que ara tenir internet es considera un dret humà, i que una finestra d’ordinador amb connexió és la clau d’accés a tot, és una finestra oberta al món, i que ja no puc viure sense. Ja ho diuen: el passat és un país estranger, allí les coses es fan d’una altra manera. Ara, avui en dia, l’accés a internet és la clau de volta d’accés a tot. Poder navegar per internet et fa sentir existent. Aquest dies sense internet també he existit, però en blanc i negre, sense relleu. Existir amb connexió a internet és existir en colors, és existir en relleu, és existir. És tenir el poder, és estar connectat, és tenir totes les possibilitats. Per mi significa escoltar i ser escoltada (el blog), i sobretot significa poder escoltar tota mena de música, i significa engegar l’ordinador amb aquella il·lusió... Abans no existia l’internet ni existia la frustració de no tenir connexió a internet... i també vivíem, i no ho trobàvem a faltar, i també escoltàvem música, i també somrèiem (de vegades)... Però... qui se’n recorda? I, qui ho troba a faltar? I, qui hi voldria tornar? Amb internet la solitud és molt més entretinguda...

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Enfilar-se per les parets

A les parets encara s’hi veuen les petjades...

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Torno!

Torno a tenir connexió (em sembla i de moment!).

Han estat uns dies durs. Em situo i torno a "l'atac"!

Benvinguts!