dissabte, 24 d’octubre de 2015

De lectures actuals

Escolto per la ràdio a un lletraferit parlant d’una “novel·la moderna”, diem-ne així. Una mica repel·lentment per sobre de bé i del mal, pregunta: “i és això el què és llegeix ara?”, volent dir que potser sí que aquesta “novel·la moderna” té el seu públic, però que no està gaire bé literàriament, no està dins del què aquesta persona lletraferida considera una novel·la que valgui la pena de ser llegida. Penso en l’autor, què en deu pensar del què diuen de la seva novel·la, si entre l’alegria com un cel clar perquè hagi estat publicada i llegida per molta gent (a qui ha agradat), hi veu els núvols de la poca qualitat literària amb els què se l’assenyala, o això tant li fa. L’eterna discussió entre el públic i els entesos, vaja.

Això em fa pensar en una vegada en què el novel·lista nord-americà John Irving, en una novel·la seva –ja no recordo quina-, respon al que jo m’imagino que devia ser una opinió d’un crític literari d’aquells tan sibarites sobre les seves novel·les escrivint que potser sí que les seves novel·les són populars i potser no gaire apreciades pels paladars refinats (?), però que ell escriu novel·les reals que es publiquen en un món real i que llegeixen persones reals, i a qui fins i tot agraden i alegren la vida, i que en coneix a més d’un que volguent ser tan refinats i volguent escriure tan bé literàriament, les seves novel·les (o els seus projectes de novel·la), no han passat mai del calaix del seu escriptori. Acaba dient que potser sí que es pot escriure més bé del què ell escriu, però que ell escriu i intenta ser llegit al món real, que fa el què pot, i que n’està content.

A mi m’agrada molt l’escriptura de John Irving, sobretot les seves primeres novel·les, i no estic gaire d’acord amb això que no sigui bo literàriament, encara que no tinc ni idea de si Harold Bloom el vol per incloure’l al seu cànon o no. (Ja procuraré assabentar-me’n.) Però em sembla que això que diu és prou raonable. És clar que a tots ens agradaria escriure novel·les com les d’Stendhal o Flaubert, però al final haurem de fer el que bonament poguem. I si algú aconsegueix ser llegit al món real, doncs s’ha de respectar, és clar, encara que sigui la mena de cosa que ens faci etzibar, potser amb una mica d’enveja: “i és això el què és llegeix ara?”.