dilluns, 30 de novembre de 2009

Projecte de vida en solitari

Vaig llegir que a Catalunya hi ha unes 7.000 persones que tenen un projecte de vida en solitari. Semblen poques, però de fet lo estrany es que n’hi hagi tantes, tal com ens renten el cervell els mitjans amb lo de que “la felicitat és estar aparellat”. Jo, quan sento a dir d’una altra parella que es divorcia, sovint deixant criatures traumatitzades al darrera, em venen tots els mals. Per què aparellar-se si has d’acabar per força separat? No és que la gent no aguanti, és que no se saben estar sols i acaben fent males eleccions. Però el problema és que en un primer moment l’elecció sempre sembla encertada... en un primer moment no hi ha infidelitats ni “crueltats mentals”. Jo no puc dir que sigui una gran experta en relacions, ni amb nois, ni amb noies, ni amb cavalls albins, però això que sovint a una persona soltera li pot semblar que s’està perdent alguna cosa quan veu una parella feliç, em sembla que és una imatge superficial. Al darrera de moltes parelles, passada la foguerada inicial, només hi ha un trist aguantar... Es clar que ha de ser bonic estar aparellat, tenir un projecte de vida en comú, tenir algú en qui recolzar-te en els moments difícils de la vida, tenir algú a qui tocar... però això no deu ser la terra de fer pipes que sembla que és si més de la meitat de les parelles acaben separant-se, i un alt percentatge de mala manera, i amb molts rancors pel mig, a més. Què em fa pensar que jo seria diferent i que l’elecció que jo fes seria tan encertada que duraria fins que fóssim vellets? Evidentment, no tinc més elements per encertar que qualsevol altra persona, i una de les característiques de les persones és precisament no encertar. No vull anar passant d’una relació desencertada a una altra com una fruita de mostra en un mercat. En definitiva, que la meva elecció també és tenir un projecte de vida en solitari, sense fills i sense “aventuretes”, però sembla que aquesta és una idea difícil de vendre a l’hora de fer un anunci... El que sí que m’agradaria és tenir amics de debò, gent que m’estimés i es preocupés per mi, per fer grans xerrades, -un bon orgasme el puc tenir jo sola, ara, per xerrar bé de debò encara necessito algú-, però la majoria de gent que m’he trobat a la vida amb qui hagués pogut tenir aquesta mena de relació, si no hi havia la possibilitat de sexe no els ha interessat continuar amb l’amistat... A més, és que tampoc es just continuar una amistat amb algú que ha volgut ser la teva parella, o que ha volgut lligar amb tu... Doncs sense amics tampoc, apa. Em quedo amb els meus llibres, que al cap i la fi tampoc son tan mala companyia.

divendres, 27 de novembre de 2009

Carreteres secundaries

Encara que mai m’he drogat (ja vaig dir que als empollons no ens passaven el porro), quan tenia vint anys, per una de les característiques intrínseques de la meva malaltia mental, experimentava una gran fascinació pels efectes de les drogues sobre la ment humana, i, com deia aquell “vaig llegir molt sobre el tema”. Bé, de fet no gaire, només algun dels llibres de l’Escohotado. També em vaig comprar un parell de llibres, convençuda que els llegiria, perquè era el que em venia de gust llegir en aquell moment: Yonqui, d’en Burroghs, i Confessiones de un inglés comedor de opio, d’en De Quincey. Malgrat que m’estiraven, mai vaig acabar de trobar el moment per posar-m’hi, i encara m’esperen a la lleixa. (Els llibres t’esperen, no com altres éssers que pul·lulen per l’univers...) M’esperen per si mai em vaga de llegir-los. Però, ha passat el temps, i els efectes de la droga en la ment humana... què voleu que us digui... ara ja passo de tot aquest tema... en tinc ben bé prou amb la medicació que m’haig de prendre, que, això també, em sembla que és una droga molt poderosa i no prou estudiada. Però queden aquest dos llibres com a testimonis d’un interès que vaig tenir en el passat. I no cal ser una llumenera per deduir que són un parell de novel·les que només expliquen misèries... i misèries que acaben malament, a més. Si Yonqui fins i tot havia estat prohibit en alguns trossos. M’encanta tenir l’edició integra d’un llibre que havia estat censurat, què voleu que us digui; em produeix una estranya satisfacció. Però... m’interessa llegir-los realment, ara? El més semblant que hi ha a la meva vida a això és la meva addicció a comprar-me llibres, que quan fa dies que no n’he comprat cap em sento frustrada i fins i tot em canvia l’humor... em pot ajudar llegir aquest llibres a superar-ho, o encara m’enfonsarà més en la misèria d’autòmat-compra-llibres? En fi, que els conservo, no me'n vull desfer, però mai m’acaba de vagar de posar-m’hi... No és que em faci mandra llegir-los, però em fan més por que una pedregada... ja us vaig dir que n’estava farta, de misèries... Però, per altra part, segur que hi deu haver pocs llibres més morbosos i autèntics fins al límit que aquests... Els llegeixo o no els llegeixo?

dijous, 26 de novembre de 2009

El mestre que manca

Stefan Zweig, als seus Tres maestros, diu que així com Balzac ha generat la figura “balzaquià”, Dickens el personatge “dickensià”, i Dostoievski el caràcter “dostoievsquià”, manca en alemany un gran novel·lista que creï la seva pròpia paraula per definir els éssers humans de la seva obra. Bé, potser a l’època de Zweig encara no havia tingut temps de fer fortuna aquesta paraula (Kafka era molt recent), però estic segura que, en llengua alemanya, aquesta paraula és “Kafkià”. Precisament a El món d’ahir, Zweig explica algunes coses que li van passar durant la Segona Guerra Mundial que són “Kafkianes”; però ell encara no tenia aquesta paraula per descriure-ho... potser perquè Kafka romania desconegut en aquells moments. No seria fins al cap d’un temps que la paraula “kafkià” començaria a poblar el nostre imaginari. Kafka seria el quart “mestre” d’aquest llibre, si Zweig li hagués pogut afegir.

Però m’agradaria puntualitzar una cosa: així com, sobretot Balzac i Dickens, surten de si mateixos per crear la figura de l’altre, descriuen la gent tal i com els podem veure en el seu exterior, i Dostoievski explica més aviat què passa dins de la gent, però sempre són altres, persones individualitzades i diferents exteriors als seus autors, kafka només és bo descrivint-se a si mateix i els seus processos interiors individuals: tan Joseph K, del Procés, com K. del Castell, com el protagonista d’Amèrica, són el mateix Franz Kafka, i tots els personatges que hi surten, són arquetips de persones en general, tipus de persones, persones que tenen algun poder sobre ell, però no són persones individualitzades. Mai ens descriu l’altre. En l’obra de Kafka també hi ha fragments que descriuen persones exteriors a ell, éssers humans que va veure al tren o que va trobar en un balneari... són fragments completament anodins, són fragments sense cap mena d’interès... Kafka no sabia “crear personatges” exteriors a ell mateix, no sabia individualitzar la gent amb pinzellades d’interès; a la seves mans, la gent que ens descriu és lletja, insignificant, potser perquè són gent que no tenen cap mena de poder sobre ell; el poder el fascinava. Només sabia potenciar-se a si mateix i les truculències del seu esperit. En això sí que era un mestre.

Per això, sí d’acord, existeix la paraula “kafkià”, però s’aplica més a una situació, “una situació kafkiana”, que no pas a un personatge concret. O sigui que Kafka seria el quart mestre, però el mestre d’una assignatura diferent. Un mestre, no en observar i descriure “els homes”, als altres, com Dickens, Balzac i Dostoievski, sinó un mestre en observar i descriure “l’home”, a si mateix i el seu món interior. Aquí trobaríem Kafka.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Barça i prepotència

Ara venen dos partits importants, molt importants, d’aquells de paràlisi nacional, sobretot el segon. Doncs bé, jo espero que el barça els perdi tots dos. Sí, sí, tal i com ho sentiu: que els perdi ben perduts. La claca (sobretot la que parla per la radio) necessita una bona dosi d’humilitat: ja n’hi ha prou de que si guanyarem sense baixar de l’autocar, de si quan veurem al barça guanyar deu a zero, de si això serà bufar i fer ampolles... ja n’hi ha prou de tanta prepotència. Xarop amarg de la humilitat: dues racions, i això es cura ràpid. Home ja. Es que n’estic farta de la prepotència barcelonista de segons qui.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Immigrants del segle

Quan algú em demana algun consell contesto que li dono amb molt de gust, només que a canvi dels consells que dono li demano que m’aconsellin a mi també, perquè en aquest segle ja no tan nou les noies i els nois joves són els natius, i nosaltres, la gent gran, els immigrants que arribem d’una altra època i d’un altre món.”

José Emilio Pacheco

diumenge, 22 de novembre de 2009

El diabòlic vici de retocar

Del que no m’havia adonat mai és que cada vegada que faig un retoc en un post, i per tant el republico, aquest passa a ocupar la primera posició al lector àtom... Mal llamp se m’endugui! Jo que em pensava que ningú ho podia notar... (Perqué evidentment si algú ho nota es deu pensar que estic com una cabra...) Això és el que m’emprenya d’aquests invents informàtics... tu vas fent pensant que dones unes dades, i tard o d’hora surt un giny que dóna dades sobre el que tu estàs fent amb les que no comptaves... Protesto enèrgicament! No és que no sabes que existia el lector àtom, de fet, el tinc activat per facilitar la lectura del blog des que me’n vaig adonar de perquè servia, però mai n'havia fet gaire cas i no m’havia adonat d’aquest detall en concret... Què deu pensar la gent de mi? Que als meus trenta i pocs sóc una vella maniàtica? Una vegada un noi va dir, parlant amb unes amigues, que jo era la seva avia... En el cas d’aquell noi, això era un elogi, perquè l’alternativa a ser “la seva avia” era ser la seva meuca; era la mena de noi que als quinze ja havia tingut dues malalties venèries. En fi. Potser sí que als meus trenta-tres sóc ja una vella maniàtica, però no pas més del que ho he estat sempre. I sí, em fa molta vergonya que se sàpiga que sóc la maniàtica que retoca els posts un cop escrits i publicats... (a vegades). Però no vull desactivar el lector àtom perquè sé que facilita la lectura a alguns lectors, i es tracta que llegir el blog sigui fàcil... Ara, com que això de republicar posts antics als que he fet algun retoc ho faig bastant sovint, dec tenir alguns dels lectors que em llegeixen per aquest mètode que deuen estar ben negres amb tanta repetició... En fi. Que agraeixo la paciència, i no ho feu córrer gaire...

dissabte, 21 de novembre de 2009

L'auca de la top-model

Ahir volia duplicar la targeta SiM del meu mòbil. Al meu poble hi ha dues botigues que venen mòbils, i vaig anar a parar a l’equivocada. Equivocada perquè les dependentes són top-models i no en tenen ni idea. N’hi he vist dues de diferents: ocupen un terç de l’espai físic que jo ocupo, van escrupolosament maquillades i l’uniforme ressalta la seva elegància. Però, en les tres vegades que hi he anat, ni l’una ni l’altra m’han sabut solucionar una cosa tan senzilla. Cosa tan senzilla per la que podrien haver ingressat uns calerons, que representa que per això són allí, per donar un servei. Hi ha res més frustrant que entrar en una botiga disposada a gastar-te’ls i que n’hagis de sortir amb la cua entre cames? Una té els cabells llargs, i és la pitjor. L’altra té els cabells curts. Per que us feu una idea de com és la que té els cabells llargs, vaig sentir que per telèfon li deia a la dels cabells curts, que pel que es veu es diu Glòria: “sí, aquest client ha vingut i m’ha dit que el noi que hi havia ahir li havia dit... suposo que eres tu...”. (iccsss... el noi?) Però si l'altra també és top-model! Dubto que algú es pugui confondre... Quina mena de relació deuen tenir aquestes noies? Quina mena d’harpia és aquesta dels cabells llargs? Top model, això sí. Vaig marxar sense haver pogut duplicar la targeta SIM, m’atreviria a aventurar que perquè la top-model, després de fer-me esperar una bona estona, NO SABIA com es duplicava. Cosa que no em va confessar, evidentment, i que va intentar encobrir amb un rotllo patateru d’una cosa que es va inventar. I sé que s’ho va inventar perquè vaig demanar una segona opinió. Un client li havia fet crits per telèfon (no m’estranya) i estava molt crispada. Aquella noia estava a punt de rebentar, i anava entrant gent per la porta, formant una cua cada cop més llarga. Sé quina mena de cap de personal contracta top-models, no les forma (perquè estic segura que encara que aquestes noies siguin top-models, si algú els hagués ensenyat amb calma i sense crits tot el que han de saber fer podrien saber-ho fer), els paga una misèria, les tracta a garrotades per ficar-los la por al cos i les fa estar deu hores de peu dret fent una feina que en altres botigues fan asseguts, i de molt més bon rotllo, a més. Perquè vaig acabar anant a l’altra botiga de mòbils del meu poble, on, sense crispació i sense cap top-model, em van solucionar el problema d’una manera ràpida i eficaç. Quina mena de cap de personal (perquè estic segura que és un home) decideix que es necessita una top model sense experiència ni formació, i de mala llet, per fer aquesta feina, i que a més, necessita fer-li la feina tan incòmode com sigui possible, convertint la botiga en un camp de batalla? De debò algú es pensa que els calers es fan així?

divendres, 20 de novembre de 2009

Rescatada per una cabra

Fa dies que el blog té una espessor considerable. Jo vaig pel món deixant missatges pels altres blogs dient que llegeixen llibres massa depriments (sic), i el meu déu ni do, lo depriment que pot arribar a ser. Per exemple el post sobre Enke... aquesta és la meva idea de “menys llibrots i més futbol” que representa que ha d’alegrar la vida a algú? En fi. O sigui que l’ideal seria explicar un acudit, però jo no sóc bona recordant acudits, i mai no n’he inventat cap. Puc explicar el de la legió? Doncs que a la legió et tanquen en un corral amb una cabra, i al cap de quinze dies ets tu o la cabra... Us imagineu haver d’acabar amb una cabra amb les vostres pròpies mans? M’agafa alguna cosa només de pensar-ho... I això tinguent en compte que jo no li podria explicar cap acudit... Bueno, jo volia arrencar un somriure als meus lectors i em sembla que encara ho he empitjorat... A més, l’acudit de la cabra ja l’he explicat altres vegades... Prou per avui...

dijous, 19 de novembre de 2009

La noia que sempre havia volgut ser novel·lista

He començat a llegir el llibre Tres maestros, de Stefan Zweig. He llegit el primer tros, el dedicat a Balzac. Mare meva, com encomana la passió per Balzac! Una cosa que m’ha sorprès: diu que Balzac va introduir “els diners” a la novel·la. Fins llavors, havien estat molts els personatges novel·lescos que pertanyien a la noblesa que vivien de renda i no sabien el que valien les coses. Em sembla que vol dir això. En introduir a l’home comú a les novel·les, també hi introdueix la seva percepció dels diners com a element d’intercanvi. I objecte de cobdicia. Diu que els historiadors llegeixen les seves novel·les per saber què menjava la gent en aquella època, o quan valia un determinat producte. Ell només reflectia la realitat tal i com ell la coneixia, i segons Zweig tenia un sisè sentit per saber què valia cada cosa, sentit que sens dubte se li havia afinat sota el pes del deute enorme que va contraure. Ja em va agradar Balzac en el llibre que en vaig llegir, Ferragus, tot i que diu que no és dels millors que té, però com que no llegeixo gaires novel·les havia aparcat continuar amb la lectura. Després de llegir això, potser valdria la pena posar-s’hi. El que m’atrau és aquesta qualitat que representa que té de saber retratar la gent (els homes) “tal i com son”, amb les seves mesquineses, sobretot els homes afectats per les mesquineses de les dones – sobretot les mesquineses d’aquests homes. Això m’atrau però al mateix temps em repèl una mica. No tinc ganes de llegir misèries, de veure com estafen a un pobre home, de veure com algú s’arruïna. El flux i reflux de la vida. Per flux i reflux ja en tinc prou amb la meva, de vida, i amb intentar lidiar amb les persones “humanes” tan bé com puc. No vull veure com pateix cap personatge. I entre aquestes dues opcions em balancejo: per una banda, curiositat per llegir a Balzac perquè “està tant bé”, i estic segura que m’ajudaria a saber coses de les persones. Sí, sí, encara que sigui ficció. Perquè hi ha tants ficcionadors actuals que no ho entenen això? Per l’altra, mandra perquè estic saturada de “saber coses” sobre les persones... tot són misèries. Als vint anys m’hagués llançat sobre Balzac d’haver tingut consciència que existia. Als trenta... em fa basarda llegir més misèries. I això també es pot aplicar a Dickens (del que vaig devorar literalment Grans esperances) i a Dostoievski (del que vaig haver de deixar Crim i càstig). Encara no he llegit els trossos que Zweig els dedica, però estic segura que també encomana el mateix l’entusiasme per ells. Per un moment me’l deixo encomanar però... quan m’ho repenso... quan sóc sincera amb mi mateixa... sóc conscient que l’etapa de la meva vida dedicada a llegir les misèries dels altres s’ha acabat. Potser això vol dir que m’he tornat insensible i mala persona, no ho sé pas. Potser fins i tot misantropa. Bueno, pel cas, que com a lectora amb unes certes pretensions penso que hauria de llegir alguns d’aquests llibres... però que el meu jo real ara en aquests moments demanda un altre tipus de lectures... lectures que no em facin patir. Per casa en tinc uns quants, de llibres d’aquest autors, no gaires, però un parell o tres, llibres que no vull tenir sense haver-los llegit. Potser més endavant... Queda esbossat...

Segurament hi ha a qui li semblo absurda amb aquest pensar que tinc la obligació de llegir segons què. Bé, aviam, jo volia ser novel·lista, representa que una mica d’obligació de llegir els clàssics de la novel·la la tinc, o no? Però es clar, si ja no m’agrada llegir novel·les (perquè no? m’he fet vella? quin significat psicològic profund té això?) no puc pretendre encara que escriuré una novel·la... Tota la vida pensant que volia ser novel·lista i ara resulta que, a més de no poder crear “ficció”, no m’interessen les novel·les... en fi. Que encara me n’haig de fer a la idea, que no serè novel·lista. Em costa una mica. M’haig de resituar en aquesta nova concepció de mi mateixa i decidir “que vull escriure quan sigui gran”. Escriptora, sí, però... de quina mena d’escrits? Si el setanta per cent del que he escrit en aquest darrers deu anys no ha estat mai a l’ordinador i ho cremat religiosament... Han quedat les escorrialles, i amb quatre escorrialles no es va enlloc. No sé si hagués pogut anar enlloc amb allò que havia escrit, però tenia clar que amb “allò” no volia anar enlloc. Tot i que a algunes de els persones que m’he trobat durant aquest deu anys els hagués encantat llegir segons què... No, no, i ara, ni pensar-ho en haver-los-ho donat a llegir. Eren papers privats. Conclusió? Que tinc una certa tendència a escriure per mi mateixa, per desfogar-me, sense pensar gaire en la possible comercialització d’allò he escrit, però sí pensant en el lector, a fer textos acabats. El que vull dir que és que no em veig gaire futur a mi mateixa com a escriptora, a part de fer el blog... I no em queixo pas; amb el temps he après que el post més insignificant, encara que no em doni un duro, encara que no hagi de passar a la història, és un do. Quelcom que se’m dóna. La possibilitat d’escriure’l i com el frueixo són un do. No diré una màgia, però sí alguna cosa que flueix i que sé que podria deixar de fluir. I sé que quan aquest corrent elèctric no flueix em fa patir. Per tant no diré que el blog sigui poca cosa, per mi no ho és, però... però... bé. Com a escriptora voldria tenir més ambició, escriure altres coses... Aviam. Em sembla que la pregunta que m’hauria de fer és... què necessito escriure? què necessito que un lector o una lectora desconeguts a l’altra punta de la realitat llegeixin? quina necessitat parla en les meves paraules?

dimecres, 18 de novembre de 2009

Objecte llibre

Fa dies estava preocupada per l’arribada del llibre electrònic i que com a conseqüència d'això el preu dels llibres pogués pujar. Segons vaig llegir a la xarxa, per aquesta preocupació sóc una “fetitxista del llibre”, i no una amant de la lectura. Vaja vaja... La paraula “fetitxista” em sona molt malament, em sona a perversió, com a aquella gent obsessionats per practicar sexe amb una parella amb les sabates de taló posades. En fi, que jo els meus llibres no els vull pas per follar-me’ls, eh? Però es veu que sí, que aquesta veneració per “l’objecte llibre” es una classe de fetitxisme. Això em dóna una mica l'esperança de pensar que potser no pujaran de preu. Em sembla que hi ha molta gent que venera el llibre com a objecte en sí, encara que no es llegeixin tots els llibres que compren (cosa que hi ha a qui li sembla un sacrilegi). Des de l’antiguitat, la gent amb unes certes inquietuds que ha pogut ha col·leccionat llibres. Només que abans només s’ho podia permetre la gent molt i molt rica, els poderosos, els tirans. Ara que em aconseguit que la saviesa en objecte tingui un preu popular, deixarem d’acumular-la? En fi, que saber que hi ha tanta gent “fetitxista del llibre” m’ha arreglat el dia. La gent que hi ha món i que ja compra llibres no deixarà de comprar-ne; ara només es tracta que les noves generacions s’hi vagin tornant, també. Ummm... i això ja sí que és una incògnita. El que no sé és si col·leccionar “descàrregues de llibres” en un llibre electrònic serà igualment additiu...

dimarts, 17 de novembre de 2009

Trampes amb el llenguatge

Passa una cosa curiosa amb el llenguatge, concretament amb les paraules “persona” i “humà”. Quan diem que algú és “persona”, volem dir que és “bona persona”. Quan diem que algú és “humà”, volem dir que té les millors qualitats que pot tenir un ésser humà. Algú que treballa en una ONG ajudant als pobres és molt “humà”, per exemple. Algú que compren una dificultat per la que passa una altra persona també és considerat molt “humà”. Quan diem que un comportament o una actitud són “humanes”, volem dir que no fan mal a ningú excepte potser a la persona que les duu a terme, com per exemple, beure i no poder deixar-ho, fumar i no poder deixar-ho, enamorar-nos d’algú que sabem que no ens convé i no poder deixar-ho. Tot això, que no implica en principi fer mal als altres, sinó a nosaltres mateixos, també es considera molt humà. Les debilitats. Allò curiós és que matar, atracar, violar, torturar, extorquir... també són actituds completament humanes... i en canvi, es consideren “inhumanes”... No sé, però em sembla que les persones tenim una concepció un pèl massa idealista del que significa ser “persona”, ser “humà”... quan permetem que en aquestes paraules llueixin només les accepcions positives. O això, o ens encanta enganyar-nos a nosaltres mateixos.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Enke

La mort del en altre temps porter blau-grana m’ha impressionat. Però el que m’ha impressionat més és la mà de gent que ha anat al seu enterrament. Suposo que es fàcil cridar “corre-m’hi tots” quan ja és massa tard... Els futbolistes cobren uns sous molt alts, tenen molts privilegis, però també estan sotmesos a una gran pressió. No tots són capaços d’afrontar-ho. Sempre hi ha un petit percentatge de gent que es suïcida, en totes les professions, no només entre els esportistes d’èlit; hi ha gent que es suïcida en totes les societats humanes, i sobretot, en la competitiva societat occidental que predomina actualment. Es molt fàcil posar el crit al cel, entonar càntics de desesperació, però en realitat ningú canviarà perquè això deixi de ser així. La gent i el món continuaran girant amb el tarannà de sempre; el món és com és, i la gent (poca gent, els més valents) continuarà desertant perquè no ho pot acceptar. Se’ns omple el cap amb que la vida és un do, que és irrepetible, que la nostra vida és el més important que tenim... Però això continua sent la selva: o menges o ets menjat. M’estranya que no hagi sortir cap ecologista dient: mira, un que tria no contaminar més, un que tria no competir més per l’aliment, l’energia i l’amor, ens ho deixa tot pels altres, perquè ens puguem continuar pressionant, esprement i amargant la vida els uns als altres: li hauríem de fer un monument. Ja ho sé, ningú dirà això. Representa que som persones... Però, envoltat de persones en l’accepció que sempre li volem donar a aquesta paraula, a Enke no li hagués calgut fer això.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Vulnerabilitat

Ahir sentia en una tertúlia que hauríem de vigilar el que diem sobre nosaltres mateixos a la xarxa. Posaven com a exemple el llibre de cares, en que molta gent explica sense cap mena de vergonya què farà l'endemà, on serà i amb qui, i que això pot portar més d’un problema perquè no sempre es pot controlar qui se n’assabenta. No van parlar de si els blogs podien ser perillosos (sembla que els blogs ja estan passats de moda), però, encara que les dades sobre tu mateixa que poses en un blog no siguin les mateixes que posaries al llibre de cares, i que el blog tingui una clara intenció literària, és evident que diu molt de com ets tu com a persona, els teus gustos, les teves relacions... y fins i tot coses tan íntimes com els teus somnis, les teves pors... El que vaig sentir en aquesta tertúlia em va fer plantejar fins a quin punt m’estic fent vulnerable explicant el que explico. Fins a quin punt estic donant massa informació sobre mi a qualsevol desconegut que em podria trobar pel carrer. Això em preocupa una mica, i el fet que fins ara no m’hagi trobat ningú que m’hagi fet mal a partir d’això no vol dir que una cosa com aquesta no pugui passar en el futur. Compensa la satisfacció de desfogar-me la vulnerabilitat a la que m’exposo? La meva necessitat d’expressió és profunda i no només tinc moltes ganes d’explicar coses sobre les petiteses de la meva vida a la xarxa, sinó que hi sóc addicta, i si estic uns quants dies sense publicar ja sento com un malestar. L’ideal seria escriure i que només ho llegís gent desconeguda a l’altra punta de món. Que de fet, em sembla que ja és el que passa, però es clar, allò publicat continua pul·lulant per aquí... Qui em diu que qualsevol veí no...? En fi. Que a partir d’ara procuraré mirar-m’hi una mica més a l’hora d’explicar segons què... no fos cas. I se m’acudeix... però això no és just el contrari del que tenia intenció fer en aquest (tan anunciat) blog nou?

divendres, 13 de novembre de 2009

Algunes reflexions sobre l’amistat i el poder...

Cert personatge d’aquest país, quan el van descobrir, es va quedar sol. Va resultar que ningú el coneixia, ningú hi tenia res a veure, ningú en volia saber res. Va semblar que no li quedaven gaires amics. En canvi, encara que públicament no li quedin amics, els astres s’han alineat d’una manera que li han estalviat la presó, i no crec que l’arribi a trepitjar mai.

A dues altres persones que també havien estat algú en aquest país també els van maldades. Curiosament, tothom es declara “amic” seu, i a aquest amics no els fa vergonya dir en públic que ho són. Però en canvi, són a la presó i no en sortiran a curt termini.

Això em fa reflexionar sobre la naturalesa de l’amistat i del poder... Potser del que es tracta no és de tenir amics, sinó de tenir gent que et degui favors... Diu que qui te amics menja coca, i qui no en té es fa refotre. Sembla que en aquests casos la cosa és ben bé al revés...

dijous, 12 de novembre de 2009

Tinc una doble

Ja quan anava a l’institut, recordo que uns companys de classe em van dir que havien vist una noia que era igual que jo. No hi vaig donar massa importància. Però darrerament, dues persones diferents l’han vista, a aquesta noia (en un cas confonent-la amb mi) i encara és igual que jo, pel que es veu. I jo em pregunto... quinze anys! i encara porta els cabells iguals que jo? Quinze anys! i s’ha engreixat de les mateixes parts on jo m’he engreixat? M’agradaria trobar-me-la i dir-li quatre coses: que s’ha cregut d’anar pel món amb el meu aspecte? Però en fi, encara que visquem allà mateix, sembla que si en quinze anys no ens hem trobat no ens hem pas de trobar en el futur. De debò que m’agradaria trobar-me-la! (Ostres, ara em ve al cap que la Puck també tenia una doble...) Estic segura que la clau és el pentinat i que les persones que ens han confós ens han vist d’esquenes... Haig de córrer a la perru a tallar-me els cabells? I estic temptada... En fi, que protesto enèrgicament. Jo que em pensava que era única, i mira, estic “repe”!

dimarts, 10 de novembre de 2009

Migració

Feia temps que volia migrar a aquest nou blog. Fa temps que vull encarar la reflexió blocaire més cap a la reflexió sobre les persones (humanes, sic) i la relació que hi tinc, i parlar menys de noticies i de coses abstractes. El vull fer més personal per fer-lo més universal, d’alguna manera. Però estic convençuda que el que feia fins ara tampoc podré parar de fer-ho del tot, i les noves reflexions que vull fer ja veure’m si em sortiran, y de quina manera em sortiran, si es que surten. Es a dir, que el nou blog serà bàsicament el mateix, però amb aquesta possibilitat d’ampliació cap a aquest nou tema que encara no sé com abordaré. Benvinguts i poseu-vos còmodes!