El diabòlic vici de retocar

Del que no m’havia adonat mai és que cada vegada que faig un retoc en un post, i per tant el republico, aquest passa a ocupar la primera posició al lector àtom... Mal llamp se m’endugui! Jo que em pensava que ningú ho podia notar... (Perqué evidentment si algú ho nota es deu pensar que estic com una cabra...) Això és el que m’emprenya d’aquests invents informàtics... tu vas fent pensant que dones unes dades, i tard o d’hora surt un giny que dóna dades sobre el que tu estàs fent amb les que no comptaves... Protesto enèrgicament! No és que no sabes que existia el lector àtom, de fet, el tinc activat per facilitar la lectura del blog des que me’n vaig adonar de perquè servia, però mai n'havia fet gaire cas i no m’havia adonat d’aquest detall en concret... Què deu pensar la gent de mi? Que als meus trenta i pocs sóc una vella maniàtica? Una vegada un noi va dir, parlant amb unes amigues, que jo era la seva avia... En el cas d’aquell noi, això era un elogi, perquè l’alternativa a ser “la seva avia” era ser la seva meuca; era la mena de noi que als quinze ja havia tingut dues malalties venèries. En fi. Potser sí que als meus trenta-tres sóc ja una vella maniàtica, però no pas més del que ho he estat sempre. I sí, em fa molta vergonya que se sàpiga que sóc la maniàtica que retoca els posts un cop escrits i publicats... (a vegades). Però no vull desactivar el lector àtom perquè sé que facilita la lectura a alguns lectors, i es tracta que llegir el blog sigui fàcil... Ara, com que això de republicar posts antics als que he fet algun retoc ho faig bastant sovint, dec tenir alguns dels lectors que em llegeixen per aquest mètode que deuen estar ben negres amb tanta repetició... En fi. Que agraeixo la paciència, i no ho feu córrer gaire...