dilluns, 31 d’agost de 2015

Fi de les vacances

Avui es trenta-un d’agost, dia per antonomàsia en què s’acaben les vacances. Espero que us ho hagueu passat bé! (I hagueu desconnectat).

Em vaig comprometre a escriure un post al dia, aquest tres mesos d’estiu, i en aquest moment (darrer dia ja) estic en possessió de la plena certesa d’haver-ho aconseguit. Visca!

* * *

Aquest mes començo una nova temporada, i per aquest mes de setembre no prometo un post al dia, però procuraré publicar un post cada dia. Si algun dia no publico serà perquè estic fent coses reals al món real (he de fer uns encàrrecs), i no puc publicar, però, en fi, miraré de publicar tants dies com pugui, aquest mes de setembre.

* * *

En general, espero poder continuar com sempre, parlant de llibres, lectura i temes afins (les meves batalletes personals).


Que comenceu bé aquest nou curs!

diumenge, 30 d’agost de 2015

Gobseck de Balzac

He llegit (en castellà) una novel·la de més o menys cent pàgines anomenada Gobseck, de Balzac.

Aquestes breus pàgines tenen interès, a part de per la història que expliquen en si, que està molt bé, per la manera com aquesta història s’insereix en d’altres novel·les de Balzac (algunes de molt importants), i en complementen la lectura, formant totes elles plegades la seva famosíssima Comèdia humana, en què diferents personatges apareixen en diferents històries en diferents moments de la seva vida, i se’ns mostres (als lectors) tal i com són.

L’argument de Gobseck és molt senzill, gairebé una anècdota, però del què es tracta en realitat en aquesta història és de comparar la realitat (i el contrast) de dos personatges de caràcters molt diferents, dos homes del París d’aquella època que, sense arribar a ser amics íntims, les circumstàncies els fan confidents.

* * *

Un d’ells és un noi de caràcter noble i molt emprenedor que aspira –i aconsegueix- viure honradament del seu talent com a advocat.

L’altre és un pobre escanyapobres, valgui la redundància, que tenint molt viu com un miserable i  no frueix de res més que de la seva misèria.

Els dos caràcters estan molt ben explicats, i dibuixen un contrast notable, però sospito que la vertadera raó de ser d’aquestes gairebé cent pàgines és explicar  la mala fi d’un altre personatge –femení- que serà important en d’altres novel·les (que quan les hagi llegit ja us les explicaré). Gobseck seria una mena de breu introducció a la vida d’aquest personatge, podríem dir.

* * *

Aquests dos personatges, a part de ser un treballador i honrat, i l’altre, també treballador(sic), però usurer, tenen en comú una cosa que els fa ser confidents i que jo anomeno “la visió” sobre les persones: que observen als altres i saben com són, vaja.

Això fa que el seu principal tema de conversa sigui “com són els altres?” i “com reaccionarà cadascú amb els seus vicis i les seves virtuts?”.

* * *

Un tema que jo considero cabdal, fascinant, principal, i la raó d’existir de la novel·lística, i sobretot, d’aquest Balzac que gairebé no conec però que acabaré llegint a fons, espero.

(Aquesta capacitat de “llegir” els altres la posseeixen molts personatges de novel·la, i, sobretot, molts novel·listes).

Com són els altres?

Com reaccionarà cadascú amb els seus vicis i virtuts?

Si aquestes preguntes us diuen alguna cosa...


- heu de començar a llegir a Balzac!

dissabte, 29 d’agost de 2015

La mitja horeta

Una vegada algú va dir que passar-se mitja horeta al dia llegint només pròlegs permetia al cap d’un temps raonable haver adquirit uns coneixements notables.

Avui en dia el problema, suposo, seria trobar aquesta mitja horeta.


divendres, 28 d’agost de 2015

El pes de l’art

Diu que Beethoven, vivint a Viena, va canviar de casa setanta vegades(!), traslladant en cada nova mudança el seu piano.

El piano com a objecte físic, i que pesa.

* * *

També vaig llegir una vegada que, per Jane Austen, havia d’haver estat un equipatge molt feixuc de traslladar les caixes amb els manuscrits de les seves novel·les encara no publicades cada cop que va canviar de casa.

Els manuscrits com a objectes físics, i pesants.

* * *

És evident que aquestes persones tenien una relació amb certs objectes físics que la majoria de persones no tenim. Que tenien cura d’aquests objectes físics d’una manera que la majoria de nosaltres no hem experimentat ni hem necessitat mai.

Eren artistes, i la seva relació amb aquest objectes físics anava més enllà dels objectes en sí. Aquest relació era la part feixuga i material d’una altra relació més etèria: la seva relació amb el seu art. L’art, que és incorpori, i que no pesa físicament. (Pot pesar espiritualment, però això ja seria una altra cosa).

* * *

Avui en dia les mudances són una altra cosa, avui en dia tot cap en un llapis de memòria...

* * *

La part física -i feixuga a l’hora de ser traslladada- del seu art s’ha fos com si fossin uns apuntalaments de fusta; res no n’ha quedat. Només roman la grandesa d’aquest art, com si totes les vivències que el van provocar haguessin esta lleugeres, incorpòries, immaterials... Com si mai haguessin hagut de carretejar res pesant per crear-lo.

Els objectes físics s’han fos. Tot s’ha fos. Ells s’han fos. I només n’ha quedat la grandesa de les seves obres; les seves simfonies, les seves novel·les; només n'ha quedat la grandesa d’aquest art...


dijous, 27 d’agost de 2015

La memòria dels posts

Una cosa que trobo curiosa és que les coses que em van fer patir quan era més jove, les recordo perfectament, les tinc clavades. (Sobretot les coses referents a la meva relació amb els altres que, fos per la malaltia, fos per la realitat, em van fer patir tant). En canvi, des dels trenta anys més o menys que vaig començar el blog, amb prou feines en recordo res, del blog.

Els posts hi són, aquí s’ha escrit, però amb prou feines recordo que m’hagin produït cap record dolorós –tot i que sí algun que altre sobresalt-, però tampoc els recordo gaire, els sobresalts; no hi ha cap record d’aquells “clavats”, o poquíssims.

Crec que una part de l’explicació és que per escriure i publicar el blog no em cal sortir de casa ni relacionar-me amb els altres, que és el què sempre m’ha fet patir més.

* * *

Però és curiós això de la memòria, com n’arriba a ser de selectiva, com recorda unes coses i n’obvia d’altres... Qui decideix què recordarem, i què no? Nosaltres? L’inconscient?

També s’ha de dir que em penso que quan som més joves ens ho agafem tot més a la valenta, i les coses ens afecten més i les sentim més. Amb els anys i l’experiència s’aprèn a relativitzar segons quins dolors, i ja no es recorda tot tant.

* * *

El blog ha estat una cosa importantíssima per a mi: una via de comunicació, una via de realització, una via d’expressió... He escrit molt i m’ha agradat molt escriure-ho, però...

... és un murmuri...

... un oreig entre les canyes...

... és com si no existís a la realitat, encara que de vegades és com si estigués cridant dins el meu cap...

* * *

No sóc conscient d’haver-hi dedicat tant temps, ni que això sigui tan principal a la meva vida, ni res... Normalment, del blog mai en parlo amb ningú “real”...

Recordo el contingut de molts posts, però no tinc records de la vivència d’haver escrit cada post en concret...

La memòria dels posts és com si no existís...

* * *

Escriure el blog és per mi una mica com la respiració... No ens n’adonem, que respirem... Però respirem, i això ens manté vius...

El blog hi és...

...però és com una exhalació...

... és com si no existís...


... i no recordo el moment d’haver escrit; simplement es veu que he escrit.

dimecres, 26 d’agost de 2015

...

«L’escriptor ha de ser l’únic amo del llibre electrònic. En fi, això ja s’arreglarà, els diners són el de menys. Per mi, que es robin tots els meus llibres. Em fan un honor. Total, no m’agraden. Ah, però això sí, que no me’ls toquin. Ni un accent. Ni una coma. Això per a mi és sagrat. Jo un tro el sento, no l’escolto. – Més que la pirateria del llibre electrònic, que es veu a venir i que se’m fa meravellosa perquè no s’han de posar barreres a l’esperit, allò terrible és la possibilitat que un qualsevol, la chusma d’Internet, pugui modificar els llibres. Per a escriptors i editors el panorama el veig ombrívol. Que Déu ens agafi confessats.»  – Fernando Vallejo – Peoratas. – Alfaguara. Madrid, 2013

dimarts, 25 d’agost de 2015

Bla bla bla

Una cosa que s’aprèn llegint els Assaigs de Montaigne és què, si es fa amb gràcia, és possible parlar interminablement d’un mateix, i no caure en la impertinència. Aquest senyor estava sol i parlava de si mateix, simplement.

Parlar només d’un mateix, si es fa en alguna circumstància social, podria semblar de mala educació, fins i tot podria semblar d’una incontinència verbal imperdonable. No s’aconsella acaparar tota l’atenció tota l’estona ni fer-se pesat explicant batalletes en les circumstàncies socials.

En canvi, escrivint es recomana escriure només d’allò que es coneix.... i, podem conèixer sincerament alguna cosa que no siguem nosaltres mateixos?

Les persones que no tenim a ningú que ens escolti atentament i tot el temps que ens calgui, però que no sabem passar sense parlar interminablement de nosaltres mateixos, doncs escrivim. Una reacció ben natural, per altra banda, davant la natural indiferència del món.

Els pesats sense auditori, aquests, som els què escrivim. I res més natural que parlar interminablement de nosaltres mateixos en la nostra escriptura. I si això s’aconsegueix fer amb certa gràcia o no, aquestes ja serien figues d’un altre paner...

* * *


A mi, parlar de mi mateixa és una cosa que m’encanta. Però no sempre tinc auditori... o simplement qui m’escolti. L’escriptura primer, i el blog després, m’han vingut a salvar... Ja puc parlar interminablement de mi mateixa... i tenir qui s’ho llegeixi. (O això espero, com a mínim). I, reconeixem-ho... parlar d’un mateix és el gran esport.

dilluns, 24 d’agost de 2015

La correcció, la civilització i l’escriptura

Voldria afegir unes paraules sobre el políticament correcte.

Només voldria dir que seria una cosa que estaria bé si fos veritat, si les persones –sobretot qui dirigeix el món- que ho fan servir s’ho creguessin de debò.

Però en el fons no és així: es tracta només d’una forma refinada d’hipocresia. Es diu una cosa, però a l’hora de dirigir el món es pensa i es fa una altra cosa, que no té res a veure amb el políticament correcte, precisament.

Ara, és evident que la hipocresia, ser amable quan en el fons no es voldria ser amable, ser educat quan es dirien pestes, és una manera de ser civilitzat, i que el món avança perquè ens tornem civilitzats. I, qui sap, potser amb el temps allò que ara només és hipocresia del poder per quedar bé en els medis de comunicació amb les masses benpensats, les persones acabaran per creure-s’ho de debò, i el món avançarà de veritat, i no només en imatge.

Ja dic, jo no estic gaire d’acord amb ser hipòcrita, però reconec que la hipocresia és una manera de quedar bé i ser civilitzat (i tenir les coses en pau), i que de vegades dir segons quines veritats és un sistema d’agressió, encara que sigui només verbal o psíquica, i que la diplomàcia és un art que vol molt refinament.

Potser el políticament correcte no acaba de ser tot lo veritat que hauria de ser, però jo crec que potser ajuda a llimar asprors, ajuda una mica a civilitzar el món. I al final potser el món fins i tot es creurà aquestes idees i avançarem una mica. Al món hi ha encara massa masclisme, massa racisme, massa homofòbia, com per no valorar la bona educació i el ser amable.

* * *

Ara, la literatura no hauria de ser políticament correcta fins que el món no ho sigui de debò. Amb la literatura no es tracta de dirigir el món ni de quedar bé amb ningú, no és diplomàcia. En literatura es tracta d’explicar com són les nostres coses, d’explicar com les veiem cadascú de nosaltres, d’explicar la nostra veritat. I això pot ser que moltes vegades no sigui tot el políticament correcte que hauria de ser.



diumenge, 23 d’agost de 2015

Espessor a fons

Des de l’any 2006, en què va sortir el primer volum, fins ara, estiu del 2015, he aconseguit llegir-me els tres volums en català (i el primer també en castellà), de l’obra els Assaigs, de Montaigne.

(Una única lectura exhaustiva però de vegades potser una mica lleugera -lleugera la lectura, no el text-, tampoc us penseu... – que és una mica espès).

Haig de dir que, dels tres llibres, el millor és el tercer i últim, on l’autor s’oblida –una mica- de tant citar als clàssics, i s’explica més a si mateix.

* * *

Em pensava que seria una lectura que mai l’acabaria, però al final no ha estat tan difícil, i només ha sigut qüestió de posar-s’hi.

* * *

En aquests llibres, igual com passa a la novel·la El nom de la rosa, on si un lector aconsegueix passar de les cent primeres pàgines, pot acabar de llegir el llibre, aquí, si un aconsegueix llegir-se els cinc primers assaigs del primer llibre, la resta, potser no es llegirà sola, però serà una lectura assequible.

A mi em va captivar quan diu allò que s’ha de témer la malaltia, la pobresa i la mort, però que la mort pot ser el remei pels altres dos mals. A partir d’aquí el vaig escoltar amb atenció.

* * *

Diuen que els Assaigs de Montaigne són una lectura poc atractiva per a les dones, i ho entenc: la mentalitat de l’època és retrógrada.

Tampoc crec que la seva misogínia sigui especialment opinió seva, sinó que el seu món era així.

Potser ell ni se’n va adonar, però en un paràgraf una mica espès reconeix que una dona, si vol, és capaç de cultivar l’esperit llegint llibres. (Espero haver-ho entès bé).

Però, en general, en tot el què fa referència a les dones, és fill de la seva època: ni les aprecia ni n’espera gaire.

Això no seria gaire atractiu per a algú d’ara que s’hi acostés amb les idees imbuïdes dins el corsé del políticament correcte.

-I això seria el què diferenciaria a la bona literatura, que no seria políticament correcta-.

Potser les opinions de Montaigne sobre les dones no serien gaire justes ni lluïdes, però eren veritat; no tenia raó, però ell pensava això, el seu temps pensava això.

La bona literatura no és políticament correcta, la bona literatura és veritat.

* * *

Montaigne vol un lector/a disposat/da a gastar una bona estona del seu temps llegint-lo molta estona seguida. I està convençut de trobar aquest lector.

Quin optimisme. Com han canviat els temps. Com hem canviat els lectors.

* * *

Diu que per conèixer-lo bé envia als seus millors amics a la llibreria. Això, que sona a gran estupidesa, ho entén molt bé qui escriu; qui té un blog, per exemple.

* * *

A mi, el què m’ha impressionat de debò, és la descripció que fa del mecanisme de l’herència genètica sense ni tan sols adonar-se’n ni ser-ne conscient, al final del segon volum.

En aquella època, en què els metges eren matasanus, en què no se sabia res científic, ell l’encerta plenament només observant-se a si mateix i dient la veritat sobre això a tot aquell qui el llegeix. És impressionant.

* * *

A mi el què més enveja em fa és que es pugui llegir tan bé encara, i sense fer concessions a la comercialitat, que diríem ara.

M’ha agradat, i me n’alegro d’haver-m’hi posat finalment, però no us l’aconsello pas si no sou uns lectors molt entusiastes i voluntariosos; és una mica espès...


dissabte, 22 d’agost de 2015

...

Un altre tema és si a l’hora de llegir llegeixo per quedar bé. Amb qui o amb què?

Llegeixo perquè m’agrada. També, per aprendre a escriure. Per tenir un coneixement de la literatura, de la tradició, del què està ben escrit. I perquè les estones que passo jo sola amb un llibre són d’una tranquil·litat i una serenor impagables.


Si de cas llegís per quedar bé, llegiria per quedar bé amb una idea molt exigent que tinc de mi mateixa. Per atrapar la imatge idealitzada que tinc de mi mateixa com a lectora dins el cap. I sóc conscient que aquesta no és una raó gaire pràctica. Fins i tot podria semblar absurda. Però és una raó existent per mi.

divendres, 21 d’agost de 2015

...

En l’escriptura, en el blog, en els quaderns... Es tracta de dir la veritat, de transmetre el que una és, de mostrar un món genuí... No es tracta de quedar bé...

Em sembla que això també ho havia dit alguna altra vegada...

Però... és així de debò? O miro més de quedar bé del què en principi em podria semblar? Inconscientment, vull dir...


dijous, 20 d’agost de 2015

El cataclisme del llibre de paper

Estic preocupada, sí. Per això que diuen que desapareixeran els llibres físics de paper, que tot serà en format digital. Espero que com a mínim se’n conservin una minoria, que amb els llibres passi com amb els vinils (que van deixar de ser majoritaris però que encara són apreciats), com a previsió més optimista, si tot s’ha de digitalitzar.

L’altre dia deia que posseir una obra mestra de la literatura, és, ara com ara, a l’abast de qualsevol –en format paper, vull dir-. És a l’abast de qualsevol,  menys dels torraperes que s’entesten a repetir que els llibres són cars...  Més que ho seran! Aviam si resultarà que posseir una obra mestra de la literatura en format de paper aviat esdevindrà tan rar com tenir un vinil de col·leccionista... No m’agradaria gens que passes això...

En fi. És evident que el món de l’edició és a punt de patir un cataclisme, com ja l’han patit els mons de la música o del cinema... Però de moment encara es pot ser optimista, i a les llibreries hi continua havent-hi llibres de paper assequibles... I el futur no s’ha vist...

* * *

De totes maneres, em sembla que aquest post –aquesta preocupació- ja l’havia escrit alguna altra vegada...

Em repeteixo, em repeteixo...


dimecres, 19 d’agost de 2015

...

«Mirant les coses des del punt de vista de la naturalesa, l’home va ser fet per viure cap a l’exterior. Si vol veure a l’interior de si mateix, ha de tancar els ulls, renunciar a l’acció, sortir de la corrent. Allò que s’anomena «vida interior» és un fenomen tardà només possible per una disminució de les nostres activitats vitals: l’«ànima» va sorgir i es va desenvolupar a expenses del bon funcionament dels òrgans.» – E.M. Cioran


dimarts, 18 d’agost de 2015

Voler(?)

Més que éssers pensants, som éssers desitjants... (I ja sé que això no s’ha dit mai).

El què ens mou és el voler, el desig d’allò que volem i no tenim. (I això prou que ho saben els creatius publicitaris!).

Ara, de vegades n’hi ha per repensar-s’ho... De debò que ho volem? Tenir-ho ens arreglarà alguna cosa?

Potser valdria més deixar-ho córrer; s’ha de saber renunciar. Si això ja passa amb les coses que volem, imaginat amb les coses que en el fons no les volem ni regalades. (Passa molt amb les propagandes, s’ha de saber destriar).

En fi, cabòries meves, com sempre.



dilluns, 17 d’agost de 2015

Parlar de quadres

Un altre tema del què m’agradaria molt saber-ne alguna cosa, i per tant saber-ne parlar al blog, però del què no entenc ni un borrall, és de quadres, de pintura.

Aquí sí que se n’ha de saber una mica per atrevir-se tan sols a obrir la boca: no és com el futbol!

No diré res. Només que admiro i envejo a les persones que saben apreciar la pintura (i que saben anar a un museu), a les persones que poden dedicar-se a pintar, i a les persones que es poden dedicar a col·leccionar pintures.

Col·leccionar pintures em sembla la màxima cosa agradable que es pot fer en aquesta vida, potser només després de col·leccionar llibres. Però posseir una obra mestra de la literatura és al meu abast, i al de qualsevol; en canvi, posseir una obra mestra de la pintura... doncs no. Això és només per a uns pocs.

I, personalment, que quedi entre nosaltres, penso que les persones que es podrien dedicar a col·leccionar quadres, però no ho fan, i que potser s’estimen més, per exemple,  col·leccionar cotxes cars, doncs penso que algú els ha enredat... De què serveix tenir una fortuna si es té la instrucció d’un carreter?


diumenge, 16 d’agost de 2015

Descendir

L’altre dia em feia ressò d’aquella frase d’Emily Dickinson en què aquesta deia que la publicació és la subhasta de la ment de l’home... Avui en dia, si visqués avui en dia, i per casualitat mirés la tele, segurament diria que el món dels mitjans de comunicació és el circ, però no de la ment humana, sinó de les tripes humanes.

dissabte, 15 d’agost de 2015

Puntualitzacions sense dinosaure

Ja ho sé, ja ho sé, l’edat de pedra humana no va coincidir amb l’estada dels dinosaures a la terra... Però, si Augusto Monterroso ho pot fer coincidir en el seu famosíssim microconte, doncs jo també.

Potser, per coherència històrica,  hauria d’haver escrit mamut? Me’n vaig a caçar un mamut... ?

* * *

Un altra tema és què, a l’edat de pedra, sembla que qui caçava eren els homes, sembla que les dones només recol·lectaven. Dic només, però no perquè recol·lectar sigui menys important que caçar: s’havien de conèixer molt bé les plantes (que n’hi ha de verinoses!), s’havien de saber distingir, s’havia de ser molt observadora; si avui en dia qualsevol de nosaltres hagués d’anar a bosc i viure de recol·lectar plantes...

Potser, per coherència de gènere, hauria d’haver escrit que me n’anava a recol·lectar... per exemple, ortigues? (Que els homes primitius s’alimentaven de sopes d’ortigues!)


En fi.

* * *

(Ara, tampoc és gaire clar que tot això que dic en tingui, de coherència històrica...)


divendres, 14 d’agost de 2015

Més sobre l’hipertext

Potser us preguntareu on és l’origen de la meva aversió a l’hipertext. Va ser quan encara era membre d’aquell grup de lectura de la Jane Austen. Vaig anar a parar a una edició digital de la seva obra més important, Orgull i prejudici, no en text, sinó en hipertext. ¡Em vaig esgarrifar! Tot ple d’enllaços, que si no els clicaves sembla que et perdies alguna cosa, i si els clicaves anaves a parar a informació complementaria, molt interessant, però que no havia pas escrit Jane Austen, precisament... Allò era il·legible; o més que il·legible, inseguible. Vaig pensar que si aquest era el futur de la lectura estàvem pla arreglats... El meu Orgull i prejudici potinejat d’aquella manera! En fi. Em sembla que me’n vaig a caçar un dinosaure...

dijous, 13 d’agost de 2015

Un altre aclariment

També voldria aclarir què volia dir quan vaig dir que això de ser considerat el precursor de l’hipertext era un honor “dubtós”.

Ho vaig dir perquè pel que sembla navegant per la web, això de l’hipertext estaria considerat la pera en bicicleta, la panacea, la solució a tots els mals. No hi estic d’acord, perquè a l’hora de capir realment què diu un escrit, els enllaços als què cliquem quan estem a mig llegir-lo ens distreuen molt. No s’ha de poder llegir bé de cap manera amb l’hipertext a tota màquina, ara fent click aquí, ara fent click allà.

Estic d’acord amb què es faci servir l’hipertext, es clar que sí, és un cosa contra la que no es pot lluitar, -no voldria pas que semblés que sóc de l’edat de pedra-, però només si primer s’ensenya a llegir bé, a concentrar-se en el que diu un text lineal. Només s’hauria de poder ampliar el què ens diu un text escrit quan s’ha captat tot el què ens diu aquest text escrit, no abans. Això es una mica difícil d’explicar però espero que s’entengui. A mi, a l’hora de llegir de debò, l’hipertext em fa més nosa que servei; ara, per ampliar informació i saber més, doncs és ideal. És com tot, s’ha de saber fer servir.

I si dic que l’honor d’haver-lo inventat és “dubtós” és per això, perquè em sembla que no se sabrà fer servir o que si es fa servir serà en detriment de la comprensió vertadera dels textos.


Però això és una opinió meva molt personal, tan de bo no tingués raó.

dimecres, 12 d’agost de 2015

...

«La publicació és la subhasta de la ment de l’home. Només la pobresa justificaria una cosa tan vil. – Ser conegut (com a escriptor) és com ser una granota i raucar davant la primera bassa que t’ho demani.» – Emily Dickinson


dimarts, 11 d’agost de 2015

Aclariment

Ahir vaig mig criticar als tertulians dels mitjans de comunicació, però no voldria que ningú se m’ofengués. En això de ser tertulià, com en tot, encara hi ha categories; hi ha tertulians i tertulians, i  mitjans de comunicació i mitjans de comunicació.

No és el mateix la preparació i capacitat d’un tertulià radiofònic, que potser opina de tot però sap d’alguna cosa, que la d’un tertulià d’un programa televisiu, tipus –segur que sabeu noms de programes d’aquests-, on els tenen per opinar de tot, i realment no saben res de res: només xafardejar i criticar, i com menys saben i més bestieses diuen més puja l’audiència. Ara, pel que fa als radiofònics, n’hi ha que és un gust sentir-los parlar, sobretot si no criden.


Vaig posar al mateix sac realitats de mitjans de comunicació molt diferents, i en això reconec que potser vaig ser injusta.

dilluns, 10 d’agost de 2015

Parlar de música

Ara, gràcies a tenir una connexió a internet més aviat passable, puc escoltar força música. Però m’adono que no en parlo pas gaire, al blog, de la música que escolto.

Això és perquè no em considero preparada per parlar de música. És un tema que em fa molt respecte. I com que no podria dir res més enllà de que m’agrada escoltar el què escolto... Dons m’estimo més no ficar-me en camises d’onze vares i no parlar de segons quina música, que a més sé que amb això de la música i de la música preferida hi ha gent molt susceptible.

Pel cas, que m’agrada escoltar música, i encara m’agradaria més que es pogués materialitzar un quartet de corda de carn i ossos i fusta al meu menjador... Però m’estimo més no parlar-ne, de tota la música que escolto, per això, perquè és un tema que em fa molt respecte, i si bé els mitjans de comunicació ens demostren amb els seus ínclits tertulians que saben de tots els temes que no cal saber gaire de res si saps opinar de tot, em sembla que d’això de la música alguna cosa sí que se n’ha de saber, per parlar-ne, i no només com a simple oient, com seria el cas.

* * *


Per cert que, parlant de tertúlies radiofòniques, escoltaria amb delit una tertúlia de músics en la que es tiressin els plats pel cap i es fessin quedar malament els uns als altres com fan els de les tertúlies esportives o polítiques de vegades, que segons com bombollegen com l’aigua amb gas... O una tertúlia de músics o crítics musicals mai ho farien, això? Que en una tertúlia de músics tindrien més cultura i més saber estar, segur. I en realitat les esbroncades no serien el que més interessa, espero, en general. Ara, una tertúlia com les esportives –amb la seva vivacitat però sense esbroncades-, feta per músics i parlant de música, estaria bé...

diumenge, 9 d’agost de 2015

Contra la por: el shandisme

Parlo del Tristram Shandy, famós llibre del segle XVIII, que finalment he llegit (en català).

Potser us esperareu que lloï el seu simpatiquíssim  sentit de l’humor. I és així, aquest llibre et pinta un gran somriure a la cara, i et dibuixa molts microsomriures que com pètals de flors van sorgint durant la lectura...

Però el llibre no va d’això.

* * *

El llibre del senyor Laurence Sterne va de la por a la mort.

No de perquè morim. Sinó de què ens hem de morir. Tots. Cadascú de nosaltres.

Aquest bon home s’ho pren amb simpatia i bon humor, ho amaga amb mil cortines (cortines!), però es nota que li fa molta por morir-se. I a qui no!

I que és per això que escriu aquest llibre, perquè està espantat.

I el fet que fos predicador, i que en el fons fos un descregut, accentua el sentit de l’humor, però no rebaixa ni un mil·ligram la por.

Aquesta por que el fa saltar d’un tema a l’altre com si fos un cavall dels escacs. (I això el fa ser l’inventor de l’hipertext, dubtós honor que l’era informàtica ha magnificat com si hagués estat una massa enorme d’aigua i farina esperant ser llevada per la cocció). S’escaqueja, però que al cap i a la fi la seva fugida sempre el porta allà mateix, a la mateixa conclusió, i a la mateixa por.

La seva vitalitat saltaire el porta la conversa, a l’escriptura, a riure’s del sexe (l’humor del llibre). I a la por. I és que encara que aquest és un llibre graciós, i que a més cau en gràcia, aquest és un tema del què mai es riu. Ni un mil·ligram. Es pot riure de si mateix, però no de la mort.

* * *

El seu llibre l’ha sobreviscut. Mentre que ell fa anys que cria malves, que fa anys que finalment ja sap què hi ha a altre barri, que fa anys que es segur que no tornarà del més enllà per explicar-nos-ho, la seva por a saber-ho (el més universal dels sentiments), plasmada en aquest llibre, les seves gracietes sobre el què alguns consideren una de les coses més agradables i alegres del món, els seus saltets i el seu astorament per tot plegat, li continuen permetent fer-se la pregunta indefinidament mentre hi hagi lectors.


Es podria dir que... la va vèncer? Ell, a qui li feia tanta por?

dissabte, 8 d’agost de 2015

Això de la inestabilitat...

Això de la inestabilitat allargaria per a un post, o per a una sèrie de posts, però de moment no sé com enfocar-ho: no m’hi veig en cor, de parlar-ne, de moment. Ja es veurà.


divendres, 7 d’agost de 2015

Inestable inestabilitat

L’altre dia deia que aquest estiu tenia la intenció d’escriure i de publicar molt; era veritat: ho sentia, quan ho deia. En canvi, ahir mateix deia que no estava “inspirada” i no escrivia res... També era veritat al seu moment. Sóc conscient de la contradicció, però l’escriptura és així; l’escriptura és això.

Ara, potser en dono la culpa a l’escriptura, a la manca d’inspiració, i el que en té realment la culpa és la meva pròpia inestabilitat.


L’escriptura és una cosa que te l’avantatge que va bé per reconduir (o reconciliar-se amb) la pròpia inestabilitat.

dijous, 6 d’agost de 2015

...

«I la inspiració? Si a un ve a ajudar-lo la inspiració...

Aquesta senyora truca a la porta o passa de llarg [...], crec poc en les seves gràcies. I potser m’estimo més no creure-hi. Perquè què vols que et digui, que el que un signa li escrigui algú altre, un buf que ve de dalt, un dictat...»

Antonio Pereira
Sobre penas (y algunos gozos) de la creación literaria


(en canvi jo sí que hi crec. I és per això que avui publico això. No estic inspirada.)

dimecres, 5 d’agost de 2015

...


«Nosotros somos los culpables de esta destrucción, los que no hablamos su lengua ni sabemos estar en silencio. Los que [no] llegamos en barco, los que ensuciamos de polvo sus portales, los que rompemos sus alambradas. Los que venimos a quitarles el trabajo, los que aspiramos a limpiar su mierda, los que anhelamos trabajar a deshoras. Los que llenamos de olor a comida sus calles tan limpias, los que trajimos violencia que no conocían, los que transportamos sus remedios, los que merecemos ser amarrados del cuello y de los pies; nosotros, a los que no nos importa morir por ustedes, ¿cómo podía ser de otro modo? Los que quién sabe qué aguardamos. Nosotros, los oscuros, los chaparros, los grasientos, los mustios, los obesos, los anémicos. Nosotros, los bárbaros.» - Yuri Herrera - Señales que precederán al fin del mundo

dimarts, 4 d’agost de 2015

L’espectacle del drama

Escolto per la ràdio la noticia d’un drama humà, un dels molts desastres humanitaris que es permeten al nostre món. Em sento esfereïda, però no vull fer el típic post sobre la maldat del món, la mesquinesa de la vida, la iquínia de les persones... La mala literatura està plena de sentiments nobles, i només amb sentiments nobles no s’arregla res. I, a més, què hi podria fer, jo? Es fa com tothom, es mira cap a un altre cantó, i ja està.

Un ciutadà europeu que escolta una noticia com aquesta (que se la troba entre les llesques del seu esmorzar), es pot sentir esfereït, però continua amb les seves vacances... per dinar l’espera una paella i... Mentre passa tot això a pocs quilometres; i tampoc hi podria fer res.

Es poden tenir els sentiments nobles que es vulguin, però el món continua igual, les crisis humanitàries continuen igual, i continuem incapaços de fer-hi res.

* * *

Una vegada algú va dir que l’única manera de fer un món millor és fer allò que realment ens agrada...

Tan de bo fos veritat, i només llegint i escrivint es pogués fer de debò un món millor...

I això sense voler ser una escriptora compromesa, figura que admiro molt, però que em faria por ser. (Hi ha països en els que ser un escriptor compromès és xungu). I, encara, és dur dir això, però la majoria d’escriptors als que admiro (com a escriptors), no ho eren pas, d’escriptors compromesos... més aviat... en fi.

Admiro molt la valentia de tot aquell/a qui es compromet amb una causa justa en la que creu, però jo vull ser escriptora abans d’estar compromesa amb cap causa, per justa que sigui. Vull estar compromesa amb l’escriptura mateixa. No seria sincera si no reconegués el meu egoisme en això, egoisme que arriba més enllà de qualsevol causa noble. A més, sent una mestressa de casa, què es pot dir a tots aquests del poder que per vergonya de tots permeten tantes coses?

No sé si l’escriptura a seques, l’escriptura no compromesa,  pot ajudar a fer un món millor, però a mi m’ajuda molt. No escric per a lluitar per a un objectiu, sinó per a l’expressió, per a l’escriptura mateixa, i per a la minúscula lluita personal d’aixecar-me cada matí.

Que ara existeixin els blogs i això surti a la llum és casual: vaig estar molts anys escrivint només per a mi mateixa. Quan escrivia per a  mi mateixa no m’hi esperava ningú, a al capdavall de la meva escriptura. Ara, al blog, mi espera tothom i continua sense esperar-m’hi ningú al mateix temps.

Tan de bo no calgués escriure sobre la maldat, la mesquinesa, la iquínia... I encara que em corsequin uns sentiments nobles completament inútils davant aquestes catàstrofes que afecten èssers humans, la realitat és una altra cosa, i només amb sentiments nobles no es va enlloc ni s’arregla res.


I sé perfectament, encara que em dolgui, que per escriure una cosa bona de debò, algú que escriu s’ha de saber desprendre d’escriure només amb els seus sentiments nobles, perquè un ésser humà pot ser bé, però també por ser mal, i es necessita el pitjor d’un mateix per aconseguir el millor. Lluitar per aconseguir una  imatge justa del món (el que ha de fer tot aquell qui escriu) és molt complex, i no és el mateix que lluitar per aconseguir un món més just. Encara que siguin coses que s’assemblin i que de vegades es confonguin, hi ha entre elles una diferència subtil.

dilluns, 3 d’agost de 2015

La història del perfil al meu blog

Potser us hagueu preguntat alguna vegada perquè jo no tinc un perfil meu a l’índex del meu blog... (Ni li he tingut mai).

Una vegada algú va definir el meu blog dient que cada post era un perfil... Això em va agradar i em va encendre la bombeta...

...i em va fer adonar que no m’havia plantejat això del perfil perquè la meva vida no pot ser esquematitzada en un perfil... i crec que la de ningú...


La idea és que tot allò interessant que podria explicar al perfil es vagi deduint a mesura que escric posts... El conjunt dels posts seran, el dia de demà l’autèntic perfil. Aquesta seria la intenció, com a mínim: no necessitar un perfil que em descrigui perquè ja sigui l’escriptura mateixa la que parli de mi... 

diumenge, 2 d’agost de 2015

Un viatge accidentat

Us ho imagineu? Algú se’n va de vacances a un indret llunyà, molt llunyà, i es queda encallat durant hores en un aeroport, i em diu: “He passat tot aquest temps llegint el teu blog, tots els posts, amb el mòbil a la mà, ha estat fantàstic, m’he entretingut molt”. Ja ho sé, només és una fantasia. Inofensiva, espero: no desitjo que ningú es quedi encallat enlloc. Però, és clar, si algú té temps per endavant, una bona connexió i no gaire res a fer... per què no ha de ser possible que aquest algú es dediqui a llegir el meu blog? (I encara que fos sense dir-m’ho...) Seria només una fantasia esbojarrada?

dissabte, 1 d’agost de 2015

Comencen les vacances

Avui és primer d’agost, el dia per antonomàsia en què comencen les vacances.

Per la idiosincràsia de la meva relació amb l’escriptura jo no faig vacances d’escriure i publicar durant el mes d’agost; més aviat amb la claror i el sol tinc més ganes d’escriure i publicar que mai.

Però no espero que, si vosaltres aneu de vacances, i heu anat allà on sigui a desconnectar, em continueu llegint durant les vostres, de vacances.

Jo continuo al peu del canó, però us dono permís per oblidar el meu blog fins al mes de setembre.


Què tingueu unes bones vacances!