diumenge, 23 d’agost de 2015

Espessor a fons

Des de l’any 2006, en què va sortir el primer volum, fins ara, estiu del 2015, he aconseguit llegir-me els tres volums en català (i el primer també en castellà), de l’obra els Assaigs, de Montaigne.

(Una única lectura exhaustiva però de vegades potser una mica lleugera -lleugera la lectura, no el text-, tampoc us penseu... – que és una mica espès).

Haig de dir que, dels tres llibres, el millor és el tercer i últim, on l’autor s’oblida –una mica- de tant citar als clàssics, i s’explica més a si mateix.

* * *

Em pensava que seria una lectura que mai l’acabaria, però al final no ha estat tan difícil, i només ha sigut qüestió de posar-s’hi.

* * *

En aquests llibres, igual com passa a la novel·la El nom de la rosa, on si un lector aconsegueix passar de les cent primeres pàgines, pot acabar de llegir el llibre, aquí, si un aconsegueix llegir-se els cinc primers assaigs del primer llibre, la resta, potser no es llegirà sola, però serà una lectura assequible.

A mi em va captivar quan diu allò que s’ha de témer la malaltia, la pobresa i la mort, però que la mort pot ser el remei pels altres dos mals. A partir d’aquí el vaig escoltar amb atenció.

* * *

Diuen que els Assaigs de Montaigne són una lectura poc atractiva per a les dones, i ho entenc: la mentalitat de l’època és retrógrada.

Tampoc crec que la seva misogínia sigui especialment opinió seva, sinó que el seu món era així.

Potser ell ni se’n va adonar, però en un paràgraf una mica espès reconeix que una dona, si vol, és capaç de cultivar l’esperit llegint llibres. (Espero haver-ho entès bé).

Però, en general, en tot el què fa referència a les dones, és fill de la seva època: ni les aprecia ni n’espera gaire.

Això no seria gaire atractiu per a algú d’ara que s’hi acostés amb les idees imbuïdes dins el corsé del políticament correcte.

-I això seria el què diferenciaria a la bona literatura, que no seria políticament correcta-.

Potser les opinions de Montaigne sobre les dones no serien gaire justes ni lluïdes, però eren veritat; no tenia raó, però ell pensava això, el seu temps pensava això.

La bona literatura no és políticament correcta, la bona literatura és veritat.

* * *

Montaigne vol un lector/a disposat/da a gastar una bona estona del seu temps llegint-lo molta estona seguida. I està convençut de trobar aquest lector.

Quin optimisme. Com han canviat els temps. Com hem canviat els lectors.

* * *

Diu que per conèixer-lo bé envia als seus millors amics a la llibreria. Això, que sona a gran estupidesa, ho entén molt bé qui escriu; qui té un blog, per exemple.

* * *

A mi, el què m’ha impressionat de debò, és la descripció que fa del mecanisme de l’herència genètica sense ni tan sols adonar-se’n ni ser-ne conscient, al final del segon volum.

En aquella època, en què els metges eren matasanus, en què no se sabia res científic, ell l’encerta plenament només observant-se a si mateix i dient la veritat sobre això a tot aquell qui el llegeix. És impressionant.

* * *

A mi el què més enveja em fa és que es pugui llegir tan bé encara, i sense fer concessions a la comercialitat, que diríem ara.

M’ha agradat, i me n’alegro d’haver-m’hi posat finalment, però no us l’aconsello pas si no sou uns lectors molt entusiastes i voluntariosos; és una mica espès...