dilluns, 28 de maig de 2012

Llista

--- les coses que penso ---
--- les coses que llegeixo ---
--- les coses que escric ---
--- les coses que sé ---
--- allò que dic ---
--- allò que faig ---

--- les coses que observo ---
--- les coses que escolto ---
--- el que conjecturo ---

=

TEORIA D’EXPLICACIÓ DE LA REALITAT

?

dimecres, 23 de maig de 2012

La clau és rellegir

Una vegada, algú molt aplicat em va dir: “tu fas trampa, pots llegir poesia en anglès perquè et llegeixes cada poema trenta cops! Així qualsevol. Si jo fos capaç de llegir cada poema trenta cops, jo també llegiria poesia en anglès!”

I no només llegeixo cada poema trenta cops, sinó que consulto totes les traduccions que tinc a l’abast, i a més... (sacrilegi!, sacrilegi!): em miro el diccionari!

Em sap greu que s’hagués entès que la poesia en anglès la llegia a la primera, d’un sol cop i d’una tirada...

dimarts, 22 de maig de 2012

Posts enllà

Després de tants i tants posts, de cop m’adono que de vegades he fet servir el blog per fer quedar malament a persones que van ser a la meva vida, decididament, en altre temps...

No crec que això sigui gaire ètic, encara que no doni noms reals i jo tampoc sigui cap santa. M’adono que, per malament que em fessin sentir en el passat, haver caigut en la temptació de buidar el pap al blog a la llarga em fa sentir pitjor que si m’ho hagués callat. Callar, el que faria una dama. Però m’adono que potser no havia d’haver escrit res un cop exorcitzats els fantasmes principals, no abans.

D’ara endavant procuraré (sic) no fer quedar malament a ningú. El rancor no és gaire bona companyia... 

dimecres, 16 de maig de 2012

Consells de curset

Em recordo que, en un curset d’escriptura presencial que vaig fer (també n’he fet un parell o tres per correspondència – un dels quals a l’època en que internet encara no s’ho enduia tot, es a dir, amb cartes, segells i papers de debò; només hi faltava el lacre del Cyrano...); doncs en aquest curset presencial, ens deien que per entrar a l’esfera del que estàvem escrivint havíem de triar una música i escoltar-la cada vegada que ens volguéssim posar a escriure, sempre la mateixa, i així agafaríem el to, l’atmosfera i la continuïtat del que estàvem escrivint. “Entra a l’esfera del somni”, va dir algú. Des que llegeixo els blogs d’alguns escriptors m’he adonat que és veritat que això d’escoltar una música determinada cada cop que et poses a escriure és una cosa que es fa al gremi, però també que hi ha escriptors que es posen en situació sense cap música i en canvi engoleixen una bona tassa de té, per exemple, per no parlar dels que ho fan a base de begudes espirituoses variades... Sembla que per arrencar és necessari cert grau d’embriaguesa, sigui aquesta musical o d’alguna altra mena...

Però d’un parell de llibres que he llegit darrerament, d’autors de més prestigi que aquests que parlen d’escriure amb música, sembla que el que realment va bé és escriure en solitud i silenci, i si pot ser, a mà.

Escriure en solitud i silenci...

Per mi això és difícil... la meva carabassa febril necessita entretenir-se amb alguna cosa que continuï... He escrit moltes vegades amb aquella música determinada, amb simplement música, o amb les veus radiofòniques de fons. Mai no se m’havia acudit que això era una crossa per evitar l’horror al buit en començar a posar lletres sobre el paper en blanc, i que la fressa indeterminada de fons mentre escric podria no ser tan útil per l’escriptura com em pensava. En tot cas, podria ser útil per superar el vertigen a la pàgina en blanc, cosa que de fet jo mai he patit, que jo sàpiga... però que amb música de fons es difumina.

Haig de provar d’escriure en silenci, a no tenir la ràdio engegada omplint el buit mentre escric.

Te’n pots arribar a embriagar, només de silenci? El que escric, serà millor? Podrà ser diferent? Quan hagi passat una estona en el silenci de l’escriptori, el món es retorçarà, com deia Kafka, avasegador davant meu? (Sic. No sé pas si estic preparada!)

dimarts, 15 de maig de 2012

Alló que manca al feminisme

Des de els seus orígens al segle XVIII, el feminisme creia que la igualtat entre els sexes s’aconseguiria mitjançant la igualtat política, jurídica y educativa. Quant per fi ho hem aconseguit, resulta que encara estem molt lluny de la igualtat real. Per què? Què ha fallat, què manca? Jo crec que la resposta és a la cultura. I la cultura es la il·lustració figurativa del que a un nivell més abstracte expressa el llenguatge: la jerarquia entre els sexes i el monopoli de la condició humana per part de l’home. El llenguatge té part de culpa de què tot allò que és femení sigui vist com a parcial, marginal, particular... mentre que allò humà es comfón amb allò masculí.”

(extret del diari El país de març de 2012)

dilluns, 14 de maig de 2012

Opinions

Aquests dies, en que no he pogut publicar el blog, m’ha vingut al cap tot el negatiu que s’ha dit del que he escrit durant aquests anys: filosofia barata, discurs pseudointel·lectualoide, paràgrafs que són palles mentals... Tot això s’ha dit del meu blog al llarg del temps, i tot hi que jo no he pensat mai en el blog en aquests termes, aquestes opinions m’han afectat i han minvat una mica la confiança en el que escric. Però, com escriure diferent? Com escriure amb valor? (No deixa de ser curiós preguntar-se això després de gairebé tres mil posts...) Em comprometo a intentar esbrinar-ho i esmerçar-m’hi més a partir d’ara per esmenar-ho, encara que no crec que pugui arribar a escriure gaire diferent del que ja reconec com “la meva veu”, sigui el que sigui el que això vulgui dir, bo o dolent.

(Que algú titlli el meu blog de pseudointel·lectual no m’afecta gaire, jo no pretenc ser “intel·lectual”. Em sabria més greu que el tractessin de pseudoartístic o de pseudoliterari, perquè el que sí que pretenc és ser una escriptora amb qualitat literària, que tampoc vol dir “literata” o “lletraferida”, que són dos termes passats de moda, amb les connotacions cursis que podria tenir un per exemple “poetessa”, paraula antiquada on les hi hagi de la que les escriptores poetes fugen com de la pólvora gairebé sempre. M’agrada escriptora, simplement.)

diumenge, 13 de maig de 2012

Hola...

He tornat i sóc com un eriçó a punt d’arrodonir-se en una boleta de punxes.

Però l’escriptura em demana ser alguna cosa més que una boleta de punxes.

...

Abans ho sabia, sabia què havia d’escriure.

Ara no ho sé.

dijous, 10 de maig de 2012

25 anys!!!

Felicitats a Catalunya Música!
Moltes gràcies per tantes hores ininterrompudes de Música en majúscules!

dilluns, 7 de maig de 2012

Gràcies Pep!

T'esperem aviat.