diumenge, 15 d’abril de 2012

Ah de l’escriptura

Jo sempre m’he pres molt seriosament l’escriptura. El temps dirà si l’escriptura se m’ha pres igual de seriosament a mi...

divendres, 6 d’abril de 2012

Dies de manaments

Hi ha un manament que diu: “honraràs pare i mare”. Sembla assenyat que s’hagi de parlar bé de qui ens ha dut al món i qui ens ha criat. Però, si la vida familiar no ha estat precisament un camí de roses i estem influïts negativament per l’educació que aquest mateixos pares que hem d’honrar ens han donat, tenim permís per parlar-ne malament i donar la nostra versió?

Aquest és un problema que m’ha preocupat des que vaig començar a escriure. I si em preocupa no és per religiositat o per ganes de seguir els manaments. Si em preocupa és perquè m’he trobat més d’una persona que ha arrufat al nas quan li he explicat la meva versió, la que fa quedar malament els meus pares. Sembla que els draps bruts s’han de rentar de portes endins, que encara que hi hagi coses que ens pesin i que ens hagin pesat en silenci tota la vida es recomana no fer-ho servir d’arma arrosegadora, com a mínim en públic i entre gent desconeguda, perquè simplement no queda bé. M’he adonat que entre la sana gent normal es mira de reüll a qui parla malament dels seus pares.

Això m’ha portat a que he escrit coses sobre la meva família (publicades aquí o no) de les que gairebé no he parlat mai amb ningú de viva veu. En l’escriptura, com que no es veu la cara de qui ho llegeix, fer servir el text com a eina per desfogar-se i quedar ben descansat (i retratat) és molt temptador.

Potser no es tracta de grans tragèdies, sinó del malestar del dia a dia que com una gota malaia ens va erosionant, ara una mica, ara una miqueta més, i ens mina la confiança i l’autoestima. Que em tirés al tren no va ser gratuït, va ser el punt culminant d’un llarg procés d’incomunicació.

Des de fa molts anys que sabia que cada persona té una part negativa que normalment no mostra als altres. Jo no havia vist mai la cara negativa dels meus pares, mai no havia estat conscient de com m’han manipulat sense que jo me n’adonés. Fer públic això es trair-los? Es trair el manament d’honrar-los? Dir que els teus pares t’han manipulat està mal vist?

diumenge, 1 d’abril de 2012

Autobiografia

Una vegada, fent egosurfing amb el nom del meu blog, vaig llegir un comentari d’algú en un altre blog que posava el meu blog com a exemple de blog que explicava la vida de la persona que l’escrivia, amb totes les coses negatives que això comporta. A qui deia això se li notava que li agradaria explicar sense manies coses de la seva vida, però que la vergonya d’explicar segons què el retenia. Se li notava que no sabia com agafar el toro per les banyes, desbloquejar-se, i simplement començar.

Ser sincers amb les veritats de la nostra vida, i més fer-ho públic, és potser una de les coses que més costen d’aquesta vocació. I més quan, escrivint, les realitats més o menys reals es converteixen elles soles en allò que s’anomena “el nostre relat”, en el sopar de duro de la nostra peripècia, i el fet mateix de convertir-se en narració les fa en perillosament semblants a la ficció.

Quan vaig començar a plantejar-me publicar –només escrivia ficció-, el principal mal de cap que tenia era pensar què pensaria la gent de mi llegint les ficcions que m’inventava. Em feia por que experiències que eren fruit de la meva imaginació els lectors les preguessin per reals, i això em retenia d’escriure segons què, i d’intentar mostrar segons quins escrits.

Curiosament, ara tinc el problema contrari: ara que la base de la meva escriptura són experiències personals, i no tinc problemes per mostrar el que escric, tinc por que els meus lectors les preguin per invencions, cosa que també em reté de dir segons què.