diumenge, 31 de juliol de 2011

Sense la llengua fora

Aquest Tour va passar dues vegades: el ciclista arriba dalt del port després d’un ascensió èpica guanyant l’etapa i deixant-los tots amb la llengua fora rera seu, i quan arriba dalt està fresc com una rosa, ple d’energia i d’eufòria per haver guanyat, tant que sembla capaç de començar a pujar una altra muntanya en aquell mateix moment. Això, en comptes d’arrossegar-se pels terres de cansament després de l’esforç d’haver guanyat l’etapa, que és el que seria lògic. Després del que han fet els ciclistes haurien d’estar esgotats, y en canvi en aquests dos casos va ser evident que els sobrava energia... Aviam, senyors ciclistes, facin el favor de fer cara de cansats quan guanyen épicament una etapa, que ja prou convida el ciclisme per si mateix a pensar malament, com perquè vostès es dediquin a fer saltets després d’una prova tant dura...

dissabte, 30 de juliol de 2011

La hurmiga

Sé que hi ha a qui La humiga, aquest personatge que em deixa comentaris atrevits, no li cau bé. Fins i tot hi ha qui està gelós de l’atenció que li dedico i dels diàlegs tan sucosos que tenim. Només voldria dir que, abans de criticar a La hurmiga i ficar-vos de peus a la galleda, vosaltres que sabeu informàtica i podeu mirar adreces ip i tot això, us assebenteu bé de qui és la hurmiga. No voldria que ningú en sortís disgustat, de la meva relació amb La hurmiga...

divendres, 29 de juliol de 2011

Pesta de periodistes esportius

Aquest periodistes esportius són la pesta. Quan tenen un jugador que ve de fora, no paren de dir que és un mercenari, que no sent els colors, que juga pels diners... En canvi, quan tenen un jugador que es de casa que sent els colors, mai és prou bo per jugar al barça...

Això ha passat en el cas d’en Bojan, per exemple. Tenen un jugador de casa que és boníssim, que sent els colors de debò, pel que no s’ha hagut de pagar res, i què fan? Defenestrar-lo frívolament.

Me’n recordo quan en Ronaldinho tenia problemes. Mentre la cosa va estar d’actualitat, mai van dir quins eren aquest problemes. En canvi, quan ja feia tres anys que era fora i la cosa ja no interessava a ningú, a un periodista, en el fervor d’una tertúlia, se li va escapar que en Ronaldinho tenia problemes amb la beguda. A mi m’hagués agradat saber-ho quan tocava, això, no tres anys després, quan ja ni me’n recordava d’en Ronaldinho. Perquè, tot i que molta gent ho sabia, mai ho van dir oficialment per la ràdio. Aquest periodistes es saben molt de guardar-se la informació. En canvi quan convé saben ser lo bocamolls que calgui.

Ara resulta que en Bojan ha tingut un problema amb en Guardiola, però no hi ha manera de que diguin quin ha estat aquest problema, tot i que fora de micro hi deu haver molta gent que ho sap. Espero que d’aquí cinc o sis anys, quan ja no interessi a ningú, se li escaparà a algun periodista per antena i els simples mortals ens n’assabentarem. Cosa que em fa molta ràbia, perquè, els periodistes, hi són per informar en general o només per dir el que convé quan a algú li convé?

De totes maneres, jo tinc el pressentiment que en Bojan tornarà per triomfar al barça, amb en Guardiola d’entrenador...

dijous, 28 de juliol de 2011

La sort del normal la desitja el subnormal

L’altre dia em vaig trobar un company d’institut que em va dir “estic llegint el llibre tal”, cosa que em va estranyar molt, i em va fer la impressió que m’ho deia per impressionar-me, perquè sap que a mi m’agrada molt llegir. El cas és que vaig tenir la impressió que el llibre no li agradava, que només el llegia per poder dir que l’estava llegint, no a mi en concret, sinó  a la gent del seu voltant (que estic segura que es pensen que és un pedant). A mi aquesta actitud em sembla una bestiesa. Si pots passar per “normal” i tenir amics i relacions normals amb els altres, (i aquesta normalitat relacional i tot el que té amb comú la normalitat vindrà de que nous trenqueu el cap amb els llibres, precisament), és una bestiesa pretendre “llegir”, sobretot pretendre llegir llibres “difícils”. Si es llegeixen segons quina mena de llibres, es millor amagar-ho... Si es pot passar per normal, no cal llegir. O com a mínim, intenteu explicar que llegiu només best-sellers i llibres d’autoajuda, per no desentonar i tenir tema de conversa amb els altres normals, i deixar els llibres “elevats” pels que estem sols i no tenim més remei que passar la vida amb “pocos y doctos libros” perquè la gent normal no ens compren i no els agrada parlar amb nosaltres de temes elevats. O sigui, el meu consell: si podeu passar per “normals” que no llegeixen o que llegeixen només llibres per gent que no llegeix, no us trenqueu el cap per intentar cap lectura més ambiciosa, que en aquesta vida no hi ha res com ser normal o passar per normal... A més, segurament tampoc us agradaria llegir segons què, que segons quina mena de llibres son un rotllo patatero, i per fer les coses a disgust val més no fer-les.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Criticant el twitter

Estic farta de sentir per la ràdio com, amb gran esvalotament, diuen: “Això ha estat trending topic!”, com si fos qui sap què, quan en realitat, existeixen els trendings topics patrocinats, i qualsevol que vulgui i es retrati pot aconseguir que el tema que vulgui sigui trending topic... (o sigui que la llista de trending topics del twitter és tan autèntica com els quaranta principals o la llista dels més venuts per Sant Jordi...). Jo no he vist mai el twitter per dintre, però no sé perquè m’afiguro que no es deu poder distingir el trending topic patrocinat del que ho és per mèrits propis... i en canvi tots aquí emocionats per si una cosa és trending topic com si fos qui sap què... tan idiotes som tots plegats?

dilluns, 25 de juliol de 2011

A favor de la pedicura casolana

Avui toca un post frívol i intrascendent, que no sigui dit...

Us heu fixa’t en la revista, aquesta setmana? Heu vist les cares inflades i hiper-botoxades de la Nicole Kidman i la Barbra Streisand? Fan mitja por! Quin horror! Qui enreda a aquestes actrius perquè es deixin fer això? I elles es deuen pensar que els queda bé... Jo no dic que no els hagin marxat les arrugues... però no es veuen més joves. Es veuen sense arrugues, però no joves i guapes... Quin horror acabar així i per postres pensar-te que estàs estupenda! (Perquè a elles tothom els deu dir que queden estupendes, sobretot els de la clínica on s’ho han fet...) I en realitat han quedat com monstruitus. I tot per no saber acceptar l’edat que tenen i no saber retirar-se dels flaixos.

També m’he fixa’t que, la Kidman, com que en el fons deu saber que de cara ja no llueix, li ha agafat per ensenyar les cames i els peus, que al contrari que altres actrius més atropellades, té estupendus.

O sigui que quan la cara ja no llueix sempre et pot quedar ensenyar els peus...

Cosa que em porta a prendre una decisió transcendental a la meva vida: a partir d’aquest estiu, em començaré a posar crema als peus!

diumenge, 24 de juliol de 2011

Que bonic que seria morir-se...

Que bonic seria morir-se...
Que bonic seria morir-se un diumenge a la tarda, a l’hora de la migdiada, després d’haver-te regalat un bon arròs del diumenge...
Que bonic seria deixar-se morir mentre dormiteges, i sentir que mai més, mai més sentiràs a ningú que el critica, mai més sentiràs a ningú que et manipula, mai més et sentiràs exclosa del vincle que uneix als altres entre ells...
Que bonic seria morir-se i sentir que mai més ningú el farà patir...
Que bonic seria sentir que el patiment s’ha acabat per sempre...

... però... i si no s’acaba tot amb la mort? I si la mort no és la fi del patiment? Això sí que seria una mala jugada!

divendres, 22 de juliol de 2011

Preocupació

A mi no em preocupa anar a l’infern quan em mori. El que realment em preocuparia és anar a parar a un lloc ple de gent...



dimecres, 20 de juliol de 2011

Possibilitats

Si una cosa està permesa i tothom la fa... si tu no la fas... vol dir que tens algun problema? Necessàriament?

(Beure, tenir parella, viatjar...)

dimarts, 19 de juliol de 2011

Picors

Cada cop que em veu és com si (ella) tingués puces. Ara, ben segur que té xicot. Aquesta mena de noies sempre tenen xicot. És un “bé” material, un xicot, una inversió. I no es tracta d’engegar a rodar una carrera matrimonial prometedora per unes puces de no-res...


diumenge, 17 de juliol de 2011

Símptoma del nostre temps

Aquesta necessitat de viure aixordat és un dels símptomes reveladors de la por.”

De los modos de decir en silencio
No sufrir compañía

Ramón Andrés

dissabte, 16 de juliol de 2011

Algú que mani

És trist dir això, però, en un territori, perquè s’hi visqui bé i les màfies no s’hi instal·lin, el govern ha de ser la màfia més poderosa. (I per govern no vull dir cap dels partits que es reparteixen el poder). El dia que això no passa la impermeabilitat a les màfies corruptes comença a fer aigües per tot arreu. S’ha de tenir una màfia principal forta. Perdó, volia dir un govern fort. És així de trist.

... és una idea fatxa, aquesta? I la realitat? És que la realitat no és "fatxa"?

dimecres, 13 de juliol de 2011

Context adeqüat

Quan, als 20 anys, vaig començar a pensar en ensenyar el que escrivia, em vaig trobar amb un problema que llavors em va semblar irresoluble.

Estava acostumada que quan parlava de vegades deia frases espontànies que feien riure a la gent, que xocaven en un context molt planer i popular. I em feia por que, aquesta mena de frases, traslladades a l’escriptura, també fessin riure.

El problema que tenia era com crear un context per poder dir coses profundes sense que quedessin fora de context ni semblessin pedants ni fessin riure.

En el motlle d’una novel·la això no era capaç d’encabir-ho (vaig provar d’escriure’n una), i vaig passar molts anys pensant que el problema no tenia solució. Ara, amb el blog, i després de molt temps de no pensar-hi, sembla que la cosa s’ha resolt una mica, tot i que no tinc clar que moltes de les coses que escric no facin riure, sobretot a aquesta gent tan “normals” i tan segurs d’ells mateixos. Es a dir, no tinc clar que el meu blog no faci riure a la “sabiesa popular”. Però com a mínim sento que tinc el context adequat per dir tot el que vull dir, encara que sigui una mica... no diré profund, perquè tampoc puc pretendre grans volades intel·lectuals en un simple blog, però bé, vull dir encara que sigui la mena de cosa que no pugui interessar a ningú.

O sigui que aquest context del blog és una gran troballa per la meva escriptura.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Com els Rollings

Sabeu que hi ha un Rolling Stone, -no sé exactament quin-, que va pel món dient que si no hagués estat músic li hagués agradat ser bibliotecari i te a casa seva una biblioteca enorme, que és una de les biblioteques amb més llibres sobre el rock’n’roll que hi ha al planeta Terra? Ostres, que en saben aquest ricatxos de viure bé!

(Si jo dic que col·leccionar llibres és un plaer superior a drogar-se, els meus lectors poden pensar que ho diu algú que no ha sortit mai de casa, que no ha sortir de l’ou, i que no té experiència del món i que què sap... ara, si un diu un Rolling Stone, ningú no es pensarà que ell no té “experiència en el món”... – Encara que no sé perquè em sembla que aquest Rollings combinen exel·lentment bé tots els plaers possibles...-)

Desfogament prudent

Jo no em caso amb ningú. Més aviat sóc de la creença que, si es troba un ull de poll, s’ha de trepitjar ben fort. S’hi ha de saltar a sobre!

Ara, ja sé que aquest no és el millor camí per aconseguir “coses reals al món real”, sobretot coses materials. Mes aviat és el camí més curt per quedar malament amb tothom i fotre’s en problemes. He vist casos de gent a qui expressar-se despreocupadament al seu blog els ha donat més d’un mal de cap, i per una bestiesa sense importància han rebut un allau de crítiques injustes. Per això procuro ser bona minyona, i de segons què ja tan sols ni parlar-ne. Això de publicar segons què que podrà llegir tothom sí que és viure perillosament!

Però no us asseguro que aquestes coses de les que no parlo per prudència siguin algunes de les que vosaltres segur que us penseu que voldria dir. Per exemple, de política no en parlo, però no perquè em reprimeixi, sinó perquè no m’interessa gens ni mica. I, si ve hi ha coses de les que no parlo perquè em sembla més prudent no fer-ho, n’hi ha moltes d’altres de les que no en dic res perquè deu ser alguna cosa que ni em fu ni en fa, o que considero que no en sé prou per opinar. Hi ha temes, com el futbol, en que tothom pot opinar, no cal saber-ne ben gota per dir-hi la teva.

M’agradaria que la meva xerrameca alleugeridora és considerés només com un mitjà de desfogament, però de desfogament prudent.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Admonició

Vigila els teus pensaments, es convertiran en les teves paraules; vigila les teves paraules, es convertiran en les teves accions; vigila les teves accions, es convertiran en la teva vida...”

(proverbi xinès)


Ja m’imagino que, una frase com aquesta, en un sopar amb amics regat en abundància, és la meva de cosa que provoca la hilaritat general. Però, aquestes mateixes persones, soles en la seva intimitat després d’haver dormit la mona i en plena ressaca, potser, només potser, poden veure-la diferent. Tampoc vull moralitzar res. No hi ha res que detesti tant com la gent que pontifica. Però tampoc m’agrada burlar-me de segons què.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Frase que no té res a veure

La felicitat compensa en alçada el que li manca en extensió.”

Robert Lee Frost

divendres, 8 de juliol de 2011

Poetes per començar

Potser això de la poesia només us sonis de passada. Potser simplement voldríeu començar a llegir poesia i no sabeu per on posar-vos-hi. Per on es comença a llegir poesia?

Per començar a llegir poesia s’ha de començar pels poetes romàntics anglesos. Blake, Wordsworth, Coleridge, Shelley, Byron, Keats... (sobretot, en ares de poder comprendre la versió original per algú de llengua materna no anglesa, recomano Blake i Keats, els altres són una mica més endimoniats en versió original).

(També s’hi poden afegir Walt Whitman, Robert Lee Frost i e.e. cummings, com a hereus d’una visió semblant de la natura.)

El millor es començar per una antologia que reculli les versions originals en una petita mostra de cadascún, i anar picotejant.

I sóc aquí per dir-los que, encara que pugui semblar un sacrilegi literàri, aquest poetes es poden llegir -i fruir- en traducció, castella o catalana.

Els poetes romàntics anglesos són poetes que “fan afició” i són, sens cap mena de dubte, el lloc per on s’ha de començar a llegir la poesia.

dijous, 7 de juliol de 2011

Truculència del blog cap a la blocaire

Saber que no em llegeix gaire ningú en el fons és un consol... Em moriria de vergonya si sabés que faig gaire el ridícul...

Jo sempre he pensat que, si publico el blog, és perquè és un servei gratuït (o ho era quan vaig començar). Sempre havia pensat que si hagués de pagar per publicar els meus escrits escriuria igual, però no els publicaria. Però quan dic i penso això no tinc en compte que publicar un blog és un fet terriblement addictiu, i que hi ha gent més vulnerable que d’altres a  cada tipus d’addicció, i precisament a l’addicció de publicar cada dia un petit escrit propi, jo, que escric des de fa molts anys, hi sóc molt vulnerable. Si algú m’hagués avisat que això era tant addictiu potser ni hauria començat... però es clar, llavors no se sabia... (Això algú ho hauria d’estudiar...) No dic que això hagi de ser igual per tothom. Sé que hi ha gent que no són vulnerables al cuquet de publicar cada dia, i gent que han tingut blog que ho ha acabat deixant i que no ha passat res. Però és que jo m’adono que no ho puc deixar!

O que hi patiria molt si alguna circumstància externa no em permetés continuar publicant el blog regularment. O sigui que la del blog és una altra addicció que tinc i que es ve a sumar a la ja a bastament coneguda per vosaltres que és la meva addicció a comprar-me llibres. O sigui que publicar el blog i comprar-me algun llibre de tant en tant són coses que haig de fer per força si vull estar bé, o ja no bé, sinó normal, ser jo mateixa amb alegria.

Quan he estat un temps sense publicar al blog o sense comprar-me llibres em surt la mala llet, el mal caràcter, i em converteixo en una persona detestable, i coses que normalment no m’afecten i que aguanto com si sentís ploure, quan estic en aquest estat de “carència” de les meves addiccions em fan saltar. Mai no deixo anar la meva mala llet de manera gratuïta, però, sempre és responent a una provocació. Normalment són coses que pateixo i aguanto habitualment en silenci, i que no em costa res empassar-me, tot i que se’m van quedant a dins. Però que quan estic en un estat d’inquietud no les aguanto tan fàcilment i em fan treure la mala llet. O sigui que necessito publicar el blog per estar de bon humor, per pèndrem els xàfecs en broma, per estar en un estat “normal” i alegre i aguantar sense queixar-me tot el que he d’aguantar cada dia vivint en una família en que hi ha tant gent (jo inclosa) que té una malaltia mental. Però m’agradaria aclarir que si no se’m crida o se’m fa alguna cosa jo no crido, i normalment aguanto moltes coses sense cridar o sense donar cap resposta humana. Només que quan estic en estat de carència de l’addició salto i crido per coses que normalment no em fan saltar, i no em puc aguantar tant.

En sentir els crits, estic segur que els veïns es pensen que casa meu és un camp de batalla, i ves a saber què fan córrer...

Em sembla que, per prevenir, hauré de procurar d’anar publicant el blog regularment.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Grups de pressió barcelonistes

Ja sabeu que jo sempre he parlat del barça i a favor d’en Guardiola. Però, aquests darrers dies, esgarrapant programes esportius de la ràdio, he estat conscient d’un parell de coses que no sabia:

Primer: pel que es veu, existeix un grup de pressió format pels principals periodistes esportius d’aquest país que s’anomena “el clan de la Boqueria”, i que es dediquen a fer el joc a en Guardiola pels mitjans de comunicació.

Segon: també he sabut que, dins el barça, existeix un grup anomenat “el clan de Girona” que controla el futbol base del barça a les ordres d’en Guardiola... (que, per cert, ja era hora que algú de Girona arribés a alguna cosa important...).

No us sembla massa poder per una sola persona? No tenia ni idea que això del futbol fos tan seriós i que hi haguessin tants interessos... I no perquè estigui a favor de cap directiva, que ja sabem perquè la gent es fan directius dels equips de futbol (de tots els equips), que una de les coses amb les que es guanya més es cobrant comissions de traspassos de jugadors, i, com van fer totes les directives anteriors i com faran les que vindran, cada directiva deixarà el barça endeutat mentre el seu patrimoni personal s’haurà triplicat. Això és el normal i és llei de vida.

Però el que vull dir és que no tenia ni idea que existís això d’un grup de pressió per parlar bé d’en Guardiola als mitjans de comunicació, i que no m’agrada gens ni mica, tot i que jo no tinc inconvenient a parlar bé d’en Guardiola des del meu blog perquè crec que ha fet (i farà) molt pel barça. Però... em sembla que he pecat d’innocent: els que parlen bé d’en Guardiola als mitjans estan “organitzats” i segueixen unes consignes comunes. Que ja veure’m si seguiran aquestes consignes amb el mateix entusiasme si mai l’equip comença a perdre!

Però el meu pobre cervellet i la meva lògica de mestressa de casa no m’arriba per capir el joc d’interessos que són els mitjans esportius d’aquest país, i jo sóc una gran seguidora de programes esportius, i no perquè m’interessi científicament el que diuen sinó per entretenir-me. Només em faltaria haver de parar-me a pensar cada vegada que escric un post futbolaire si faig el joc a un grup de poder a a l’altre –que no arribo ni a tenir clar quins grups de poder hi ha!-. (Sort que el meu blog no el llegeix gaire ningú i que la meva “influència” en la opinió de la gent és nul·la. A més, què és això de pensar com us diu un post o com us diu la ràdio que heu de pensar? És que no teniu idees pròpies?)

En fi. Que ja veig que aquí hi ha moltes coses que els simples oients no veiem, precisament. O sigui que em sembla que no parlaré més de futbol -o si en parlo procuré vigilar el que dic-, perquè parlar-ne sense conèixer el joc d’interessos que hi ha és arriscar-se a fer el ridícul i a pecar d’innocent, em sembla. Tot i que jo parlava només com a simple aficionada a qui li agrada que guanyi el seu equip... però tampoc estic d’acord que l’èxit esportiu, el guanyar, hagi de ser la vara amb la que s’hagi de mesurar tot. El barça no és només en Guardiola, encara que ho sembli.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Sentir el rebuig dels altres

Abans em pensava que “els altres” (la gent que em puc trobar pel carrer), eren una massa agressiva indiferenciada, un monstre de diversos caps que anaven tots junts contra mi.

Amb el temps, m’he adonat que, fins i tot entre la uniformitat del rebuig que provoco “als altres” (jo no genero empatia), cadascú fa la guerra pel seu compte, que cadascú em fa el mal que pot pel seu compte i que cadascú té les seves pròpies i personals raons per les que no li caic bé.

Es a dir, que el rebuig contra mi no és una cosa organitzada des de un poder que ho aglutina, els altres no estan junts i organitzats contra mi, sinó que el rebuig que sento és una cosa a que cada persona individual se li ha acudit pel seu compte i que lluita pel seu compte amb els seus propis recursos.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Política editorial

Una vegada vaig llegir que un lector de blogs literaris estàndar pot assimilar com a molt 25 posts al mes d'un mateix blocaire. I, a més, que siguin curts! Això és el que he procurat fer des d’aleshores, publicar com a molt 25 posts als mes (cosa que vol dir gairebé un cada dia; només un cada vegada i no tots els dies). Però m’adono que darrerament els posts que necessito publicar ja no em caben en aquesta xifra...

Aquesta és la raó, també, per la que les meves categories tenen com a molt 25 posts, perquè si algú es vol llegir una categoria tota sencera no es trobi que hi ha 2000 posts en la mateixa categoria i no els pugui abarcar tots d’una sola llegida. O sigui que les categories tenen 25 posts perquè, si algú vol llegir per categories, ho pugui fer pausadament. Em sembla que agrupant els posts en grups petits hi ha més possibilitats que els abarqui algú interessat en llegir-los tots, i fins i tot algú interessat en llegir-ne només uns quants...

L’organització de la informació en el meu blog està pensada per facilitar-ne la lectura. El problema sorgeix quan sóc jo mateixa qui se salta les seves pròpies normes, que tinc precisament per facilitar el seguiment del blog, i començo a publicar posts desforadament...

O sigui que m’estic contenint.

dissabte, 2 de juliol de 2011

A la bona literatura no li calen anuncis

És difícil que de la poesia se’n parli amb el glamour de la darrera joguina electrònica (sigui aquesta un móbil, un lector electrònic, una tauleta o una consola de videojocs), perquè la poesia no fa guanyar diners a ningú.

La poesia no té glamour perquè no és anunciada als mass-media mitjançant el sexe i el luxe.

Però, la publicitat, per explicar el sexe i el luxe, de vegades fa servir  recursos estilístics propis de la poesia (el despullament conceptual, per exemple); no en va la publicitat és un ofici subliterari, com deia Auden.

Us imagineu a un poeta del segle XVI anunciat com si fos una nova, glamourosa i exitant joguina electrònica de darrera tecnologia?

divendres, 1 de juliol de 2011

Dilema existencial

Bueno, el Tour, un any més. Ja sabeu que jo no miro la tele. Però... el Tour és el Tour. Aquest any potser el tornaré a mirar... Per mi, el ciclisme té tota aquella èpica que no acabo de veure en veure jugar a futbol, per exemple, tot i que a la ràdio sempre parlen de futbol i a mi m’agrada molt sentir programes esportius, perquè parlen i parlen i estan contents i no parlen de desgracies. Però les millors migdiades de la meva vida les he fetes amb les veus d’en Carlos Andrés i en Perico Delgado de fons... no vull renunciar-hi!