La sort del normal la desitja el subnormal

L’altre dia em vaig trobar un company d’institut que em va dir “estic llegint el llibre tal”, cosa que em va estranyar molt, i em va fer la impressió que m’ho deia per impressionar-me, perquè sap que a mi m’agrada molt llegir. El cas és que vaig tenir la impressió que el llibre no li agradava, que només el llegia per poder dir que l’estava llegint, no a mi en concret, sinó  a la gent del seu voltant (que estic segura que es pensen que és un pedant). A mi aquesta actitud em sembla una bestiesa. Si pots passar per “normal” i tenir amics i relacions normals amb els altres, (i aquesta normalitat relacional i tot el que té amb comú la normalitat vindrà de que nous trenqueu el cap amb els llibres, precisament), és una bestiesa pretendre “llegir”, sobretot pretendre llegir llibres “difícils”. Si es llegeixen segons quina mena de llibres, es millor amagar-ho... Si es pot passar per normal, no cal llegir. O com a mínim, intenteu explicar que llegiu només best-sellers i llibres d’autoajuda, per no desentonar i tenir tema de conversa amb els altres normals, i deixar els llibres “elevats” pels que estem sols i no tenim més remei que passar la vida amb “pocos y doctos libros” perquè la gent normal no ens compren i no els agrada parlar amb nosaltres de temes elevats. O sigui, el meu consell: si podeu passar per “normals” que no llegeixen o que llegeixen només llibres per gent que no llegeix, no us trenqueu el cap per intentar cap lectura més ambiciosa, que en aquesta vida no hi ha res com ser normal o passar per normal... A més, segurament tampoc us agradaria llegir segons què, que segons quina mena de llibres son un rotllo patatero, i per fer les coses a disgust val més no fer-les.