dissabte, 29 de gener del 2011

Pausa

Benvolguts lectors, estimats amics:

Per causes de força major faré una pausa d’uns dies. Gràcies per ser-hi.

dimecres, 19 de gener del 2011

Conduir una vida

Sabeu què m’he fixat? Que, les noies de la meva edat que estan casades i emmainadades troben a faltar “alguna cosa” (alguna cosa com ara la “vida nocturna”); senten que s’han perdut alguna cosa, que han renunciat alguna cosa per casar-se i tenir fills. D’altres, potser ja més grans, no és la vida nocturna el que enyoren, sinó que senten que per culpa de tenir cura de la seva família no s’han realitzat. Família, que, tot sigui dit de passada, tenen perquè volen; ningú els ha obligat a tenir una família. Empès potser sí, però obligat, no. En canvi, les noies de la meva edat que no tenen ni marit ni fills senten el pes del rellotge biològic i voldrien precisament no tenir tanta vida nocturna ni tanta realització i més responsabilitats... Les que tenen compromisos voldrien llibertat i les que són lliures voldrien compromisos... Es ben bé que la capacitat de les femelles humanes per estar insatisfetes és una cosa digna de ser estudiada... De totes maneres, no totes les noies de la meva edat que conec estan insatisfetes: les es van parar a pensar al seu moment per si mateixes què volien realment i ho tenen o estan en camí de tenir-ho són molt felices. Però hi ha poca gent que es pari a pensar en el que realment vol i que no es deixi endur per les pressions i per “el que toca”. Així, també tinc noticia de mares satisfetes i solteres realitzades satisfetes... El grau de satisfacció depèn molt de qui porta el timó d’aquella vida, si és la persona mateixa que la viu o són els altres...

dimarts, 18 de gener del 2011

Ai, ai, ai...

Sóc conscient que per arriscar-me a escriure un post com el que vaig escriure ahir hauria de saber més coses, del passat, de la literatura, i de tot. L’altre dia vaig dir que les nimfes s’aparellaven amb els tritons i en realitat s’aparellen amb els sàtirs... no sé ben bé si els tritons són la parella de les sirenes... en tot cas, vaig fer un “intercanvi de parelles” mitològic i això sol ja demostra el poc rigor d’aquest blog. Ja em sap greu. En tot cas, un dels atractius del blog podria ser gaudir veient-me fer el ridícul i empatollant-me parlant de coses que només conec de passada... Però, si hagués de parlar del que realment sé, em sembla que aviat s’hauria acabat el blog...

dilluns, 17 de gener del 2011

El misteri de la poesia

Em pensava que això que aquí i ara hi hagués més poetes que lectors de poesia era un símptoma de la inestabilitat i la decadència del nostre temps... però, l’altre dia, llegint un dels assaigs de Montaigne, em vaig assabentar que a la seva època i al seu país també passava... que hi havia més gent escrivint poesia que gent llegint poesia... o sigui que deu ser una cosa universal, pròpia de totes les comunitats d’éssers humans, i no un defecte concret que mostra la incultura de la nostra terra... per acabar de confirmar aquesta teoria, puig que sembla que la llei es compleix pel català, el castellà de la península i el francès medieval, mancaria saber si, per exemple, en llengua anglesa també hi ha més poetes que lectors de poesia... i si en altres llengües també passa el mateix: xinès, polonès, algun idioma africà... Hi havia més poetes que lectors de poesia a la Roma clàssica? I a Grècia? Per saber si això és una llei universal caldria saber si es compleix en totes les llengües, totes les cultures i totes les èpoques...

Però, en cas que es confirmés que això que hi hagi més poetes que lectors de poesia és una característica de totes les comunitats humanes i de totes les literatures i que a més ha passat sempre... jo em pregunto... com pot sobreviure una activitat que en termes econòmics hi ha més gent que la produeix que no pas gent que la consumeix? Sempre hem sabut que la poesia és la cosa més anti-econòmica que hi ha, però fins al punt de contradir la llei de la oferta i la demanda? (I la llei del sentit comú.) Com és que no ha desaparegut una activitat que sempre hi ha hagut més gent fent-la que necessitant-la? (O més gent que sempre ha necessitat fer-la que gent que ha necessitat consumir-la...) Si no s’ajusta a la lògica, per què nassos serveix la poesia?

Em sembla que el misteri de la màgia de la poesia és, encara, un tema a explorar pels éssers humans... Sobretot, per la part més cientifista i racionalista dels éssers humans... La supervivència mateixa de la poesia demostra que hi ha “paquets de realitat” que s’escapen a la mesurabilitat i a la raó... I la resposta podria ser en la paraula “necessitat”. Els objectes són útils perquè els necessitem, tot i que la poesia no és un “objecte de consum”, i mesurar-la en termes econòmics és bastant absurd. La poesia la necessitem encara que no sigui “útil”... Inútil per a res pràctic, però insubstituïble per a “l’elevació espiritual”, això que només sembla necessitar un humà entre cada mil humans... I això és el que m’estranya... només per un humà entre cada mil humans ha sobreviscut la poesia? En el nostre món fet de grans xifres, aquest hauria de ser el primer punt de meravella.

dissabte, 1 de gener del 2011

L’embriaguesa de l’escriptura

Una cosa que la gent acostuma a oblidar quan pensa en algú que és escriptor o escriptora és la quantitat “d’hores d’escriptori” que aquest algú s’ha de tirar perquè li surti alguna cosa mínima. La gent veu, sent o llegeix “escriptor”, i pensa en entrevistes, fotografies, rodes de premsa i viatges promocionals; en tot menys en escriure; com si fer la promoció fos ser escriptor. I llavors hi ha escriptors que arriben al paroxisme d’afirmar en aquestes mateixes entrevistes que a ells no els agrada escriure, que a ells el que els agrada es “haver escrit” (perdoneu que us ho digui, però, si sou escriptors i us passa això, ja podeu plegar...). Natalie Goldberg deia que escollir amb cura les eines d’escriptura no ens havia de fer passar més temps a la papereria que a l’escriptori. Edith Wharton parla de com és d’important el “treball d’escriptori”... Intens treball d’escriptori perquè et surtin com a molt un parell o tres de pàgines acceptables al dia... Al final, una acaba pensant que seria millor fer-se criadora d’ovelles vegetarianes... com a mínim segur que series esquilada més de tres cops al dia... Asseure’s a l’escriptori i escriure, per molt que no ho sembli i es doni per fet, és important a l’hora de pretendre ser “escriptor”. I passar-se moltes hores sola asseguda a l’escriptori no és una cosa que tingui gaire glamour... de bell antuvi no té el glamour d’un coma etílic, per exemple. He començat el primer dia de l’any com vull passar la resta de dies: amb la meva borratxera particular, escrivint. Sola al meu escriptori, gaudint de la tranquil·litat. Avui, potser gràcies als comes etílics, gairebé no han passat cotxes pel carrer, com el dia de la neu. Hauria de ser així sempre.