Em pensava que això que aquí i ara hi hagués més poetes que lectors de poesia era un símptoma de la inestabilitat i la decadència del nostre temps... però, l’altre dia, llegint un dels assaigs de Montaigne, em vaig assabentar que a la seva època i al seu país també passava... que hi havia més gent escrivint poesia que gent llegint poesia... o sigui que deu ser una cosa universal, pròpia de totes les comunitats d’éssers humans, i no un defecte concret que mostra la incultura de la nostra terra... per acabar de confirmar aquesta teoria, puig que sembla que la llei es compleix pel català, el castellà de la península i el francès medieval, mancaria saber si, per exemple, en llengua anglesa també hi ha més poetes que lectors de poesia... i si en altres llengües també passa el mateix: xinès, polonès, algun idioma africà... Hi havia més poetes que lectors de poesia a la Roma clàssica? I a Grècia? Per saber si això és una llei universal caldria saber si es compleix en totes les llengües, totes les cultures i totes les èpoques...
Però, en cas que es confirmés que això que hi hagi més poetes que lectors de poesia és una característica de totes les comunitats humanes i de totes les literatures i que a més ha passat sempre... jo em pregunto... com pot sobreviure una activitat que en termes econòmics hi ha més gent que la produeix que no pas gent que la consumeix? Sempre hem sabut que la poesia és la cosa més anti-econòmica que hi ha, però fins al punt de contradir la llei de la oferta i la demanda? (I la llei del sentit comú.) Com és que no ha desaparegut una activitat que sempre hi ha hagut més gent fent-la que necessitant-la? (O més gent que sempre ha necessitat fer-la que gent que ha necessitat consumir-la...) Si no s’ajusta a la lògica, per què nassos serveix la poesia?
Em sembla que el misteri de la màgia de la poesia és, encara, un tema a explorar pels éssers humans... Sobretot, per la part més cientifista i racionalista dels éssers humans... La supervivència mateixa de la poesia demostra que hi ha “paquets de realitat” que s’escapen a la mesurabilitat i a la raó... I la resposta podria ser en la paraula “necessitat”. Els objectes són útils perquè els necessitem, tot i que la poesia no és un “objecte de consum”, i mesurar-la en termes econòmics és bastant absurd. La poesia la necessitem encara que no sigui “útil”... Inútil per a res pràctic, però insubstituïble per a “l’elevació espiritual”, això que només sembla necessitar un humà entre cada mil humans... I això és el que m’estranya... només per un humà entre cada mil humans ha sobreviscut la poesia? En el nostre món fet de grans xifres, aquest hauria de ser el primer punt de meravella.
Però, en cas que es confirmés que això que hi hagi més poetes que lectors de poesia és una característica de totes les comunitats humanes i de totes les literatures i que a més ha passat sempre... jo em pregunto... com pot sobreviure una activitat que en termes econòmics hi ha més gent que la produeix que no pas gent que la consumeix? Sempre hem sabut que la poesia és la cosa més anti-econòmica que hi ha, però fins al punt de contradir la llei de la oferta i la demanda? (I la llei del sentit comú.) Com és que no ha desaparegut una activitat que sempre hi ha hagut més gent fent-la que necessitant-la? (O més gent que sempre ha necessitat fer-la que gent que ha necessitat consumir-la...) Si no s’ajusta a la lògica, per què nassos serveix la poesia?
Em sembla que el misteri de la màgia de la poesia és, encara, un tema a explorar pels éssers humans... Sobretot, per la part més cientifista i racionalista dels éssers humans... La supervivència mateixa de la poesia demostra que hi ha “paquets de realitat” que s’escapen a la mesurabilitat i a la raó... I la resposta podria ser en la paraula “necessitat”. Els objectes són útils perquè els necessitem, tot i que la poesia no és un “objecte de consum”, i mesurar-la en termes econòmics és bastant absurd. La poesia la necessitem encara que no sigui “útil”... Inútil per a res pràctic, però insubstituïble per a “l’elevació espiritual”, això que només sembla necessitar un humà entre cada mil humans... I això és el que m’estranya... només per un humà entre cada mil humans ha sobreviscut la poesia? En el nostre món fet de grans xifres, aquest hauria de ser el primer punt de meravella.
2 comentaris:
Dues o tres cosetes, sense pensar-les gaire:
En altres èpoques, em sembla que el que hi havia era també molts "escoltadors" de poesia. Era quan la poesia , també i encara, era música. Ara, i ja saps que jo no sóc gaire lector de poesia. trobo a faltar molta música i, a més, algunes lletres-culpa meva segurament- em semblen un galimaties.
Enllaçant amb aquesta darrera consideració, alguns poetes confonen... Ai, que sé jo que confonen els poetes.
En temps antics, suposo que el que es feia molt, era el vers didàctic, és a dir, escriure en vers (rimat, és clar)per tal que la gent recordés millor el que deia l'escriptor; la lírica era absent.
Uf, que estic poc inspirat! Ho deixo
Però em contiua agradant alguna poesia d'alguns poetes.
gràcies Pere per la teva aportació. segurament em falta una mica de cultura i coneixement del passat per escriure un post com aquest... ja en sóc conscient. aprofito per dir que l'altre dia vaig dir que les ninfes s'aparellaven amb els tritons, i en realitat s'aparellen amb els sàtirs. els tritons no sé si van amb les sirenes... en tot cas, vaig fer un intercanvi de parelles mitològic i això demostra que molts dels posts que escric no poden ser presos seriosament. Sóc conscinet que de vegades parlo de coses que conec només de passada, i així no és pot tenir rigor ni res. qui no diu res no s'arrisca a fer el ridícul. ai, qui pogués no dir res...
Publica un comentari a l'entrada