dijous, 30 de juny de 2011

La saviesa rera les aparences

Ser savi i tenir experiència potser sembla que no substitueixi ser jove i atractiu, i potser la saviesa i l’experiència de la vida no són allò que se’n diu “atractives” avui en dia i pels mitjans de comunicació, però com més savi ets i més experiència tens menys dependent ets de l’atractiu i de les “aparences”, tant de les teves pròpies com de les dels altres.

Però hi ha molta gent que mai passa del primer estadi, que mai no veurà res més enllà “del món de les aparences”, i si ve van perdent la joventut i l’atractiu, mai arriben a l’experiència i la saviesa.

dimecres, 29 de juny de 2011

L’art d’evolucionar

Amb el pas dels anys, el que es perd en joventut i atractiu és guanya en experiència i saviesa.

dimarts, 28 de juny de 2011

Saber comprar, saber estalviar

Hi ha gent que es pensa que estalviar és comprar-ho tot d’oferta. Però això no és així. Estalviar és comprar només el que necessites. En faràs molt de comprar-ho tot d’oferta si al cap de la setmana has de llençar menjar perquè ho vas comprar tot mig caducat o en vas comprar massa. Si has de llençar menjar és que no estàs estalviant.

Per estalviar només es tracta de PLANIFICAR el que consumirem durant la setmana i comprar-ho just, de manera que no malbaratem menjar. També cal tenir en compte que qui compra barat, compra dues vegades, i que barat i bo encara no s’ha vist. Qualitat-preu, s’hi guanya més i s’estalvia més comprant productes de qualitat, això sí, no malbaratant-los comprant-los en quantitats desajustades o en ofertes a punt de caducar.

L’art de saber comprar no és l'art de comprar-ho tot d’oferta.

(Ja sé que ja sabeu anar a comprar i que ningú us ha de donar consells paternalistes sobre com gastar els vostres diners; deixem-ho en què m’ho dic a mi mateixa, vale?)

diumenge, 26 de juny de 2011

Jutjar als altres des de la tarima

Les vegades que he intentat suïcidar-me, quan em vaig prendre les pastilles i quan em vaig tirar al tren, m’he sentit a dir de tot per part dels metges i personal hospitalari que m’ha atès: algunes vegades representava que jo no ho havia de sentir, però altres m’ho han dit directament a la cara. Burra, imbècil, estúpida, subnormal, això no es fa... Sembla que quan intentes suïcidar-te i no te’n surts i a més això et deixa seqüeles l’únic que se li acudeix a la gent normal que no et coneix i “que mai ho farien” és que ets estúpida... Mai ningú es va asseure al meu costat per dir-me: “Deus estar patint molt que hagis fet això, no?” Ningú ha vist el patiment ni l’ha comprés. Només han vist el fet, i, com que ells amb la vida que tenen no ho farien ni entenen que algú ho faci, es creuen amb el dret a pensar-se que sóc estúpida.

A mi només m’agradaria dir-los una cosa, a tots aquests medicinets i infermerets tan savis: si haguessin patit ni tan sols la meitat del que jo he patit, no tan sols em donarien la raó, sinó que s’haguessin tirat amb mi, o com a mínim m’haguessin empès ells mateixos. Què saben ells?

divendres, 24 de juny de 2011

Solstici

Què, us heu emborratxat? (Em sembla que ja us vaig fer la mateixa pregunta l’any passat...) Alguna cosa em diu que el prototipus de persona que llegeix el meu blog fa com jo i no s’acostuma a emborratxar, però estic segura que hi ha de tot... En tot cas, si no teniu ressaca, us haureu adonat quin bon dia ha clarejat avui, amb els ocells cantant des del primer moment i un airet fresquet i agradable. Dóna gust llevar-se en dies així en què pràcticament no passen cotxes pel carrer i tothom està en silenci.

Ahir, ja que no m’emborratxava, vaig intentar escolar la ràdio, però dies així la ràdio no val res. En això escriuria una carta per protestar de bon grat a qui correspongués: aviam, la radio l’escoltem les persones que estem soles, no? No és evident que, si estàs sol, et trobes molt més sol un dia de festa que no pas un dia de cada dia? Doncs, per què la ràdio els dies de festa assenyalada no val res? No saben que hi ha gent sola que l’escolta i que estan sols a l’habitació i que es senten més sols que mai un dia en que tothom és amb algú...? Doncs s’hi haurien d’afanyar més a fer alguna cosa que valgués la pena! Bueno, és la meva teoria: els dies festius la programació de la ràdio hauria de ser millor que mai, en honor als qui estem sols. No deixar les escorrialles perquè cantin soles com fan actualment. No cobren tant aquestes “estrelles de la ràdio”? Doncs a treballar sobretot els dies de festa, que és quan més es necessita! Si jo dirigís la ràdio els faria anar drets! En fi. Ben segur que ningú em farà cas. Però seria una bona idea. I a mi personalment m’aniria molt bé, perquè la ràdio em fa molta companyia, i dies així, doncs em falla...

De totes maneres, malgrat que pugui sentir-me sola en un dia de tanta festa en què tothom està acompanyat, no veig raó per emborratxar-me o per anar a algun lloc que sé que no m’agradarà ple de gent que passa de mi. M’estimo més sentir-me sola a casa a la meva habitació i  entre les meves coses que no pas sentir-me sola enmig d’una revetlla.

Bon solstici d’estiu a tothom!!!

Autenticitat seductora

Se m’acudeix que potser hi ha algú interessat en saber quina mena de persones m’agraden. No és pas gaire complicat: m’agrada la gent autèntica, que és sincera (com a mínim amb si mateixa, sé que ser-ho amb els altres de vegades es complicat, sense que això vulgui dir que se’ls enganya) i que té clar el que li agrada. M’he fixat que de vegades en el passat he parlat amb persones que, casualment, tenien els mateixos gustos que jo, però perquè jo els tenia, no perquè a aquestes persones aquest gustos els sortissin de dins. Aquesta mena de gent que si a tu t’agrada la literatura a ells més, si a tu t’agrada el futbol  et fan un master en en Guardiola i si els dius que t’agrada el macramé resulta que n’han fet des de sempre. Es clar que m’agrada parlar amb gent que tingui els mateixos gustos i visió de la vida que jo, però que això sigui autèntic, no que ho diguin perquè saben que a mi m’agradarà sentir-ho. M’estimo més parlar amb algú amb qui no hi tingui res en comú i que m’expliqui el que pensa de debò que no pas parlar amb algú que em doni la raó en tot però que això no s’assembli de res a com és realment. Algú que tingui clar què li agrada en aquesta vida, no algú que esperi a veure què m’agrada a mi per dir que també hi té afició. A mi m’agrada conèixer a les persones tal i com són de debò, no la seva màscara per agradar-me. I us asseguro una cosa: trobar autenticitat en algunes persones de vegades és més difícil que buscar petroli, per això quant tard o d’hora la veritat surt a relluir –i els gustos autèntics sempre surten a relluir- n’hi ha que han tingut tants disgustos...

dimecres, 22 de juny de 2011

Decència estalviadora

Estic pensant que, si algú vol fer demagògia, amb els temps que corren, no li seria difícil amb el que vaig dir ahir. Tal i com estan les coses, no és gaire bona idea dir que pots comprar-te llibres. No és gaire bona idea dir que pots gastar en res, potser simplement per respecte als que a causa de la crisi no poden gastar. Que em pugui comprar un llibre de tan en tan i que vagi sovint a la llibreria no vol dir que nedi en l’abundància o que sigui milionària. Simplement, estalvio en altres coses per poder dedicar una part del pressupost a llibres, que són molt importants per mi i em fan molt feliç, més que anar de restaurant (fa anys que no hi he anat), més que comprar-me roba (només hi vaig quan no tinc més remei), més que anar de vacances (fa anys que no hi he anat), més que comprar-me un móbil nou (el que tinc és de l’any de la pera i em durarà molt encara), o més que comprar-me joguines electròniques (no tinc ni lector electrònic ni ipod ni res, ni en tindré; no crec en aquestes coses). Si tinc diners per llibres és perquè no acostumo a gastar en gaire res més, ni a gastar a la babalà. I sóc perfectament conscient que dir que pots gastar en llibres en els temps que corren pot semblar fins i tot obscè, quan sembla que “lo decent” és estalviar i dir que estàs escurat, ni que sigui per respecte als que ho estan de debò (i jo també m’hi podria trobar); però si em puc comprar llibres és perquè em sé administrar els pocs diners dels que disposo, no perquè tingui molt diners. No vull ofendre a ningú que passi penes econòmiques presumint de despeses en coses no indispensables, encara que per mi els llibres són tan indispensables com el menjar. Però, siusplau, no ens passem d’hipòcrites tots plegats.

dimarts, 21 de juny de 2011

L’art de comprar llibres

Sé que hi ha algunes llibreries de les moltes llibreries de les comarques gironines on de tant en tant em deixo caure que es pregunten com m’ho faig per saber que tenen tal o qual llibre i com m’ho faig per trobar-lo entre els altres sense pestanyejar. A mi que es preguntin això em sembla bastant absurd, perquè ells bé que ho saben, els llibres que tenen, generalment... [Encara que vaig a algunes llibreries (poques, no diré noms) en que curiosament no ho saben tan bé com caldria esperar, i em trobo amb el cas paradoxal que si bé a mi mai em contractarien per treballar-hi, en tinc més idea que la persona que despatxa. Però bé, no ho criticaré; cadascú porta els seus negocis com li sembla. A més, això a la majoria de llocs no passa, al contrari, els llibreters acostumen a ser pous de ciència amb els qui és molt instructiu parlar i que ho saben tot sobre els llibres que tenen (tampoc no diré noms).]

Respecte a com sé que en una llibreria concreta tenen aquell llibre en concret que m’interessa... no és cap miracle: fa molts anys que, per la meva addicció –els llibres són la meva obsessió-, el meu únic hobby a l’hora de sortir de casa és anar de llibreries per les comarques gironines, al final sé la mena de llibres que té cada llibreria i on estan col·locats. És una simple qüestió d’observació, deducció, memòria i perseverança. Hi he anat moltes vegades i tinc una memòria fotogràfica pels llibres. Una persona que compra fruita a mercat sovint sap quines són les millors parades, no? Només faltaria que amb els anys que fa que em compro llibres no sapigués on trobar-los! Un truc que ajuda molt a localitzar un llibre és saber si és novetat. (Ai, l’internet...) Els llibres que acaben de sortir són molt més fàcils de localitzar, ja sé a quines llibreries tenen servei de novetats de tal o qual editorial, això no té cap secret. Un llibre que és novetat i que m’interessi sempre sé on el tenen. Hi ha més problemes per localitzar un llibre que no sigui novetat, generalment s’ha d’encarregar, amb el remenament de comunicacions que això suposa i la murga d’haver d’esperar, i el perill que ja estigui descatalogat. Abans de demanar un llibre que no és novetat sempre procuro buscar per internet si està descatalogat, i si ho està ja no el demano, encara que de vegades l’internet em falla en aquest aspecte. Però generalment sé si el llibre que vull el tenen en una llibreria en concret o l’hauré d’encarregar, i no em sembla que saber això sigui tenir accés a cap informació privilegiada o miraculosa, simplement fa molts anys que em compro llibres i tinc ulls a la cara. I tinc un interès real pels llibres que la majoria de gent no té.

dilluns, 20 de juny de 2011

La gran excusa per no fer res

La literatura és residual. Ningú que estigui capacitat per fer coses reals en el món real perd el temps escrivint.”

Quim Monzó

dissabte, 18 de juny de 2011

Frikisme poètic

L’altre dia vaig dir en veu alta: “fa poc he descobert que al youtube hi ha poemes recitats”, i va mancar poc perquè la persona a qui ho vaig dir esclatés a riallades... Suposo que per dir una cosa així s’ha de mesurar una mica el context en què es diu, o, simplement, mantenir-ho en secret.

També m’agradaria dir que si m’emociona el fet que al youtube hi hagi poemes recitats no és només pel fet poètic en si, sinó per la possibilitat gairebé il·limitada que això suposa de practicar la pronunciació en altres idiomes, sobretot en anglès. (Ara que he confessat que ho faig servir per una cosa útil i pràctica, suposo que la intensitat de la riallada baixarà...)

Suposo que la poesia no és una cosa de la que quedi bé parlar-ne quan estàs amb altra gent si no vols semblar una bleda assolellada. Sóc conscient que per les persones que tenen una gran vida social, llegir poesia no significa gaire res més que “aquella cosa tan avorrida que no m’interessa gens ni mica”. I que, a més, el seu instint d’encaixar en el grup fa que se’n riguin. En sóc conscient. Queda més bé dir que ets poeta, encara que siguis un poeta dolent com el tabac de picar, que no pas dir que ets lectora de poesia... Em sembla que miraré de no explicar-ho gaire, que llegeixo poesia. No era conscient que emocionar-se amb un poema fos una cosa tan friki. Ho dic al blog i aquí no ens sent ningú, no tinc la sensació de ser friki. Però creuar les portes i enfrontar-se a la consideració super-minoritària que té a la poesia com a material de lectura al món real és tota una altra cosa... Sempre he sabut que era una mica bleda, però veure-ho constatat no m’agrada pas gaire. A més, si a mi un noi de la meva edat em digués que es lector de poesia em pensaria que té algun problema. Jo tinc algun problema.

Quan tens una gran vida social no necessites la poesia. Però, quan t’estàs sola a l’habitació i no tens ningú amb qui parlar... Doncs... la poesia es una gran cosa; fa molt de favor... Ajuda a empenyer les vetllades. A més, estic segura que hi ha persones que es dediquen a coses molt més rares quan es queden sols.

dimecres, 15 de juny de 2011

L’estigma de la turba

L’altre dia parlava d’un escriptor molt important amb algú, i quan li vaig dir que era romanès -jo ho deia amb tota la meva emoció i sentit de l’exotisme-, va arrufar el nas i va dir: “com els gitanos rumanesos...?”

Sóc conscient que actualment a casa nostra Romania només es coneguda pels immigrants de classe baixa que s’instal·len aquí i semblen no saber complir les més mínimes normes de civisme (no diré que això no existeixi o que aquest immigrants s’adaptin bé), no pas per res cultural o per cap personatge important.

Cioran, Mircea Eliade, Brancusi... per mi Romania sempre ha estat associada a aquest personatges, com un territori romàntic, encara que tots ells se’n van anar del seu país i van escriure en altres llengües, no en romanès. Cioran i Mircea Eliade sempre han estat escriptors pels qui he tingut especial simpatia, i Brancusi és un dels pocs escultors dels que conec la seva obra. La llengua materna d’aquests artistes és una llengua germana de les nostres. Em sap una mica de greu que la seva pàtria només sigui coneguda entre la gent del carrer com el país “dels gitanos romanesos”...

dilluns, 13 de juny de 2011

Bellesa artificial

Les dones a Los Angeles van totes hiper-talonades, hiper-siliconades i hiper-botoxades. El primer dia em van semblar totes molt guapes i mudades, però cap al final trobava a faltar una mica de naturalitat.”

Gina Tost
(corresponsal del programa Generació Digital)

diumenge, 12 de juny de 2011

Predicar amb l’exemple... del veí

Us heu fixa’t qui parla de “valors” i de “moral” als mitjans de comunicació? Els polítics, els religiosos... plens de casos de corrupció els uns, plens de casos d’abusos els altres... Quan surt algú per la ràdio parlant de “valors” o de “moral”, m’agafa alèrgia. De valors, de moral, se’n poden tenir perfectament sense fer-ne ostentació ni dir que les tens, l’evidència s’imposa... En canvi, quan se’n fa gaire ostentació... és perquè el fet de parlar-ne forma part d’una retòrica buida, en que es té la clova dels valors i la moral, però la carn de la nou està podrida. I s’ha de ser profundament immoral i mancat de valors per fer passar les teves nous corcades per producte de primera! Quan algú parla de “moral” o de “valors” per la ràdio m’agafa orticària i em venen basques. Que per postres de corruptes i abusadors encara ens vinguin a predicar que la gent humil hem de ser honrats! (I lo fort és que tenen raó: els humils hem de ser honrats; com a molt podem arribar a la picaresca, però de corruptes i abusadors només ho poden ser impunement els poderosos...) Aquestes arengues de polítics em semblen el summúm de la hipocresia i de la barra. Foteu-vos-los on us càpiguen la vostra moral d’aparador i els vostres valors de fireta!

dissabte, 11 de juny de 2011

Què és car

N’hi ha que diuen que els llibres són cars... és perquè compren best-sellers en edició de luxe, que en la seva relació qualitat-preu són caríssims... Però existeixen clàssics en edició de butxaca a un preu molt assequible; tot fos tan bé de preu com això... (Per exemple, jo trobo molt més cars els mòbils, les tauletes i totes les altres joguines electròniques, pel que et donen... perquè una joguina electrònica d’aquestes esdevindrà obsoleta la cap de quinze dies... en canvi els bons llibres perduren.)

divendres, 10 de juny de 2011

Admonició

M’ho dic a mi mateixa: trobar-ho tot malament no és el mateix que tenir “esperit crític”...

dijous, 9 de juny de 2011

Autors poc comercials

Vaig començar a fer el blog el desembre del 2005, per tant podríem considerar que el primer any de fer el blog fou el 2006. Doncs el segon any de fer-lo, el 2007, els blogs es van posar de moda i durant ben bé un parell d’anys (2007-2008) van rebre moltíssimes visites de gent que no eren pròpiament del món dels blogs, gent que ara són al llibre de cares o a les piulades, que és el que està de moda ara. El meu blog mai no ha tornat a rebre tantes visites com aleshores... (Des que els blogs ja no estan de moda en això de les visites sembla que el meu blog hagi caigut en un forat negre...) Poquetes, però molt fidels, això sí. Quan es rebien tantes visites jo no era conscient que allò era per la moda dels blogs, no pel blog en sí, però al final la realitat que el meu blog no interessa a gairebé ningú s’ha imposat... Ai... (Tampoc voldria ploriquejar... estic molt contenta amb els lectors que tinc, però és evident que a algú que escriu li agrada ser llegit pel màxim nombre de persones possible.)

Doncs, me’n recordo que en aquella època jo tenia un comptador on podia veure la gràfica de la gent que m’entrava. I me’n recordo que em vaig fixar que a partir d’un dia en concret la gràfica queia en picat... Es a dir, que a partir d’un dia en concret les visites es reduïen a la meitat. No cal dir que vaig anar de seguida a veure quin era aquest post que em reduïda les visites a la meitat... I sabeu quin era? El 2006, al començament, jo m’havia fet el propòsit de llegir una llista d’escriptors, i en el post en que baixaven les visites, que ja devia ser del 2007 o del 2008,  feia precisament un repàs de com estava la cosa, com havia evolucionat en el meu camí de llegir-los, els llibres que ja havia llegit i el que em mancava llegir... Sabeu quin eren aquest escriptors? Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy i Mandelxstam. Es a dir, que quan vaig dir que continuava llegint a aquest escriptors vaig “espantar” a la meitat dels seguidors del blog, que van fugir com un estol d’orenetes a la tardor... Quina desil·lusió.

En fi, que jo voldria ser llegida, però em sembla que per tenir una audiència majoritària s’han de fer algunes concessions i parlar del que es parla a la tele, cosa que de moment no vull pas fer. O sigui que si no parlo de temes més comercials no és perquè no sàpiga així una mica per sobre què és comercial i amb què tindria més visites, sinó perquè a mi m’interessa parlar de lo meu. I de moment així continuarem. A més, si aquest escriptors a qui vull assemblar-me no són comercials, per què ho haig de voler ser jo?

dilluns, 6 de juny de 2011

Això ja és vici

Bueno, ja està. No us preocupeu, no n’hi haurà més. No en publicaré 17 de cop com vaig fer aquella vegada! Els que us en recordeu ja devíeu estar patint...

Avui he fet aquesta publicació de posts breus perquè escric més del que publicar un post per dia pot abarcar, i faig un esforç per publicar només un post al dia per respecte als meus lectors, però em van quedant posts acumulats als que he de donar sortida d’una manera o altra. Ja sé que si es pretén ser una escriptora llegida no es pot abusar de la paciència del personal, i ja m’han dit alguna vegada que escric massa, però en principi això només ha estat una cosa puntual que ha passat avui, i demà el blog tornarà a la normalitat.

O sigui que això ha estat una publicació-escombra per donar sortida a tot de posts que se m’havien anat quedat acumulats. Gràcies per la paciència.

Recerca de respostes

La religió és per la majoria; la filosofia continua siguen per a uns pocs. Però són la mateixa recerca de respostes.”

De los modos de decir en silencio
No sufrir compañía

Ramón Andrés

Antídot

Si has viscut una vida plena, no et fa por morir-te. (Per vida plena no vull dir la vida d’una persona rica, però si d’algú amb les necessitats bàsiques cobertes, amb algú a qui estimar, que s’hagi realitzat i amb més d’una lectura elevada...)

Puntualització

Jo no dic que Kafka estigués boig. Jo només dic que les seves obres poder ser interpretades, també, com a metàfora de la bogeria, en concret de la que pren la forma de mania persecutòria. Ara, ningú em convencerà que com a persona de carn i ossos Kafka devia ser gaire normal...

Kafka va aconseguir allò més difícil: va aconseguir posar la bogeria en l’escriptura, i passar per una persona normal.

Explicar la veritat

La gent demana als escriptors el mateix que necessita dels seus amics: que els diguin la veritat... Ara, de vegades “la veritat” canvia segons els ulls amb què ens la mirem...

Donant informació

Abans de fer una recerca per internet, ens hem de preguntar... vull que els del cercador sàpiguen això de mi?

Blog clausurat per yuyu

Davant els temes tètrics, angoixants i més aviat espessots tocats darrerament per aquest blog, la direcció ha decidit clausurar-lo per un dia, per donar un merescut descans als escassíssims lectors (no m’estranya) que una vegada més fan gala de la seva paciència inesgotable (i inenarrable). Donarem permís per tornar a publicar el blog de seguida un cop se’ns asseguri que només es parlarà del barça, de la Shakira i de lo ben plantat que és en Piqué. Queda dit.

El problema de la mort

Un dels problemes amb la nostra pròpia mort, excepte en el cas de desig de suïcidi, és que ens ho agafem com a una cosa personal; en el moment d’enfrontar-nos-hi, ens sembla que és una cosa que només ens passa a nosaltres; com que és una cosa que hem de fer sols indefectiblement, ens sembla que és injust que ens passi precisament a nosaltres precisament en aquell moment: “vull morir-me, però encara no...”

Però, una cosa per la que ha passat i passarà TOTHOM fins a la fi dels temps... pot ser tan difícil? Vull dir que hi ha tantes persones que han mort abans que nosaltres... Tothom, de fet. Això sol ja hauria de ser com una mena de coixí contra la por, no hi pot haver res més natural. (Tot i que la por animal envers la mort també és perfectament natural.) Imagineu-vos el càstig que representaria una vida eterna carregada de xacres... Si hem pogut fer el que havíem vingut a fer en aquesta vida, si hem tingut una vida en la que hem estimat i ens han estimat, si som capaços de sentir que hem aprofitat el temps i que hem viscut de debò i que el nostre temps s’ha complert, una cosa per la que passa tothom no pot ser tan difícil...

La gent no té por de morir-se: la gent té por de no haver viscut. I el bombardeig dels mitjans de comunicació no ens ajuda gaire a viure de debò i a acceptar que algun dia el nostre temps s’acabarà com a una cosa natural. Arribarà l’hora de morir-nos i ens adonarem que se’ns ha escolat mitja vida pel desguàs mirant la tele... Els mitjans de comunicació de masses estan d’esquena  a les veritats de la vida, tot i que ens manipulen segons aquestes veritats. Mirar la tele no et prepara per afrontar la mort amb serenitat, en canvi llegir, conversar, somniar... dedicar temps a la vida interior sí que ho fa.

Tothom mor. Morir-se no pot ser tan difícil.

diumenge, 5 de juny de 2011

Més sobre les paranoies

Reconec que potser hi ha alguna altra explicació al misteri de la mancança repetida de les ampolles de xampú, a part de que els veïns ens tenen mania. Quina podria ser aquesta explicació, ja seria més complicat d’escatir, però en una estat mental normal puc concedir el benefici del dubte. M’aconselleu anar-hi i preguntar-los-hi directament si els xampuns falten perquè és una indirecta? No podria ser una mica violent? En tot cas, per problemes de logística haig d’anar a aquesta botiga per força, o sigui que si fos veritat la paranoia de que no volen que hi vagi més ja hauria begut oli.

Però, us imagineu despertar-vos cada dia a la mateixa casa que algú que està convençut que quan va a les botigues li llancen indirectes perquè no hi vagi més? ¿Viure amb algú que està convençut que, a les botigues, quan fa poc que hi va, tothom li somriu, però quan fa un temps que hi compra, per alguna raó desconeguda, (no sap si hi ha algú que està en contra seva que els hi va a dir alguna cosa), li comencen a fer mala cara i ha d’anar a tornar a  començar en una altra botiga?  I això li passa sempre... Evidentment una vida així no és un llit de roses, més aviat és clavar-se les espines una vegada i una altra...

Sé que vosaltres sou “normals” i no compreneu el que és viure la mania persecutòria. Jo, literariament, el que és això només ho vist plasmat a el Procés, de Kafka. La mania persecutòria és com tenir un procés obert en que tothom et jutja i et condemna i et fa mala cara i no saps perquè. Un professor de literatura em va dir que l’obra de Kafka no té res a veure amb paranoies, però estic concençuda que ell no ho veu perquè no n’ha patit mai. Per una persona que n’haig patit, una obra com el Procés, fins i tot una obra com La transformació, la de l’escarbat, són metàfores perfectes del que passa pel cap d’una persona amb aquesta malaltia. I reivindico que l’obra de Kafka es pugui llegir a més d’un nivell, a un nivell fantàstic, a un nivell de fàstic davant la burocràcia, que és com diuen els professors de literatura que s’ha de llegir, o a aquest altre nivell, potser més profund i angoixant, potser no evident, però que per algú que ho hagi viscut és molt clar. O és que vosaltres us penseu que algú que escriu uns llibres com aquests és gaire normal? I reconec que una explicació com aquesta fa por, fins i tot als professors de literatura. Tot el que sigui parlar a de paranoies a la gent normal sempre els fa molta por.

dimecres, 1 de juny de 2011

Cercant respostes

L’altre dia em vaig adonar que algú havia arribat al meu blog buscant “s’haurien de casar els malalts mentals?”. No em va fer cap mena de gràcia. Jo només dono la meva opinió basada en les meves vivències personals, en cap cas pretenc tenir una resposta vàlida per la vida d’una altra persona. Em sap greu dir-ho, però hi ha preguntes que ens hauríem de saber respondre nosaltres mateixos, d’acord amb els veritats de la nostra existència, sense esperar que cap cercador ens digui el què hem de fer. De vegades em quedo parada del que arriba a buscar la gent. I de que allò que busquen els hagi conduït al meu blog... Ara, en aquest cas... no puc pas dir que el meu blog no tingués res a veure amb el que es demanava... Però em sabria greu que qui ho ha buscat ho fes servir com alguna cosa més que una opinió personal d’una altra persona i no sabés trobar per si mateix la seva pròpia resposta. Jo no sóc aquí per dir a ningú el què ha de fer. Jo només dono la meva opinió personal, que em sembla que tothom hi hauria de tenir dret. Ara, cadascú hauria de saber assumir les seves pròpies responsabilitats. No hauríem de permetre que un cercador internàutic ens digues com hem viure la nostra vida.