divendres, 24 de juny de 2011

Autenticitat seductora

Se m’acudeix que potser hi ha algú interessat en saber quina mena de persones m’agraden. No és pas gaire complicat: m’agrada la gent autèntica, que és sincera (com a mínim amb si mateixa, sé que ser-ho amb els altres de vegades es complicat, sense que això vulgui dir que se’ls enganya) i que té clar el que li agrada. M’he fixat que de vegades en el passat he parlat amb persones que, casualment, tenien els mateixos gustos que jo, però perquè jo els tenia, no perquè a aquestes persones aquest gustos els sortissin de dins. Aquesta mena de gent que si a tu t’agrada la literatura a ells més, si a tu t’agrada el futbol  et fan un master en en Guardiola i si els dius que t’agrada el macramé resulta que n’han fet des de sempre. Es clar que m’agrada parlar amb gent que tingui els mateixos gustos i visió de la vida que jo, però que això sigui autèntic, no que ho diguin perquè saben que a mi m’agradarà sentir-ho. M’estimo més parlar amb algú amb qui no hi tingui res en comú i que m’expliqui el que pensa de debò que no pas parlar amb algú que em doni la raó en tot però que això no s’assembli de res a com és realment. Algú que tingui clar què li agrada en aquesta vida, no algú que esperi a veure què m’agrada a mi per dir que també hi té afició. A mi m’agrada conèixer a les persones tal i com són de debò, no la seva màscara per agradar-me. I us asseguro una cosa: trobar autenticitat en algunes persones de vegades és més difícil que buscar petroli, per això quant tard o d’hora la veritat surt a relluir –i els gustos autèntics sempre surten a relluir- n’hi ha que han tingut tants disgustos...