dimarts, 30 de setembre de 2014

Escoltar-se

Escolto per la ràdio una persona que va patir una experiència traumàtica fa deu anys, i que només ara, després de tant de temps, ha pogut començar a parlar-ne, a escriure-ho. No ho havia pogut fer abans que els fils catàrtics del temps haguessin fet el seu curs guaridor.

Sembla que cal que passi el temps... El temps ho cura tot, diuen... (Segons la meva experiència, és cert: el temps ho cura tot. Però cal que passi -el temps-, s’ha de tenir paciència... L’alliberament del dolor tarda, però finalment arriba).

La joventut tot ho viu a la tremenda, quan ets jove i pateixes no veus la fi del dolor. Suposo que és per això que molts escriptors no maduren fins als quaranta, quan ja es pot començar a recordar amb serenor. Ens tornem més reflexius i podem distanciar-nos respecte nosaltres mateixos i els nostres fantasmes.

Madurar també és aprendre a verbalitzar, a relativitzar.

* * *

Poder verbalitzar segons quins traumes costa una mica, cal reflexió, i cal saber fer aflorar els records. Cal saber fer front al records dolorosos convertint-los en quelcom no dolorós. Fer això mitjançant l’escriptura és difícil, però també guareix, i és emocionant i emotiu. És anar a la recerca d’allò més íntim de nosaltres mateixos, i trobar-nos. L’escriptura pot ser un camí personal de recerca de nosaltres mateixos, i de la recerca del nostre lloc al món. L’escriptura pot ser una aventura, i al cap i a la fi, potser fins i tot ens podem trobar que no tot és tan traumàtic, dolorós o negatiu... I que la nostra vida també ha estat interessant.


dilluns, 29 de setembre de 2014

Viure perillosament

«Si quan escrius ningú et critica, és que no dius res.»

(frase sentida per la ràdio)


diumenge, 28 de setembre de 2014

Costums virtuals

I, us preguntareu, per què no he buscat la pàgina del bar amb els gin-tònics virtuals i hi he posat un enllaç?

Doncs, primer, perquè a mi els gin-tònics plim, ja siguin reals o virtuals. Només  m’interessen com a tòpic literari amb més o menys gràcia. 

Segon, perquè no m’agrada gaire l’hipertext, trobo que el clic clic, ara cap aquí, ara cap allà, distreu de la concentració que cal per capir el text, el paràgraf, el què estem llegint.

I, tercer, perquè tinc el cercador molt ben ensinistrat perquè em trobi sempre a la primera les coses literàries que busco, i coses de quadres i música, i no m’agrada emprendre recerques d’altres temes que puguin fer aquesta primera i principal recerca més difuminada i que el cercador es pensi que ves a saber què busco que no siguin coses de llibres; si li poso que busco gin-tònics virtuals aneu a saber amb què em sortirà la propera vegada que busqui un poema concret.


És una bestiesa això? Probablement. En tot cas, faig el que puc per captar el món digital i totes les implicacions que té proveir d’informació a un cercador sobre coses teves mentre et penses que ets tu el que cerques la informació. 

dissabte, 27 de setembre de 2014

El que faltava pel duro

L’altre dia vaig venir a dir que publicar el blog era com tenir una llarga conversa en un bar virtual. Doncs bé, en aquest bar, com a bon bar, no hi podien mancar els gins-tònics... (!) (Virtuals!)

Es veu que hi ha un pàgina web (que segurament sabreu trobar molt més bé que jo), en la que et pots servir un gin-tònic virtual amb tota la cerimònia i parafernàlia, i amb el cling cling dels glaçons virtuals i tot.

Ho van explicar per la ràdio uns viatgers que havien conduït des del nord de la península fins al sud i que gràcies a la connexió a internet s’havien anat servint uns quants gin-tònics virtuals mentre conduïen.

Ideal per abstemis ritualistes.

Ja ho sé, probablement hi hagi poques pàgines més tontes que aquesta, però aquí la tonteria dóna ales a la imaginació i a la fantasia, i segurament també sigui cert que hi deu haver poques pàgines més surrealistes.

Un gin-tònic pressuposa una socialització, “et posa”, per dir-ho d’alguna manera, i posa als altres. I si el pots fruir virtualment i continuar sent abstèmia...

divendres, 26 de setembre de 2014

Els arbres i el bosc

Algú deia que els clàssics havien sobreviscut a segles d’obscurantisme i prohibicions, només a l’abast d’uns pocs, però que no sabia si sobreviurien el pas del temps a la nostra època, en què els clàssics són a l’abast de tothom... sense que realment ningú els faci el més mínim cas... (Per ningú vull dir els mitjans de comunicació de masses).


dijous, 25 de setembre de 2014

Lecturisme


En principi i de moment, llegir no té efectes secundaris nocius. De moment! Si llegir llibres tingués efectes nocius (com els que té ingerir algunes substàncies, per exemple), hi hauria més gent que llegiria? Les persones de vegades sentim una vaga atracció pel cantó fosc de l’existència... No us estranyés que si llegir fos nociu o estigués prohibit, potser hi hauria més gent que llegiria... o que se sentiria atreta per la lectura...


dimecres, 24 de setembre de 2014

Tempesta d’idees

No sé el perquè, em disposo a escoltar el partit (per entretenir-me i desconnectar, tampoc us penseu que escolto el futbol per raons científiques), i, com en una tempesta d’idees, se m’acudeixen un piló de posts. (Que no tenen res a veure amb el partit, es clar). Ho trobo curiós perquè ara havia passat molts dies en els què no se m’havia acudit res, i ja em pensava que això seria la fi del blog... Em sabria greu que la manca d’idees representés la fi del blog... (La hurmiga em diu que, realment, si el blog l’escrivís sense idees, tampoc es notaria la diferència... Ejem.) Però, sense saber gairebé com, misteriosament, les idees han tornat...

Ara em barallo amb mi mateixa discutint quin post publicar primer!


He posat l’olla al foc i comença a bullir!

dimarts, 23 de setembre de 2014

Focalitzar

Llegeixo en una entrevista a un escriptor que per escriure necessita estar connectat a internet. En canvi l’altre dia un altre escriptor deia que per escriure necessitava silenci absolut, que escriure amb música era com escriure begut o drogat... Ningú ha fet l’estudi de quant de te, quanta dextrosa, quant alcohol o tabac hi ha darrera d’algunes obres mestres impepinables. Amb la bogeria, l’afecció a substàncies “que ens obrin el llindar” del misteri productiu és un dels clàssics dels escriptors de tots els temps...

Sembla que un dels mals dels nostres temps cibernètics és que les persones tenen problemes per concentrar-se, i no només els escriptors o els lectors... Un expert en tecnologia de Sillicon Valley s’ha tret el mòbil per això, els continus imputs de l’aparell l’impedien concentrar-se... Si un que està al rovell de l’ou d’això de la tecnologia ja pensa així, imagina’t un simple mortal...

Sembla que una educació analògica encara es bona per enfrontar-se al món digital...

dilluns, 22 de setembre de 2014

Coloms poc llegits

El què em preocupa dels blogs és que no dono l’abast... N’hi ha tants, i amb tants posts... Si ja abans, quan no existia internet, i només existien els llibres de paper, pretendre llegir-se’ls tots ja era desafiar l’infinit (és a dir, una tasca impossible), imagineu-vos ara com s’ha complicat la cosa amb l’afegit dels blogs... I en alguns he llegit coses que cap llibre hauria dit perquè no l’haurien publicat mai, es consideraria xafarderia sense importància... O sigui que si no hagués passat per aquell blog en concret per casualitat en aquell moment concret m’ho hauria perdut... I això tampoc es excusa per plegar de llegir llibres.


Ara a l’únic que aspiro és anar picotejant una mica d’ací una mica d’allà, i que la casualitat m’inspiri per seleccionar els posts que sí llegiré... Perquè, realment, no es pot fer seguir tot... I demanar una lectura pausada, no deglutidora i reflexiva... a internet!, ja és fer volar uns coloms que abans es llegien d’una altra manera... Abans es llegia d’una altra manera.

diumenge, 21 de setembre de 2014

Més evidències

Tornant a això de si dic o no dic evidències al blog, una cosa que sense que jo me n’adoni pot influir en el què explico podria ser que tinc poques persones amb les que parlar de viva veu a la vida real, les podria comptar amb els dits d’una mà. I les persones amb les que puc parlar de llibres habitualment, no les puc ni comptar... són incomptables... perquè no n’hi ha cap. (Alguna conversa superficial en alguna llibreria i para de comptar).


Per això la oportunitat que se’m transmet de publicar al blog tot allò que penso, també sobre llibres, encara que siguin només evidències i no interessi a ningú, es rebuda per les meves fràgils fibres mentals com manà del cel. Potser sí, com va dir algú, (algú que treballava en un diari!), tot allò que es publica als blogs sobre llibres hauria de quedar difuminat en una conversa de bar, però jo, que no vaig a bars, i menys encara a aquests bars on pel que es veu es tenen llargues i profundes converses sobre llibres (?), agraeixo la oportunitat d’expressar-me en aquest bar virtual que són els blogs i on sí que s’hi parla de debò de llibres. D’aquí a farcir-ho tot d’evidències i llocs comuns sense importància, com si fossis al bar, hi ha un pas, però com a mínim et desfogues. Escriure, al cap i a la fi, és això.

dimarts, 16 de setembre de 2014

L’evidència de l’evident

Dic moltes evidències, ja ho sé. (Això fa ràbia a alguns). L’únic que puc dir com a justificació és que intento dir el que penso. Això de vegades són aquelles frases evidents a les que tothom pot arribar amb un pèl de generositat i sentit comú. Res de l’altre món. Tot ha estat dit, tot ha estat escrit, tot ha estat llegit. I si es repeteixen les mateixes evidències com cada matí d’hivern es repeteix la mateixa gebrada és perquè existim, i l’existència té una part que és comuna per cada ser que existeix. L’existència ens porta a voler-nos exercitar en el llenguatge, i a procurar que, encara que en escriptura tot hagi estat dit, quan ho diguem nosaltres novament, encara que sigui una evidència, no soni a buit. Ens repetim, escrivim evidències, però la vida es repeteix, i la comprenem per evidències.

dissabte, 6 de setembre de 2014

Més arbres

«De l’arbre caigut tothom en fa estelles.»

(popular)


dijous, 4 de setembre de 2014

Com aquella que espera

Tornant al llibre sobre la depressió, una altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que tots els casos clínics de pacients se solucionen o milloren... Tots menys un, en què la pacient es deixada per impossible: és la filla d’uns que tenen títol nobiliari, i que vol un marit de la seva categoria social. (Sense ser ni jove, ni guapa, ni pel que es veu gaire intel·ligent; haver llegit moltes revistes del cor és tot el seu bagatge).

Em sembla curiosíssim que aquest sigui l’únic cas que no se soluciona, i que sigui posat com a exemple de “vida depressiva”. Altres casos que afecten a persones més humils i sense tantes pretensions en el món de les aparences, que també semblaven difícils, s’acaben solucionat més o menys bé, en canvi aquest no. Em sembla molt curiós i significatiu...


dimecres, 3 de setembre de 2014

El gran paisatge escrit

Escolto per la ràdio un periodista que diu que els grans temes de la literatura, per ell, són, per aquest ordre: la mort, l’amor, i la bogeria.

Jo, personalment, penso que els grans temes de la literatura, de la novel·la en concret, són les relacions humanes, el pas del temps per les persones, i el pas del temps en les relacions entre les persones.

La mort és un gran tema, però se’ns presenta “mutilat”, perquè només podem saber del cert el que hi ha abans; ningú ha pogut escriure sobre el que hi ha després, encara.

L’amor... tema inesgotable, interminable... És molt difícil escriure res de nou sobre l’amor...

I la bogeria... Seria el meu tema, però no per tòpic literari, sinó per experiència vital... Però de vegades no s’està preparada per parla d’alguna cosa abans que els fils catàrtics del temps hagin fet el seu curs guaridor... En parlaré, però més endavant... potser sense publicar-ho...

I això de les relacions humanes, el pas del temps per les persones, i el pas dels temps en les relacions entre les persones... Això són els “llaços imaginaris” dels que representa que m’agradaria que anés el blog, però que ja sóc conscient que no ho aconsegueixo. D’això hauria d’anar aquesta famosa novel·la que voldria (ai) escriure...

Hauria de ser així.


dimarts, 2 de setembre de 2014

Aclariment i explicació

Espero que s’hagi entès que no és pas a en Guardiola a qui critico en el post anterior... El que passa és que les seves paraules em venen que ni pintades. No diré a qui em refereixo, però el seu desemmascarament ha estat com punxar una roda. Ho trobo tristíssim.

Pel que fa al meu compromís, només és amb la lectura i l’escriptura, no pas amb res polític, ni d'un bàndol ni de l'altre. La pàtria d’un escriptor és la seva biblioteca.


dilluns, 1 de setembre de 2014

Escriure, no escriure sobre l’escriure

Avui és Sant Tornem-hi, com a mínim per a la majoria.

Sembla que cal llevar-nos ben aviat per aixecar el país, que deia aquell. Sense excuses, sense retrets. (Excuses i retrets que sempre se’n podrien trobar una pila, es clar... però no. Deixem-ho, això. Això no toca.)

Jo no aspiro a aixecar el país (és clar que potser amb un gat...). El que vull dir és que només aspiro modestament a fer rodolar la meva vida, a mirar de girar rodó tan com pugui, i qui dia passa any empeny. En mans d’una malaltia mental, girar rodó es fa difícil, de vegades...

Comencem la temporada 2014 – 2015.
Doncs comencem.

PS No m’he apuntat a res, però continuo “apuntada” a la lectura i l’escriptura, com sempre; compromesa.

Per internet he trobat fins i tot un curset en el què t’ensenyen a com escriure un blog... parlant de la teva pròpia vida. M’encantaria xafardejar què deuen dir, si fan llegir, si consideren “enrotllat” fer faltes d’ortografia... No m’agradaria que la responsabilitat del que escriu d’autobiogràfic una altra persona al seu blog pesés sobre la meva consciència...

Escriure “mola”, escriure és un alleujament... Però  a cadascú el seu material. Estic convençuda que en això d’escriure cadascú ha de saber trobar el seu propi camí, i si necessites un curset per crear un blog... Potser millor no aventurar-s’hi, no sé com dir-ho... (Dit això, entenc que cadascú és lliure de fer el que vulgui, d’apuntar-se on li agradi, i d’arribar fins allà on pugui, es clar).

Com m’hi posaria jo per “ensenyar-me” a mi mateixa a com continuar amb el blog?


Perquè tinc molts dubtes...