dimarts, 30 de setembre de 2014

Escoltar-se

Escolto per la ràdio una persona que va patir una experiència traumàtica fa deu anys, i que només ara, després de tant de temps, ha pogut començar a parlar-ne, a escriure-ho. No ho havia pogut fer abans que els fils catàrtics del temps haguessin fet el seu curs guaridor.

Sembla que cal que passi el temps... El temps ho cura tot, diuen... (Segons la meva experiència, és cert: el temps ho cura tot. Però cal que passi -el temps-, s’ha de tenir paciència... L’alliberament del dolor tarda, però finalment arriba).

La joventut tot ho viu a la tremenda, quan ets jove i pateixes no veus la fi del dolor. Suposo que és per això que molts escriptors no maduren fins als quaranta, quan ja es pot començar a recordar amb serenor. Ens tornem més reflexius i podem distanciar-nos respecte nosaltres mateixos i els nostres fantasmes.

Madurar també és aprendre a verbalitzar, a relativitzar.

* * *

Poder verbalitzar segons quins traumes costa una mica, cal reflexió, i cal saber fer aflorar els records. Cal saber fer front al records dolorosos convertint-los en quelcom no dolorós. Fer això mitjançant l’escriptura és difícil, però també guareix, i és emocionant i emotiu. És anar a la recerca d’allò més íntim de nosaltres mateixos, i trobar-nos. L’escriptura pot ser un camí personal de recerca de nosaltres mateixos, i de la recerca del nostre lloc al món. L’escriptura pot ser una aventura, i al cap i a la fi, potser fins i tot ens podem trobar que no tot és tan traumàtic, dolorós o negatiu... I que la nostra vida també ha estat interessant.