dimarts, 30 de novembre de 2010

Per fi

Bueno, ja tinc la cafetera arreglada... Espero poder tornar a esprémer suc de taronja ben aviat...

dimarts, 16 de novembre de 2010

PAUSA

(PER PROBLEMES TÈCNICS)

dissabte, 13 de novembre de 2010

Com canvia

Una entitat bancaria d’aquest país ha passat del “parlem” a “ens ho quedem”. I estan disposats a quedar-s’ho amb la mateixa atenció i diligència amb què abans estaven disposats a escoltar-te...

Deute acumulat

Algú sap per què a España no hi ha lleis contra la morositat i les que hi ha no s’apliquen? Doncs per què el primer morós d’Espanya és el govern espanyol... Això és un país “seriu”...

dimecres, 10 de novembre de 2010

Resposta

Recordo que alguna vegada m’havia preguntat d’on venia el títol del millor llibre de l’Umbral: Mortal y rosa. Bé, doncs com m’ha passat altres vegades, no ho he preguntat a ningú –tampoc tinc ningú a qui preguntar-ho-, però la resposta ha vingut a trobar-me. Havia picotejat el llibre de Pedro Salinas La voz a ti debida, però mai l’havia llegit tot sencer. Doncs ho vaig fer, me’l vaig llegit tot sencer. Pedro Salinas és un dels poetes que més m’agraden, de tots els temps, i és curiós perquè no en sento a parlar en enlloc ni sé res d’ell o de la seva vida. No és com d’altres poetes que son populars i qui més qui menys en sap alguna cosa (penso en Lorca per exemple, que també m’agrada molt). Doncs si no sé res de Pedro Salinas, malgrat que hagi llegit alguns poemes seus i m’agradin molt, és sobretot perquè la informació sobre la seva vida mai ha vingut a trobar-me des de les pàgines d’un diari, per exemple, o des d’alguna biografia que estigui de moda, i jo no he buscat res. Com que no sé res d’ell, em puc concentrar en apreciar la bellesa dels seus poemes, que s’ajusta especialment a la meva sensibilitat, no sé perquè. Alguns me’ls sé de memòria. Salinas és un clàssic de la llengua castellana. Doncs, llegint a fons La voz a ti debida, al darrer poema es troba la resposta de perquè el llibre d’Umbral es diu Mortal y rosa. M’adono que tot el poema s’hauria de publicar la final del llibre de l’Umbral, com unes paraules que el mateix autor dirigeix a la seva dona parlant d’aquest ésser estimat. L’Umbral podia semblar el que volgués, però en el fons era una persona molt sensible.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Somnis raros

Us recordeu que vaig somniar un unicorn que venia cap a mi? (Ho vaig buscar a internet, però a la xarxa un unicorn només és l’excusa per a dibuixos horteres.) Doncs la lectura del poema I la mort no tindrà cap domini, de Dylan Thomas em fa plantejar si somniar un unicorn no pot significar un viatge una mica més llunyà del que em pensava... Els poetes saben aquestes coses. Quina ilu. Ja fa gairebé un any que ho vaig somniar. No sé de quan deu ser el termini si la sentència és una condemna... En tot cas, si la palmés, regueu-me les plantes...

dilluns, 8 de novembre de 2010

Glòries del comerç

Quan treballava a la ferreteria, veníem unes balances ultrasensibles. Segons l’encarregada, eren perquè la gent que feia règim poguessin pesar els aliments. A l’hora de la veritat, aquella balança ultrasensible només la veníem als que necessitaven una balança ultrasensible per pesar droga. No veieu com s’emocionaven quan veien que allò era capaç de marcar el pes d’un foli... ja et dic jo que si vols pesar formatge no t’emociones pas tant...

A la fusteria, la mestressa va muntar un sidral als del local del costat –un taller de cotxes- perquè venien substàncies fumables. Un dia em va dir: “estic contenta perquè el paper de fumar el venem molt bé.” A qui es pensava que el venia, el paper de fumar? Llavors encara no havia esclatat la crisi i ningú es feia els cigarrets... Hipocresies de rics...

diumenge, 7 de novembre de 2010

Més sobre els macarrons. (Tetralogia)

Tornant a això del premi, jo trobo que si et donen un premi l’has d’acceptar. Sobretot quan abans has dit que el volies. Però dir que l'acceptes per deixar-los plantats no em sembla bé, per més que els motius que dóna per no acceptar-lo, malgrat estar mal redactats, siguin prou legítims.

Quan algú rebutja un premi sempre penso en Sartre, al que tinc una mania especial. Sarte es va cobrir de glòria rebutjant un premi molt important, però, al cap d’uns anys, quan es va trobar sense diners, el va reclamar! Més ben dit, no va reclamar el premi, va reclamar els diners del premi, que es pensava que li corresponien. Això és un intel·lectual d’esquerres compromès.

Aquest senyor no està d’acord amb el govern? Doncs que faci com Thoreau, que no pagui els impostos. Ah, que no pagar impostos només ho poden fer els que són molt i molt rics, que els pobres que no paguem impostos anem a la presó... Quin petit detall emprenyador... Bueno, rebutjaré un premi, que no tindrà cap conseqüència negativa per mi i encara quedaré bé com un artista super-enrollat i super-compromés. Però, sobretot, que tothom ho sàpiga que sóc super-enrollat i super-compromés i que estic molt contra el govern al que continuaré pagant els meus impostos com un bon ciutadà... això si és que no és prou ric per no haver-ho de fer...

Fi de la trilogia

Quan tenia 10 anys, a l’escola, els professors ens van fer jugar a les eleccions. Es tractava de dir quina mena de partit volíem formar. Es van mencionar les esquerres. A la classe érem trenta, i tots -no només van fer-ho els enrotllats-, tots, vam aixecar la mà. Teníem 10 anys. Jo, ingènua de mi, vaig pensar: “si tothom vol ser d’esquerres, per què nassos existeixen els partits de dretes?”. Tenia 10 anys.

Amb els anys ho he entès. Ai, què bonic és tenir 10 anys i tenir fe...

* * *

Em fan gràcia els progres que treballen en corbata, tenen una segona residència i un pla de pensions i són “d’esquerres”...

Em fan gràcia els progres que van a passar el cap de setmana a Paris “en un pis que els han deixat” (!) i que són “d’esquerres”... Oh, Paris, quina ciutat més bonica. No hi ha pobres fent lleig. Sí, sí, és trist però hi ha ciutats on els pobres “fan lleig”. Els seus habitacles de pobre fan lleig. Sobre què s’ha construït Paris? Sobre quins diners vinguts d’on es construeix la bellesa y el luxe de Paris, la llum de Paris? D’on es treuen els diners per mantenir Paris? Ara, jo sóc progre i me n’hi vaig de vacances, a Paris, una de les ciutats més cares del món. Però què progre i enrotllat i d’esquerres que sóc.

Tothom està d’acord que les piràmides van ser aixecades sobre la suor de milers d’esclaus... perquè la gent no està tan d’acord en que el luxe del món actual s’obté de la mateixa suor?

Sabatilles i bolso de marca, però ¡què progres que som!

dissabte, 6 de novembre de 2010

Hobby: ong. Salvo el mundo.

M’agradaria dir una cosa a tots aquest que creuen en la “justicia social”. Aquestes persones pensen que al món hi ha moltes injustícies i que europa és un oasi de prosperitat, i pensen que toda la gent del món haurien de viure com viu la gent a europa (no tothom, tampoc). Però el problema és que la prosperitat de la gent que pot viure decentment està fonamentada en la expoliació, explotació i misèria de las altres parts del món. Que tots estiguin bé com nosaltres sí, però és que el nostre benestar es basa en que ells estiguin malament. El benestar d’algú sempre es basa en l’explotació d’un altre. Lluitar contra això? Protestar contra les injustícies? Hauríem de sortir tots a manifestar-nos contra les injustícies del món? Es pot canviar la naturalesa humana? Ho torno a preguntar. Es pot canviar la naturalesa humana? A mi em sembla que, abans de voler canviar res i omplir-nos la boca amb la lluita anti-sistema (quin altre sistema ofereixen?), el que hauríem de fer es SER CONSCIENTS d’una punyetera vegada del que som els humans, de com som. No es tracta de com hauria de ser el món. Es tracta de com és. I és una merda.
El que tothom hauria de fer és mirar és una peli anglesa que es diu Gosford Park. Això és un missage anti-sistema honest.

El valor de triar

«Agradezco mucho a los profesionales del arte que me recordasen y evaluasen en el modo en que lo han hecho. No obstante, y según mi opinión, los premios se conceden a quien ha realizado un servicio, como por ejemplo a un empleado del mes.

Es mi deseo manifestar en este momento que el arte me ha otorgado una libertad a la que no estoy dispuesto a renunciar. Consecuentemente, mi sentido común me obliga a rechazar este premio. Este premio instrumentaliza en beneficio del estado el prestigio del premiado. Un estado que pide a gritos legitimación ante un desacato sobre el mandato de trabajar por el bien común sin importar qué partido ocupe el puesto. Un estado que participa en guerra dementes alineado con un imperio criminal. Un estado que dona alegremente el dinero común a la banca. Un estado empeñado en el desmontaje del estado del bienestar en beneficio de una minoría internacional y local.

El estado no somos todos. El estado son ustedes y sus amigos. Por lo tanto, no me cuenten entre ello, pues yo soy un artista serio. No, señores. No, Global Tour.

¡Salud y libertad!»


Santiago Serra, artista plástico

(la llibertat de triar per rebutjar un premi com aquest li dóna el seu prestigi com a artista... però... perquè no tenim tots un “prestigi com a artistes” que ens pugi fer permetre el luxe de no vendren’s, als premis o al que sigui? Aquest rebuig està molt bé i és molt contracultural, sobretot perquè li havia dit a la ministra per telèfon que estava molt agraït de rebre el premi. Aquests premis no te’ls donen si saben que els rebutjaràs, abans parlen amb tu per saber si el vols o no. Si fos tant contracultural, si menysprees tant la publicitat i els diners, quan el van sondejar per si volia el premi hauria dit que no, que no estava interessat en aquestes coses, i ningú hauria sabut que li volien donar a ell i li haurien donat a una altra persona que l’hagués acceptat. Si hagués volgut, l'hauria pogut rebutjar anònimament. És contracultural i progre sí, però vol que tothom ho sàpiga... d'això, senyores i senyors, se'n diu fer-se propaganda, i si està tan fora del circuït del poder i dels diners com diu no sé perquè la necessita...)

divendres, 5 de novembre de 2010

Doctor en farres

Sabeu què vaig sentir ahir per la radio? Que a en Guti li han donat un doctorat honoris causa per la discoteca Pachá Ibiza!

dijous, 4 de novembre de 2010

Aprimar-se o no aprimar-se

El metge diu que m’haig d’aprimar. Però jo no vull renunciar a mi mateixa. M’estimo cada gram de més d’aquest cos grassonet com si fos el meu. És com si l’acció de perdre pes m’obligues a desprendre’m d’una part de la meva ànima. Em vull amb el meu sobrepès. No em vull aprimar.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Es deia en aquell temps...

Tot calla per la pesseta o per la bragueta.”

(saviesa popular)

dilluns, 1 de novembre de 2010

D’enterraments

Avui, dia de difunts, voldria dir una coseta sobre això que diuen que morir-se és car, que els enterraments són cars. També voldria dir que el darrer familiar que vam enterrar a casa meu va ser fa deu anys.

La gent diu que els enterraments són cars, però sospito que és perquè volen ser enterrats com volen casar-se: a l’engrós. Quan la gent es casa, i els casaments són cars, hi ha poca gent que opti per la boda discreta en un jutjat i res més. La gent es vol casar a l’engrós, amb tots els luxes, totes les esglésies plenes de flors i tots els menús delicatessen possibles. D’acord que els convidats ajuden a sufragar una part del convit, però en un casament no quedes realment bé si no aportes més del que t’aportaran els convidants. Que es vegi que en tens i te’ls gastes, vaja... O que la família en té i se’ls gasta. Que ningú pugui pensar que has fet negoci amb el casament de la filla. Doncs en els enterraments és igual. La gent vol enterrar els seus familiars i que no hi falti de res: el millor taüt, els recordatoris més luxosos, corones de flors a dojo, un petit panteó... que es vegi en aquestes mostres externes com s’estimaven al familiar traspassat. I les funeràries no ajuden. Per exemple, és possible que el difunt tingues una assegurança, i en l’assegurança hi entrés un tipus de taüt i uns recordatoris estàndard: el de la funerària intentarà convéncer-te que tant i com l’estimaves es mereix un taüt molt millor (que el que ja està pagat) i uns recordatoris molt millors (que els que hi van de série). Per no parlar del que passa si no tens cap assegurança. Balzac va retratar molt bé en un dels seus llibres el que són aquestes coses. I no és perquè ho digui Balzac. És que és d’aquesta manera. Així, es clar, la factura s’enfila. Perquè, tant com t’estimaves a aquella persona... qui pot pensar en mirar prim? Es que sembla que si vols estalviar en el seu enterrament no te l’estimaves! Tant que et va donar aquella persona en vida, no és mereix el millor? O com a mínim, que els veïns vegin que li dones el millor. Com va dir una botiguera del meu poble: “és que si no ho féssim així seríem molt criticats”. Que ningú es pugui pensar que has intentat estalviar en un enterrament!

Ja dic, fa temps que no enterrem a cap familiar, però estic segura que si vols pots enterrar a algú gastant uns mínims, i, si t’hi mires una mica, la factura pot quedar dins el raonable, per més sacríleg que pugui semblar això. Però si tenim en compte que un enterrament és un acte social i que la gent vol quedar bé, llavors passa el que passa, i és lògic que les factures s’enfilin. És de calaix que quedar bé dins el món de les aparences tingui el seu preu. Pecuniari.