dimecres, 25 de juny de 2014

La força que traspassa

Me’n recordo del curset d’escriptura creativa (presencial)... Per mi era molt curiós veure com alguns escrits d’alumnes (companys meus de classe) que eren persones sense gaire formació, que es veia clarament que no havien llegit res en tota la seva punyetera vida, i que no dominaven les eines de la llengua, aconseguien no obstant l’atenció de tota la classe, i els seus textos, que a alguns els  podien agradar, a els altres no, (algun era realment repugnant), causaven impacte entre els altres alumnes i tothom esperava expectant que llegissin. (Altra cosa no, però morbositat...)

Per què, pensava jo, aquestes tres persones que no saben escriure, que no llegeixen llibres, escriuen textos més impactants que les persones que intenten “ser literàries” i que són capaces de compondre textos més ben acabats gramaticalment?

Diguem que aquells que havien llegit més “s’inventaven” les històries, intentaven imitar alguna cosa que havien llegit, en canvi aquelles persones sense gaire formació no tenien més remei que explicar escenes de la seva vida, que per trivials i irrellevants que fossin, pel fet de ser autèntiques agafaven una força insospitada, per més que els textos no estiguessin ben acabats literàriament.

Una persona parlava d’anar a prendre una caipirinya i tots ja ens veiem amb la copa de caipirinya entre les mans... I no explicava res més que això, que havia anat amb uns amics a prendre una caipirinya... [Ostres, no us passa que cada cop que algú diu “caipirinya”, penseu en en Ronaldinho?]

Altres textos eren més radicals i jo pensava... què té això tant horrible que interessi? I l’únic que tenia era la visió desesperada de la vida (autèntica) de la persona que ho escrivia... Era més morbositat que res més, però aconseguia la reacció dels oients. Una escriptura llefiscosa, una visió de la vida fastigosa, una personalitat desestructurada... i tothom escoltava.

Aquells textos, encara que no fossin gaire bons, tenien molta força, tenien la força de l’autenticitat. Despatxada per sempre la noció de “versemblança”, vaig pensar que volia escriure alguna cosa amb aquella força, alguna cosa que traspasses la qualitat literària (de vegades un pèl encarcarada) i es fes escoltar... Alguna cosa que s’endugués els perruquins dels calbs... (encara que ara em sembla que, amb la cirurgia, ja no es porten perruquins...). Que qui ho llegís s’adonés que comunicar allò era important, una urgència de l’esperit, que representava un alleujament... Però també volia tenir qualitat literària, no em volia quedar-me en la simple morbositat...

Força i contenció, com en els antics manuals dels arquers zen... I algú ha dit mai que escriure sigui altra cosa que llençar fletxes per traspassar el món, la vida de cada dia, les persones amb les que no ens trobarem mai a l’autobús?


dimecres, 18 de juny de 2014

Escriure, resistir

«La meva experiència d’ajudar a la gent a escriure ha estat limitada però extremadament intensa. He fet de tot, des de donar diners als futurs escriptors perquè visquin, fins donar-los-hi arguments i reescriure els seus textos, y fins ara no ha servit de res. Les persones que Déu o la naturalesa han volgut que fossin escriptors troben les seves pròpies respostes, i als que han de preguntar és impossible ajudar-los. Són simplement gent que vol ser escriptora. » – Raimon Chandler


«Les escoles d’escriptura creativa no serveixen per res. El 90% dels alumnes no tenen talent. Allò que serveix és llegir, llegir i llegir... » - Hanif Kureishi

dimecres, 11 de juny de 2014

L’exemple del vinils

Els vinils: deixen de ser majoritaris, però encara hi ha gent que s’hi interessa, com una mena de segell de bon gust per la música que la massa no comparteix; un interès que potser pot denotar fins i tot un cert snobisme, però un snobisme simpàtic.

Una cosa que em preocupa del mitjans de comunicació és allò que en diuen el gigantisme. Vull dir que sembla que només siguin remarcables les persones-accions-o-esdeveniments que mouen grans quantitats, ja siguin monetàries o de persones o d’audiències. Allò que en diuen “és un fenomen”.

Però què passa amb les coses minoritàries, amb les coses que també existeixen i que interessen a poca gent? Per exemple, la literatura... per exemple, l’art... per exemple, la poesia... Què, a més, tenen el mèrit que qui s’hi interessa no ho fa com a rebot d’una campanya de publicitat, sinó per l’interès genuí d’aquestes coses en elles mateixes... No parlo de lectures patriòtiques, o de llibres d’autoajuda, o de la preponderància de novetats literàries fantàstiques provinents del món anglo-saxó... (Tot i que entenc que algú cansat de treballar tot el dia preferirà una novel·la d’evasió preparada perquè agradi a molts que un totxo de qualitat literària més minoritari encara què a més és d’una altra època; ja ho entenc, això.)

En fi, que crec que és saludable a la nostra vida passar una estona llegint alguna cosa més enllà de l’autor de moda, dels textos del mòbils, dels subtítols de la darrera tele-sèrie.... Llegint alguna cosa del què la caixera del supermercat no hagi sentit a parlar... I, perquè enganyar-nos, que segurament consideraria “friki” i que no llegiria per por de no “encaixar” a la seva colla...


I és per això que parlo del valor de tenir una afició literària minoritària... Els blogs podrien ser una cosa així? Amb lo frikis que arribem a ser tots plegats!

dimecres, 4 de juny de 2014

Llegir, resistir

«Ens passa una mica com a Fahrenheit 451: no es cremen llibres ni donem voltes pel parc recitant-nos fragments, però sí que hi ha l’atmosfera. La lectura va quedant per a uns pocs; no és menyspreu pel llibre; simplement, s’ha plegat de llegir... » – Beatriz de Moura

«On son els lectors? On? Mirant les pantalles dels seus ordinadors, les pantalles de televisió, dels cinemes, dels DVDs. Distrets per formats més divertits. Les pantalles ens ha vençut. – Allí és on hi ha la competència, la dura competència. La de les pantalles. Com han de combatre contra això els escriptors? No ho sé. No m’ho plantejo seriosament. Només puc dir el que ha passat: que han guanyat la batalla sobre les pàgines. – Tampoc confia en el tan lloat llibre electrònic que acaba d’aparèixer? No l’he vist encara, sé que corre pel món, però dubto que substitueixi a un artefacte com el llibre. La clau no és traslladar llibres a pantalles electròniques. No és això. No. El problema és que l’hàbit de la lectura s’ha esfumat. Com si per llegir necessitéssim una antena i l’haguessin tallat. No arriba el senyal. La concentració, la solitud, la imaginació que requereix l’hàbit de la lectura... Hem perdut la guerra. En vint anys, la lectura serà un culte. » – Philip Roth

«Llegir, ara com ara, és portar la contraria al ritme del món. Em sembla que està bé portar-li la contraria al món... » Care Santos