dimarts, 29 de març del 2011

La llengua vulgar que necessitem

Als matins a ona fm fan un programa que es diu Fora de joc. Jo no l’he pogut escoltar mai més de cinc minuts seguits, el que diuen m’ofèn. Són grollers. Només hi ha vulgaritats, insults i frases d’un gust més que dubtós. Però... hi ha una cosa d’aquest programa que penso que és important: deixen anar coses vulgars en català! No us heu fixat que no hi ha una “classe baixa” que parli en català? Una llengua que només parlen quatre intel·lectuals, quatre pagesos i quatre botiguers no pot sobreviure de cap de les maneres. Es necessitaria que la delinqüència parlés en català i que hi haguessin paraules en argot en català perquè l’idioma sobrevisqués. (Amb això no vull dir que els catalans no siguem delinqüents, amb això només vull dir que a l’hora de delinquir no tenim vocabulari, i ens hem d’expressar en castellà. Fins i tot en Millet parlava castellà a la jargola.) Es necessitaria que hi hagués barris baixos on la gent parlés en català. Això, ja ho sabeu, per desgràcia per la llengua no existeix. I dic per desgràcia perquè les paraules han de començar des de baix. Per això penso que aquest programa, i els locutors i la gent que truca en aquest programa en que diuen vulgaritats i coses d’un gust més que dubtós, és la gran oportunitat que té la llengua catalana de crear un vocabulari en català de classe baixa: per dir vulgaritats i coses d’un gust més que dubtós en català. I així greixar el català de classe baixa que necessitem perquè la llengua sobrevisqui. Si poguèssim aconseguir que aquesta gent diguessin totes les seves vulgaritats sense recórrer al castellà, tindríem molt de guanyat. Això sí, ànimes sensibles abstenir-se...

dilluns, 28 de març del 2011

Definicions

definició de familiar/amic – persona que et manipula.

definició de veí/veïna – persona que et critica.

definició de company/a de classe/feina – persona que es riu de tu.

definició de rotllo/ligue – persona que explica el que heu fet a tothom.

definició de psiquiatra/metge – persona que està convençuda que la teva facilitat per expressar-te per escrit és una part més de la teva tara.

definició de lector/lectora – persona que només microexisteix a internet, però no en cap llibre teu.


...continuo?

diumenge, 27 de març del 2011

Imbecil·litat col·lectiva

Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l’energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!

(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)

dissabte, 26 de març del 2011

La teoria de la fletxa

Cada post és una fletxa. Una fletxa no pot tenir dues puntes.

divendres, 25 de març del 2011

Fotos No

Sé que alguna vegada he dit en aquest blog o en algun correu electrònic que “no crec en les fotografies”. Suposo que, en la època de la “imatge del món”, en què veiem el món més com és a les fotos, als vídeos i a la televisió que com és realment, més d’un es deu haver preguntat què vull dir quan dic això.

L’estiu del l’any 1998 vaig fer un viatge amb quatre amigues més. Un d’aquestes persones ens van donar el viatge, posant-se a plorar cada dos per tres per una raó desconeguda (desconeguda per mi) i que encara ara agrairia que algú m’expliqués. Doncs bé, aquesta persona es posava a plorar cada dos per tres sense explicar perquè i ens donava el viatge, com a mínim a mi em va amargar el viatge. Però en canvi, a quan féiem una fotografia treia el seu millor somriure d’anunci de dentrifici: sabia posar com una persona alegre i despreocupada. Conclusió: tothom qui es miri les seves fotografies d’aquell viatge, amb tots aquells somriures, quedarà convençut que vam tenir un viatge molt feliç, o com a mínim que aquella persona va tenir un viatge molt feliç. I no va ser així. Us asseguro que, quan feia una altra escena de plors en que jo em sentia completament impotent i inútil perquè no volia explicar què li passava, i després es posava a somriure graciosament per la foto com si res no hagués passat, em feia rebentar de ràbia. És que només somreia per quedar bé a les fotos! I la resta del viatge: males clares, plors, no volia parlar...

D’aquell viatge en vaig treure dues conclusions: la primera, que d’ara en endavant escolliria més bé la gent amb qui me’n vaig de viatge; no he tornat a anar de viatge amb ningú. La segona, que les fotografies eren una de les coses més falses que existia, i que et podien donar una idea molt equivocada de com eren les coses realment; no he tornat a fer fotografies.

Es això el que vull dir quan dic que “no crec en les fotos”.

dijous, 24 de març del 2011

Felicitats envejables

Aquesta setmana he vist a la revista la noticia que una famosa model de cames llarguíssimes ha deixat al seu marit, un futbolista no menys famós, perquè “el seu marit vivia a tot tren, i ella estava constantment sola”. D’aquesta noticia em sorprenen dues coses: la primera és que ella –tan maca- no s’hi hagués casat pels calés –ell és tan lleig...-, perquè, marxant de casa ella, no cobrarà cap divorci milionari. Suposo que s’hi devia casar per lo bo que deu ser aquest futbolista al llit, -perquè no crec que fos per la seva conversa intel·lectual-, cosa que em sembla una raó molt lloable i molt raonable a l’hora d’escollir un marit. Ara, aquest que són tant bons al llit acostumen a haver estat a massa llits, lo que també pot ser un obstacle per un bon matrimoni, però en fi. La segona cosa que em sorprèn és que digui que “estava constantment sola”. Com és possible? Una dona que n’ha fet sospirar a tants i tants i quan finalment escull un marit és un impresentable que la deixa “constantment sola”? Però jo em pensava que aquestes models de cos perfecte no devien tenir cap problema a l'hora de trobar un marit que les estimes de debò! Quantes dones al món no volen ser com aquesta model? Quants homes al món no voldrien estar casats amb ella? Aquesta noia no té el cos perfecte que representa que totes hem de sospirar de tenir? I llavors ella surt i diu que “està constantment sola”! Com hi pot estar una persona qualsevol... Com els pobres i els lletjos... És evident que el món de luxe i glamour dels famosos que ens serveixen en safata de plata els mitjans de comunicació és el món de les aparences i no és el que sembla... I, voleu que us ho digui? Me n’alegro de constatar que aquesta gent en el fons són uns desgraciats. Només faltaria que després que són tan atractius, viuen tan bé i guanyen tants calés fossin feliços com ho som els pobres i els lletjos! I els grassonets. Només faltaria!

dimarts, 22 de març del 2011

Els aficionats als llibres

Hi ha qui es deu preguntar qui són els happy few...

Només es tracta d’una dedicatòria. Stendhal dedica misteriosament la seva La cartoixa de Parmato the happy few”. El llibre és en francès i la dedicatòria és en anglès. No hi ha més explicacions, simplement aquesta frase al final del llibre, i dels seus altres llibres bons, El roig i el negre i Passejades per Roma. Ell mateix ho traduí com “a les ànimes sensibles”.

Els happy few serien els pocs feliços capaços d’apreciar un llibre com La cartoixa de Parma, o sinó concretament aquest, algun llibre similar, amb valor literari. Els happy few estan per sobre de nacions, religions o equips de futbol; no es diferencies per credos o fronteres: són els amants de la lectura, aquells de qui Virginia Woolf digué que al cel no tenien res per oferir-los perquè s'havien estimat els llibres. Encara que La cartoixa és una obra molt europea, m’imagino que d’amants de la lectura i de gent capaç d’apreciar els llibres bons n’hi ha a tots els països i a totes les cultures, per estrangeres i poc desenvolupades des del nostre punt de vista que ens semblin, i encara que els llibres no siguin els mateixos en tots els casos.

(No s’ha de confondre els happy few amb l’èl·lit intel·lectual que manega les polítiques culturals de cada país com a propaganda patriòtica. Els happy few són els que llegeixen de debò, no com a instrument per prosperar, i estan al marge de càrrecs o polítiques.)

Per dir-ho clar i català: els happy few són els pocs feliços capaços d’apreciar els llibres bons, els pocs feliços que frueixen de debò amb un bon llibre.

(PS Aquesta és la mena de cosa que si haguessin sentit que deia els companys i les companyes de classe d’aquella època s’haguessin rigut de mi quinze dies seguits. Jo no veig que faci cap gràcia. Ara, tampoc puc descartar que hi hagi qui tingui un criteri més autoritzat que el meu per determinar què fa gràcia.)

dilluns, 21 de març del 2011

El pes aclaparador de la massa

Avui el twitter fa cinc anys. Jo mai he tingut twitter però sóc observadora del fenomen. Me’n recordo que quan el twitter va començar només en tenien els frikis. Recordo un noi que coneixia en aquella època tractant-ne a un altre de friki perquè s’havia fet un twitter. Ara el twitter el té tothom, i sembla que ets un friki si no el tens. L’altre dia vaig veure a un altre noi tractant a un amic seu de friki perquè és l’única persona que coneix que encara no se l’ha fet. No hi ha com sentir-se “normal” i investit del dret legítim de tractar els altres de frikis... L’única deferència entre amdues frases no són els cinc anys passats: la diferencia és que ara “la majoria” ha adoptat el twitter. És a dir, que sembla que el frikisme o la normalitat es decideixen per la quantitat de gent que està implicada en un fenomen: si ho fa poca gent i ho fas, ets friki; si ho fa molta gent i ho fas, ets normal. I es pot ser friki o normal fent la mateixa cosa, la raresa o la normalitat no depenen de la cosa, sinó de la quantitat de gent que hi hagi implicada fent aquella cosa.

Doncs aquest criteri en que “el que fa la majoria és normal, el que fa la minoria es friki” em sembla absurd. Suposo que ve de l’època en que vivíem a les coves i una tribu que fos més nombrosa podia atonyinar a una altra en que no hi hagués tants individus, o la part més nombrosa de la tribu podria atonyinar a la part més poc nombrosa, és a dir, que el fet que la majoria sembla que tingui raó té el seu origen en la força bruta que pot exercir un grup més nombrós sobre un altre de no tant nombrós.

Però una majoria també pot estar equivocada. La majoria té molt pes en el món internàutic. Quanta més gent està implicada en una cosa, sembla que aquesta cosa sigui millor, i no sempre és així. Que una cosa pugi tenir interès per molta i molta gent no hauria de ser cap criteri de res, perquè només és un criteri quantitatiu, no qualitatiu. Em sembla que s’hauria de revisar aquest criteri primitiu de “la majoria” com a detentora de la raó i de la normalitat, perquè la nostra identitat depèn de lo diferents i únics que poguem ser, no de que fem el que fa tothom perquè ho fa tothom...

diumenge, 20 de març del 2011

Fray Luis “after hours”...

«Pidió se avisara a Ana de Espinosa, monja del monasterio del Madrigal, para que le mandara “una caja de unos polvos que ella solía hacer y enviarme para mis melancolías y pasiones del corazón, que ella sola los sabe hacer, y nunca tuve dellos más necesidad que agora.”»

Fray Luis de León

Ramón Andrés
No sufrir compañía

(ostres aquests místics!)

dissabte, 19 de març del 2011

La honorabilitat de ser normal

Un dels primers post d’aquest blog (bé, del Bloc d’una lectora; vaig començar parlant de llibres) va ser per comentar un text que es titulava El cuadro vacío que havia aparegut en el número d’octubre de 2005 a la revista Qué Leer. En aquest text, potser una mica dur, es denunciava el baix nivell cultural dels escriptors del nostre país, i es deia que el nivell cultural en literatura no és innat i que necessita conviure amb la música, amb la pintura i les converses cultes.

No sabeu com m’ha fet ballar el cap això de ser conscient de que cal tenir habitualment converses d’un cert nivell intel·lectual si es vol ser una persona que escriu amb una mica de categoria.

Per dir-ho amablement, ni el poble on visc ni la gent del meu voltant tenen habitualment el que es podria anomenar “converses cultes”. Com a molt, parlar de sexe, diners o futbol. I del temps, evidentment. I criticar molt als veïns. (Els joves de drogues i els vells de malalties i medicines). No vull dir amb això que la gent del meu voltant siguin inferiors per això. A cadascú l’interessa el que l’interessa. No pots demanar a un barri de treballadors que es reuneixin a la plaça del poble a parlar de Rodin, i tampoc han estat educats per tenir altres interessos, s’han hagut de guanyar la vida, i això no és gaire compatible amb segons quines vel·leïtats. De totes maneres, si jo ara insultés a la gent del meu poble per no ser capaços d’interessar-se per temes elevats no faria res més que tornar-los la pilota d’haver-me fet sentir malament durant anys per estar interessada en altres coses i no ser “normal”, per haver-me marcat amb un estigma. Però no faré això de tornar-los la pilota. Abans havia envejat a la gent que era “normal” i jo havia volgut ser “normal” i estar unida amb els altres normals pel vincle absurd de la normalitat, que sap sense que ningú li digui com i quan s’ha de burlar de la gent que som diferents per encaixar en un grup. Però ha passat el temps i he canviat d’opinió. No pots exigir a algú que està immers en la lluita per la supervivència que s’interessi per gaire res més. Fins i tot els rics del poble són pagesos rics i no persones amb una cultura elevada, encara que vagin més mudats que els altres. (Al meu poble, “l’anar mudat” és una religió.)

O sigui que tenir converses cultes amb la gent del meu voltant és bastant difícil, per no dir impossible, i estic segura que amb això del blog algú hi haurà que aprofitarà per fer befa de mi per això que acabo de dir. L’única excepció honrosa la constitueixen uns quants llibreters i les poques persones que s’acosten a parlar amb ells de tant en tant. Són les úniques persones del poble que jo sàpiga amb qui es pot tenir una conversa més enllà del sexe, els diners o el futbol. I més enllà del temps. I més enllà de criticar els veïns. Tampoc conec a tothom. Si hi ha més gent, és ben poca... No dic això per criticar o per fer quedar malament a ningú. Simplement... ho poso com a exemple per il·lustrar la mancança de “converses cultes” a la meva vida, i per dir que estic tan acostumada a parlar només dels temes que toca que no sé si en sabria, de tenir una conversa culta amb algú que estigues preparat més enllà de tot això. Una vegada un professor meu em va dir que jo no estava preparada per tenir una conversa intel·lectual amb un home madur, que com a molt podria ser capaç de satisfer-lo sexualment...

Per això, si vull pujar el meu nivell com a escriptora i vull tenir converses cultes, on les haig d’anar a buscar? Doncs a la radio, evidentment. Però a la radio la majoria de vegades només parlen de futbol, s’ha de buscar bé.

Hi ha un programa que fan a Catalunya Música el diumenge al vespre, una entrevista a una persona relacionada amb el món de la música... Allò és l’exemple de conversa culta que a mi m’agradaria ser capaç de tenir amb algú. Però fins i tot de programes d’aquest a la radio n’hi ha pocs... Voldria donar ferventment les gràcies a en Joan Vives i al seu programa Solistes per ajudar a pujar el nivell intel·lectual de la meva vida (i del país) i haver-me donat algunes de els sessions de radio més felices de la meva vida. Aquest programa ha estat el meu refugi i el meu liliment, la meva finestra de carn i ós al món dels llibres. Vosaltres creieu que hi ha algú altre en aquest poble de gent adequadament normal i com s’ha de ser que escolta aquest programa? I que no sigui músic... entenc que sigui indispensable pel músics... però... algú que no estigui en el món artístic... Si hi hagués algú em sorprendria molt. I no perquè el programa no sigui fantàstic, sino precisament perquè la gent no ho acostuma a ser, de fantàstica...

divendres, 18 de març del 2011

Il·lusions humanes

«La gent no desitja res amb més fervor que una amistat desinteresada. La gent la desitja amb fervor, però sense esperança.»L’última trobada – Sándor Marai

No us ho heu preguntat mai? Si tots busquem el mateix... per què acostumem a no trobar el que busquem?

dijous, 17 de març del 2011

La minoria més important

I vostres em direu... per què consideres tan important que algú pugui intentar condicionar les lectures dels happy few? Quina importància té això? El que diré ara no és una resposta racional i científica a aquesta pregunta, més aviat és una intuïció fruit d’anys de treure el nas pel món dels llibres: els happy few són els qui decideixen quins llibres són els clàssics. Un professor universitari va dir: els clàssics ho són perquè els professors universitaris de literatura decideixen quins llibres són els bons, decideixen el cànon. Això té una part de veritat, però no del tot: és al revés. El que fa que Madame Bobary sigui encara llegit avui en dia no és que un professor universitari digui que és un clàssic i que s’ha de llegir. El que fa de Madame Bobary un llibre llegit avui en dia és que el que diu aquest llibre encara té interès per una minoria de gent, una minoria que s’ho van dient els uns als altres. (Així, els consells de Harold Bloom sobre què hem de llegir tindrien valor, no perquè és professor universitari, sinó perquè és un membre insigne dels happy few parlant als altres amants de la lectura.) Aquest mateix professor del que he parlat abans deia: “es desesperant, d’exemplars de Madame Bobary només se’n van vendre tres en tot l’any passat.” Jo dic: no cal vendre’n més exemplars en un any perquè Madame Bobary sigui un clàssic. Són tres exemplars en un any, potser sí... però són tres exemplars cada any durant dos-cents anys... així es construeix un clàssic, amb un degoteig d’interès petit i constant. El Quijote, Guerra i Pau, A la recerca del temps perdut... són clàssics perquè encara hi ha una minoria disposada a llegir-los i a gaudir-ne com una cosa viva (entre ells alguns professors universitaris de literatura) i aquesta cosa viva encara té validesa per ser llegida avui en dia, i si el professor universitari diu que el llibre és bo és perquè passa això, i no que el llibre és bo perquè ho diu un professor universitari. Potser aquest llibres només aconseguiran tres lectors cada any, però això passarà durant cent anys seguits, o dos-cents, o tres-cents anys. (O més...)

Són els happy few, aquesta feliç minoria de lectors selectes – minoria molt minoritària però molt i molt feliç-, qui, amb el seu interès espontani i apasionat per aquests llibres, dient-s’ho els uns als altres, perquè aquest llibres els diuen alguna cosa ara, els que fan que aquest llibres encara siguin llegits: no dic momificats dins el cànon dels professors, dic llegits realment com una cosa amb un interès actual. Y això passa encara que aquest interès actual que tenen aquest llibres només sigui capaç d’apreciar-lo poquíssima gent en un any... però, si tota aquesta poquíssima gent s’hi interessa constantment durant molts anys... així apareix el clàssic.

dilluns, 14 de març del 2011

Aniversari escripturaire

Si no recordo malament i les dates no em ballen, la temporada 1989-1990 vaig acabar l’educació primària (els que llavors s’anomenava EGB), i la temporada 1990-1991 vaig començar a fer primer de BUP a l’institut. Aquell any vaig començar a dur un diari, el meu famós quadern (famós només a la meva vida, evidentment). Així que aquesta temporada 2010-2011 fa vint anys que escric pel meu compte (abans només havia fet redaccions escolars). Vint anys!

diumenge, 13 de març del 2011

La trampeta del tiquet descompte

Hi ha una coneguda llibreria-jugueteria-papereria on, si ets soci, per cada llibre que compres, et donen un tiquet descompte que t’és permès de fer servir la propera vegada que vagis a comprar-hi. En principi això és molt llaminer: un tiquet de descompte! La mestressa de casa estalviadora que tots portem dins se’n llepa els dits. Però... això va ser fins que va començar a haver-hi problemes d’aparcament als voltants d’aquesta llibreria-jugeteria-papereria i vaig decidir que no hi aniria més malgrat el descompte perquè aparcar se’m feia massa feixuc. Ah... però tenia un tiquet descompte... Sóc incapaç de no aprofitar un tiquet descompte. Hi vaig haver de tornar malgrat la dificultat que representa l’aparcament i que no tenia intenció de fer-ho: tenia un tiquet descompte! I, què va passar? Vaig comprar un llibre i em van donar... una altre tiquet descompte! No tenia intenció de tornar-hi, aparcar era massa complicat, però tenia el tiquet descompte, i això s’ha d’aprofitar, sempre! Hi vaig tornar. Vaig comprar un llibre... i em van tornar a donar un altre tiquet descompte. No hi volia tornar, aparcar era massa complicat, però alguna cosa dins meu m’obligava a aprofitar el tiquet descompte, només faltaria! Al final, vaig decidir anar-hi i comprar una cosa en la que s’eixugués el tiquet de descompte i per la que no me’n donessin un de nou, es a dir, comprar una cosa de la papereria i no cap llibre. I ja va estar. Per fi havia aconseguit sortir de la llibreria-jugueteria-paperia sense cap tiquet descompte i sense la obligació d’haver-hi de tornar i de passar tràfecs per aparcar. Ja sé que un tiquet descompte és pot llençar a la paperera i no passa res; jo sóc incapaç de fer-ho: si el tinc, l’haig d’aprofitar. Al final, havent aconseguit comprar una cosa per la que no em donessin un nou tiquet vaig aconseguir alliberar-me del cercle viciós. M’havia costat prou...

Em vaig adonar que, potser sí que et fan descompte, però... ho fan de manera que tu com a client sempre tinguis un tiquet descompte. Amb el descompte també et capturen: al descompte l’acompanya la obligació de tornar-hi. Qui fa el negoci aquí, jo estalviant –poc-, o ells, que sempre saben que hi tornaré? En tot cas, el que estalviava amb el tiquet descompte també ho havia de pagar d’aparcament, o sigui que...

Ara vaig a altres llibreries. Potser no me fan descompte, però tampoc em prenen el pèl.

dissabte, 12 de març del 2011

Terratrèmols al Pacífic

Aquí només plou. Allà l’aigua s’ho emporta tot...

La mateixa aigua. La mateixa Terra.

divendres, 11 de març del 2011

Continuarà...

Diu que un expert és algú que ja ha comès tots els errors possibles en un camp d’acció determinat.

He comès tants errors a la vida... i en canvi no noto pas que hagi esdevingut una experta en viure... més aviat he esdevingut una experta en continuar cometent tots els errors possibles. Potser ser expert en viure consisteix precisament en això: en saber continuar malgrat tots els errors comesos.

També he comès molts errors en la meva escriptura. I continuo escrivint, no perquè no en sigui conscient, sinó perquè soc conscient que no els puc arreglar plegant d’escriure. Però, si tingués vergonya i un mínim de decència i sentit comú, no escriuria més. O com a mínim no publicaria més el blog. Sé que continuar fent-se il·lusions que no són no porta enlloc, que mai no seré lo bona escriptora que voldria. Escriure em costa moltíssim, encara que també m’agrada moltíssim, però em costa, i pensar que el que escric no té valor em fa caure l’ànima als peus. Tinc molt d’orgull i molta arrogància, i de vegades confonc la meva manca d’autoestima amb una humilitat que no tinc de cap de les maneres. Ser humil és el privilegi dels grans, mentre que sentir que ningú t’estima és només una malaltia.

A escriure se n’aprèn llegint i escrivint, i veig possible aprendre'n, però a viure no se n’acaba d’aprendre mai... Jo no n’acabo d’aprendre. Potser és que no he viscut prou, no ho sé. Potser viure s’ha de combinar amb altres coses, o potser jo ho he combinat massa amb altres coses, precisament. Massa llegir i massa escriure i massa poc viure. Per això no n’acabo d’aprendre mai. Potser és que, malgrat l’historial d’equivocacions que porto, encara no he comès tots els errors possibles... ( I això sí que sembla el “continuarà” d’una peli de monstres... – I això de monstre ho dic per mi, que ningú se senti al·ludit...-)

diumenge, 6 de març del 2011

Frase


Este natural nuestro, tan ganoso de cosas sabrosas, que lo prueba todo...”

Santa Teresa de Jesús
No sufrir compañía
(!)

divendres, 4 de març del 2011

Antropologia recreativa

Teoria de la música

La música sorgeix de l’esclavitud. La música els fou necessària als primers segadors de camps per suportar la monotonia del treball obligat, quan els van esclavitzar i els primer humans van deixar de ser un poble lliure, nòmada i caçador i es van veure forçats a ser sedentaris i a practicar l’agricultura.

Teoria de la xocolata

La xocolata ens agrada tant als humans perquè el crec crec de la xocolata a la boca té la mateixa textura que tenia la tija d’una planta que espigolaven els primers homínids quan encara eren als arbres.

En el fons, encara som primitius, i encara estem esclavitzats, per això ens agrada la xocolata, per això necessitem la música.

dijous, 3 de març del 2011

Allò important de debò

Sabeu de què m’he adonat? Doncs que sí tots els “lectors de qualitat” que té Espanya, (aquest 70.000) anéssim al camp del barça... sobrarien seients! No m’estranya que això políticament sigui una república bananera amb una economia en crisi i una cultureta de carpa de circ. Hi ha més gent cada quinze dies al camp del barça que gent amb un mínim de gust literari en tot el país. Això sí, tenim el millor equip de futbol del món... Què més volem?

dimecres, 2 de març del 2011

Paranoies elèctriques

Sabeu què em preocupa realment del llibre electrònic? Doncs que és com un petit ordinador, i com a tal pot estar monitoritzat. Sí, sí, com a bona paranoica si tingués un llibre electrònic tindria por que s’estiguessin arxivant les dades del que llegeixo i dels llibres que tinc acumulats.

Pel que es veu, l’empresa líder en sistemes operatius al nostre país fa servir el servei de seguretat dels seus ordinadors per enviar una senyal a la central dels programes que cada usuari té instal·lats en aquell ordinador: això no és una fantasia de paranoica, això és real i s’ha dit i repetit. Qui diu que amb els llibres electrònics no es pogués fer el mateix?

Amb un llibre de debò ningú sap si l’estàs llegint o si el tens a la lleixa sense obrir, ni l’estona que t’hi passes ni les pàgines que et saltes. El procés de lectura i de descobriment queda entre tu i el llibre. Per què ha de venir un ordinador a xafardejar-lo?

Si es recapta informació estadística sobre les lectures de la gent que es compra els llibres electrònics, el primer que faran serà fer servir aquesta informació per vendre’ls productes. Cada cop que rebo un correu electrònic d'algú amb un e-mail estranger el meu servei de correu m’anuncia vols barats a aquell país...

No dic que als lectors de best-sellers, és a dir, a la gran massa lectora, no els pugui ser fins i tot útil que obtinguin el seu perfil com a lectors, i fins i tot això pot ser útil a la indústria del best-seller, però... i aquest 70.000 “lectors de qualitat” que diu que hi ha al nostre país? Una de les característiques de ser un lector de qualitat al nostre país és la capacitat d’anar contracorrent. Els “happy few” no només son la gent més preparada sinó també poca de la gent que té idees pròpies sobre el que s’ha de llegir. Si s’aconsegueix recaptar informació d’aquest pocs lectors de qualitat, poden deixar d’anar per lliure i de tenir idees pròpies sobre el que han de llegir... i comprar. No crec que sigui bo per aquesta feliç minoria que algú pugui accedir a la informació sobre els seus gustos literaris i pugui així intentar condicionar-los... Se sap que els atrauen els llibres de qualitat, però... ¿què més se sap? I algú em pot dir que aquesta gent són tan pocs que la quantitat de llibres que comprin és irrellevant i que tenir informació sobre ells no té cap mena d’importància, quan són els que realment estan disposats a gastar en llibres. Jo estic convençuda que si el llibre electrònic no té èxit entre ells, no triomfarà... (i jo espero que no triomfi).

Jo em considero una lectora diferent, i no m’agradaria que ningú fiques el nas en el que llegeixo sense el meu permís. Mentre pugui llegir anònimament amb un llibre a la mà, em miraré els llibres electrònics amb desconfiança. Me’n malfio.

dimarts, 1 de març del 2011

Identitat

La identitat es construeix a partir de la diferència.”

(concepte psicoanalític)