dissabte, 31 de juliol de 2010

Reflexions i prejudicis

La revista del cor, aquesta setmana: Susana Uribarri (50 anys) amb un tal Darek (30) anys. Unes pàgines més endavant: Albert de Mónaco (50 anys) amb una tal Charlene (30 anys). Mentre en el cas de la primera parella la lectora pensa: “on va aquesta iaia amb aquest nano?”, en el segon cas troba lògic que un home poderós es busqui una noia jove i rossa, com una mena de trofeu al seu poder. Es a dir, que mentre la primera parella canta molt, la segona ens sembla perfectament lògica i raonable. I les edats són les mateixes. M’agradaria que no existissin aquest perjudicis, però els perjudicis hi són. També m’agradaria saber quina explicació antropològica té això, per què la nostra societat és tan tremendament masclista i injusta. Precisament en una revista d’aquestes, una dona gran no llueix gens ni mica. Sembla que quan una dona perd la capacitat de reproduir-se ja no interessa, no només en aquestes revistes, sinó en la societat. Em sembla que encara som molt primitius tots plegats, i que hi ha molts valors que donem per bons dels que no hem reflexionat prou el perquè. Ui, reflexionar sobre el perquè dels valors de la nostra societat... reflexionar! que friki que sóc, oi?

Però, a part dels prejudicis i de lo masclista que pugui ser, hi ha un problema d’autenticitat. És perfectament plausible que una noia jove i rossa es senti atreta autènticament per un home poderós, encara que ell li dobli l’edat. Es a dir, que l’amor pot ser de debò. En canvi, que un noi jove i guapo se senti atret autènticament per una cinquentona... no és plausible, i segurament l’amor no es de debò, i el noi, més aviat, “es deixa estimar”. Però, això que he dit ara, no són precisament els prejudicis masclistes que criticava abans?

divendres, 30 de juliol de 2010

Les brometes de Pan

Ahir vaig llegir la Carta de Lord Chandos, primer en català i llavors en castellà (és un text molt curt). Expressament, vaig saltar-me els pròlegs i les explicacions dels dos llibres, volia tenir una impressió pròpia no influïda per cap visió acadèmica. Es a dir, volia saber si sense que un professor universitari em digués que el llibre era bo, jo era capaç de trobar-lo bo. Manies que té una. Ara, avui, un cop ja llegit el text i escrit això, potser sí que em llegiré els pròlegs i les explicacions, a veure si el que jo hi he vist és “el que s’havia de veure”. Ara, dubto que hi hagi vist el mateix que hi veuen els que fan aquesta mena de textos, i sobretot, que el que jo escrigui tingui res a veure amb el que han escrit ells sobre el mateix text. Al cap i a la fi ells tenen estudis.

És impressionat, i la fama que es veu que té, com diuen les escobertes, plenament justificada. Hi ha una imatge sobretot, que es clava a la part frontal del cervell i costa molt, quan penses en el llibre, treure-te-la el cap. Ja sé que només és una manera de veure-ho, i parcial, però si em diguessin que tot el text només és una excusa per crear un context en el que inserir aquesta imatge, m’ho creuria. També hi ha altres imatges i metàfores d’una gran qualitat. Fins i tot volia fer l’exercici de llegir-me’l buscant les imatges i les metàfores, per tenir una mena de llista pel meu graner. Espero que això no sigui una bestiesa. A part, que segur que m’ho passaria bé fent aquest mena de cacera. Deixar anar metàfores d’aquestes de manera espontània em sembla que és una de les coses que manquen a la meva escriptura.

Però representa que un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura ni tan sols s’adona que al text hi ha imatges, o que està molt ben estructurat i exposat, senzill però efectiu, que el text es desgrana a si mateix. Un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura percep tot això com un tot que li agrada, però no es planteja perquè. Un lector que no es dediqui a analitzar el text com un escriptor bàsicament és preguntarà: què nassos li passa a Lord Chandos?

Sé la resposta que donaria, per exemple, un company de feina que vaig tenir que es pensava que Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz anaven drogats. Ell diria que Lord Chandos s’ha pres alguna substància... Si Hofmannsthal aixequés el cap! Evidentment, jo no penso que Lord Chandos s’hagi pres cap substància, llevat que els professors universitaris del pròleg i les explicacions em diguin el contrari. Bé, doncs, què li passa?

Per absurd que pugui semblar, jo crec que el que li passa a Lord Chandos es que, per alguna raó que desconeixem (possiblement per saturació de rigor intel·lectual, perquè amb les activitats en que estava immers abans i que explica n’hi ha per esgotar a qualsevol), doncs, per la raó que sigui, Lord Chandos ha perdut la capacitat de fer conjunts, de comunicar-se mitjançant els conjunts d’informació normals. Ell mateix ho explica, això. Ha perdut la capacitat de compactar al informació que li arriba i manipular-la. En canvi, el que li arriba, que és tant intens i inesperat, no pot fer-hi res ni expressar-ho o transmetre-ho de cap manera. Són una altra mena de conjunts que els que fem els humans normalment; amb això vull dir que percep paquets “d’altres coses”, i això el desconcerta i li impedeix comunicar-se. Per què li passa això? Jo crec que ja estava fart de tant de llatí i que la seva ment, o el seu inconscient, ha trobat en aquesta manera de percebre la manera de desfogar-se i de treure’s de sobre el pes del rigor. Perquè abans, era espectador de les coses que llegia en llatí, per dir-ho d’alguna manera. Ara, les coses que percep, les viu, no és només un espectador. Suposo que que jo digui que Lord Chandos estava fart del llatí, que és l’explicació més fàcil i senzilla i lògica, no els semblarà bé als professors universitaris del pròleg, i que deuen tenir la seva pròpia resposta complicada a la qüestió. Ja tinc ganes de llegir-la.

El cas és que això que li passa a Lord Chandos no té explicació ni sembla que sigui possible si no s’ha pres un àcid. Però jo no crec que vagi drogat. Més aviat crec que per alguna raó té ganes de fugir: del treball intel·lectual, de la seva família, de les seves propietats... ha perdut l’interès en la seva vida de cada dia, s’ha alienat, li costa comunicar-se amb el seu entorn, i està enormement sol. I en aquella època no tenien tele! Avui dia diagnosticarien una esquizofrènia, quatre pastilletes, i a volar, quan el que necessita és autèntica atenció humana. Es com una mena de bogeria o de misticisme el que li passa, sense que la religió establerta hi tingui res a veure, a no ser que sigui una religió molt pagana i basada en la natura. Com si l’hagués posseït Pan. Tan buscar els grecs i els llatins als llibres, i al final el posseeix un déu grec... Bueno, però si continuo per aquest camí, us pensareu que la que vaig drogada sóc jo...

En fi, que no sé què nassos li passa a aquest home. Però està molt bé aquest text.
(Una prova que el que necessita és autèntica atenció humana és que no és capaç de comunicar el que li passa a la gent del seu voltant, només és capaç de comunicar-ho per carta –i molt bé per cert- a un amic que l’escriu interessant-se per ell... és a dir, que quan hi ha autèntica atenció humana no té cap problema per expressar-se.)

dijous, 29 de juliol de 2010

Venir tots els mals

Quan penso que La Gran Depressió, que va afectar els Estats Units els anys 30 del segle passat, la van arreglar fent la Segona Guerra Mundial, m’esgarrifo només de pensar com s’haurà de solucionar la nostra crisi, que, pel que sembla, encara no ha tocat fons.

divendres, 23 de juliol de 2010

La falsedat dels “valors”...

Sabeu què em diuen les meves fonts? Que estimar no és no esperar res a canvi o esperar que t’estimin a canvi del teu amor, estimar de debò és deixar-te fotre. Es a dir, que si tu veus que l’altra persona pensa una cosa, en diu una altra i en fa una tercera de diferent, tu demostres que l’estimes de debò no traient a relluir les incoherències i fent veure que t’ho empasses tot i fent veure que et creus tot el que vol que creguis. O millor encara: tenint el detall de creure-t’ho de debò. Només deixant-te enganyar per algú demostres que estimes de debò a aquella persona. Si estimar de debò és això, no m’estranya que jo no tingui gaires amics... m’acostumo a apartar de la gent que veig que no em diuen les coses tal i com són. Però el problema principal amb aquesta gent no és que vulguin enganyar-te conscientment, el problema és la veritat que s’expliquen a si mateixos. Generalment no s’adonen de l’enorme distancia que hi ha entre el que prediquen (sobretot els que prediquen “valors”) i el que realment fan. I, si tens cor, com els pots trencar la il·lusió?

dimecres, 21 de juliol de 2010

Carta oberta a uns despistats

Estimadíssima claca lectora: fins fa pocs dies no m’havia assabentat que la paraula “ràdio”, en català, s’escriu amb accent. Però, aviam, no resulta que molts de vosaltres teniu el nivell CH i jo que sé de català? No resulta que molts sou professors de català? Què passa, que em llegiu en diagonal? Esteu suspesos com a correctors crítico-ortogràfics i preparadors físico-psíquics d’aquest blog, he dit! Ja sé que esperar que algú em corregeixi les faltes gratis es tenir molta barra, però... com em podeu deixar fer el ridícul d’aquesta manera? Demanaré el divorci! Tan garrafals com aquesta no me les hauríeu de deixar fer. Amb les vegades que faig servir la paraula ràdio! Més d’un es deu estar divertint a base de bé amb la meva ortografia. No, no m’aviseu pas! Evieu-m’ho pel microones! Amb les vegades que he arribat a fer servir aquesta paraula!

diumenge, 18 de juliol de 2010

A canvi de res no existeix

No fa pas gaire, en una conversa informal, una persona em va dir que estimar de debò era una cosa que es feia “a canvi de res”. En una altra conversa informal, el primer que va fer aquesta persona va ser demanar-me calés. Però es clar, aquesta persona m’aprecia “a canvi de res”! Quan una persona us digui que “estima a canvi de res”, pot ser que li hagi rentat el cervell una secta (l’església catòlica té molts números: per això passen la bacina a missa, perquè “estimen canvi de res”!) A canvi de res no existeix. Es pot estimar a canvi que t’escoltin, et respectin o a canvi de que t’ho facin passar bé al llit. Encara que moltes coses es facin a canvi de calés, és evident que en les relacions humanes hi ha un element “no comprable”, però això no vol dir que s’estimi a canvi de res. Es pot no estimar a canvi de calés, però segurament s’estima a canvi d’alguna altra cosa: ja dic, que t’escoltin (sabeu lo difícil que es trobar algú que ens escolti de debò?), que et respectin, que et coneguin, que et donin seguretat, que et facin riure o que t’ho facin passar bé. A canvi de la companyia. Si estiméssim “a canvi de res” hauríem d’estimar a un desconegut que ens insultés pel carrer. Sí, ja sé què diu la religió: “posar l’altra galta”. Jo parlo del món real, de tal i com és la naturalesa humana, no de la teoria ideal, i a algú que ens insulti pel carrer no l’estimarem pas gaire, per més que la “teoria” digui que ho “hem” de fer. Es que algú estimes gratuïtament i no a canvi que l’estimin ben segur que ben aviat acabaria al psiquiàtric. Que estimen a canvi d’alguna cosa no vol dir que estimen a canvi de calés. Segur que tots tenim el nostre preu no pecuniari a l’hora d’estimar de debò a algú. Ara, per experiència pròpia us ho dic, quan algú us digui que us estima “a canvi de res”, amagueu al cartera!

dimecres, 14 de juliol de 2010

L’aventura de la vida de cada dia

Me’n recordo una vegada que vam anar de vacances a la bretanya francesa amb unes amigues, i se’ns va acudir que volíem olives farcides d’anxova. Vam entrar en un supermercat... i no hi havia olives farcides d’anxova! En comptes d’això hi havia uns paquets enormes d’olives completament verdes i amb pinyol que ens van tirar enrera només de veure-les. L’única altra vegada que havia anat a un supermercat en un país estranger havia estat en un viatge de final de curs a Hongria, quan Hongria encara era un país mig comunista. Els supermercats comunistes eren realment per posar-se a plorar, suposo que ara ja no deuen pas ser així. Però França no és un país on passin necessitat i al supermercat hi havia moltes coses, només que eren coses diferents de les que jo estava acostumada a trobar al supermercat (no era un supermercat per turistes com els de Perpinyà, era un supermercat per la gent que vivia allà). Aquest simple fet, el fet d’haver de comprar marques que no coneixies, aliments que no coneixies en envasos que no coneixies, em va angoixar moltíssim, molt més del que seria raonable, i potser és una de les raons per les que no he viatjat més. Jo no he anat gaire enlloc i no m’esperava que un supermercat pogués ser un lloc on no trobes el que t’esperes. No vam pas passar gana, es clar, en aquell viatge, al final ja em van trobar de coses, fins i tot va ser divertida l’exploració, però em va quedar l’angoixa de la primera impressió, com una mena de terror als productes indesxifrables. A mi m’agrada anar al supermercat de sempre amb la meva llista de sempre i trobar-hi el que hi trobo sempre i comprar el que compro sempre. No és un temperament gaire adequat per les grans aventures... Ja ho entenc que explicar que t’angoixa anar al supermercat en un país estranger perquè els productes són diferents pugui semblar una solemne bestiesa. Tot hi ha qui pot trobar divertit explorar coses noves sóc conscient que molts trobaran l’exploració d’un supermercat completament irrellevant i poc digne de considerar-se una “aventura”... Ara, res no tranquil·litza més el meu esperit que no tenir aventures en aquest sentit, res no em tranquil·litza més que poder anar cada setmana al supermercat de sempre i trobar-hi les mateixes coses de sempre i les meves olives farcides d’anxova de sempre. I ja sé que això no és gaire “enrotllat”...

dilluns, 12 de juliol de 2010

El luxe de ser un home lliure

Per fi, el professor de la justícia terrenal ha après l’amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall acaba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior.”

Moments estel·lars de la humanitat
Stefan Zweig

diumenge, 11 de juliol de 2010

Dit amb altres paraules

L’orgull nacional pot ser un sentiment absurd, però l’orgull d’un gall passejant-se pel propi corral entre les gallines, no menys absurd, és biològicament útil.”

La ment captiva
Czeslaw Milosz

divendres, 9 de juliol de 2010

Cap de setmana d’orgies

Ironies del destí. Dissabte, orgia del nacionalisme català. Diumenge, orgia del nacionalisme espanyol. (Estic segura que els que tiren pedres i destrossaran mobiliari urbà en un cas i en l’altre seran els mateixos.) Ens tenen idiotitzats. Això, aquestes exaltacions patriòtiques, siguin del país que siguin, si que em semblen el summúm de la “imbecil·litat col·lectiva”. Però és un tipus d’imbecil·litat, la del patriotisme, que és igual arreu del món, es dóna a tots els països. El patriotisme és el gèrmen, o si més no l’excusa, per a totes les guerres. Però que es doni a tot arreu ja ens hauria de fer plantejar alguna cosa, m’hauria de fer plantejar alguna cosa a mi. Potser no és només qüestió d’imbecil·litat, al cap i a la fi. El sentiment de pertinença a la pròpia tribu és un tret humà molt primitiu, ja el tenien els neandherthals; hi ha qui diu que hem evolucionat. I mentre ens tenen entretinguts amb sentiments primitius, el vertader joc del poder continua el seu camí en silenci. I quan dic “vertader joc del poder” no vull dir la política. Estic segura que molts d’aquests “patriotes” que es lluiran aquest cap de setmana, en un bàndol o l’altre, són capaços de dir que la seva cançó preferida és Imagine de John Lennon. Mentre tant de patriotisme no ens obligui a pensar, no cal patir per res.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Petites vacances

En principi no miro la tele, però aquest estiu m’estic enganxant a veure el ciclisme, el Tour, com els vells temps. I a més, això que ara no facin anuncis és una gran cosa... Ja sé que van tots dopats, però què hi farem; qui pedala i sua també són ells. (Per cert, desmenteixo categòricament que em miri el ciclisme perquè els ciclistes estiguin bons i ensenyin cuixa i marquin paquet...) Doncs res. Em fa por que tinc el blog una mica abandonat. Sempre puc dir que m’he agafat unes vacances...

diumenge, 4 de juliol de 2010

Les velles arnes es posen de moda

A l’estiu tota cuca viu. Es bonic sortir a caminar a les set del matí i trobar-se gent del barri carregada de maletes que marxen lluny. Me’n recordo que, abans de la guerra d’irak, va sortir un iraquià dient que els iraquians eren la mena de poble que viatjava i que havia estat arreu del món. Abans de la guerra els iraquians eren un poble pròsper que viatjava, ben igual com fem nosaltres ara.

La guerra de bosnia va enfrontar veïns contra veïns. El mateix a qui saludaves al matí anant a buscar el pa ara era el teu enemic. Al meu barri la majoria som del país, però de diferents procedències. No costa gaire saber a quin bàndol es posaria cadascú, qui s’enfrontaria a qui. Al meu poble, que és un dels més catalanistes de catalunya, ahir hi havia gent jove que ho celebrava. Però és que si haguessin perdut també hi hagués hagut qui ho hagués celebrat. No costa gaire saber qui s’enfrontaria amb qui.

Dic això perquè veig amb preocupació com, des dels mitjans, sobretot des d’algunes radios, s’està creant un caldo de cultiu d’enfrontament. Pacíficament, però de posicions irreconciliables enfrontades. No entenc perquè donen tanta corda a aquests temes, que en principi no interessen a gaire gent, però que si en van parlant aniran interessant a més gent, com una mena de gran pastanaga que mai ens menjarem però que ens durà molts problemes. Em preocupa la demagògia que s’està fent amb això.

Aquí és interessant remarcar la lliçó que sobre el poder ens dóna l’estament arbitral d’aquest país: en Guardiola va dir una cosa que era veritat, i per tant tenia raó enfront de l’àrbitre que va dir una mentida, però l’àrbitre és qui té el poder i és en Guardiola qui paga una multa per dir la veritat i no l’àrbitre per dir una mentida. És una qüestió de qui té el poder, no de qui té la raó. Doncs amb això que es parla pels mitjans és fàcil fer demagògia perquè, ens ho mirem com ens ho mirem, sempre tenim raó. I si no la tenim ja procuren argumentar-ho com si la tinguèssim. Però al poder li és igual que tinguem o no raó, per alguna cosa és el poder. I això molta gent ho està oblidant. Està oblidant qui té el poder, qui té els tancs, encara que siguin tancs arnats... O potser en realitat ningú se n’oblida, només els agrada parlar com si se n’oblidessin. I això és el que em preocupa, que aquest “oblit” es posi de moda. Que la pastanaga ens encegui i hi hagi problemes més enllà de parlar. Parlar rai. El problema seria arribar més enllà. A mi tant me fa la política, jo només vull viure en pau, i aquest arrauxament que sembla que darrerament hi ha amb el tema em preocupa... Espero que quan tots plegats ens hàgim desfogat tot torni a quedar en no-res i poguem anar fent com sempre...