diumenge, 4 de juliol de 2010

Les velles arnes es posen de moda

A l’estiu tota cuca viu. Es bonic sortir a caminar a les set del matí i trobar-se gent del barri carregada de maletes que marxen lluny. Me’n recordo que, abans de la guerra d’irak, va sortir un iraquià dient que els iraquians eren la mena de poble que viatjava i que havia estat arreu del món. Abans de la guerra els iraquians eren un poble pròsper que viatjava, ben igual com fem nosaltres ara.

La guerra de bosnia va enfrontar veïns contra veïns. El mateix a qui saludaves al matí anant a buscar el pa ara era el teu enemic. Al meu barri la majoria som del país, però de diferents procedències. No costa gaire saber a quin bàndol es posaria cadascú, qui s’enfrontaria a qui. Al meu poble, que és un dels més catalanistes de catalunya, ahir hi havia gent jove que ho celebrava. Però és que si haguessin perdut també hi hagués hagut qui ho hagués celebrat. No costa gaire saber qui s’enfrontaria amb qui.

Dic això perquè veig amb preocupació com, des dels mitjans, sobretot des d’algunes radios, s’està creant un caldo de cultiu d’enfrontament. Pacíficament, però de posicions irreconciliables enfrontades. No entenc perquè donen tanta corda a aquests temes, que en principi no interessen a gaire gent, però que si en van parlant aniran interessant a més gent, com una mena de gran pastanaga que mai ens menjarem però que ens durà molts problemes. Em preocupa la demagògia que s’està fent amb això.

Aquí és interessant remarcar la lliçó que sobre el poder ens dóna l’estament arbitral d’aquest país: en Guardiola va dir una cosa que era veritat, i per tant tenia raó enfront de l’àrbitre que va dir una mentida, però l’àrbitre és qui té el poder i és en Guardiola qui paga una multa per dir la veritat i no l’àrbitre per dir una mentida. És una qüestió de qui té el poder, no de qui té la raó. Doncs amb això que es parla pels mitjans és fàcil fer demagògia perquè, ens ho mirem com ens ho mirem, sempre tenim raó. I si no la tenim ja procuren argumentar-ho com si la tinguèssim. Però al poder li és igual que tinguem o no raó, per alguna cosa és el poder. I això molta gent ho està oblidant. Està oblidant qui té el poder, qui té els tancs, encara que siguin tancs arnats... O potser en realitat ningú se n’oblida, només els agrada parlar com si se n’oblidessin. I això és el que em preocupa, que aquest “oblit” es posi de moda. Que la pastanaga ens encegui i hi hagi problemes més enllà de parlar. Parlar rai. El problema seria arribar més enllà. A mi tant me fa la política, jo només vull viure en pau, i aquest arrauxament que sembla que darrerament hi ha amb el tema em preocupa... Espero que quan tots plegats ens hàgim desfogat tot torni a quedar en no-res i poguem anar fent com sempre...