dimecres, 31 de març del 2010

Dos rals d’originalitat

Per casualitat, ahir vagi publicar dos retalls que havia trobat a la xarxa i que jo no havia escrit. Aquest dos retalls tenien una cosa en comú: exposaven idees que jo havia tingut i que no havia estat capaç de posar per escrit, encara, sinó que em pulul·laven per la substància esperant que els donés forma. I vet-ho aquí que me les trobo, molt més ben explicades del que jo ho hagués pogut fer, amb ordre i senzillesa, per altres escriptors. Per això me n’he fet ressó. Era el que jo tenia intenció de dir, però se m’havien avançat. És veritat allò que diuen que les idees “són a l’aire” i que no és estrany que s’acudeixen a més d’una o més de dues persones al mateix temps? No ho sé. Però, i si els hagués donat forma a la meva manera pensant que era molt original, mentre altres deien el mateix de manera més simple? (I potser ni eren els primers, que ho feien!) M’adono que en aquest temps que vivim és molt difícil ser original, tenir, no ja una idea, sinó diverses idees pròpies que no s’hagin acudit mai a ningú. Tot està molt gastat. On s’ha de buscar l’originalitat, ja que tant en els temes com en la manera de tractar-los tot està molt vist? On ha de buscar l’originalitat l’escriptor, l’artista? Em sembla que l’única possibilitat que queda és exposar la pròpia mirada, intentar explicar la manera personal de veure les coses de cadascú. Pot ser que algú més hagi tingut la nostra idea, però ningú la viurà com nosaltres, ningú l’exposarà com nosaltres: ningú la podrà expressar amb les nostres pròpies paraules. Com ens deien a les redaccions escolars: digues-ho a la teva manera; expressa el caràcter distintiu de la teva individualitat. En tot cas, tampoc és segur que aquesta sigui “la resposta”; el que tinc molt clar, però, és que és una resposta que a mi em serveix.

(I, a més, parlant d’originalitat... m’adono que aquest post... ja l’havia escrit! En altres paraules, però ja l’havia escrit. Com puc pensar en ser original si el que faig principalment és plagiar-me a mi mateixa?)

dimarts, 30 de març del 2010

La necessitat de guanyar-se les garrofes

"Mi tesis, que he desarrollado en otro lugar, es que el modo en que uno se gana la vida y -tan importante como lo primero- la disposición, positiva o negativa, de conformidad, rebeldía o resentimiento respecto al deber de ganársela y el medio elegido por cada uno para hacerlo, dentro de las limitadas posibilidades que la sociedad le ofrece, determina esencialmente en el hombre la constitución de su personalidad y de su mundo interior. (...) Yo leería con avidez -y creo que proyectaría nueva luz sobre el fenómeno creativo- una historia de la cultura desde la perspectiva de cómo se ganaron la vida poetas, novelistas, dramaturgos, pintores, filósofos y músicos, y de su propia disposición íntima de identificación o rechazo hacia el modo elegido o impuesto de hacerlo, que incluyera extensas y minuciosas precisiones sobre cómo ambos aspectos -modo y disposición interior- determinaron el tipo de hombre que el artista en último término es, y cómo contribuyeron decisivamente a conformar su mentalidad, su sentimentalidad y, en suma, su mundo personal".

Ganarse la vida. Babelia. El País.

Javier Gomá.

dilluns, 29 de març del 2010

Intimitat a la finestra

Una cosa en la que m’he fixat és que quan em dirigeixo als lectors, dic “vosaltres”, no dic “tu”. Sóc conscient que, com que cada lector em llegeix individualment des del seu foradet, l’hauria de tractar en singular, creant una intimitat entre nosaltres: “tu que llegeixes el que escric...” Però, per alguna raó, això no em surt. Penso en els lectors com una massa indiferenciada a la que només em puc dirigir amb un distanciador “vosaltres”; sento els lectors com si fossin el públic d’un teatre. Els monologuistes es dirigeixen sempre a un “vosaltres”, buscant la complicitat d’aquest “vosaltres”; quan parlo al blog em sento com un monologuista de petit teatre-cafè, abans que qualsevol altra cosa. Per això, em dirigeixo a “vosaltres”, i no a tu, que m’aculls des de la teva finestra oberta al món. “Tu” també formes part d’aquest “vosaltres”, però tu i jo no ens podem permetre més intimitat. Potser algun dia...

diumenge, 28 de març del 2010

Corre-m’hi tots

Amb això que diuen que per salvar el planeta hem de baixar la producció i reduir el consum, no volen pas dir exactament que TOTHOM hagi de baixar la producció i reduir els consum; en concret, el que volen dir és que els POBRES han de reduir la producció i baixar el consum. Aquells qui s’ho puguin permetre econòmicament (pagant Sant Pere canta) poden continuar contaminant tant com sempre, només faltaria. (I això val tant per a països com per a empresaris com per a persones particulars.)

Un exemple a petita escala d’això són les bosses de plàstic que fins ara donaven als supermercats: en posar-los-hi un preu els que no s’ho puguin permetre n’hauran de reduir el consum, en canvi qui s’ho pugui permetre, y pagui per això, podrà continuar contaminant amb les bosses de plàstic tant com sempre. O és que pujant-los el preu cada bossa contamina menys? Ja sé que és el fet de que siguin cares que fa que se’n gastin menys, i així no es contamini tant, però... no trobeu que és una mica estrany que aquells que se n’hagin de pairar siguin sempre els que tenen menys recursos? I ja sé que abans les bosses no eren gratuïtes, sinó que el que valien es repartia en forma d’augment de preu entre tots els productes del supermercat, però... vosaltres us podeu imaginar una supermercat BAIXANT ELS PREUS (!) perquè ja no ha de fer front a la despesa de les bosses?

Amb això de pagar per la bossa, estem pagant pel dret de contaminar amb la bossa. Aviat contaminar serà un dret comprable que només es podran permetre els rics. Això si no ho és ja ara...

Imbecil·litat col·lectiva

Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l’energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!

(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)

dissabte, 27 de març del 2010

Saviesa popular


Qui té treballadors i no se’ls veu, es fa pobre i no s’ho creu.”

Si mai fas fermança, mai tindràs bonança.”

(dites populars catalanes)

divendres, 26 de març del 2010

Talls de subministrament

Sabeu què m’han dit? Hi va haver la nevada i pilons de gironins es van quedar sense llum. El president va haver d’anar personalment fins al despatx de la Totpoderosa Companyia Elèctrica, i no al revés; no va ser algú de la Totpoderosa Companyia Elèctrica que va anar fins al despatx del president. Per què? Doncs perquè el president va haver d’anar a demanar perdó pel plat que havien fet els mitjans de comunicació sobre com hi havia encara molt pobles gironins sense llum. D’una cosa com aquesta, en un país decent, no se n’havia haver fet tanta propaganda, i els de la Totpoderosa Companyia Elèctrica estaven molt enfadats, però molt, pel dany irreparable a la seva imatge que s’estava fent pels mitjans de comunicació. Que hi havia molta gent sense subministrament? Això, per la Totpoderosa Companyia Elèctrica, és completament irrellevant. Els usuaris de la xarxa elèctrica hi són per pagar puntualment a final de mes les seves factures, només faltaria, no pas per ploriquejar per detalls sense importància i fer quedar malament a la Totpoderosa Companyia. Per això el president va anar-los a veure. Calia que algú demanés perdó pel dany irreparable que havia sofert la seva imatge. Sort que els catalans encara tenim algú que vetlla pel nostre “saber estar”.

dimecres, 24 de març del 2010

També és un art

Em recordo que en Rhett Butler, en una escena d’Allò que el vent s’endugué (ara no em ve al cap si a la peli o al llibre) li deia a l’Scarlett, després de fer-li un petó: “vosté necessitaria ser petonejada amb freqüència, i si pogués ser per algú que en sapigués, de petonejar”. No cal dir que ell s’ofereix com a primer voluntari per aquesta tasca tan necessària per l’Scarlett. Recordant això penso... ai! Què burra que sóc! Però burra, burra...

dimarts, 23 de març del 2010

D’organismes benefactors


Vau sentir ahir la demagògia que van fer a totes les ràdios catalanes amb tot això que a Estats Units els pobres tindran seguretat social? Jo no sé com funciona als Estats Units, però sé com funciona aquí. Un sistema que ho cobreixi tot gratuïtament per tothom és, si no s'hi destinen més recursos, INSOSTENIBLE, està degradat i s’anirà degradant encara més. Personalment, he pogut comprovar que els metges són déu, però que un metge pagant en és molt més déu que un metge de la seguretat social, que un metge pagant pot fer la diferencia entre curar-te o no curar-te. D’aquí deu anys qui mínimament s'ho pugui permetre ja no es posarà en mans de la seguretat social, això us ho asseguro. Estic segura que tots aquest que van parlar ahir de les “bondats” del sistema no han anat MAI DE LA SEVA PUTA VIDA a fer cua a la seguretat social. No és clar, ells tots es poden permetre assegurances privades. Ara, parlar per la radio de la sort que tenim les ovelles de ser tractades com escombraria, perdó, els pobres de ser tractats com a pobres, és molt fàcil. Si hagués estat en alguna de les dues tertúlies que vaig sentir en emissores diferents elogiant la seguretat social, els en hagués endinyat quatre de fresques. Quina casualitat que això ho faci algú que ha patit la benefactora seguretat social a la seva pell, oi? Es que aquest món és ple de desagraïts.

dilluns, 22 de març del 2010

La vida-riu

Els rius tenen alguna cosa d’inevitable. Res no pot impedir que continuïn el seu curs.”

(espellicat de la tele)

Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar.”

Coplas a la muerte de su padre

Jorge Manrique

diumenge, 21 de març del 2010

Il·luminacions de bon matí

Normalment, el posts de l’endemà se m’acudeix el dia abans al vespre. El penso una mica abans d’anar a dormir. Ahir se me’n va acudir un abans d’anar a dormir –sempre se me’n sol acudir algun a aquella hora- i ves per on ara no me’n recordo. De què nassos vaig pensar que m’agradaria parlar? Normalment si no me’n recordo, vol dir que el post no valia la pena. Com deia aquell, “la memòria és un bon crític”. Però això no treu que em faci molta ràbia no recordar-me’n... quin malbaratament d’idees! Si fos per tots els posts que he pensat i he oblidat, el que es pot considerar “el meu blog” ocuparia el doble d’espai. Però es clar, la majoria de coses que se m’acudeixen són irrellevants a l’hora de ser traslladades a l’escriptura. (I tampoc ningú m’assegura que les idees que al final trasllado a l’escriptura no siguin irrellevants, també!) En fi. Que em fa ràbia haver-me oblidat del post que tenia pensat. Em faig vella? Diu que només “recordem bé allò que ens interessa, sobretot si és per fer mal a algú o per obtenir algun poder”; (!), ostres, qui va escriure això es va quedar ben descansat. En tot cas jo no recordo què volia escriure, però sé que si la idea era bona i és una cosa que m’interessa de debò tornaré a trobar el fil i que la idea em tornarà al cap. Ara, també pot ser que fos completament irrellevant i no torni a pensar-hi mai més... Doncs res. A esperar la “il·luminació”. I no cal que em digueu que sóc una il·luminada, perquè en sóc perfectament conscient.

dissabte, 20 de març del 2010

La imaginació al poder

Stephen King diu que està bé tenir imaginació (ell com a mínim n’ha tret molt de suc, de la seva), però que si se’t desboca a les tres de la matinada, quan a casa tothom dorm (o pitjor, si estàs sol a casa) i les ombres de la nit s’amaguen pels racons, t’ho pots passar realment malament. Evidentment, quan va haver dit això ja va sortir la ment preclara –de ments preclares n’hi ha a cabassats a la xarxa- declarant que amb el profit que n’havia tret Stephen King de la seva imaginació, que no li vingués amb històries de despertar-se amarat de suor freda a les tres de la matinada. Estic segura que això ho va dir algú que no tenia imaginació, i que no s’havia despertat mai a les tres de la matinada per culpa d’un malson desbocat que continua sol un cop estàs despert. Pot ser molt dur tenir la imaginació fora de control a les tres de la matinada. Es veritat que posant la radio de seguida et refàs, però només falta que tinguis la mala sort que a aquella hora soni algun dels programes d’en d’Arbó per acabar de fer el duro. Afortunadament hi ha altres emissores. La imaginació és indispensable per qualsevol que es dediqui a escriure, i en general a qualsevol activitat artística, però que segons com també es pot girar en contra d'aquell qui “crea”.

diumenge, 14 de març del 2010

Desafortunades puces

M’adono que això de les puces potser ha estat una imatge desafortunada. Amb això no vull dir que als països estrangers hi hagi puces, sinó que viatjar amb pocs recursos pot ser de vegades –si no és que ho és sempre- bastant incòmode. S’ha de ser d’una pasta especial, de la que jo no sóc, i per això admiro als que són, més que turistes, viatgers. Jo sóc més aviat de la pasta “d’enlloc com a casa”...

dissabte, 13 de març del 2010

L’obligació d’escapar-nos

Pel que es veu, ara ve setmana santa, i això vol dir que hi haurà molta gent que marxarà de viatge. Jo mai he anat de viatge per setmana santa. Ni tampoc per nadal o a l’estiu. Simplement, no vaig de viatge. Primer de tot és una qüestió de pressupost: els que aguanten financerament la meva vida no consideren que anar de viatge sigui una de les meves necessitats bàsiques, i per tant l’aixeta és tancada per aquest cantó. Només faltaria que, a més de viure del cuento, m’haguessin de finançar les escapadetes! Les necessitats bàsiques i prou, i encara gràcies. Ens fan creure que som lliures per anar on volem, però si no tenim diners no podem anar enlloc, i per obtenir diners hem de ser competitius dins les regles del sistema. Per tant, només tenim la possibilitat de ser lliures per anar on volguem un cop hem obeït. Bonica llibertat. Sí, sí, però es prou per la majoria. Alguna cosa tenen les escapadetes aquí i allà que això sigui el que la gent més busqui a la xarxa, vull dir els que no busquen allò que tots sabem. Viatjar, i a més bé de preu. Com si ningú sabés que per viatjar i passar-t’ho bé de debò (vull dir sense passar incomoditats) has d’estar disposat a deixar-t’hi una pasta. Vull dir que per estalviar, ja estalvio a casa. Si mai marxés a algun lloc m’agradaria anar-hi a l’engròs. Viatjar “a lo pobre” només es pot fer si ets molt jove i no et fan por les puces. Amb l’edat, tots ens tornem estranyament addictes a allò que és més confortable. Aquest és el primer punt, la qüestió econòmica. Però n’hi ha un altre no gens menyspreable: la companyia amb qui es fa el viatge. En un viatge normalment una incomoditat o altre s’ha de patir, i anar a patir incomoditats només pot ser divertit amb la companyia adequada. També es pot viatjar sola, es clar, però jo no tinc ni el temperament ni la capacitat per fer-ho. Sé que per marxar lluny necessitaria algú en qui recolzar-me. No m’agrada que sigui així, però és així. Lo maco del viatge és tenir amb qui compartir-lo. No és on vas, sinó amb qui hi vas. Doncs segon inconvenient: no tinc ningú amb qui anar a passar incomoditats pogués ser divertit. Una altra bona raó per quedar-se a casa i per no lluitar per aconseguir “finançament” per emprendre una aventura viatgera. Hi ha a més altres raons, però em quedaré amb aquestes dues que em sembla que són les principals i que tothom pot entendre sense gaire esforç. Doncs no, no me n’aniré de viatge aquesta setmana santa. I ni ganes, tu.

dissabte, 6 de març del 2010

Prioritats

El polític es converteix en un estadista quan, en comptes de pensar en les properes eleccions, comença a pensar en les properes generacions.”

Winston Churchill
...ben igual que els polítics d’ara.

dijous, 4 de març del 2010

Avui no he escrit.

dimecres, 3 de març del 2010

Un altre amb les floretes del bosc

He llegit prou els poemes de Robert Lee Frost per adonar-me que és un d’aquells poetes que tenen el do de la metàfora. Els seus poemes, que en aparença canten senzillament les floretes del bosc, són sempre metàfores molt elaborades que converteixen les activitats humanes de pagès, lligades a la terra i al cicle de la natura, en imatges globals de l’experiència humana, física i espiritual. Llegir-lo és com sentir l’aspror àcida i fresca d’un branquilló de pi a la boca, però un branquilló que fa pensar.

Frost ja de ben jove va saber quin era el camí, què havia de fer per tenir èxit escrivint poesia. Sabia que la metàfora era important des del començament. Tot i els anys que fa que remeno el tema, jo no vaig saber com d’important era la metàfora fins fa ben poc. Ja en els vells temps havia estat testimoni de com Flaubert murmurava: “cullo els metàfores com flors, i són l’alegria de la meva vida”. Però no ha estat fins que no he llegit una mica, i fins que no he paït una mica el que he llegit, que m’he adonat de com n’és d’important la capacitat de fer metàfores per escriure bé. Des de fa temps que sabia que la imatge original era el que havia de buscar en un bon text a l’hora de d’apreciar-lo, però mai encara havia fet la connexió amb l’escriptura, encara no m’havia adonat que això també era el que s’havia de fer a l’hora d’escriure. No se m’havia acudit que ho havia d’aplicar a allò que escric, com si no hagués estat escrivint durant tots aquest anys i no hagués tingut res a veure amb el tema. I tot i així, tot i no ser-ne conscient que això era important, de vegades sí que n’he fet, de metàfores. De vegades simplement surten. Però la metàfora mai no ha estat central en la meva escriptura. Ara que me n’he adonat, sóc conscient que les haig de treballar molt més, fer que em surtin molt més.
(Vull dir que sempre havia sabut que la metàfora era un recurs literari. Però ara m’adono que és el recurs...)

dilluns, 1 de març del 2010

Un altre somni friki

I, parlant de frikismes, l’altre dia vaig sentir dir que, als frikis, no els agradava la serie Friends! A mi aquesta serie em tenia hipnotitzada. No demostra això científicament que no sóc friki? Faré constar aquesta dada al DNI.