He llegit prou els poemes de Robert Lee Frost per adonar-me que és un d’aquells poetes que tenen el do de la metàfora. Els seus poemes, que en aparença canten senzillament les floretes del bosc, són sempre metàfores molt elaborades que converteixen les activitats humanes de pagès, lligades a la terra i al cicle de la natura, en imatges globals de l’experiència humana, física i espiritual. Llegir-lo és com sentir l’aspror àcida i fresca d’un branquilló de pi a la boca, però un branquilló que fa pensar.
Frost ja de ben jove va saber quin era el camí, què havia de fer per tenir èxit escrivint poesia. Sabia que la metàfora era important des del començament. Tot i els anys que fa que remeno el tema, jo no vaig saber com d’important era la metàfora fins fa ben poc. Ja en els vells temps havia estat testimoni de com Flaubert murmurava: “cullo els metàfores com flors, i són l’alegria de la meva vida”. Però no ha estat fins que no he llegit una mica, i fins que no he paït una mica el que he llegit, que m’he adonat de com n’és d’important la capacitat de fer metàfores per escriure bé. Des de fa temps que sabia que la imatge original era el que havia de buscar en un bon text a l’hora de d’apreciar-lo, però mai encara havia fet la connexió amb l’escriptura, encara no m’havia adonat que això també era el que s’havia de fer a l’hora d’escriure. No se m’havia acudit que ho havia d’aplicar a allò que escric, com si no hagués estat escrivint durant tots aquest anys i no hagués tingut res a veure amb el tema. I tot i així, tot i no ser-ne conscient que això era important, de vegades sí que n’he fet, de metàfores. De vegades simplement surten. Però la metàfora mai no ha estat central en la meva escriptura. Ara que me n’he adonat, sóc conscient que les haig de treballar molt més, fer que em surtin molt més.
Frost ja de ben jove va saber quin era el camí, què havia de fer per tenir èxit escrivint poesia. Sabia que la metàfora era important des del començament. Tot i els anys que fa que remeno el tema, jo no vaig saber com d’important era la metàfora fins fa ben poc. Ja en els vells temps havia estat testimoni de com Flaubert murmurava: “cullo els metàfores com flors, i són l’alegria de la meva vida”. Però no ha estat fins que no he llegit una mica, i fins que no he paït una mica el que he llegit, que m’he adonat de com n’és d’important la capacitat de fer metàfores per escriure bé. Des de fa temps que sabia que la imatge original era el que havia de buscar en un bon text a l’hora de d’apreciar-lo, però mai encara havia fet la connexió amb l’escriptura, encara no m’havia adonat que això també era el que s’havia de fer a l’hora d’escriure. No se m’havia acudit que ho havia d’aplicar a allò que escric, com si no hagués estat escrivint durant tots aquest anys i no hagués tingut res a veure amb el tema. I tot i així, tot i no ser-ne conscient que això era important, de vegades sí que n’he fet, de metàfores. De vegades simplement surten. Però la metàfora mai no ha estat central en la meva escriptura. Ara que me n’he adonat, sóc conscient que les haig de treballar molt més, fer que em surtin molt més.
(Vull dir que sempre havia sabut que la metàfora era un recurs literari. Però ara m’adono que és el recurs...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada