dimecres, 30 de novembre de 2011

Llibres amb famosa

Aquesta setmana passada a les Lecturas, una foto realment espectacular d’una famosa al costat dels seus llibres... i... es poden distingir els lloms!

Dit això, i sense ànims de ser mala pècora, que repassar els llibres d’aquesta foto m’ha encantat, està molt ben feta, els títols de la biblioteca d’aquesta famosa són àrids com un migdia del sud... són ben bé “llibres per gent que no llegeix”... Suposo que aconseguir fotografiar els llibres d’alguna famosa que fossin “llibres per gent que llegeix” (i que fossin seus i no d’algun familiar; en aquest cas ja es veu que són seus), deu ser pràcticament missió impossible... Sembla que les famoses d’aquest país, malgrat posseir sumptuoses biblioteques, no llegeixen pas gaire... Cosa, que, de fet, tampoc  hauria de sorprendre a ningú... Potser algun dia ho veiem, això... Diuen que l’esperança és l’últim que es perd...

dimarts, 29 de novembre de 2011

Resituació

Tinc la intenció de “fer obres” a la meva escriptura (a les paraules que escric, no a la imatge del blog); vull resituar la meva relació amb el text.

Hi estaré pensant uns dies, com aquella que planifica el capó de Nadal; haig de resituar el punt de condiment del blog (resituar les cireretes del pastís).

A veure si aprenc a escriure bé d’una vegada... ( ...el que s’ha de treballar és el text...)

Malgrat això, veig difícil no publicar igualment mentre hi penso, com la taquígrafa que pensa en el seu artista de cine preferit (nu) mentre pren el dictat.

És difícil, després de tants anys, canviar la manera d’escriure, i fer-ho, a més, a partir de les premises que has sabut sempre. No vull canviar la manera d’escriure; la vull vitaminar, però sense fer-la feixuga. Vull aconseguir una escriptura lleugera com una sageta, però carregada de significat com un llamp de Zeus... I em sembla que m’hi haig d’encantar una mica, per aconseguir això...

diumenge, 27 de novembre de 2011

El significat de la poesia

Fa poc vaig llegir Ecce homo, aprofitant la nova traducció al català que ha sortit no fa pas gaire. El vaig llegir tres cops, vaig entendre el significat de totes les frases; encara em pregunto de què va aquest llibre...

L’únic que em va quedar clar és que Nietzsche se sentia molt sol; sol d'una solitud lunar. Però... no ens hi sentim tots, de sols?

Ara, ben segur que hi ha poques persones que hagin aprofitat la seva solitud per escriure tan bé. Malgrat entendre el significat de totes les frases no vaig comprendre el significat del llibre. Això sí, la prosa és esplèndida.

Creieu que començar per aquest llibre és començar la casa per la teulada i que abans hauria d’haver llegit alguna altra obra d’aquest autor? Em sembla que d’aquí a un temps, si és que mai ho arribo a fer, l’hauré de tornar a llegir.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Símptoma del nostre temps

... sembla que no valgui la pena esforçar-se per res que no sigui ser cortesana o jugador de futbol...

... models d’èxit basats en l’arribisme i la força bruta...

divendres, 25 de novembre de 2011

Lectors

... el somni de la meva vida era tenir lectors, no publicar un llibre... només que fins fa ben poc publicar un llibre era l’única manera de tenir lectors... però ara ja no ho és... i tinc lectors!

dimecres, 23 de novembre de 2011

Políticament correcte

La mala literatura està plena de sentiments nobles.”

André Gide

dimarts, 22 de novembre de 2011

Model a seguir

La Carmen Martín Gaite sempre ha estat molt important per mi. Ha estat el meu model a seguir en l’escriptura tots aquests anys, la figura en la que m’he inspirat.

La vaig descobrir quan d’adolescent vaig anar de càmping amb unes amigues en un lloc turístic de la costa.

Als quioscos d’allà hi havia pocs llibres i al moment de voler comprar-ne un aquell em va semblar l’únic potable. El vaig comprar més com a refugi que altra cosa, i vaig intentar començar a llegir-lo de seguida, però  allò allí es va revelar impossible i vaig haver d’esperar a casa. Un cop el vaig haver acabat de llegir vaig decidir que volia llegir més llibres d’aquesta autora. Haver trobat aquell llibre va ser l’única cosa bona que van tenir aquelles vacances, que, per les altres coses, van ser un bon ensenyament de fins a on pot arribar la misèria humana en això que en diuen “amistat”. Vaig sortir d’allí amb la idea que jo no servia per les relacions socials i que era millor que em refugiés en el meu món i em dediqués a llegir i a escriure, que eren coses que em feien patir menys.

Al cap d’un temps, quan jo ja havia llegit uns quants  llibres de la Carmen Martín Gaite, vaig tenir la sort de trobar-me en uns grans magatzems francesos de la metrópoli una exposició de les seves llibretes, molt pulcres i mostrant la seva cal·lígrafia arrodonida i sense tachades, que es podien llegir perfectament. D’aquelles llibretes ella en deia els seus “quaderns de tot”. A mi, que sóc fetixista de les llibretes, aquella mini exposició em va robar el cor.

Finalment, el curs 1998-1999 vaig aconseguir anar a una conferència que va fer. Estava ple de gent que l’admirava i va ser la primera vegada al nostre país que un acte es retransmetia per la xarxa, cosa que en aquell moment semblava qui sap què. Després d’explicar-se durant una estona van fer un torn de preguntes i no sé si algú li devia preguntar com s’ho havia fer per escriure tant i tant bé, i quan ella intentava donar una resposta, va saltar una senyora del públic que també era escriptora que era amiga seva i va dir, en veu alta perquè la sentís tothom: “Has treballat com una negra.” (ho va dir en castellà). Aquella frase va ser el que més em va quedar de la conferència: “has treballat com una negra”, i va calar al meu inconscient que per tenir al darrera una trajectòria de novel·les publicades amb èxit, articles i traduccions com la que tenia la Carmen Martín Gaite s’havia de treballar molt i molt.

I això és el que intento des d’aleshores.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Band

A tothom qui li pugui interessar:

Es fa saber que a partir de demà es torna a parlar periòdicament de futbol en aquest blog.

Tatxin tatxin.

He dit.

diumenge, 20 de novembre de 2011

La flama

Keats: "vas ser foc".

Ho diu Borges.

I té raó.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Jo també reflexiono

Aprofitant el dia d’avui per reflexionar sobre els polítics, hom té la sensació que si un militant o un càrrec de qualsevol partit polític ha de triar entre el bé del seu partit o el bé del país, no tindrà dubtes... (o com a mínim aquests dubtes no conduiran als mateixos resultats que fos un ciutadà normal qui fes la tria). Fa una mica de por, això. I molt de fàstic; la política fa fàstic.

[Per cert que jo estaria a favor que es fessin més sovint jornades de reflexió, sobre qualsevol tema; ens podríem dedicar a pensar sobre tantes i tantes coses... Però hauria de ser una reflexió no patrocinada per l'estat sinó pel voler individual de cadascú. Avui en dia, no hi ha res que estigui menys de moda entre la gent comuna que reflexionar... Es considera escalfar-se el cap. I en canvi no s’adonen que aquells qui ens dirigeixen (que no són els polítics), reflexionen moltíssim...]

divendres, 18 de novembre de 2011

El més gran dels pecadors

Les que vull que siguin les meves darreres paraules:

_ Ja era hora. Vaig a dir-li a Déu que protesto per la tramoia que té muntada aquí a baix...

_ Tractant de tramoia la creació? No crec que siguis mereixedora d’anar al cel...

_ En aquest cas, ben segur que l’infern i la “tramoia” no són pas gaire diferents...

dimecres, 16 de novembre de 2011

Comparacions

... és curiós: un peó de magatzem, una dependenta, o un repartidor de pizzes comparen el que guanyen amb el que guanya un periodista, i ràpidament arriben a la conclusió que amb el que guanyen ells són uns “matats”...

... en canvi, els periodistes, amb qui es comparen és amb els esportistes, concretament amb els jugadors de futbol, però no amb tots, sinó amb els que guanyen un foteral... i ells mateixos també acaben arriban solets a la conclusió que amb el que guanyen són uns “matats”...

... o sigui que tot és relatiu, i mai estem contents...

dimarts, 15 de novembre de 2011

Informació instruccional

... per precaució, procuro no parlar de política, religió o futbol...
... però que no en parli no vol dir que no tingui res a dir...

... em sembla que és millor ser prudent i curar-se en salut...
... tampoc tinc el blog per posar-me en embolics...

...però que no les posi sobre el paper...
...no vol dir que aquestes opinions no existeixin...
...o que siguin les que us penseu...

...o sigui que no em poseu paraules a la boca...
...ni doneu res per fet...

diumenge, 13 de novembre de 2011

Coda al post d’ahir

Una cosa és escriure per guanyar-se la vida, i l’altra molt diferent és simplement escriure...

dissabte, 12 de novembre de 2011

Al detall

Els periodistes són persones que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, sigui oralment o per escrit; generalment la tenen venuda al poder.

Els escriptors de best-sellers són persones que tenen venuda la seva capacitat per escriure de manera entretinguda; generalment la tenen venuda al mercat, al públic, a l’art de masses.

Perquè algú compri la teva capacitat per expressar-te bé cal saber-ne molt. Tots els que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, en saben molt, i sobretot saben mantenir-se dins el registre que demana el mitjà en què es venen.

O sigui que gairebé només pots guanyar-te la vida com a escriptor si saps expressar-te molt bé i si tens venuda la teva capacitat de saber-ne molt.

* * *

El que sembla que de vegades s’oblidi és que, encara que no et guanyis la vida escrivint, i no en sàpigues prou perquè algú vulgui comprar la teva capacitat, o no vulguis escriure en el registre que té sortida comercial, pots escriure igual, per tu mateix, el que tu vulguis...

I aquesta és la raó per escriure: poder escriure el que tu vulguis, el que necessitis escriure.

I aquí és on entra aquest invent meravellós del segle XXI que són els blogs, que permeten publicar el que escrius per tu mateix; abans arribar als lectors sense passar pel filtre del poder o del mercat era molt més difícil. I això ho dic fins i tot sabent que els blogs ja no estan de moda i que la majoria tenim pocs lectors, inclòs el meu. Sempre he pensat que és millor tenir pocs lectors, però tenir-ne algun, que tenir allò escrit guardat en un calaix. Potser ningú et llegeix, però si ho tens publicat hi ha la possibilitat que algú, un dia o altre, ho llegeixi. Això és fantàstic. Sens que el que escrius no es perd.

O sigui que per guanyar-te la vida escrivint ho has de fer molt bé i t’has de saber vendre al poder o al mercat, però per només expressar-te no cal ni que ho facis molt bé ni cal que et venguis. Et pots permetre el luxe de ser micro-minoritari.

divendres, 11 de novembre de 2011

Explicació

(el títol d’ahir fa referència a la crida de la cel·lulosa amb què es fa paper, al paper amb què es fan els llibres: a la crida dels llibres; parafraseja el títol de la novel·la de Jack London La crida del bosc)

dijous, 10 de novembre de 2011

Cridada per un llibre

Vaig escoltar una entrevista a l’Arturo Pérez-Reverte. Als vint anys m’agradaven moltíssim els seus llibres, i a més encara el trobo molt atractiu i penso que parlar molt bé, sap dir les veritats. Em va agradar molt el que va dir de no creure en cap bandera, del peatge que encara està pagant l’estat espanyol pels mals governats que va tenir en segles passats, d’equiparar el periodisme a l’activitat de les persones que venen el seu cos... La seva gran troballa és aquest espadatxí sol amb la seva espasa... És un gran home i m’alegro que vengui molts llibres. Està bé que escrigui un tipus de best-seller que faci pensar i que no sigui per ignorants absoluts. Ara, jo ja feia molt temps que no  el tenia al cap, a ell o als seus llibres... Ja no llegeixo el mateix que quan tenia vint anys... Fins i tot no llegeixo el mateix que quan en tenia trenta...

L’entrevista que li van fer ahir no em va servir per encomanar-me les ganes de tornar-me a posar amb els seus llibres (els primers que va escriure els vaig llegir gairebé tots), sinó que l’entrevista que li van fer ahir va servir per encomanar-me les ganes de llegir a... Quevedo!, aquest home del que Borges diu que és menys un home que tota una literatura, i del que n’he llegit algun sonet en alguna antologia (quedant molt convençuda), però no n’he llegit mai cap llibre seu sencer. Fa temps que el tinc  a l’horitzó; sobretot la seva poesia.

La manera com Pérez-Reverte va parlar de Quevedo em va acabar de convèncer, sinó ho tenia ja al cap, de l’absoluta necessitat de conèixer-lo. Pérez-Reverte va saber tocar el punt sensible d’una de les meves llacunes literàries, i em va fer venir moltes ganes de posar-hi remei. Quevedo... espera’m, perquè tard o d’hora cauràs a les meves mans...

dimecres, 9 de novembre de 2011

Bloquejada per la ficció

Sóc una escriptora bloquejada per la ficció. M’explico: des de l’any 2007 no he tornat a escriure espontàniament res que es pugui considerar “ficció”, no m’he inventat cap història com les que he inclòs a l’Herba de paraules; des de l’any 2007 només he escrit el blog, que té un fort componen autobiogràfic, i en el que, encara que amaneixi  les històries a la meva manera, no m’invento res.

La medicació que prenc, així com el fet que ja no m’interessi llegir “ficció”, em sembla que hi tenen molt a veure: la medicació m’impedeix “inventar”, perquè no m’inventi coses que no són i les confongui amb la realitat, i els llibres que llegeixo fan que s’hagin ampliat els meus horitzons de lectura, que abans es reduïen gairebé exclusivament a la novel·la.

Quan vaig pensar en ser escriptora, evidentment, pensava en ser una escriptora de ficcions; concretament sempre havia volgut escriure una novel·la.

Aquest post ja l’havia escrit, encara que sota altres formes.

La conclusió és que, pel futur, m’hauria de replantejar si escriure una novel·la és el que vull, encara.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La marca de la contemporaneïtat

La vulgaritat és la dictadura de la massa.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Objectant de la propaganda electoral

Pel que es veu ara estem en campanya electoral i durant quinze dies faran anuncis de propaganda electoral a tota canya per la ràdio... Em faig un ferm propòsit: arribar al dia que s’acabin aquest anuncis sense haver-ne escoltat cap. Vosaltres creieu que una persona que té tot el dia la ràdio posada com jo pot aconseguir una cosa així? (El tema de les eleccions no m’interessa gens ni mica. Però no perquè les eleccions siguin a Espanya i no vulgui saber res d’Espanya –el tema de l’independentisme em sembla només una altra gran pastanaga de porex-pan per generar divisió i frustració-, sinó perquè crec que la nostra democràcia és un xarlotada –tant la catalana com l’espanyola- i crec que els nostres polítics no manen absolutament res, només fan el paper. Passo.)

Si aconsegueixo passar els quinze dies sense sentir res de la campanya electoral a la ràdio, m'auto-obsequiaré amb una gustosa piruleta!

dissabte, 5 de novembre de 2011

La balada trista de la vida nocturna

Anar a la disco no m’agradava, i algun dia explicaré perquè hi anava si no m’agradava gens ni mica anar-hi, ho odiava. Però, si no hagués anat mai a la discoteca ara ho idealitzaria i em pensaria que m’he perdut alguna cosa no anant-hi, com els passa a les noies de la meva edat casades i emmainadades molt joves que es pensen erròniament que han renunciat a alguna cosa per no haver tingut mai “vida nocturna”. Jo vaig sortir esporàdicament unes quantes nits de dissabte, durant un curs, quan estudiava, no es pot pas dir que hagi fet mai “vida nocturna”. No m’agradava i era part de l’autosabotatge que em feia a mi mateixa, puig que detestava sortir a les nits. He passat per “la nit” d'esquitllentes, però he intuït prou de la vida nocturna per saber que aquest món no em tira, no em tirava llavors i no em tira ara. Ara, entenc que la vida nocturna té com una mena d’aura que hi ha qui es pensa que es perd alguna cosa si no n’ha fet mai, una idea que jo penso que no és veritat. Entenc que tothom té els seus gustos i les seves prioritats en aquesta vida, i poden ser diferents de les meves i no passa res, però damunt la rutina de cada dia acostumem a idealitzar el que no hem tingut, o no tenim en aquest moment. Sentim l’anhel d’alguna cosa indefinida que no sabem què és i ens pensem que és això. Tenir crisis d’aquestes quant et vas fent gran és lo més normal del món: si tens fills i una família trobes a faltar la vida nocturna, si vas a tancar bars trobes a faltar una família i uns fills. N’hi ha que no renuncien ni a una cosa ni a l’altra, amb el conseqüent patiment dels fills; tampoc no sóc ningú per jutjar-los. El que és jo, només espero que en el futur ningú pugui tornar a obligar-me a anar a llocs que no m’agraden.

divendres, 4 de novembre de 2011

Els greixos a l’horitzó

Al llibre El detective en el supermecado és diu que el “dimoni gros” de l’alimentació moderna són els greixos. I és veritat. Quantes vegades no ens han dit que els greixos són dolents i quantes vegades no se’ns anuncien productes que pretèsament no tenen greixos (el que no diuen és si tenen o no tenen substàncies pitjors...). Per un observador poc atent podria semblar com si l’ideal de l’alimentació sana fos “ingerir zero greixos”.

Això no és exactament així. A l’escola ens van explicar que les cèl·lules del cos s’alimentaven, a grans trets, de greixos, sucres i proteïnes, però que hi ha unes cèl·lules concretes dels ulls que només es poden alimentar de greixos, que no accepten sucres o proteïnes. Jo no sóc científica i no sé si això és exactament així, però ho recordo així. Però, si això fos veritat, si aquestes cèl·lules de l’ull només acceptessin greixos, voldria dir que els greixos no són exactament el “dimoni gros”, i que l’ideal no és precisament “ingerir zero greixos”...

Els aliments són una qüestió de mesura, però, per alguna raó (segurament la necessitat judeocristiana de fer penitència) ens venen prohibicions. El greix no és bo o dolent en sí, sinó que és com tot: depèn de l’ús que en fem. No abusar dels greixos (que jo estic d’acord que s’ha de fer) no és el mateix que “ingerir zero greixos” (que com a ideal nutritiu és una bestiesa). Els aliments són una qüestió de mesura, no de prohibicions, i no hem de fer servir l’alimentació, i concretament la ingestió de greixos, com a mètode senzill i pràctic per auto-flagelar-nos i fer-nos sentir culpables. Menjar sa i amb mesura no és el mateix que no menjar.

dijous, 3 de novembre de 2011

Auto-discussió

Avui em vull discutir a mi mateixa.

Ahir vaig dir: “És la nit qui diu la veritat”. Aquesta frase no és meva, està treta d’un altre escriptor. (Potser algú se n’havia adonat, potser algú s’adona que de vegades –no gaire sovint- als meus textos intercalo frases que no són meves. Si algú se n’adona i sap d’on venen aquestes frases –cadascuna prové d’un origen diferent-, el felicito, perquè vol dir que té un bagatge de lectures superior la meu. Estic molt honorada de tenir lectors així. –Ara, dels lectors que no ho endevinen també n’estic molt honorada, només faltaria!-) Com a frase treta d’un altre escriptor que faig meva, es podria pensar que hi estic d’acord: “És la nit qui diu la veritat”.

En principi, jo em pensava que era així, que hi estava d’acord... sobre tot estava d’acord en la poesia que té la frase... però, m’ho he repensat. Com a persona que no ha sortir de nit els darrers deu anys, com a persona que ha sortit poc de nit a la seva vida, i com a persona que no “creu” en la nit, no puc anar pel món dient que penso que és la nit qui diu la veritat... La meva veritat és diferent.

Imagineu-vos una parella que es coneix en una nit boja i passen la nit junts. És la nit qui els diu la veritat de la seva relació? No, és la matinada. Després del que hagin pogut fer de nit, serà la matinada qui els dirà la veritat de la seva relació, la primera mirada en llevar-se: quan es despertin sabran si estan enamorats o si no es volen tornar a veure. Per tant, qui diu la veritat no és la nit: és la matinada. És l’alba qui diu la veritat.

Com  a persona que es lleva a trenc d’alba i que “creu” en les matinades, canvio la frase manllevada que vaig posar ahir de “és la nit qui diu la veritat” –que l’havia manllevat perquè m’havia semblat molt poètica-, per aquesta altra de collita pròpia: “és l’alba qui diu la veritat”.

dimecres, 2 de novembre de 2011

La nit: màgia i trampa

Una vegada una persona em va preguntar si no em sabia greu haver renunciat a “la nit” per ser escriptora... (Més quan molts escriptors fan de la seva assiduïtat als bars de copes una part més de la imatge romàntica que volen transmetre com a escriptors: l’escriptor torturat i ple de vicis, que beu per oblidar una pena profunda que ni la nit ni l’escriptura li poden curar... Però aquí ja estaríem parlant d’escriptors homes, em sembla que hi ha poques dones escriptores que vagin a bars de copes de nit...) Malgrat això, jo no tinc consciència d’haver renunciat a res per no sortir de nit... Al contrari, me n’alegro molt de no haver de fer-ho... Com deia una veïna una mica bruixa que teníem fa anys: “A la nit tots els gats són pardus...”.

Però... és la nit qui diu la veritat. De nit, el ritme dels urbanites es suavitza i és l’hora de “confraternitzar” per excel·lència, després d’un dia dur dedicat a la feina... Renunciant a la nit també renuncio a saber moltes coses amagades sobre les persones, moltes veritats que durant el dia no es veuen o que sota el sol son d’una altra manera... La fauna oculta de la nit és una de les coses que més ha fascinat als escriptors des de temps immemorials... molts han tret precisament d’aquestes experiències nocturnes el seu material d’escriptura...(Ara, sortir de casa buscant “material d’escriptura”, sigui de dia o de nit, no és la mena de cosa que jo faci com a escriptora... encara que sempre observi el món com una escriptora.)

Però, independentment de l’experiència que pugui tenir de la vida nocturna, no hi ha res com despertar-se de bon matí amb les piles carregades de vitalitat prest per començar a fer allò que t’apassiona... Tinc la teoria que només busques quelcom més en la nit si durant el dia no tens una vida satisfactòria. Si durant el dia fas el que t’agrada, no et reca anar a dormir d’hora i renunciar als divertiments nocturns... La missió d’una vida nocturna esbojarrada, amb molta droga i beguda,  és compensar els desaires del dia, però si ja has tingut un dia bo, no cal buscar res més... Ara, aquesta és una teoria molt personal i entenc que hi hagi qui no hi estigui d’acord.

En resum, faig això tan avorrit de renunciar a la nit no perquè ningú m’ho imposi o per raons morals, sinó perquè he arribat a la conclusió que aquesta és la manera d’esprèmer més bé la meva capacitat per llegir i escriure. Està pendent d’una vida nocturna gaire activa em dispersaria.

Una cosa que de vegades oblido és que a la gent li costa molt menys comprendre que siguis una borratxina que surt cada nit que no pas que et quedis sempre a casa, sobre tot a llocs com el que jo visc, en que els horitzons de la gent són tan limitats, i a la gent els sembla que si ets jove i no surts i no vas a discoteques o a bars de copes estàs RENUNCIANT  A UNA PART FONAMENTAL DE L’EXISTÈNCIA (!), i si no surts els fas pena o fins i tot riure. Per mi no és així de cap de les maneres,  per però ja fa temps que he renunciat a fer-ho comprendre a ningú... M’estimo més quedar-me a casa a llegir, i això ho haig d’amagar més que no pas si sortís a drogar-me cada nit, perquè es compren molt menys...

dimarts, 1 de novembre de 2011

Catarsi

Totes les penes es poden suportar si les posem en una narració o n’expliquem una història.”

Isaak Dinesen (Karen Blixen)

No sabeu com m'agradaria poder comprovar-ho per mi mateixa, això...