dijous, 10 de novembre de 2011

Cridada per un llibre

Vaig escoltar una entrevista a l’Arturo Pérez-Reverte. Als vint anys m’agradaven moltíssim els seus llibres, i a més encara el trobo molt atractiu i penso que parlar molt bé, sap dir les veritats. Em va agradar molt el que va dir de no creure en cap bandera, del peatge que encara està pagant l’estat espanyol pels mals governats que va tenir en segles passats, d’equiparar el periodisme a l’activitat de les persones que venen el seu cos... La seva gran troballa és aquest espadatxí sol amb la seva espasa... És un gran home i m’alegro que vengui molts llibres. Està bé que escrigui un tipus de best-seller que faci pensar i que no sigui per ignorants absoluts. Ara, jo ja feia molt temps que no  el tenia al cap, a ell o als seus llibres... Ja no llegeixo el mateix que quan tenia vint anys... Fins i tot no llegeixo el mateix que quan en tenia trenta...

L’entrevista que li van fer ahir no em va servir per encomanar-me les ganes de tornar-me a posar amb els seus llibres (els primers que va escriure els vaig llegir gairebé tots), sinó que l’entrevista que li van fer ahir va servir per encomanar-me les ganes de llegir a... Quevedo!, aquest home del que Borges diu que és menys un home que tota una literatura, i del que n’he llegit algun sonet en alguna antologia (quedant molt convençuda), però no n’he llegit mai cap llibre seu sencer. Fa temps que el tinc  a l’horitzó; sobretot la seva poesia.

La manera com Pérez-Reverte va parlar de Quevedo em va acabar de convèncer, sinó ho tenia ja al cap, de l’absoluta necessitat de conèixer-lo. Pérez-Reverte va saber tocar el punt sensible d’una de les meves llacunes literàries, i em va fer venir moltes ganes de posar-hi remei. Quevedo... espera’m, perquè tard o d’hora cauràs a les meves mans...