dimarts, 29 de juny de 2010

La fantasia del gall d’indi

Doncs no, en principi el blog no està a la venda, però imaginem-nos que passa, imaginem-nos que algú m’envia un gall d’indi per Nadal. Un gall d’indi viu! Obro la porta, i allí em trobo la bestiola, lligada amb una corda més o menys llarga a un taco de fusta pesada que li fa de contrapès i picotejant tot el que troba al seu voltant. Com que no em vull comprometre, no puc acceptar un gall d’indi que no sé d’on bé, i decideixo treure-me’l de sobre. Vaig a buscar una escombra, per, ajudada pel raspall, agafar el gall d’indi pel contrapès i mantenir la bestiola apartada del meu cos, perquè no em picotegi, cosa que aviat comprovo a la meva pell que té molta tendència a fer. I ja em veus a mi, l’escombra brandada com una espasa i el gall d’indi penjat per la corda del meu braç fent camí fins al contenidor més proper. Arribo allà i poso el contrapès a terra, davant per davant, en un lloc on no faci nosa pels cotxes. Com que això és una fantasia, també he portat una mica de blat de moro perquè la bestiola vagi picotejant mentre s’espera. El meu barri és un barri senzill, la gent no hi passa gana, però sempre que hi ha llençada una cosa interessant al contenidor, encara que sigui una escala de pintor sense escalons, aquesta cosa interessant desapareix abans que tingui temps d’arribar el camió de les escombraries. No sé si passa a tots el barris això, però al meu us asseguro que sabem aprofitar-ho tot. M’amago rera un cotxe aparcat i m’espero que el gall d’indi desaparegui. M’hi estic allà amagada mitja horeta i quan miro: voilà, el gall d’indi ha desaparegut, una ànima caritativa se n’ha fet càrrec... i se l’ha endut sense l’ajuda de l’escombra! Sabia que els veïns no em fallarien en aquest mal pas i m’alliberarien del gall d’indi comprometedor. Ara puc tornar a casa ben tranquil·la amb l’escombra (que ja no em cal brandar) i el blat de moro que m’ha sobrat (el gall d’indi l’ha trobat molt bo, potser em faré unes crispetes... ).

dissabte, 26 de juny de 2010

Opinions sucoses

L’espontani aprofita per dir-me amablement que aquest dies ha esperat en va la meva “sucosa opinió” sobre aquest trist accident de tren que hi ha hagut al nostre país. Ho esperava perquè com que jo vaig intentar tirar-me al tren, cosa que no he amagat al blog, se li ha acudit (!) que la meva opinió sobre el tema podia ser per llogar-hi cadires...

Ostres, de debò que tinc lectors tan gilipolles?

Rajar el níquel

Ja sé el que us vaig dir ahir sobre els blogs “patrocinats”, però m’adono que, en això del blog, costarà, tocar-ne de calents...

divendres, 25 de juny de 2010

Compte!

«Eren anys d’una gran crisi econòmica. L’atur afectava àmples capes de la població. El jovent universitari, que vivia sense diners i sense l’esperança de trobar feina en acabar la carrera, es trobava radicalitzat. Aquest radicalisme prenia la forma dels joves vivint l’agudització del nacionalisme.»

(1953)
La ment captiva
Czeslaw Milosz

Mala jeia


De vegades, sentir com els petits monstres del barri es posen a sota la finestra de casa a burlar-se de la meva mare, que és una persona malalta, em continua semblant una bona raó per exterminar la humanitat.

Els blogs es fan grans

Llegint Global Voices (la versió en castellà, que la versió en català està molt morta, com a mínim al meu ordinador) m’assabento que hi ha molts blogs al món que no són “espontanis”, sinó que reben diners o prevendes de certes entitats, fins i tot governamentals, a canvi de dir segons què o fer publicitat d’algun producte. A mi la idea que algú em pogués donar diners per escriure alguna cosa em sembla tant al·lucinant que ja ni m’ho plantejo. Tampoc us dic que no em deixés comprar per parlar bé d’algun llibre, la meva butxaca està molt prima... Vull dir que aquí sí que hi veig una oportunitat real de fer la primera pela... Però en fi, de moment ningú m’ha enviat cap gall d’indi per res que hagi pogut dir, i si me l’enviessin tampoc sabria què fer-ne, sobretot si fos viu. (Perquè si el reps cuinat i a trossets, encara, però si el reps viu... encara que tampoc em menjaria una cosa que m’arribes cuinada a casa i que jo no hagués demanat.) El cas es que de moment no sembla que hi hagi pas gaire ningú interessat en comprar la meva “potència comunicativa”... Avantatges de tenir un blog minoritari.

Però, el que més em preocupa de tot això és si tinc la capacitat per seleccionar blogs realment “espontanis”, es a dir, si tinc prou perspicàcia per saber notar quan un blocaire cobra per dir una cosa o és sincer. Aquí és on hi ha el problema. Posaria la mà al foc que els pocs blogs que segueixo són “espontanis”, i que al petit espai de blogosfera que jo puc tenir la capacitat de controlar (més que res la dels blocs relacionats amb llibres o de desfogament personal) els blocaires “patrocinats” no són tan freqüents com, per exemple, entre els blogs de política que jo no segueixo. M’agrada pensar que és així, com a mínim. Estaria bé que algú independent estudies el fenomen dels blogs “patrocinats” a la blogosfera catalana i espanyola, qui paga a aquest blocaries i perquè, i si la gent els segueix. Ara, ja dic, entre els blogs que he seguit fins ara no n’he detectat mai cap que pogués dir segur “aquest cobra per dir això”, no sé si perquè sóc molt burra o perquè realment els blogs que segueixo són molt minoritaris. Però em preocuparia estar seguint un blog “manipulat” i no adonar-me de la manipulació. Ara, una cosa és que un blog estigui manipulat, cosa que tampoc em sembla tan criticable en el nostre món de mercaders, però una altra de molt diferent és no saber detectar-ho i que en donin gat per llebre. Però tampoc es tracta de veure conspiracions a tot arreu... Coses així són les que em preocupen.

Una altra cosa que volia dir és que, si hem arribat als blogs manipulats, aquest ja no són tan diferents de la premsa, la mateixa premsa que ens considera un mitjà “desprestigiat” (vull dir, si em arribat al punt que en que servim als mateixos interessos). Ara es pot dir que comencem a ser com ells... La qual cosa no sé pas si és un elogi...

dijous, 24 de juny de 2010

Embriaguesa literària

Què vau fet la nit de Sant Joan? Us vau emborratxar? A mi, quan arriben dates d’aquestes, em venen ganes d’amargar-me en un forat i no sortir-ne fins que hagi passat el xivarri. Però, de fet, això ja és el que faig sempre... Dies així el que fan per la radio és ben bé “el carro del peix”. Bueno, vaig llegir una mica. Això sempre em funciona.

dimecres, 23 de juny de 2010

Somni amb impressora

Avui he somniat que passava per davant d’una llibreria on hi havia un dependent molt simpàtic i ple de llibres com els que m’agraden a mi. Sovint somnio que remeno entre llibres, sobretot quan fa temps que no me n’he comprat cap. Però... al somni, he passat de llarg. He caminat un tros i he rebut un missatge al mòbil que deia: “default error”. “Default error” per passar de llarg d’una llibreria? Llavors, havia d’imprimir el missatge, i els problemes que he tingut per acoplar el mòbil a una impressora! Problemes per imprimir “default error”? Al final he tret el paper de la impressora i era paper continuu d’aquell que durava cinc pàgines. Em podia haver fet una camiseta de paper amb el paper que m’ha sortit, i de la meva talla! Però el missatge quedava clar: “default error”. Per passar de llarg quan aquesta era la meva intenció i el que sentia que havia de fer! Default error. Quan s’està com una xota es somnien aquestes coses...

dimarts, 22 de juny de 2010

La literatura és exposició de misèries

Pel que he pogut veure, a internet es critica bastant a un escriptor que m’agrada: Joan Margarit. (M’agrada, però em reservo l’opinió definitiva sobre els seus poemes fins d’aquí deu anys, en que em sembla que tindré més perspectiva.) Me’n recordo que una cosa que em fa frapar molt d’unes crítiques a la seva poesia que vaig llegir a la xarxa va ser que se l’acusés “d’exhibir impúdicament la seva intimitat”. Això em va frapar perquè, sobre què ha d’escriure un escriptor sinó sobre les seves coses? M’agradaria saber quina mena de literatura escriu, llegeix o pensa que es bona la persona que va fer aquesta crítica. (Segur que està empapat d’autors catalans del noucentisme, ja, ja!) De què vol que parli un escriptor? De les floretes del bocs? De temes “políticament correctes”? De coses que el facin quedar bé? Les floretes del bosc estaven bé a l’època dels trobadors, però avui en dia ja no hi queden ni floretes, al bosc... Parlar de les floretes del bosc tenia sentit quan les floretes del bosc eren una veritat per aquell qui escrivia. Per la gent del nostre temps les floretes del bosc no són una veritat... Si un escriptor no pot parlar del que li surt dels nassos... (es que li ha de sortir dels nassos!), ja podem plegar. No és el que han fet tants grans poetes des de temps immemorials, exposar impúdicament la seva intimitat? (Com a mínim la intimitat de la seva vida interior?) De que va la literatura sinó de la veritat de la persona que escriu? Del que la persona que escriu necessita exposar? Es que jo no veig que “exposar impúdicament la pròpia intimitat” sigui cap mal per un escriptor, o una cosa a criticar. Si l’escriptor té la necessitat d’explicar allò... totes les consideracions són supérflues i ningú hi pot tenir res a dir. Com a lector pots decidir si allò t’interessa o no, però a partir del moment en que el text existeix, és que necessitava existir, i si una cosa tenen de bo els textos d’en Margarit és que necessitaven existir.

Aquesta crítica em va afectar perquè jo també ho faig una mica, això “d’exposar pudorosament la meva intimitat”. He pensat moltes vegades en si això que faig és correcte, si tinc dret a exposar la intimitat d’altres persones, si això no acabarà semblant una revista del cor, on es fa espectacle de la própia intimitat. Perquè es clar, a part de que ells cobren, quina diferencia hi ha entre una famosa que explica l’últim home que l’ha deixat i jo explicant les meves desgràcies amb l’Anicet o amb el meu desencontre amb la Lara? Podríem dir que jo també exposo la meva intimitat (i la seva), i que intenti fer-ho amb qualitat literària i que no hi mercadegi no veig perquè hauria de fer la diferencia, si el fet és el mateix. Escriure, si es fa bé, ha de ser “exposar” la pròpia intimitat. Per això no les acabo de tenir totes explicant segons què. Es que hi ha coses de les que ningú no n’ha de fer res, o que hauria de poder explicar a un bon psiquiatra i que quedés entre nosaltres. Però no em puc permetre anar a un bon psiquiatra un cop per setmana i explicar-ho i que hi hagi qui s’ho llegeix és molt terapèutic i em desfoga molt. Es que jo si no pogués escriure rebentaria, literalment. Ja he “rebentat” més d’una vegada per no poder expresar-me, literalment. Per això quan veig que a un escriptor se li retreu explicar la seva intimitat, penso, si poder explicar la teva intimitat i que algú t’escolti no és una de les raons de ser escriptor, ja podem plegar.

dilluns, 21 de juny de 2010

Pecats de la vida moderna

M’he trobat una coneguda que sempre fa règim. Què voleu que us digui: ja sé que menjar és “pecat” i que tenir cura de la línia està molt bé, però arriba un moment en que s’ha de menjar alguna cosa... i haver de sentir-se culpable cada cop que es menja alguna cosa no me sembla gens pràctic... Està molt prima, però fa molt mala cara, està “xuclada”. No és gens “sexy” una persona amargada pels règims.

dissabte, 19 de juny de 2010

Allò que un fanal pot il·luminar

Me’n recordo de la primera vegada que l’Anicet em va venir a buscar a casa amb el cotxe. Era l’hivern, en que es fa fosc molt aviat, i el fanal del carrer de davant de casa estava espatllat. El meu pare havia anat tres cops fins a l’ajuntament a queixar-se, però com si sentissin ploure: el fanal feia sis mesos que no funcionava, i semblava que la cosa s’allargaria sis mesos més, com a mínim. L’Anicet es va mirar el fanal espatllat i va dir “això hauria d’estar arreglat”. La segona vegada que em va venir a buscar a casa, al cap de quinze dies, el fanal ja funcionava. Ara penso que quan va passar això ja m’havia d’haver adonat que aquell individu era perillós.

divendres, 18 de juny de 2010

Els dubtes del dia

De vegades haig de plegar d’escriure el blog i desconnectar perquè el blog em pesa. El fet de saber que algú llegeix el que escric és meravellós, sí, però també és feixuc. Es com si algú estigués espiant per una finestreta de la meva ànima de la que no puc controlar exactament la obertura. Què deu pensar la gent de mi? Què deu pensar aquella persona concreta que té una vida d’èxit malgrat la crisi i que està integrada a la societat? Què deu pensar aquella persona enamorada? Què en pot pensar un immingrant sense sostre? Sé que, si veiés la reacció dels lectors quan publico cada post, el que pensen realment, escriuria diferent i intentaria llimar tot allò que no agrada o que amb el que el gruix principal dels lectors no està d’acord. Sóc així, a la vida real, intento agradar, contemporitzar, sotmetre’m. No m’agrada ser així però sóc una persona que sempre intenta evitar els conflictes i que procura donar la raó als altres, o com a mínim expressar-ho amb paraules que els altres es puguin sentir compresos. Per això sóc molt més manipulada del que jo sóc capaç de manipular a ningú. Com més ascendència té sobre mi una persona, més la raó li dono. Tot i que a mi m’agrada molt tenir raó, però sempre procuro trobar un punt d’equilibri en el que ningú es pugui sentir descontent. Evidentment, no saber el que pensen els meus lectors del que escric, o ja més directament de mi, és un gran avantatge per la meva espontaneïtat i a l’hora d’escriure per complaure’m a mi mateixa. Si veies que tal o qual tema agrada o que tal o qual manera de fer té èxit, no me n’apartaria. Si veies que hi ha algun tema que els meus lectors troben avorrit intentaria evitar-lo. Ho faria inconscientment, només pel natural desig d’agradar. Es a dir, que acabaria escrivint pels altres en comptes d’escriure per mi mateixa. És molt fàcil que a un escriptor li passi això. Per tant, desconèixer la reacció dels lectors és fonamental per ser capaç de seguir el meu propi camí. Però sé que hi ha lectors, i que, encara que jo no sàpiga la seva opinió, tenen una opinió, existeix una activitat al seu cervell que m’avalua. Encara haig d’aprendre a conviure amb això. No puc fer veure que no m’importa. A una persona tan susceptible com jo, una cosa així més aviat l’espanta. Per això m’ha passat tantes vegades que he decidit plegar veles amb el blog. M’avergonyeixo una mica de dir segons què, m’avergonyeixo de les meves pretensions, m’avergonyeixo fins i tot de pensar-me que això que faig és important. M’ha passat tantes vegades que he decidit plegar veles! Però sempre torno al lloc del crim. M’agrada molt escriure el blog, no puc pas dir que ho faci per obligació... però... no vull explicar tantes coses de mi. No vull que hi hagi gent al món que ni conec que té una opinió sobre mi i que potser sap més coses de mi que la gent del meu voltant. Sempre havia volgut ser escriptora, però per la part de manipular les paraules, no havia tingut en compte la part dels lectors... el que poden pensar els lectors... No ho acabo d’assimilar, això. Vull escriure i ser llegida, però també vull passar desapercebuda. Tot i que en principi podria semblar divertit trobar-se algú que no conec i que hagi llegit el blog, em sembla que em faria més por que goig... Fugiria cames ajudeu-me. Ja ho he fet, de fet, i em sap greu. Es que no serveixo gaire per la vida real. La part de l’escriptura que és escriptura no em representa cap problema, però la part de l’escriptura que compren la socialització de l’escriptura... Tot i que jo escric per ser llegida, es clar. Però l’ideal seria ser llegida per un xinès a la Xina! (Un xinès que llegís el català, evidentment.) Algú que és lluny i que no et pot influir a l’hora de seguir el teu propi camí. O sigui que ja ho sabeu: si no sou un xinès a la Xina que llegeix català, esteu “desconvidats” a llegir el blog... i a ficar-vos a la meva vida... o en la meva escriptura... Encara que sé que ho fareu igualment. Aviam si puc tornar a escriure amb despreocupació i sense el llast afegit del “què pensaran de mi”.

dimecres, 16 de juny de 2010

Pecat de lesa ortografia

Una cosa que m’agradaria puntualitzar és que sé perfectament que els gerundis acabats en “guent” no existeixen en català. Però en canvi, a la parla de cada dia els faig servir, i no em sembla un barbarisme procedent del castellà; per tant no em sembla incorrecte fer-los servir, fins i tot escriguent, per més pagesot que pugui sonar. De totes maneres, serà un cosa temporal, que provaré durant un temps, i veuré si em convenç; potser d’aquí a un temps torni a l’escriptura normativa: sóc molt de complir les normes, jo. I més, quan no complir-les pot fer la impressió que no les coneixes. En altres potser no, però en aquests casos estava fet expressament. Però, amb al paranoia que hi ha amb la llengua, no voldria que semblés que peco de lesa catalanitat escriguent els gerundis incorrectament en “guent” quant fer-ho així em sembla fins i tot més genuí, no sé perquè l’escriptura normativa ha de ser la de la parla de Barcelona... i tampoc m’agradaria que sembles que no sé com s’escriuen... (i que consti que ho faig seguint l’exemple d’aquells que han decidit que no els agrada com l’ortografia normativa escriu blog en català: ”bloc”.)

dimarts, 8 de juny de 2010

La cadira de pensar

Per una companya de feina em vaig assabentar que, quan la mainada es porten malament, els castiguen a “la cadira de pensar”. En principi, això em va semblar una bona idea, molt progre i diferent de les orelles de burro que posaven com a càstig als nostres avis, del “de rodillas y brazos en cruz” que posaven als Zipi y Zape, del “de cares a la paret” que ens posaven a la nostra infantesa. Asseguts a “la cadira de pensar”. Però... és que “pensar” és un càstig? Això hem d’ensenyar a les criatures? Que “pensar” és una cosa que s’ha de fer només quan has fet algo malament hi hi has de reflexionar, quan estàs castigat? Sé que seria difícil trobar una manera més progre i indolora de castigar a les criatures que “la cadira de pensar”, però em sembla que que la mainada aprengui que “pensar” és una cosa que només s’ha de fer quan estàs castigat... no em sembla gaire raonable...

(Sé que molts dels meus lectors sou professors i ben segur que teniu les vostres propies opinions sobre el tema, molt més autoritzades i fruit de l’experiència que la meva. No pretenc ser educadora, m’haureu de perdonar per haver perpetrat una opinió de persona del carrer que ho veu des de fora. Només és una opinió.)

diumenge, 6 de juny de 2010

D’opinió tothom en té una


Tens aspectu de camionera”. De camionera maca, espero. Buenuuu... un saludu a les camioneres!

dissabte, 5 de juny de 2010

Sí, ovella

Vaig parlar del llibre Sí, ministre, basat en la famosa sèrie de la BBC. Si alguna cosa no m’ha agradat d’aquest llibre és que és una simple caricatura, no és un retrat profund; el polític retratat és més un ninot que altra cosa i mai t’arribes a apiadar d’ell. Perquè el llibre fos bo, caldria, a més de la sàtira basada en l’activitat superficial, alguna altra cosa que humanitzes el personatge i ens fes comprendre’l o alguna cosa que el fes evolucionar. L’únic que comprenem és la seva estupidesa. I els polítics poden ser moltes coses, corruptes, mentiders o prepotents, però no són tan estúpids. Sobretot els que aprofiten el càrrec per enriquir-se i enriquir a familiars, coneguts i saludats no són tan estúpids. Ara, estic convençuda que és la mena de caricatura que es mereix qualsevol polític. Com a llibre, com a caricatura està molt bé i rius molt, però totes les caricatures són superficials; hi manca profunditat en el retrat perquè m’hagi agradat realment. El que li faltaria a en Hacker per ser rodó com a personatge són unes vertaderes males intencions.

divendres, 4 de juny de 2010

Qüestió de lleialtat

Diu que el 88 per cent dels homes que posen les banyes ho fan amb una dona que “no està tan bona” com la seva parella. Va sortir un expert dient que això, més que una qüestió d’inexplicable mal gust, és una qüestió subjectiva de lleialtat envers la “pròpia”. Per aquest homes, la dona amb qui s’han casat és la millor, la que “està més bona”, per alguna cosa és la “seva”. Com a mínim ho era el dia del casament. Encara que objectivament no ho sigui, evidentment, però ells la veuen així perquè és la seva i l’estimen. Que li siguin infidels no hi té res a veure, i trobar que la persona amb qui li posen les banyes no està tan bona com la seva parella és una manera inconscient de mantenir la lleialtat envers aquesta parella a qui són infidels i fer callar la seva consciència: “jo me’n vaig amb una altra, però ella encara és la més maca per mi...” O sigui que ja ho sabeu, si el vostre home us posa les banyes, però encara pensa que sou la més guapa, o que ho éreu quan éreu joves, no us heu de preocupar... les banyes són una qüestió de sexe més que d’amor... en canvi, si comença a pensar que “l’altra” està més bona... malament...

dijous, 3 de juny de 2010

Dilema llegidoresc

Vaig llegir el llibre Diario (1932-1987), de Miguel Torga. Sé que existeix, encara que no sé exactament si està descatalogat o encara es pot trobar, un Diario, últimas páginas. Suposo que si el volgués l’hauria d’encarregar a la llibreria. Però tinc un dilema sobre si encarregar aquest llibre o no, perquè tinc un dilema sobre si vull llegir aquest llibre o no. (I si el compro, aquest serà per llegir-lo.)

Una cosa que he observat llegint el Diario, és que Miguel Torga és un autor que madura amb el temps, que, tot i que ja era bo al començament, a mesura que es fa gran la seva visió s’amplia i escriu coses més interessants. El seu estil deixa d’estar tan enganxant a les coses de la terra i es fa més eteri i profund, per dir-ho d’alguna manera, més poètic. Es a dir, que seguint aquesta regla de tres, per la qual aquest autor evoluciona poèticament, les darreres pàgines haurien de ser excepcionals, i per tant estic impacient per llegir-les.

Però si una cosa m’agradava de les pàgines del començament era la descripció que hi feia de la gent camperola del seu país i de la seva vida sota la opressió. Això, al final del diari, quan ja ha arribat la democràcia, ha estat substituït pel comentari de les noticies de la televisió, que curiosament són les mateixes noticies que feien per la tele quan jo era petita. Com que en aquells moments tant España com Portugal acabaven de sortir d’anys de veure els drets més bàsics constrenyits, no és estrany que llavors ens poguéssim mirar les noticies amb innocència, les noticies lliures com l’avanguarda de la llibertat recentment assolida. El que sortia per la tele era important de debò. Evidentment, aquesta visió innocent de les noticies ja no és possible ara, en que sabem que hi ha molts interessos creats perquè trobem important el que volen que trobem important. Vull dir que avui en dia es pot ser molt més conscient del que es podia ser als anys 80 en els nostres respectius països de la manipulació dels mitjans “democràtics”. Entenc que si has sortir d’una dictadura la tele “democràtica” et sembla la glòria - tot i que la tele democràtica també pugui explicar noticies molt tristes-, han de passar uns anys perquè es pugui ser conscient d’una manipulació molt més subtil que la de qualsevol dictadura. Miguel Torga es mira les noticies amb reverència i es pensa que el que és noticia per la televisió és important de debò, i no tinc motius per pensar que aquesta visió canviarà a les darreres pàgines del seu diari. Jo no combrego amb aquesta visió, i per tant dubto de si comprar-me aquest llibre. No vull llegir les noticies comentades.

O sigui que tinc aquest dilema: per una banda, un estil que millora i es fa més profund amb el temps, per l’altra, un creixent interès per una part de la realitat (les noticies) que per mi té un interès només relatiu. El dilema sobre si llegeixo o no aquest llibre està servit.

dimecres, 2 de juny de 2010

Picotejos

L’altre dia vaig parlar del llibre El canto y la ceniza, que tradueix del rus al castellà poemes d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. Un llibre en tapa dura amb unes escobertes molt maques. Fa goig. Però estic segura que hi ha més d’un (i d’una) a qui ha sabut greu que no parli d’una traducció del rus al català de les mateixes autores, publicada per una col·lecció de butxaca, que suposo que si no fa ni la meitat de goig és perquè el mercat català no dóna més de sí. Una de les traductores és la mateixa. L’únic que em sap greu és que l’edició en català no està gaire cuidada, sembla feta de mala gana i té un error a l’escoberta; no tinc cap altre llibre a la meva biblioteca amb un error a l’escoberta. Però, buenu, no jutjarem un llibre per l’escoberta o per si és de butxaca o en tapa dura. Només me l’he mirat una mica per sobre, amb el meu picoteig habitual, com a complement a la lectura de l’altre, però la traducció i versificació dels poemes també em sembla excel·lent, i el llibre suficient per si mateix, encara que més curt.

dimarts, 1 de juny de 2010

La literatura dels poderosos del món

L’altre dia vaig dir que el que ens convindria és conèixer la literatura anglosaxona, i això li pot haver semblat a més d’un una connivència amb “l’imperi”, i que el que de debò s’ha de fer és defensar “lo nostre” perquè és nostre, independentment de la seva qualitat. Si jo feia propaganda de la literatura anglosaxona era precisament per la seva qualitat, no perquè sigui imperialista ni res d’això. No sé gaire com explicar-ho... per més que ens hi esforcem dubto que poguem sortir de les lleis del mercat i dels tentacles del capitalisme imperialista... però, ja que no podem sortir d’això, perquè ser capitalistes és més que un sistema, els valors del capitalisme són part de la naturalesa humana, com a mínim coneguem allò de bo que ha produït la cultura mare d’aquest sistema, que és la seva literatura i que es molt bona. També parlo de la literatura anglosaxona perquè es pot aprofitar per conèixer-la ja que molta gent parla anglès. Vull dir que aprofitant les eines i el personal... Però amb això no vull dir que no s’hagin de conèixer altres literatures, ni que no s’hagin de saber altres idiomes a part de l’anglès. Evidentment, com més se’n coneguin i quantes obres de més cultures diferents es pugin llegir millor. La cultura no s’acaba en el món anglosaxó, per sort, i hi ha moltes literatures no anglosaxones tant o més interessants i amb molta més tradició que aquesta. Estic a favor de conèixer aquestes literatures, en original o traducció. El llibre parlava de fixar-se en la “literatura universal”, no només en la “literatura anglosaxona”. Ara, tampoc veig que conèixer els referents literaris dels poderosos del món, que aquest sí que no veuen res més que la seva cultura, ens hagi de fer cap mal.