dimarts, 8 de juny de 2010

La cadira de pensar

Per una companya de feina em vaig assabentar que, quan la mainada es porten malament, els castiguen a “la cadira de pensar”. En principi, això em va semblar una bona idea, molt progre i diferent de les orelles de burro que posaven com a càstig als nostres avis, del “de rodillas y brazos en cruz” que posaven als Zipi y Zape, del “de cares a la paret” que ens posaven a la nostra infantesa. Asseguts a “la cadira de pensar”. Però... és que “pensar” és un càstig? Això hem d’ensenyar a les criatures? Que “pensar” és una cosa que s’ha de fer només quan has fet algo malament hi hi has de reflexionar, quan estàs castigat? Sé que seria difícil trobar una manera més progre i indolora de castigar a les criatures que “la cadira de pensar”, però em sembla que que la mainada aprengui que “pensar” és una cosa que només s’ha de fer quan estàs castigat... no em sembla gaire raonable...

(Sé que molts dels meus lectors sou professors i ben segur que teniu les vostres propies opinions sobre el tema, molt més autoritzades i fruit de l’experiència que la meva. No pretenc ser educadora, m’haureu de perdonar per haver perpetrat una opinió de persona del carrer que ho veu des de fora. Només és una opinió.)

1 comentari:

lolita lagarto ha dit...

eo! què passa que no escrius?