diumenge, 30 d’octubre del 2011

Modes de tardor

Avui han dit que aquesta tardor estaran de moda els teixits peluts... Si llueixo els meus panxells sense depilar, estaré a la última?

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Una veu del passat

Quan estudiava em vaig enamorar de la poesia d’Anne Sexton. Una mestressa de casa que estava boja es converteix en poeta. Llavors no hi havia llibres seus traduïts, però en vaig trobar un d’original a la biblioteca. Era un amor juvenil que tenia una mica oblidat, encara que no del tot, fins que, fa poc, em vaig adonar que en això dels vídeos hi ha poemes seus recitats per ella mateixa. (!) Encara no he estat capaç d’escoltar-ne cap... No sé si ho vull fer... Un poema és una cosa molt íntima i un poeta és algú amb qui hem compartit moments molt especials... No sé si vull afegir alguna cosa de qui va ser ella en realitat a la imatge mental dels seus poemes que em vaig construir per mi mateixa. Sentir-la ben segur que seria un xoc, i no sé si estic preparada... Em sembla que m’agradava més el món quan els autors llunyans eren llunyans i no hi havia tanta tècnica que poses a l’abast tantes coses... Ara la seva veu i la seva imatge és aquí, a un click de distància, tal i com la van veure –i sentir- els seus contemporanis. Però no sé si vull fer click. Potser m’estimo més preservar la imatge que en tinc... una imatge difuminada, motllejada per la lectura i esgrogueïda pels anys, una imatge llunyana... però... potser per això més autèntica. Veure un vídeo seu afegiria alguna cosa al que realment és important? (A més, en anglès una cosa és llegir i l'altra molt diferent sentir recitar. I si té una dicció que no entenc?) Segurament em decebria. De moment no ho vull fer. A més, darrerament han sortit fins a tres llibres traduïts amb poemes seus. M’estimo més tornar a llegir els poemes o sentir-los recitats per alguna altra persona, una veu neutre. Sentir-los recitats per ella mateixa seria massa per mi.

divendres, 28 d’octubre del 2011

L’avorrida necessitat d’estalviar

Hem arribat a un punt de pressió pel consumisme que el jovent podria pensar: “Ah, sí, estalviar, allò tan avorrit que fan els iaios...”, i que en aquest punt veiessin la despesa desaforada com una mena de rebel·lió generacional: gastar per anar contra el món, gastar per anar contra els grans...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Escoltar bé

Tenim dues orelles, però no podem escoltar dues coses al mateix temps...

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Víctima propiciatòria

Sempre que m’han estafat, o que han intentant estafar-me, l’estafa ha estat feta per persones que m’estimava i en qui confiava... amics, persones de la meva família... o sigui que, per no ser estafada, el raonament que s’imposa és no estimar a ningú, no confiar en ningú?

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Ni això

N’hi ha que no donarien mai res...

Aquelles persones que els veus que van a llençar les escombraries com aquell qui deixa anar un tresor...

dilluns, 24 d’octubre del 2011

De llegir a escriure

El poeta trobarà la seva veu personal després d’un llarg camí de lectures.”

Antonio Colinas



diumenge, 23 d’octubre del 2011

Més drama domèstic regular

La meva mare té brots psicòtics regulars. De cop, li agafa una por malaltissa que el meu pare la vol treure de casa, i ja hi som, comença a plorar i a cridar aclaparada pels seus terrors irracionals, i tot això li passa davant meu regularment des de fa temps. Aquests números els ha fet tota la vida, des que tinc ús de raó que els recordo, jo de petita angoixada sense poder plorar en un racó de la casa i ella cridant, cridant i cridant.

Quan veus a algú que davant teu crida i plora que el trauran de casa el primer que sens és una immensa angoixa perquè vulguis o no et creus el que et diu, et creus el seu terror, veus el seu patiment, i se t’encomana la por; és més fàcil acabar tu com a oient del brot psicòtic convençuda que és veritat que la trauran de casa que no pas aconseguir com a cuidadora diluir l’atac de terror.

Ella no és conscient d’haver-ho fet tota la vida, per ella cada cop que esclata és el primer cop que ho diu, el primer cop que sent terroritzadament que la volen treure de casa... aquesta vegada sí. Evidentment no és conscient del mal que ens ha fet a la meva germana i a mi entrant en aquest atacs de terror de manera regular i habitual des que érem petites.

Quan era més jove això em sobrepassava, em feia patir d’una manera que no era capaç d’expressar. De fet, mai he estat capaç d’expressar-ho d’una manera normal i l’angoixa se m’ha quedat a dintre, gelant-me el cor i sortint a la superfície d’altres maneres més sibil·lines i doloroses. Amb els anys, i en fer-me gran, he après a capejar-ho, tot i que és molt dur i angoixant, i es necessita una gran fortalesa mental per no deixar-se arrossegar per l’angoixa i el forat negre de terror que t’envolta amb l’aparició de cada nou brot.

Amb la vellesa, s’afegeixen als brots psicòtics regulars que pateix la meva mare els primers símptomes de l’alzheimer.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Necessitat d’educació

Moltes de persones són tractades com a animals i moltes persones són educades per comportar-se com a animals...”

(frase sentida per la ràdio)


I, afegiria: tots tranquils, això passa molt lluny d’aquí...


divendres, 21 d’octubre del 2011

Me’n vaig a peu

Els que, per ser catalans o espanyols, per patriotisme, només llegeixen autors catalans o espanyols actuals, són tan absurds com si jo, per ser una dona, només volgués llegir literatura feta per dones...

Jo ja estic d’acord que s’ha de tenir cura de la pròpia cultura, que si nosaltres no apreciem lo nostre ningú ho farà, però hem de llegir lo nostre perquè és bo, no perquè és "lo nostre"; no estic d'acord a llegir per patrisme, no estic d’acord amb la lectura com a militància, com a fanatisme o com a ceguesa. Ni la llengua ni la cultura evolucionaran si som sords a tot allò de bo que s’ha fet i es fa a fora (i quan dic fora vull dir tots els fores, tan en l’espai com en el temps).

Què és llegir sinó tenir la possibilitat de viatjar, tan en l’espai com en el temps?

dijous, 20 d’octubre del 2011

Certificat d’existència

Diu que qui no és al llibre de cares o a les piulades no existeix... Doncs jo no hi sóc i no dec existir, però estic la mar de bé sense ser-hi...

dimecres, 19 d’octubre del 2011

La poesia dels suburbis

Suposo –no sé si és molt suposar- que els meus lectors no han escoltat mai música rap o música hip-hop. Jo no n’he escoltat mai, més enllà d’algun fragment tret de context. Però... sabeu en què m’he fixa’t? Que aquesta música, salvant les corresponents distàncies de refinament i qualitat literària, ve a ser com una mena de dret a la poesia de les classes humils... No crec que ni els mateixos que fan rap o hip-hop es descrivissin mai a si mateixos com a poetes, segur que això els avergonyiria, a ells, que són uns tipus durs... Precisament aquesta música s’enorgulleix del seu llenguatge fort, de la seva vulgaritat i de les seves metàfores que saben escandalitzar, o sigui que aparentment té poc a veure amb el que entenem normalment –i pedantment- per poesia com a mitjà d’elevació espiritual. Aparentment. En aquesta música, sembla que, quan més embrutament, millor. Però jo hi veig un intent de fer poesia –una poesia potser una mica macarrònica-, per part de persones sense cultura literària... (Que potser tinguin una mica de cultura musical, tot i que de vegades fa l’efecte que ni això, perquè moltes d’aquestes presteses cançons semblen més aviat un atemptat a l’oïda i un monument al mal gust...) El rap o el hip-hop són el dret a la poesia de les persones que mai no llegiran a Keats, que, de fet, no saben ni que Keats existeix, i que si ho sabessin, el trobarien fleuma... Però encara que el rap o el hip-hop siguin unes activitats poètiques molt vulgars, són poesia, i serveixen entre la gent que la fa i la gent que l’escolta pel mateix que serveix la poesia en cercles més refinats, pel mateix que ha servit sempre la poesia a tot arreu... (Ara, us aconsello que no li digueu a cap d’aquestes persones que això que fa és poesia; estic segura que en cercles rappers i hip-hoppers la poesia tal i com s’entén normalment es considera una mariconada...)


(NOTA als catalanistes: sí, sí, on he posat Keats, podria posar Carner... però... qui fa rap o hip-hop en català? Com que la base d’aquestes músiques és l’anglès, he pensat que com a exemple havia de posar un poeta en llengua anglesa...)

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Addicció blocaire

Les xarxes socials són addictives. Els blogs són una xarxa social. Així, es compren que el blog sigui addictiu... (Curiosament ho és més pel que té de social, per la possibilitat de publicació, que pel que té d’escriptura... Tot i que escriure també hagi estat sempre molt addictiu, enganxa més escriure “publicant” que escriure i no publicar...)

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Disco disinfliver

Per mi, anar a la discoteca només fa il·lusió entre els catorze i els setze anys, justament quan encara no hi pots entrar. Ara, un cop hi has anat tres cops, ja ho has vist tot, no cal tornar-hi; si no hi vas més no et perds absolutament res. L’espectacle de la discoteca tancant a les sis de la matinada fent fora als darrers zoombis és una de les coses més depriments que hagi vist mai...

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Felicitat

... es pensen que la felicitat és l’eufòria de tenir allò anunciat a la tele...

... però la felicitat pot ser una cosa molt més serena... una alegria interior... la meravellosa i simple alegria d’estar viu...

divendres, 14 d’octubre del 2011

Valors

Sobre això dels valors: proveu de viure segons uns valors ètics al món real, i ja em direu què us passa, amb què us trobeu... (Dic uns valors ètics autèntics, no una aparença de valors; l’aparença de valors és molt apreciada, al món real.)

Per la vostra integritat personal, no us aconsello que proveu de viure segons uns valors ètics autèntics, només projecteu teòricament com seria, per si de cas... (El primer que farà algú que s’adoni que teniu ètica  -és a dir, que sou un pèl innocentots – és aprofitar-se de vosaltres...)

Aquesta gent que surt per la ràdio predicant “valors” mai ha tingut el que vulgarment s’anomena “una feina de merda”, i no són conscients de com actuem les persones a la selva... Quan es té una vida confortable, preocupat només per temes intel·lectuals, es prediquen molt més bé les bones qualitats.

No es pot viure al món real segons una teoria ètica, sobretot quan tots els altres viuen en aquest mateix món real segons una pràctica gens ni mica ètica...

dijous, 13 d’octubre del 2011

Escriure una guia

Quan vaig començar a pensar en l’índex que hi ha a un lateral de la pàgina, vaig pensar que els noms que hi sortien havien de ser imaginatius i poètics, seductors. Amb el temps, m’he adonat que del que es tracta en un índex no és d’imaginació o de poesia, sinó que les seves paraules siguin capaces de guiar perfectament al lector per aquesta pàgina contínua que és el blog. Al final, he après a posar-hi noms pràctics i que serveixin per això.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

No anar a concerts

Potser algú es pregunta per què, després de la meva encesa defensa de la música en directe, resulta que no vaig mai a concerts... (Sí, sí, ho volem saber, Clarissa... no podem viure sense saber-ho...)

Per tres raons:

La primera: no m’ho puc permetre. (Haig de triar entre comprar llibres o fer altres despeses, i m’estimo més destinar el minso pressupost de que disposo per cultura a comprar llibres.)

La segona: no tinc ningú amb qui anar-hi. (Però potser és que no vull tenir a ningú... Ara, anar sola a un concert és difícil per a una noia... com a mínim és difícil per mi.)

La tercera: no m’agrada anar a llocs on hi hagi gaire gent. (No m’agraden les multituds, i molt menys una multitud exaltada.)

Per tant, malgrat que algunes vegades a la vida –poquetes- hagi viscut la música en directe, ara dono gràcies de poder escoltar la música enllaunada...

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Allò important

No hi ha res més indispensable que les coses inútils.”

(frase dadaista)

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Conèixer a algú

El que les persones busquem en un viatge, jo ho trobo als llibres. No diré que és una manera més profunda de conèixer gent, perquè sona molt estrany dit així, però és el que penso. Llegint pots conèixer els resorts de l’ànima de la persona que ha escrit el text, si ho ha fet bé.

Es clar que no hi ha com el contacte directe, i de vegades ni amb això n’hi ha prou. No pots dir a la lleugera que ja conéixes algú. “No pots dir que coneixes a algú fins que no t’hagis menjat un sac de sal al seu costat.”

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Qüestió

Estimar a algú, és permetre que s’aprofiti de tu? No, no cal que em contesteu: era una pregunta retòrica... (*NOTA: Observis el to de trista resignació i profund laconisme amb que es fa aquesta pregunta...)

divendres, 7 d’octubre del 2011

Pla de novel·la

Pero los novelistas escriben impulsados por un sinfín de motivos diferentes: por dinero, por la fama, por las críticas, por los padres, por los amigos, por los seres queridos; por vanidad, por orgullo, por curiosidad, por diversión; del mismo modo que los buenos ebanistas les gusta hacer muebles, a los borrachos beber, a los jueces juzgar y a los sicilianos disparar por la espalda contra sus enemigos. Podría llenar un libro con los motivos, y todos serían verdaderos, aunque no válidos para todos los novelistas.”

“Sabemos también que un mundo que sea genuinamente creado debe ser independiente de su creador, un mundo que obedezca a un plan (un mundo que revele su planificación) es un mundo muerto.”

“Generalmente, la novela pretende ceñirse a la realidad: el escritor hace subir al ring a los deseos en pugna y luego describe el combate, pero, en realidad, el amaña el combate y da la victoria al deseo que él prefiere. Y juzgamos a los escritores tanto por la habilidad que muestran al amañar el combate (es decir, al convencernos de que no está amañado) como por la categoría del contendiente al que dan la victoria.

Pero la finalidad principal por la que se amaña el combate es demostrar a los lectores lo que uno piensa del mundo que le rodea.”

“Y me dijeron que si un artista no es su juez más severo, no merece ser artista.”

La mujer del teniente francés
John Fowles

dijous, 6 d’octubre del 2011

El refinament de l’experiència

Un conegut assajista diu en un dels seus llibres que un disc de jazz escoltat cent cops ja no li diu res, en canvi un concert de música clàssica en directe encara li diu alguna cosa. Això ho diu per reforçar la seva tesi que la música clàssica és superior, i també pel fet que a ell ara li agrada més la música clàssica, i parla de la música de les radiofórmules com de “música per a borregos”.

Jo crec que aquí hi ha una petita confusió i que la tria no és entre el jazz i la música clàssica, sinó que la tria és entre el  que és la música gravada i la música en directe.

Si aquest assajista pogués escoltar el jazz que es feia als anys 50 en directe, en els mateixos locals on es feia, i la seva única manera d’accedir-hi no fos escoltar mil cops el mateix disc, estic segura que posaria aquesta mena de jazz com a mínim al mateix nivell de la seva estimada música clàssica. Ell, que es una persona que es mou en ambients de cultura i que ha estat educat, té la possibilitat que molts borregos no tenen d’escoltar sovint i de saber apreciar la música clàssica en directe. No tothom té accés a això.

Aquí el problema no és entre el jazz i la música clàssica, o entre la música clàssica i la resta de músiques, el problema és entre poder escoltar la música en directe o no tenir més remei que escoltar el disc. No tots podem fer venir un quartet de corda o un saxofonista al menjador de casa!

Una vegada vaig sentir dir que les gravacions sonaven més bé que sentint la música en directe, i que hi ha artistes que fan discs pensant en “com els agradaria que sonés”. Em vaig quedar amb els ganes de contestar que potser tècnicament sí, que potser les notes estan més afinades en un disc, però...

Escoltar la música en directe no és escoltar-la només amb les orelles, com seria el cas d’un disc: escoltar la música en directe és escoltar-la amb TOTES LES PARTS DEL COS, amb totes les cèl·lules i les seves membranes. És evident que, per més imperfecte tècnicament que sigui la música (i la dels artistes seriosos no ho acostuma a ser), una gravació no pot fer ombra de cap manera a la música en directe. Entre la gravació i la música en directe hi ha la mateixa diferencia que entre la fotografia de la persona estimada i la presencia de la persona estimada. La música només passa de debò mentre tu hi ets. Si t’ho pots permetre, escolar bona música en directe, qualsevol tipus de bona música que t’agradi, no només la clàssica, és un dels plaers superiors d’aquesta vida. Ara, potser sí que, si el concert en directe a més és de música clàssica, i aquesta és la música que més t’agrada, el refinament de l’experiència escoltadora pot arribar al màxim.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La balada de la incomunicació

A la cançó que surt a la peli Thelma i Louise La balada de Lucy Jordan, hi ha una frase que diu: “i es va adonar que mai travessaria París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent”, frase que la protagonista pronuncia just abans que se l’enduguin al manicomi a causa de la profunda incomunicació que sent. Què desitjava Lucy Jordan? Ser més jove? Ser més rica? Ser lliure? Potser simplement que algú se l’escoltés. Això és el que m’he quedat amb ganes de dir des que vaig sentir aquest cançó inserida en la peli: això de travessar París al volant d’un cotxe esportiu amb els cabells al vent és una imatge molt poètica, i pot ser un somni romàntic, però em sembla una bestiesa com a objectiu a la vida, un senyal de no tenir les idees gaire clares. És la mena de cosa que desitjaria una persona que s’ha passat la vida llegint revistes del cor i pensant-se que si fos més jove i més rica del que és els seus problemes se solucionarien. Perquè només una noia molt jove i molt rica es pot permetre passejar per París al volant d’un cotxer esportiu amb els cabells al vent. Lucy Jordan no és pobra ni passa necessitats, però confon el seu desig de sentir-se atesa i escoltada (potser pel seu marit, potser pels seus fills) amb la necessitat de fer coses de persona rica.

Pel bombardeig constant dels anuncis a la televisió i el cinema americà, la repetició constant d’arquetips de luxe i sexe inabastables (o il·lusoriament abastables només si compres), de vegades sembla com si tots els problemes es reduíssin a tenir molts calés per poder-se permetre articles luxosos, grans viatges, una vida social a tot tren... Quan pel que s’hauria de lluitar de debò no és per ser ric, sinó per poder viure decentment fent el que t’agrada (cada vegada més, està esdevenint el vertader luxe), i quan també s’hauria de lluitar per tenir algú que t’escolti, cosa que ni els diners ni la bellesa poden comprar.


 

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Convivència veïnal

Els veïns són els primers a criticar i els darrers a ajudar... (Per veïns no me refereixo només a aquells qui viuen en els edificis adjacents, sinó a totes les persones que viuen en un mateix barri, fins i tot en un mateix poble.)

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Dubtes blocaires

He estat uns quants dies sense publicar el blog. Això no vol dir que hagi estat sense escriure, però trobava a faltar l’adrenalina de “publicar”, aquesta mena de vertigen cada cop que es pitja el botonet i saps que el que has escrit podrà ser llegit per qualsevol persona en qualsevol lloc del món en aquell mateix moment. Sé que el procés d’escriptura demana una reflexió, reposar i madurar els esborranys; en canvi el blog, encara que el text que publiquis estigui pulit, està escrit a raig fet, no es pot pas dir que el que dius en cada post hagi reposat gaire... Això no pot ser gaire bo per l’escriptura, sobretot si es tenen certes pretensions de qualitat literària... Aquest és un tema sobre el que haig de reflexionar més, potser canviar alguna cosa del procés d’escriptura... Però el fet que m’urgeixi publicar cada dia una cosa (publicar el blog és una addició), fa que no pugui veure més enllà de la pastanaga del post del dia. I si tal i com ho faig ja em sento realitzada, per què canviar res? De totes maneres, hi haig de pensar a fons, en això...