Una veu del passat

Quan estudiava em vaig enamorar de la poesia d’Anne Sexton. Una mestressa de casa que estava boja es converteix en poeta. Llavors no hi havia llibres seus traduïts, però en vaig trobar un d’original a la biblioteca. Era un amor juvenil que tenia una mica oblidat, encara que no del tot, fins que, fa poc, em vaig adonar que en això dels vídeos hi ha poemes seus recitats per ella mateixa. (!) Encara no he estat capaç d’escoltar-ne cap... No sé si ho vull fer... Un poema és una cosa molt íntima i un poeta és algú amb qui hem compartit moments molt especials... No sé si vull afegir alguna cosa de qui va ser ella en realitat a la imatge mental dels seus poemes que em vaig construir per mi mateixa. Sentir-la ben segur que seria un xoc, i no sé si estic preparada... Em sembla que m’agradava més el món quan els autors llunyans eren llunyans i no hi havia tanta tècnica que poses a l’abast tantes coses... Ara la seva veu i la seva imatge és aquí, a un click de distància, tal i com la van veure –i sentir- els seus contemporanis. Però no sé si vull fer click. Potser m’estimo més preservar la imatge que en tinc... una imatge difuminada, motllejada per la lectura i esgrogueïda pels anys, una imatge llunyana... però... potser per això més autèntica. Veure un vídeo seu afegiria alguna cosa al que realment és important? (A més, en anglès una cosa és llegir i l'altra molt diferent sentir recitar. I si té una dicció que no entenc?) Segurament em decebria. De moment no ho vull fer. A més, darrerament han sortit fins a tres llibres traduïts amb poemes seus. M’estimo més tornar a llegir els poemes o sentir-los recitats per alguna altra persona, una veu neutre. Sentir-los recitats per ella mateixa seria massa per mi.