dimecres, 31 de desembre de 2014

Saber passar el temps

«He passat tot aquest temps enmig de les meves tauletes i opúscles en la més deliciosa tranquil·litat. » – Plini el Jove

dimecres, 24 de desembre de 2014

Imperfecció nadalenca o El post de Nadal

Escriure alguna cosa especial per Nadal...

Recordar altres Nadals...

Viure aquest Nadal...

Il·lusions?

En fi,

anar tirant...

* * *

Un dia com un altre,
amb una mica més de menjar, potser,
sense regals superflus,
i amb una mica més de consciència a taula de les presències i les absències...
Un dia més.

* * *

La família, aquella gent a qui no has triat... Seria diferent si qui m’envoltés fos gent a qui jo hagués triat? Si hagués format una família?
En fi,
anar tirant...

* * *

Però estic contenta que el Nadal sigui avorridot com cada any, com sempre... Ves a saber fins quan podrà ser així... Fins quan podrem estar tots junts...

* * *

Recordo una persona, ja gran, a la fase final, que em va dir una vegada que no “havia escrit” perquè precisament havia format una família, amb totes les exigències de manca de temps lliure per escriure que això suposa... No se’n penedia, es clar, formar una família sempre és bonic... Però no “havia escrit”, tal i com havia somniat de jove. No havia pogut.

* * *

Es pot triar una família i a més es pot fer seguir l’escriptura, em dirà algú. – Quan dic alguna cosa d’aquestes de “renunciar” sempre em surt algú que parla des d’un punt de vista superficial, que no ha entès de què va la meva pel·lícula, i a més veu ben poc de la realitat dels que l’envolten. – Tinc molt en compte que el concepte “renunciar” (a fer una vida social, a formar una família), no és pel que se’ns prepara, que no està de moda, que sempre se’ns exigeix fer-ho seguir tot o morir-nos de ràbia.

Tinc molt en compte el concepte de “superdona” que ens venen els mitjans, la “supermare” que ho fa seguir tot (la relació, la família, la feina). No crec que hi hagi gaire veritat en aquest mite (perquè és un mite, encara que la gent s’ho cregui, i ho repeteixin tots convençuts i satisfets; se’l fan seu).

No és cert, però. I, si fos cert, la meva veritat tampoc passaria per aquí. Jo no puc fer-ho seguir tot. Però sé que sortirà algú retraient-me la renuncia, i dient que no és veritat que calgui renunciar, perquè és la realitat general en la que nedem com peixets: és el que ens venen els mitjans de comunicació; que fer-ho seguir tot és, ja no possible, sinó obligatori, i que som “superdones”, “supermares” i “superpersones”, i que una dona pot fer bé diverses coses alhora, a diferència de l’altra meitat de la humanitat (!!!), que és una de les bestieses més grans amb les que ens aborreguen i ens pressionen amb impossibles.

Tothom hauria de tenir clar quins són els seus límits, a què no té més remei que renunciar. Jo no tinc una família com la dels anuncis, i estic contenta, no em moro pas de ràbia... Es clar que seria bonic tenir una família triada per seure  a la taula de Nadal... tots rossets i blanquets... Però sóc conscient que per a la majoria de les persones reals d’aquest món imperfecte les coses no són tan fàcils, i que la realitat és imperfecte, molt imperfecte... Fins i tot el seu Nadal és imperfecte. (Quin sacrilegi dir això! Un Nadal imperfecte, on vas a parar!) El seu Nadal és imperfecte, però ningú els atraparà renunciant a res!

En fi, feliç Nadal tirant a imperfecte per tothom!

* * *

(Havia començat aquest post baixa de moral, amb un lacònic “anar tirant”. Però escrivint el post m’he anat animant i ara estic més contenta... I, com per art de màgia, el meu Bon Nadal és un Bon Nadal alegre... I només he escrit un post... Res més que això.

Poder escriure -que se m’acudeixin coses- és el millor regal de Nadal per mi. I, encara que renunciï a coses, no sento cap sensació de “carència”. Espero que s’entengui.)


dimecres, 17 de desembre de 2014

La màgia de llegir

«Quan es llegeix no s’aprèn alguna cosa, es converteix un mateix en alguna cosa. »- Goethe

dimecres, 10 de desembre de 2014

Eixint de la trampa virtual

Es parla d’un món compulsivament emissor, d’una societat compulsivament emissora: tothom parla, parla, parla; tothom escriu, escriu; tothom produeix...

Però hi ha poca gent que escolti, que llegeixi... Sí, llegir també significa escoltar...

* * *

Aquesta setmana farà nou anys que vaig començar a escriure el blog (felicitats!), i sento que durant aquest temps he sadollat moltes urgències comunicatives, i que ja no tinc aquelles ganes omnívores de dir coses que tenia quan vaig començar... El que abans era una necessitat d’expressió profunda i explosiva ara s’ha convertit en un meandre fluvial tranquil, tranquil... Ja he dit tot el què havia de dir? Jo també m’ho pregunto. (Ara, com que quant més s’escriu més bestieses es diuen, això de no escriure tan sovint com abans també podria ser un punt a favor...)

* * *

Això del món compulsivament emissor i poc escoltador és una  idea a recordar per tots aquests blocaires que “emetem”, aquí i ara, per recordar, sobretot, la nostra insignificància. Tothom emet o pot emetre, tothom pot tenir accés a la “microcelebritat”...

* * *

No vull plegar de fer el blog, però tampoc tinc ni l’energia ni la cadència comunicativa que tenia abans. Sento que s’ha tancat un cicle.

En un món on gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?

(Abans només m’interessava a mi, i amb això en tenia prou... De fet, encara en tinc prou...)

* * *

Després d’aquest nou anys (amb intermitències)... té sentit continuar?

Els posts ja no se m’atropellen els uns amb els altres...

Ja no sento tan fort aquell “caure en l’abisme” que fins fa poc significava per mi prémer el botó de “publicar”... Publicar!

Ja no somnio que el blog és un puzzle que he de resoldre...

Però... és el meu blog, i n’estic contenta. I, encara que escrigui menys que abans, no vull plegar....

De fet, quan feia poc que el tenia em vaig proposar arribar com a mínim als deu anys (encara que fos amb intermitències). Només me’n queda un!

Doncs som-hi!

* * *

Que quedi entre nosaltres; un consell per algú que vulgui començar un blog:

... això del blog comença de la manera més inofensiva, parlant d’un llibre que has llegit, d’una peli, d’una anècdota...


... i acabes fent-te a tu mateixa sense adonar-te’n una radiografia a l’ànima...

dimecres, 3 de desembre de 2014

El llibre

«Dels diversos instruments inventats per l’home, el més sorprenent és el llibre; els altres són extensions del seu cos... Només el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria.»– Jorge Luis Borges