divendres, 29 d’agost del 2014

Arbres

«Tallar arbres el va impressionar profundament i l'hi va permetre comprendre una ancestral creença japonesa que venerava als arbres com a divinitats.»


Takeshi Shikama – Fotògraf

dijous, 28 d’agost del 2014

Paraula nova

«Una prova de l’accelerada metamorfosi dels espanyols en cibernícoles...»

El país 


dimecres, 27 d’agost del 2014

Ampliar horitzons

«Sona la sirena de les fàbriques, les oficines, els comerços. Tots corren, de dret a casa, per carregar les maletes i sortir pitant. Que les vacances són quatre dies i dos es perden pel trajecte. S’ha d’arribar quan més aviat millor, gaudir sense parar, divertir-se a gavadals, i sobretot moure’s, moure’s molt, moure’s sense aturador. Deixa la corbata, deixa els talons; carrega les motxilles i les sabatilles, ràpid; el vestit de neopré, la clau de l’apartament o la bicicleta, vinga; el banyador, per si de cas, o la guia de Praga i els bitllets. Arribar, arribar, arribar és la consigna. Per recórrer capitals europees o rutes de senderisme, per escalar el pic més alt o submergir-se en fangs antiestrès. (...) Fer, fer, fer, això és viure, pel que sembla; i llavors explicar-ho si cal, perquè avui en dia no ets ningú si no has vist l’Iguaçú, i és un fracassat el que no fa una escapada, encara que sigui a l’infern. A la claqueta de “llums, càmera, acció” comença la nostra ficció desesperada. Fugim.»

(text trobat a internet)



«Viatja tant com puguis, perquè viatjar limita els horitzons: fa descobrir que els éssers humans són iguals a tot arreu. »


Christopher Hitchens

dimarts, 26 d’agost del 2014

Intentant pensar

Escoltant la ràdio m’adono que s’ha passat de glossar la figura del “lliurepensador” (que em sembla que ja ningú recorda què significava), a glossar la figura del “lliurecomprador”... Ja ho diuen que a cada bugada perdem un llençol...

I encara gràcies que se’ns permeti comprar “lliurement”. Pensar, ni té “glamour”, ni està de moda. I pensar “lliurement”, quin frikisme!


dilluns, 25 d’agost del 2014

Noticia sobre la depressió

Aquest estiu he llegit un llibre sobre la depressió d’un conegut psiquiatra i divulgador científic amb molts llibres sobre temes relacionats al seu haver. M’ha agradat molt.

Així, m’he assabentat que es pot estar simplement trist, que es pot tenir una depressió, que es pot tenir una personalitat depressiva, i que fins i tot es pot tenir una vida depressiva, essent cadascuna d’aquestes coses casos diferents a ser tractats diferent...

M’ha cridat l’atenció sobretot això de la “personalitat depressiva”, i en el que diu que les persones que són així presenten una característica de la seva personalitat que els fa ser patològicament honrats. Mai se m’hauria acudit que la honradesa pogués ser un símptoma de malaltia! (De fet, encara em pregunto si és que ho he entès...).

És a dir, segons el que he entès, es veu com un indici de patologia l’excés d’escrupolositat en qüestions ètiques. (Estic segura que no hi deu haver cap polític amb “personalitat depressiva” en aquest país, doncs. Podeu riure, però no és un acudit). M’ha sorprès. És com si el normal fos fer-ne alguna de tant en tant.

No sé si aquest símptoma és normal o no es normal en la gent de personalitat depressiva, però el que sí sé és que és real, i que les persones, diguem-ne, excessivament escrupuloses, s’ho passen molt més malament que les altres, que les que saben de què va la realitat i són capaces d’adaptar-s’hi en benefici propi, sense hipocresies ni maneres de fer massa perfeccionistes i “netes”, i per tant irreals. Sap greu que no sigui precisament al revés...

Jo, ja dic, encara em pregunto si és que no ho he entès...

(M’he tornar a mirar el llibre, i, de fet, el que diu no és que ser honrat sigui patològic, sinó que les persones de personalitat depressiva són exageradament honrades, d’una manera malaltissa i sobredimensionada, que afecta les seves relacions amb el món i els altres. Per això pateixen tant.)


En la honradesa, com en tot, sembla també és qüestió de mesura.

diumenge, 24 d’agost del 2014

Homenatge

Darrerament ens han deixat unes quantes persones (Montserrat Figueres, Tatiana Sisquella, Tito Vilanova, Jaume Vallcorba), dels que no m’ha semblat bé parlar-ne al blog perquè no els coneixia personalment, encara que els admirava en la distancia. Des d’aquí el meu més sentit homenatge.


dissabte, 23 d’agost del 2014

Abans i després del plàstic

Una vegada vaig explicar en un post que al centre de cadascun dels oceans de la Terra les corrents marítimes hi ha dut a acumular-se infinitat de plàstics, que s’estaran allà fins que la Terra aconsegueixi metabolitzar-los. És a dir, una barbaritat de temps... Els plàstics comuns no són biodegradables ni compostables, i abans no es desfaci tot allò en passaran de llunes...

Però tinc l’esperança que algun dia algun científic o científica sonats “creïn” una bactèria que es mengi els plàstic i que el residu que en quedi després de ser digerit per la bactèria sigui matèria orgànica inofensiva. (I que tot això no tingui cap efecte secundari no desitjat per la vida al nostre planeta...).

Per entendre l’abans i el després que representa l’existència del plàstic a la Terra, i fer-ho d’una manera molt visual i suggeridora, recomano ferventment la lectura de les Quartetes  (Robayat), del entre altres coses poeta persa antic Omar Khayam. Llegint aquests poemes és sorprenent com es comprèn que amb l’existència dels plàstics s’ha trencat la cadena de la natura entre els èssers humans i el seu entorn (allò de “pols ets, i en pols et convertiràs...”). Amb l’existència del plàstic, passaria a existir (i a acumular-se) elements que no són matèria orgànica, i que molt difícilment retornaran a la pols, al cicle de tot allò que viu, mor, i es regenera.

A això, que sembla una fotesa i una evidència, s’hauria de mirar de trobar-hi una solució.


divendres, 22 d’agost del 2014

Incontinència verbal

Vivim en un món compulsivament emissor, en què tothom parla, parla i parla, i en el què rarament trobem a algú que ens escolti de debò.

Estic segura que aquest blog seria una altra cosa si a la vida real tingués més persones amb les què parlar, i que m’escoltessin. Però el món real és com és, i ja ha sentenciat que “parlo massa”, i que “escric massa” (?).

Sempre m’he enganxat a coses (l’escriptura, el blog), i a persones (l’Aniset, la Lara), que m’han fet sentir escoltada; que algú t’escolti és una cosa que no té preu.

Per tant, mentre la vida real no m’escolti el blog continuarà; encara que no tingui res especial a dir, simplement expressar-me i sentir-me escoltada.


dijous, 21 d’agost del 2014

Monòleg dialogant

Em volta pel cap la frase: “establir un diàleg fructífer i durador amb la pròpia obra”. Això voldria dir rellegir el que s’ha escrit en el passat? Es a dir, voldria dir rellegir-se a una mateixa?

Si no ho recordo malament, la Carmen Martín Gaite deia que, un cop donada per acabada una obra, després d’haver-la corregit i un cop ja s’havia publicat, mai la rellegia ni se’n tornava a preocupar.

No sé si per establir aquest diàleg “fructífer i durador” amb mi mateixa i la meva obra, m’hauria de rellegir tot el que he escrit, i, sobretot, si m’hauria de llegir tot el que he publicat a la xarxa. El fet de publicar-ho al blog, faria que es considerés més definitivament acabat?

El cas és que no sé si tindré la paciència de llegir-m’ho (tot que alguna vegada, quan els post eren molts menys, havia aconseguit rellegir-me’ls tots). Això em preocupa, perquè, si jo mateixa no sóc capaç de rellegir-m’ho, com puc pretendre que algú s’hi interessi prou com per llegir-s’ho som a mínim una vegada? Com puc pretendre tenir algun lector si jo no puc ni ser una bona lectora de mi mateixa?

Fet i fet, no és que no m’agradi rellegir-me, però em fa sentir incòmode i una mica rara... És com practicar un esport de risc. Sempre penso: “ai...”, tot i que un cop rellegit gairebé mai em sembla allò horripilant que em temia... Però, aconsegueixo transmetre el que de debò vull transmetre, o la vida, la palpitació, la força, són en un altre lloc?

No sóc capaç de ser objectiva, però els pots passats m’interpel·len expectants com aquell qui em diu: “per què ens has escrit?”. I no hi ha resposta. Els posts simplement són, han estat escrits. Com estels escapats cel enllà, volen lliures pel cel de l’escriptura, i no sé si el que vull és dialogar-hi o oblidar-los per sempre, deixar-los volar i no veure’ls mai més. Queda l’alleujament d’haver-los deixat anar, d’haver-los escrit.


Alleujament és la paraula; el blog seria un gran alleujament.

dimecres, 20 d’agost del 2014

Balanç

«Tal i com estic ara sóc prou feliç i prou desgraciat, y no desitjo afegir res a cap dels plats de la balança.»


Henry James

dimarts, 19 d’agost del 2014

Símils injustos i perillosos

Escolto per la ràdio la història d’una drogaaddicta. El món de la droga em sembla sòrdid i espaordidor.

Em ve al cap que, en la meva escriptura, de vegades he fet el símil de la meva addicció a comprar-me llibres com si fos l’addicció a una droga. Em sembla que he frivolitzat una mica, perquè veig que això de la droga és molt dramàtic... (molt xungo, que diria aquella).

Jo no puc escriure res real sobre això de les drogues perquè no en sé res. Ho comparo amb la meva addicció a comprar-me llibres perquè el símil és molt il·lustratiu, fàcil de fer i s’hi presta molt bé. Però no és pas el mateix, ni de bon tros. En el món de les drogues la sordidesa sí que és quelcom palpable.

* * *


Les addiccions a les compres són addiccions socials. No són tan sòrdides com les altres, però sí molt més absurdes. Acumular coses que no necessites, o llibres que no dones a l’abast de llegir-te, és absurd, i fa riure, però en principi no és cap mal. Ara, per respecte als addictes de debò (els addictes als tòxics), potser m’hauria d’estalviar el símil...

dilluns, 18 d’agost del 2014

Tornar o no tornar

Torno però no explico que torno, m’agrada començar a escriure com si ja fossim enmig de la conversa. Perquè un blog ho és una mica, com una conversa...