dijous, 21 d’agost de 2014

Monòleg dialogant

Em volta pel cap la frase: “establir un diàleg fructífer i durador amb la pròpia obra”. Això voldria dir rellegir el que s’ha escrit en el passat? Es a dir, voldria dir rellegir-se a una mateixa?

Si no ho recordo malament, la Carmen Martín Gaite deia que, un cop donada per acabada una obra, després d’haver-la corregit i un cop ja s’havia publicat, mai la rellegia ni se’n tornava a preocupar.

No sé si per establir aquest diàleg “fructífer i durador” amb mi mateixa i la meva obra, m’hauria de rellegir tot el que he escrit, i, sobretot, si m’hauria de llegir tot el que he publicat a la xarxa. El fet de publicar-ho al blog, faria que es considerés més definitivament acabat?

El cas és que no sé si tindré la paciència de llegir-m’ho (tot que alguna vegada, quan els post eren molts menys, havia aconseguit rellegir-me’ls tots). Això em preocupa, perquè, si jo mateixa no sóc capaç de rellegir-m’ho, com puc pretendre que algú s’hi interessi prou com per llegir-s’ho som a mínim una vegada? Com puc pretendre tenir algun lector si jo no puc ni ser una bona lectora de mi mateixa?

Fet i fet, no és que no m’agradi rellegir-me, però em fa sentir incòmode i una mica rara... És com practicar un esport de risc. Sempre penso: “ai...”, tot i que un cop rellegit gairebé mai em sembla allò horripilant que em temia... Però, aconsegueixo transmetre el que de debò vull transmetre, o la vida, la palpitació, la força, són en un altre lloc?

No sóc capaç de ser objectiva, però els pots passats m’interpel·len expectants com aquell qui em diu: “per què ens has escrit?”. I no hi ha resposta. Els posts simplement són, han estat escrits. Com estels escapats cel enllà, volen lliures pel cel de l’escriptura, i no sé si el que vull és dialogar-hi o oblidar-los per sempre, deixar-los volar i no veure’ls mai més. Queda l’alleujament d’haver-los deixat anar, d’haver-los escrit.


Alleujament és la paraula; el blog seria un gran alleujament.