dijous, 24 de setembre del 2015

...

Hola estimats amics, benvolguts lectors...

Encara no he arreglat res definitivament pel que fa a les intermitències de la meva connexió fins fa poc més aviat passable, però en certa manera me’n mig n’alegro que l’internet no acabi de rutllar perquè això em proporciona una excusa perfecta per no haver de publicar...

Ja dic, tornaré així que pugui, quan l’internet em funcioni bé i jo tingui la tranquil·litat d’esperit necessària.

* * *


De totes maneres, aquest dies sense connectar l’internet... Com podíem viure, abans, sense l’internet? N’hi ha per enfilar-se per les parets!

dilluns, 14 de setembre del 2015

Més teories

L’escriptura sí que la faig tota jo, amb les meves pròpies mans, encara que amb una mica d’ajuda, molt estimable, de la inspiració...

Això de la inspiració és molt seu...  es fa present més si s’escriu més... això s’anomena “la inspiració de l’escriptori”. La inspiració, si et troba escrivint, fa que se t’acudeixin més coses per escriure...

La inspiració encén la bombeta, com una pedra foguera proporciona la idea sobre la què escriure, però no n’hi ha prou amb tenir la idea, cal plasmar-la, i, a decidir l’ordre de les frases, aquí és on entro jo (em sembla).

* * *


Això d’escriure és una activitat una mica bohèmia... no t’ho pots plantejar com una feina d’oficina de vuit hores. Però asseguda a l’escriptori hi has de ser.

diumenge, 13 de setembre del 2015

Més teories de mestressa de casa

Ahir vaig dir que totes les feines de la llar s’acaben fent. Suposo que amb això sembla que les faci totes jo, les feines de la llar de casa meva, però no és del tot així. Hi ha altra gent aportant el seu granet de sorra per fer tota aquesta feina, que al final es fa. No és que ho faci jo tot.

Ser només mestressa de casa, potser no seria una tasca esllomadora com altres, perquè el grau d’exigència te’l marques tu mateixa, però s’hi ha de ser.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Teories de mestressa de casa

En cap cas en fa por la feina... amb bona voluntat tot allò que s’ha de fer s’acaba fent... encara que sigui a poc a poc, però s’acaba fent...

Però al meu ritme...

No suporto les presses ni les exigències... ja sé que hi ha gent que són addictes a l’adrenalina de l’estrès, addictes a la pressió a la seva feina, -i n'hi ha que pateixen aquest estrès a las seva feina sense tenir-ne cap ganes-, però aquest no seria pas el meu cas, em sembla... ni en l’aspecte de les tasques de la llar ni en l’escriptura...


Jo valoro molt la calma i la tranquil·litat, l’organitzar-se, el concentrar-se, les llistes del què s’ha de fer i l’anar-ho fent a poc a poc... Sense presses però sense pausa... I tot -tota la feina- s'acaba fent.

dimarts, 8 de setembre del 2015

...

(això, aquest comentari desafortunat, m’ha passat perquè visc massa tancada en mi mateixa, visc massa tancada en el meu món propi... de vegades –moltes vegades- no veig res més enllà de l’escriptura... per mi és més real un recurs poètic que gent real patint en algun lloc molt llunyà... encara que em preocupi i no m’agradi que la gent pateixi, jo continuo escrivint les meves coses... i escric i em reconec culpable de desitjar continuar escrivint les meves coses més que de desitjar qualsevol altra cosa... més que de desitjar fer coses reals al món real que poguessin ajudar... és molt fàcil parlar i omplir-se la boca amb el desig de pau al món... però el món real és una altra cosa... i no és tan fàcil... i viure tancada en mi mateixa m'és molt més fàcil... )

diumenge, 6 de setembre del 2015

L’amargor del mar

Fa un moment l’he pifiat, dient això que el Mediterrani és amable. Per moltes persones que hi van de vacances, que prenen el sol i es banyen a les seves platges sí que seria amable... Però no tothom té aquesta sort, i n’hi ha que s’han de jugar la vida travessant-lo en embarcacions precàries... Un horror que no em puc arribar ni a imaginar...

Demano disculpes. El mar és el mar a tot arreu, als mars, a l’oceà, i és perillós sempre. I si m'he oblidat per un moment d’aquestes persones que s’hi juguen la vida per travessar-lo, és perquè penso que això no hauria d’existir, i que el mar hauria de ser amable i vacacional per tothom. S’hauria d’anar a aquest països a ajudar-los perquè no tinguessin necessitat de travessar així. És important ajudar als immigrants, però molt més important em semblaria acabar els guerres i les misèries que els empenyen, i que no s’haguessin de jugar la vida convertint-se en immigrants ni en refugiats. Acabar les guerres ja.

Les bones novel·les i el mar

Me’n recordo que, una de les primeres vegades que vaig xatejar per internet (quins temps aquells en els què no hi havia internet!), vaig parlar amb algú que em va dir que havia intentat escriure una novel·la, i que la volia situar a Anglaterra. I em a dir que, una novel·la, per ser bona, s’havia de situar a Anglaterra. (Llavors encara no sabia que Cervantes estava considerat el progenitor de la brillant novel·lística anglo-saxona).

Vaig pensar... i què en deu saber, aquesta persona, d’Anglaterra? I per què nassos, vaig pensar, una novel·la, per ser bona, s’ha de situar a Anglaterra? I estic segura que es tractava d’algú d’aquí que no sabia ni anglès...

* * *

Pensant-hi, vaig recordar les meves lectures juvenils d’Enid Blyton, els Set Secrets i Els cinc, casualment (o no tan casualment?) situats a Anglaterra.

Els secrets eren urbanites, però als cinc el paisatge anglès no els era aliè, sobretot les costes rocoses i el mar... Paisatge, les costes atlàntiques, molt diferent a les costes mediterrànies, fins llavors l’únic mar del què sabia alguna cosa.

Allà, el mar, amb tota la seva força tel·lúrica que a la Mediterrània sembla haver estat domesticada, i aquelles marees impertinents com un rellotge, tot allò no s’assemblava gens a l’amable mar d’aquí, i que des de llavors sempre m’ha semblat molt inofensiu, com un joguet que et llepa els peus, comparat amb l’oceà d’allà. Allà el mar era –és- una cosa molt seriosa. (De totes maneres, sé que això del joguet als peus és la meva experiència personal; pels immigrants que intenten travessar-lo desesperats, aquest mar de joguet no en té res).

* * *

Amb els anys i les lectures, m’he anat trobant aquestes mateixes costes angleses, de vegades realment molt desangelades, en uns quants llibres, novel·les, curiosament situades... a Anglaterra. Llibres on el paisatge –i aquest mar, i aquesta costa-, se’ns hi mostra amb tota la seva magnificència, esdevenint fins i tot de vegades important en l’argument.

Fa poc vaig llegir Al far, de Virginia Woolf, de la que ja vaig parlar al blog. Un dia no gaire llunyà tinc al cap llegir Les ones, de la mateixa autora.

Recordo que P.D. James diu en el seu llibre autobiogràfic La hora de la verdad (que reconec que vaig deixar a mig llegir), que es va decidir a posar fil a l’agulla de la seva primera novel·la (va decidir convertir-se en novel·lista) mirant el mar batre les roques en una cala anglesa exposada al vent- si no ho recordo malament-. Ella sempre havia somniat vagament en ser novel·lista... i allí, contemplant aquell mar desangelat, es va decidir a posar-s’hi.

Però les novel·les que volia mencionar per explicar el què vull explicar són:

La pedra lunar (Wilkie Collins, l’estic llegint)

Rebecca (Daphne du Maurier, la vaig llegir fa temps)

El regreso (Rosamunde Pilcher, també la vaig llegir)

(si no les heu llegit ja podeu anar a buscar-ne una edició, que són molt entretingudes i fan de molt bon llegir; tenen allò que es diu intriga)

* * *

En aquestes novel·les, tot i les seves grans diferències, i que no tenen res a veure unes amb les altres ni en els seus autors ni en la seva època ni en la seva acció, es repeteix el mateix cromo, podríem dir: una casa (el què aquí seria una casa pairal, que allà és un casa senyorial), que té una costa desangelada molt a prop a la què els protagonistes hi poden fer cap anant-hi a peu des de la casa. Sembla mentida com en aquests llibres tan diferents que no tenen res a veure entre ells es repeteix la mateixa descripció. Això és perquè s’hi està explicant una veritat de com és el paisatge d’allà, com és la costa anglesa. És la força tel·lúrica del paisatge sorrenc i rocós i ventós de les costes angleses.

Sembla que una bona novel·la necessitaria d’una casa pairal i d’una platja adjacent... Amb aquest paisatge impressionant i desangelat del seu mar... Qui ho diu que aquella veu no tenia raó, i que una bona novel·la no s’ha de situar a Anglaterra?

* * *

(Ho dic sense ànim de ser xovinista. En realitat, no estic gaire d’acord amb què una bona novel·la hagi de passar per força a Anglaterra... Les millors novel·les decimonòniques (i ja sé que aquestes novel·les de què us parlo no ho són pas totes, de decimonóniques), doncs les millors novel·les decimonóniques em continuen semblant les escrites en francès i en rus... però en fi... la bona literatura ha d’estar per sobre de fronteres, ha de ser universal... I el mar i la seva força tel·lúrica és una de les coses més universals de les què podem gaudir - i patir- els éssers humans).


dissabte, 5 de setembre del 2015

La simpatia de les llibretes

Avui em mirava les llibretes en les que tinc escrits, a mà, el que en el blog jo anomeno els “papers dels 2004”.

He pensat en quan vaig anar a la papereria a comprar-les. En volia deu i me’n vaig endur deu: deu llibretes de paper blanc arrebossant de ganes de ser omplertes.

El botiguer gairebé no me les va voler vendre, semblava enfadat, semblava com si es pensés que jo mai les faria servir, i semblava que li semblava un malbaratament que me les endugués, un engany. I tantes!

Són les llibretes amb les escubertes més lletges que hagi vist mai a la vida en una llibreta, són més lletges i passades de moda que les tripes d’un cotxe vell, però el paper és de molt bona qualitat, i s’ha conservat amb el què hi ha escrit fins ara.

Sempre que me les miro, lletges, però plenes de línies com una sitja plena de gra, penso en aquell dia en què les vaig anar a comprar i el botiguer aquell va menysprear la meva capacitat per omplir-les.


divendres, 4 de setembre del 2015

...

Es va fer gran...

... sense odi...

... sense por...

... sense rancúnia...

* * *


... i que n’és de difícil, això!

dijous, 3 de setembre del 2015

...

La gent no escriu...

... però xerren sense aturador...

... explicant històries...


... explicant la seva història...

dimecres, 2 de setembre del 2015

...

«En la edad moderna sobreviene el gran cambio: desde el romanticismo, los lectores de poemas han sido, como los poetas mismos, los solitarios y los inconformes.» La otra voz – Octavio Paz

dimarts, 1 de setembre del 2015

Propòsits de començament

Comença un nou curs, el 2015-2016, curs en què celebraré el meu quarantè aniversari, i el vint-i-cinquè d’escriptura. (I el desè del blog!)

Segons se’m diu, ja no són edats de jugar a ser escriptora, ja no són edats de jugar a res. Segons se’m diu,  els quaranta ja són edats d’haver posat seny. A aquesta dada s’hi afegeix que els queixals del seny no m’han pas sortit, encara... No acabo de comprendre si això va a favor o en contra de l’argument aquest que als quaranta cal haver posat seny... Puc fer el beneit uns quants anys més si no m’han sortit els susdits queixals, encara? (Entenent-se per fer el beneit uns quants anys més per continuar escrivint).

A l’altra banda del camp, la certesa que els quaranta són “l’edat” pels escriptors, la maduresa; no seria gaire intel·ligent plegar ara que s’hi arriba, precisament.

Mai he pensat seriosament a plegar d’escriure... però escriure podria plegar de ser la prioritat de la meva vida...(?) Sé que voler escriure per sobre de tot és egoista... És l’escriptura la terra de fer pipes que sembla, o és només un miratge?

Espero que a partir d’avui aquesta mateixa escriptura (publicada al blog o no) m’ajudi a saber què vull realment.


Benvinguts a la nova temporada!