diumenge, 6 de setembre de 2015

Les bones novel·les i el mar

Me’n recordo que, una de les primeres vegades que vaig xatejar per internet (quins temps aquells en els què no hi havia internet!), vaig parlar amb algú que em va dir que havia intentat escriure una novel·la, i que la volia situar a Anglaterra. I em a dir que, una novel·la, per ser bona, s’havia de situar a Anglaterra. (Llavors encara no sabia que Cervantes estava considerat el progenitor de la brillant novel·lística anglo-saxona).

Vaig pensar... i què en deu saber, aquesta persona, d’Anglaterra? I per què nassos, vaig pensar, una novel·la, per ser bona, s’ha de situar a Anglaterra? I estic segura que es tractava d’algú d’aquí que no sabia ni anglès...

* * *

Pensant-hi, vaig recordar les meves lectures juvenils d’Enid Blyton, els Set Secrets i Els cinc, casualment (o no tan casualment?) situats a Anglaterra.

Els secrets eren urbanites, però als cinc el paisatge anglès no els era aliè, sobretot les costes rocoses i el mar... Paisatge, les costes atlàntiques, molt diferent a les costes mediterrànies, fins llavors l’únic mar del què sabia alguna cosa.

Allà, el mar, amb tota la seva força tel·lúrica que a la Mediterrània sembla haver estat domesticada, i aquelles marees impertinents com un rellotge, tot allò no s’assemblava gens a l’amable mar d’aquí, i que des de llavors sempre m’ha semblat molt inofensiu, com un joguet que et llepa els peus, comparat amb l’oceà d’allà. Allà el mar era –és- una cosa molt seriosa. (De totes maneres, sé que això del joguet als peus és la meva experiència personal; pels immigrants que intenten travessar-lo desesperats, aquest mar de joguet no en té res).

* * *

Amb els anys i les lectures, m’he anat trobant aquestes mateixes costes angleses, de vegades realment molt desangelades, en uns quants llibres, novel·les, curiosament situades... a Anglaterra. Llibres on el paisatge –i aquest mar, i aquesta costa-, se’ns hi mostra amb tota la seva magnificència, esdevenint fins i tot de vegades important en l’argument.

Fa poc vaig llegir Al far, de Virginia Woolf, de la que ja vaig parlar al blog. Un dia no gaire llunyà tinc al cap llegir Les ones, de la mateixa autora.

Recordo que P.D. James diu en el seu llibre autobiogràfic La hora de la verdad (que reconec que vaig deixar a mig llegir), que es va decidir a posar fil a l’agulla de la seva primera novel·la (va decidir convertir-se en novel·lista) mirant el mar batre les roques en una cala anglesa exposada al vent- si no ho recordo malament-. Ella sempre havia somniat vagament en ser novel·lista... i allí, contemplant aquell mar desangelat, es va decidir a posar-s’hi.

Però les novel·les que volia mencionar per explicar el què vull explicar són:

La pedra lunar (Wilkie Collins, l’estic llegint)

Rebecca (Daphne du Maurier, la vaig llegir fa temps)

El regreso (Rosamunde Pilcher, també la vaig llegir)

(si no les heu llegit ja podeu anar a buscar-ne una edició, que són molt entretingudes i fan de molt bon llegir; tenen allò que es diu intriga)

* * *

En aquestes novel·les, tot i les seves grans diferències, i que no tenen res a veure unes amb les altres ni en els seus autors ni en la seva època ni en la seva acció, es repeteix el mateix cromo, podríem dir: una casa (el què aquí seria una casa pairal, que allà és un casa senyorial), que té una costa desangelada molt a prop a la què els protagonistes hi poden fer cap anant-hi a peu des de la casa. Sembla mentida com en aquests llibres tan diferents que no tenen res a veure entre ells es repeteix la mateixa descripció. Això és perquè s’hi està explicant una veritat de com és el paisatge d’allà, com és la costa anglesa. És la força tel·lúrica del paisatge sorrenc i rocós i ventós de les costes angleses.

Sembla que una bona novel·la necessitaria d’una casa pairal i d’una platja adjacent... Amb aquest paisatge impressionant i desangelat del seu mar... Qui ho diu que aquella veu no tenia raó, i que una bona novel·la no s’ha de situar a Anglaterra?

* * *

(Ho dic sense ànim de ser xovinista. En realitat, no estic gaire d’acord amb què una bona novel·la hagi de passar per força a Anglaterra... Les millors novel·les decimonòniques (i ja sé que aquestes novel·les de què us parlo no ho són pas totes, de decimonóniques), doncs les millors novel·les decimonóniques em continuen semblant les escrites en francès i en rus... però en fi... la bona literatura ha d’estar per sobre de fronteres, ha de ser universal... I el mar i la seva força tel·lúrica és una de les coses més universals de les què podem gaudir - i patir- els éssers humans).