divendres, 30 de setembre de 2011

La indignació adormida

Avui m’agradaria recomanar un llibre. Probablement els que sou més seguidors d’aquest blog ja el coneixeu, perquè amb el temps he acabat comprovant que els meus lectors estan més assabentats de les millors lectures que jo mateixa (cosa que ja és dir...), i que serieu vosaltres els que m’hauríeu de recomanar llibres a mi i no al revés, o sigui que faré la recomanació però com si ja sabéssiu de què us parlo.

Es tracta del llibre Deseo de ser piel roja, de Miguel Morey, un llibre que penso que és IMPRESCINDIBLE per entendre el món que ens ha tocat viure. Escrit en forma de diari poètic, a través de l’explicació d’unes viscissituds personals per part d’un professor universitari a qui ha abandonat la seva família amb problemes d’alcoholisme i que ha estat ingressat al psiquiàtric, i que comprenem que escriu el llibre per trobar-se a si mateix, se’ns revela la vertadera essència de la nostra societat. Si ja l’heu llegit sabreu que costa una mica agafar el fil, al començament els fragments semblen una amalgama desordenada i incomprensible, però una de les coses més maques que passen en aquest llibre és veure com, en arribar la final, tot fa sentit, i es compren, no només el llibre, sinó també el missatge del llibre. I també sabem que el narrador s’ha trobat a sí mateix, ha ordenat el seu món. Aquest llibre, a través d’una de les imatges poètiques més potents que he llegit mai, la idealització romàntica del indis americans, una autèntica logopeia en tres dimensions, diu una gran veritat i no et pots tornar a mirar ni el món ni l’imperi de la mateixa manera després d’haver-lo llegit. El regust que ens deixa és espaordidor.

Si no l’heu llegit, l’heu de llegir. No podreu dir que compreu la realitat fins que no l’hagueu llegit. I, sí sí, va ser escrit molt abans de la crisi. Es quan va sortir aquest llibre que la gent, indignada, s’hauria d’haver sortit al carrer a manifestar-se. Curiosament, quan les coses anaven bé a tothom, la massa no tenia “inquietuds socials” ni desig d’anar a protestar enlloc... i el sistema era el mateix.

dijous, 29 de setembre de 2011

Pausa

Hola a tothom! Per causes alienes a la meva voluntat he fet una pausa d’uns dies, ja em sap greu no haver avisat. Espero poder tornar a publicar ben aviat. Gràcies a tots per la vostra paciència i “a l’atac”!.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Sistema=manera de ser

Jo no sóc anti-sistema, jo sóc CRÍTICA amb el sistema. Són coses diferents.

De totes maneres, també penso que “el sistema”, amb totes les seves coses negatives, és un reflex o un producte sincer o un residu de “la naturalesa humana”, amb totes les seves coses negatives...

O sigui, que els sistema és així de dolent perquè les persones som així d’egoistes...

dilluns, 12 de setembre de 2011

Decisió

He decidit que d’ara en endavant intentaré no parlar més de futbol. Aquest món de passions desfermades i odis exacerbats m’intimida. Jo que em pensava que parlar de futbol era inofensiu...

divendres, 9 de setembre de 2011

Som ovelles per vocació

...quan algú té les orelles tancades, no cal que t’hi escarrassis, no seràs escoltat... (No hi ha pitjor sord que aquell qui no vol sentir.)

... la societat té els orelles tancades a moltes coses...

... els mitjans de comunicació no es dirigeixen a l’individu, es dirigeixen a la massa d’individus... el que pot entendre i mou a la massa d'individus és diferent del que és capaç de capir i pot moure a un individu concret...

dijous, 8 de setembre de 2011

La veritat al blog

Al blog, hi dius la veritat?

Si la veritat és una ametlla, el que ofereixo al blog és una ametlla garrapinyada...

dimecres, 7 de setembre de 2011

Clitxés

Als països llatins, parlar de “moral” és parlar d’una fal·làcia directament: tots sabem que en un país llatí no hi ha moral; en canvi, al món anglosaxó, que són més civilitzats, parlar de moral és parlar de “doble moral”... La diferència és substancial, com es pot veure perfectament... La hipocresia és un grau de civilització, si bé en quan a graus de moral representa si fa no fa el mateix....

dimarts, 6 de setembre de 2011

Ordenar

Al llibre Simplifique su vida, l’Elaine St James diu que em de llençar les rampoines que desordenen la nostra vida, i que així la simplificarem. Jo personalment, abans de llençar res, recomano ORDENAR-HO. Hi ha objectes que potser si estan ordenats sabrem millor si els volem conservar o no, si els necessitem o no, encara que sigui només espiritualment. I no ho dic només perquè m’encanti ordenar els meus objectes o perquè sigui compulsivament ordenada... Tenir el lloc on vivim raonablement ordenat, encara que tinguem molts trastos, pot contribuir significativament a simplificar la nostra vida. A més, en el moment que ens posem a ordenar ens adonarem que hi ha moltes coses que sí que podem llençar... Ara, començar a llençar a tord i a dret sense haver-hi fet una ullada abans tampoc em sembla el més recomanable... Hi ha objectes que, potser, si estiguessin ordenats voldríem conservar.

Tinc una autèntica passió per ordenar les coses, qualsevol mena de cosa, passió que arriba al seu màxim refinament en la possibilitat que em dóna l’escriptura d’ordenar les paraules, els paràgrafs i les meves idees. I precisament si no surto gaire de casa és perquè trobo que el món està ordenat d’una manera que no m’acaba de fer el pes, començant per la ordenació territorial (em refereixo a l’urbanisme) i acabant per les ments de les persones que hi ha al món, que moltes vegades pensen i actuen amb una lògica que no comprenc, i que no em sembla gens ordenada.

Al meu poble (concretament al meu barri) hi ha carrers amb plaçes on s’hi han fet cases a dins la plaça, i ja no dic res dels pobles de la costa, on s’han fet autèntics atemptats urbanístics. No m’agrada com estan posats els carrers, estan distribuïts d’una manera que moltes vegades provoca agorafòbia. El creixement urbanístic descontrolat a molts llocs ha fet perdre la mesura de l’agradabilitat humana i l’harmonia amb el paisatge. No són llocs “bells” per viure-hi, o com a mínim per passejar-hi... (i amb això no vull dir que siguin barris marginals, al contrari...)

Pel que fa a la gent... bueno, això ja ho analitzaré un altre dia. Però, què és l’urbanisme desordenat sinó un reflex de la cobdícia humana i els apetits desordenats?

Però tant les persones com l’urbanisme s’han d’aprendre a acceptar tal i com son, perquè no és pas a les meves mans canviar res més enllà de la meva pròpia vida. Aquí la passió per ordenar ha de conviure amb la capacitat d’acceptació d’una realitat desordenada, que de fet podria ser-ho molt més, i que esperem que no esdevingui pitjor ara amb la crisi. (Hi ha coses que, potser, si estiguessin ordenades voldríem conservar...)

diumenge, 4 de setembre de 2011

Aparences

Vivim en una societat on el que guanya sembla que tingui raó...”

Josep Guardiola

dijous, 1 de setembre de 2011

Eclipsi poètic

Escolto la ràdio des de l’any 1987. (Vaig començar amb els 40 principals...) Ara som al 2011. Fa... 24 anys que escolto la ràdio.

En aquest 24 anys, MAI, absolutament mai, havia sentit a parlar de poesia  a la ràdio. Com a molt havia sentit recitar algun poema o havia sortit la paraula “poesia”, o algú havia dit alguna cosa poètica... però mai havia sentit una tertúlia de poetes parlant de poesia.

Ahir, 31 d’agost de 2011, com en un eclipsi que es dóna un cop cada x anys...: al migdia, a Catalunya Ràdio, parlen de poesia durant una hora. Al vespre, a Rac 1, parlen de poesia durant 20 minuts. Ambdós programes són tertúlies on un o més poetes parlen de poesia amb el presentador o presentadors, com si la poesia fos una cosa... existent!

Després de 24 anys... dues racions el mateix dia! Es tracta d’una coincidència? Deu ser la crisi? Què ens està passant? Els antics maies es pensaven que els eclipsis volien dir alguna cosa... Vosaltres creieu que és un senyal diví?