divendres, 30 de setembre de 2011

La indignació adormida

Avui m’agradaria recomanar un llibre. Probablement els que sou més seguidors d’aquest blog ja el coneixeu, perquè amb el temps he acabat comprovant que els meus lectors estan més assabentats de les millors lectures que jo mateixa (cosa que ja és dir...), i que serieu vosaltres els que m’hauríeu de recomanar llibres a mi i no al revés, o sigui que faré la recomanació però com si ja sabéssiu de què us parlo.

Es tracta del llibre Deseo de ser piel roja, de Miguel Morey, un llibre que penso que és IMPRESCINDIBLE per entendre el món que ens ha tocat viure. Escrit en forma de diari poètic, a través de l’explicació d’unes viscissituds personals per part d’un professor universitari a qui ha abandonat la seva família amb problemes d’alcoholisme i que ha estat ingressat al psiquiàtric, i que comprenem que escriu el llibre per trobar-se a si mateix, se’ns revela la vertadera essència de la nostra societat. Si ja l’heu llegit sabreu que costa una mica agafar el fil, al començament els fragments semblen una amalgama desordenada i incomprensible, però una de les coses més maques que passen en aquest llibre és veure com, en arribar la final, tot fa sentit, i es compren, no només el llibre, sinó també el missatge del llibre. I també sabem que el narrador s’ha trobat a sí mateix, ha ordenat el seu món. Aquest llibre, a través d’una de les imatges poètiques més potents que he llegit mai, la idealització romàntica del indis americans, una autèntica logopeia en tres dimensions, diu una gran veritat i no et pots tornar a mirar ni el món ni l’imperi de la mateixa manera després d’haver-lo llegit. El regust que ens deixa és espaordidor.

Si no l’heu llegit, l’heu de llegir. No podreu dir que compreu la realitat fins que no l’hagueu llegit. I, sí sí, va ser escrit molt abans de la crisi. Es quan va sortir aquest llibre que la gent, indignada, s’hauria d’haver sortit al carrer a manifestar-se. Curiosament, quan les coses anaven bé a tothom, la massa no tenia “inquietuds socials” ni desig d’anar a protestar enlloc... i el sistema era el mateix.