dissabte, 31 de desembre de 2011

Propòsit

“Tu no ets el que un altre digui de tu, però suposo que això ja ho saps.”

Aquest comentari anònim me’l va deixar algú al blog ja fa anys, al començament.

Aquestes paraules m’han ajudat molt al llarg de tot aquest temps quan m’he sentit menyspreada, cosa que em passa sovint. (Sempre he tingut el que es considera un problema d’autoestima, sempre he basat molt la meva autoestima en el que pensaven els altres de mi, i com que les crítiques i les burles m’afecten molt, les sobredimensiono, sempre he tingut l’autoestima pels terres.)

De vegades sento que les persones en qui m’agradaria confiar no tenen bona opinió de mi, que es pensen que la meva sinceritat és una altra cosa. La veritat pot semblar la més increïble de les mentides, de vegades.

Propòsit per l’any nou: aprendre que, encara que algú em menyspreï pensant-se que té dret a fer-ho, això no vol dir que tingui raó. Aprendre que, encara que algú m’aduli amb tota la seva bona fe, això no vol dir que tingui raó. Aprendre d’una vegada i per sempre que jo no sóc la opinió (bona o dolenta) que els altres puguin tenir de mi. Aprendre-ho. I aprendre a basar la meva autoestima en alguna altra cosa.

divendres, 30 de desembre de 2011

El desembre, activitat

El mes de desembre sempre és un mes especial pel blog. D’això no me’n vaig adonar al començament, me n’he adonat a mesura d’anar celebrant mesos de desembre. No és només el mes en que el blog fa anys (i cada any faig un post especial), sinó que, en coincidir les festes de Nadal, el dia dels Innocents i el darrer post de l’any en forma de propòsits d’any nou al mes de desembre, hi ha una successió de post que són més o menys obligatoris i que es van repetint cada any, o que s’havien repetit fins l’any passat, tot i que a mesura d’anar passat el temps cada cop em sento menys obligada a fer-los. Això és com aquell programa de jazz que fan a la ràdio des de fa quaranta anys: al començament el presentador se sentia obligat a posar nadales jazzístiques, però després de tant de temps ja passa del tema, i jo crec que fa bé. Suposo que fer cada any el discurset de Nadal amb els bons desitjos de rigor com si fossis qui sap qui al final ja cansa, i aquest any me n’he mig escacaquejat. Tot i que fins l’any passat sempre m’havia agradat fer el discurset del dia de Nadal, des d’aquell llunya primer discurset pel dia de Nadal que vaig fer el 25 de desembre de 2005, que (quanta ingenuïtat) vaig dedicar “a tots aquells que el dia de Nadal havien engegat l’ordinador”. Fa anys encara hi havia aquesta idea –com a mínim jo la tenia- que els dies de festa no s’havia d’engegar l’ordinador. Avui en dia una actitud així seria impensable, i si alguna vegada passo algun dia sense engegar l’ordinador no és perquè sigui “festa”.

El temps passat i els anys i els posts s’acumulen, però jo continuo sent la mateixa persona, encara que aquest any no tingui ganes d’escriure els posts obligats, o no tots. Potser ho faré l’any que ve. En tot cas, molt contenta de poder continuar generant posts, encara.

I, me n’oblidava, al mes de desembre també hi ha aquell post “mes llarg de l’habitual” que vull que es converteixi en costum, que aquest any, apart que sense proposar-m’ho n’he generat dos, em sembla que els deixaré pel gener...

dijous, 29 de desembre de 2011

Sis

Fa tres dilluns (12/12/11) es van complir sis anys des que vaig començar a fer el blog (nat el 12 de desembre del 2005).

Poder escriure un post cada dia ha sigut allò que m’ha fet més feliç en tota la meva vida, apart de comprar-me i llegir llibres i escoltar la ràdio (i poder tenir una conversa cara a cara amb l’Aniset o escriure una carta a la Lara). Apart de totes aquestes coses, la possibilitat d’autopublicació diària és el que m’ha fet més feliç durant aquests darrers sis anys.

Quan vaig començar a publicar el blog ja feia quinze anys que escrivia per mi mateixa, i el gruix del que havia escrit fins llavors, que ja no existeix, no havia estat llegit per ningú –excepte per una persona-, tot i que havia mostrat alguns textos secundaris, i amb gran pena per part meva hi va haver qui va xafardejar el que escrivia sense el meu permís. Gràcies al blog, el fet de poder tenir lectors amb el meu permís ha esdevingut molt important per mi.

Escriure i publicar el blog em permet realitzar-me com a escriptora i com a persona, i també s’ha revelat una teràpia excel·lent que em permet distanciar-me i mirar-me amb ironia algunes situacions feixugues de la meva vida, tot i que sembla que en els darrers cinquanta posts he perdut una miqueta aquesta ironia i que em guanya la feixuguesa.

Explicaria molt més al blog si no sapigués precisament que tinc lectors, i que no tots fan servir el que jo explico per jugar a favor meu. Sóc propensa a explicar veritat sobre mi mateixa que em fan extremadament vulnerable i el blanc perfecte perquè s’aprofitin de mi (sempre amb l’excusa d’ajudar-me i sota la disfressa d’una falsa preocupació).  Però sé que a l’hora de la veritat estic sola, sola amb la meva escriptura, sola amb la meva realitat de persona amb una malaltia mental singularíssima, i sola amb la meva vulnerabilitat que de vegades, quan se m’apreta molt i no puc expressar el mal que se’m fa, em fa comportar-me com una mala pècora.

El fet que jo sigui incapaç de reaccionar al mal que se’m fa fa que dins meu es formi una pilota enorme que quan surt a la superfície només provoca que desastres (la meva fugida a Lisboa, la ingestió de pastilles, la meva llançada al tren...). Si pogués expressar de manera normal el mal psicològic que se’m fa no seria ni la meitat de mala pècora ni estaria tan ressentida amb segons qui.

El blog m’ha ajudat moltíssim a trobar-me a mi mateixa, malgrat que no ho pugui explicar-ho tot aquí i malgrat que hi hagi qui faci servir el que hi explico per manipular-me. Encara no sóc del tot conscient del poder que tenen els altres sobre mi, però ho vaig descobrint (i no m’agrada gens descobrir-ho...).

Vull celebrar els meus primers sis anys de fer el blog amb un brindis amb la força de la que neix la poesia.

Felicitats!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Una realitat escrita

Hi ha escriptors que diuen: “res no és real si no ho escric”. A mi això em sembla una bestiesa: prou feina tinc a decidir què és real a la vida real, com per a més afegir intencionadament graus d’irrealitat amb l’escriptura. Escrivint-t’ho tens només una altra versió, complementària i més ordenada si es vol, però només una altra versió, l’escriptura no substitueix la realitat ni és més o menys real que “la realitat”, n’és una simple parcel·la més. Mitjançant l’escriptura pots explicar-t’ho més bé a tu mateixa, clarificar les idees, però això no té res a veure amb el grau de realitat que té, escriure-ho no ho fa més o menys real... encara que ho pugui fer més ordenat.

Malgrat això, em sento més a prop dels escriptors que diuen “res no és real si no ho escric”, que no pas dels que diuen “sóc escriptor, m’ho invento”, encara que alguna vegada hagi pogut inventar-me alguna coseta (que ho he fet per explicar més bé una veritat o per afegir aquell punt de condiment sempre tan necessari).

(Ja sé que potser alguns lectors estáveu esperant una innocentada divertida tal dia com avui. Ho sento. Aquest any no estic d’humor per collonades...)

dimarts, 27 de desembre de 2011

Curiositats curioses

És curiós que les mateixes persones que fan servir que no sóc una persona normal per aprofitar-se de mi (em refereixo a la meva malaltia mental), és a dir, els primers que s’aprofiten de que sóc especial, són els primers a criticar quan el fet de ser especial fa que actuï d’una manera diferent a com actuen les persones normals en certs aspectes, com aquell qui planta una flor de nit sabent que es diu flor de nit i es queixa que només s’obri de nit... És a dir, malgrat aprofitar-se de mi perquè sóc especial, esperen que actuï com a normal quan veuen que amb això s’aprofitarien  més bé de mi, sent perfectament conscients que el que fa que es puguin aprofitar de mi és que sóc especial i que no actuo com les altres persones... però que fos normal en aquella cosa que a ells els interessa els aniria tan bé!

Els mateixos que celebren que sigui especial perquè gràcies a això s’aprofiten de mi, lamenten que no sigui també normal per poder aprofitar-se de mi en les dues facetes, l’especial i la normal. Quina ràbia poder aprofitar-se de mi només d’una manera!

dilluns, 26 de desembre de 2011

Cròniques de la misèria humana

Si descobreixes a algú fent una cosa èticament reprobable (una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista), se’n penedeix molt i molt, promet no fer-ho més... però si no el descobreixes, ho continua fent com si res (aquesta cosa amagada, aquesta cosa que no és evident a primera vista). Ho continua fent com si res, com un ximpanzé ensinistrat que amaga una mà mentre roba pomes amb l’altra. Potser també se’n penedeix molt i molt, però... no sap parar de fer-ho. Només para si és descobert, com el ximpanzé para si el renyen.

Si els altres no són conscients que aquesta persona fa una cosa mal feta, una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista... sobretot, si la persona a qui fa mal no se n’adona ni es queixa, per quins set sous ha de plegar de fer-ho? ( Si a més els ha dit als altres ximpanzés que li està fent un favor...).

Ara, això sí, si se la descobreix aquesta persona n’està molt penedida. Però mentre no se la descobreixi continua fent-t’ho, amagant una mà i robant pomes amb l’altra, com un ximpanzé ben ensinistrat. I és que la poma de la manipulació té un gust incomparable!

* * *

Si no ho hagués descobert encara m’ho estarien fent. Però, com que ho he descobert ara només em llepen els peus demanant-me perdó. Però, si no ho hagués descobert, m’ho estarien fent.

(De fet, no són conscients que ho he descobert i m’ho continuen fent... Encara no hem arribat a la fase que para ells seria hipòcrita de demanar perdó... A la Confederació Gironina de Ximpanzés (CONGIRXI) li encanta aquesta poma... no la deixaran anar tan fàcilment... però la poma és meva!)

diumenge, 25 de desembre de 2011

Lema escripturaire

...organitza una expedició a l’interior de tu mateixa...

dissabte, 24 de desembre de 2011

Hi ha ganes

Un lleuger mormol a l’ànima em diu que aquestes Festes escriuré més que mai... no sé si també publicant més que mai...

divendres, 23 de desembre de 2011

Amenaçant amb un post llaaarg...

Tal i com l’any passat per aquestes dates vaig publicar Les set vides de la pell, aquest any tinc un altre text més llarg que un post per publicar ara per Nadal o a començaments d’any (entre Nadal i Reis). L’única cosa que m’ho fa repensar és la por a que qui el llegeixi se’n rigui, perquè el text va de poesia, de la meva experiència personal com a lectora de poesia. Sé que algú que no tingui una experiència equiparable de la poesia no ho entendrà i fins i to se’n riurà (els tios durs que parlen de futbol ben segur que se’n riuen, em puc imaginar els comentaris), per això necessito repensar-me si vull publicar aquest text o no; és molt personal, una intimitat.

Si el publico serà perquè he aconseguit mentalitzar-me a mi mateixa que no passa res si algú es riu una mica de mi o esbossa un somriure en llegir-lo. Que es riguin de mi és una cosa que normalment m’afecta exageradament, ho sobredimensiono. Però si vull ser una escriptora publicada haig d’aprendre a ser forta i a saber encaixar l’exposició dels meus textos a les mirades alienes, a l’opinió dels altres, encara que aquesta opinió no sigui sempre d’aquiescència.

Doncs què, sinó? Doncs endavant!

dijous, 22 de desembre de 2011

Buidant fantasmes

Treure una cosa de la mida d’un meló per un forat de la mida d’un pinyó. Això és el que intento. Per això em costa tant.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Paranoies domèstiques

A la meva mare tot sovint li revé, i ja fa uns dies que m’està donant la llauna amb que a la perruqueria del barri no volen que hi anem, que a casa no tenim prou categoria. Es a dir, res que no hagi dit infinitat de vegades anteriorment, i que no li hagi passat amb totes les altres botigues del barri i del poble a les que ha anat.

Sempre he estat una mica bleda i he tingut una tendència innocentona a creure’m el que em deia la meva mare, sobretot quan era més jove. Si la meva mare em deia que els veïns no ens volien al barri, jo m’ho creia, sempre m’ho he cregut.

Si t’estan matxacant dia sí dia també amb els mateixos missatges de ser rebutjat per tothom, al final t’ho creus; encara que puguis conjecturar racionalment que tal com ho diu no és tota la veritat; al final, per la repetició mateixa i la manca d’altres persones amb qui parlar,  interioritzes el missatge de ser rebutjat per tothom d’una manera que riu-te tu dels ministeris de propaganda pel rentat de cervell dels antics països comunistes. Dia sí dia també sentint la mateixa història, “els veïns no ens volen al barri”, sense poder contrastar-la amb altres fonts.

Una vegada vaig sentir per la ràdio que havíem de comprovar els nostres prejudicis enfrontant-los amb la realitat: és a dir, per exemple, si ens deien que algú havia dit una cosa de nosaltres, anar cara a cara a preguntar-li si era veritat que ho havia dit, i si ho havia dit saber el perquè ho havia dit.

Un dia, anant a llençar les escombraries, vaig veure que una veïna m’assenyalava amb el dit a una altra veïna des d’un balcó. Com us podeu imaginar totes les meves paranoies de tots aquest anys, les vegades que la meva mare m’havia dit que els veïns no ens volien al barri, tot això es va posar en marxa dins meu cap per fer-me patir moltíssim. Si fins i tot m’assenyalaven pel carrer! Es va desencadenar el procés de paranoia, i m’ho vaig començar a passar molt i molt malament.

Però, llavors, vaig decidir que això no podia ser, que no podia ser que m’assenyalessin pel carrer, que havia de descobrir perquè ho feien això, no podia continuar torturant-me i conjecturant perquè ens devien odiar els veïns.

Total, que vaig decidir anar a trucar a la porta de la veïna en qüestió per saber de bona font perquè m’assenyalava quan passava pel carrer anant a llençar les escombraries. I ja us podeu imaginar que vaig fer el ridícul. Em va respondre una senyora molt amable, que no em va semblar que ens odiés en absolut, i que a més estava molt sorpresa, que em va dir que al carrer perpendicular feien unes obres i hi havia posat uns cons i que ella assenyalava a l’altra veïna aquells cons i li preguntava quan els traurien. Ja dic, el que més em va sorprendre és que aquella dona semblava molt bona persona, no m’odiava, i a més va ser molt amable. I es va quedar de pasta de moniato.

Mai no havia parlat amb ella anteriorment, i sempre abans havia tingut tendència a pensar que ens tenia mania, segons el que m’havia explicat la meva mare, tot i que sé que amb el meu pare sempre es saluden.

Comprovar els nostres prejudicis enfrontant-los a la realitat. Ja tenia la resposta. Vaig marxar cap a casa amb la cua entre cames, no sense abans fer una miradeta a la grua de les obres que feien al carrer perpendicular; no vaig arribar a veure els cons, però evidentment em crec que hi eren, o que hi havia estat, perquè allà estaven fent obres.

Si no tingues la predisposició genètica que tinc a estar boja (aquestes coses s’hereten), també estaria boja per la influència de l’ambient que hi ha a casa. I em sembla que m’ha afectat més l’ambient asfixiant i malsà de pensar que tothom ens odia i sentir-ho repetit cada dia, que cap predisposició genètica que pogués tenir a desenvolupar una malaltia mental.

Ambient asfixiant i malsà que no és exclusivament culpa de la malaltia de la meva mare. La manera com el meu pare com a cap de família ha enfocat la seva malaltia també té molt a veure en que jo m’haig cregut que tots els veïns ens odien durant tots aquests anys de la mateixa manera que ho creu la meva mare, mentre ell es parla i es saluda amb tothom i és un veí més. Aquí la culpable no és exclusivament la malaltia de la meva mare, encara que a primera vista ho pugui semblar.

Qui sap si els altres veïns del barri son amables com aquesta veïna, i si els preguntés per què no ens volen al barri faria el ridícul de la mateixa manera.  Haig de sortir a comprovar-ho veí per veí i veïna per veïna?

dimarts, 20 de desembre de 2011

Leo tenia raó

N’hi ha que diuen que Leopardi és pessimista. Jo trobo que diu força la veritat...

dilluns, 19 de desembre de 2011

Es nostra

La dona de mitjana edat, benpensant, de bona família i comoditats burgeses, amb un marit mamant de la mamella del partit i un fill corredor de borsa, que truca a la ràdio indignada perquè uns “pobres” (per ella són delinqüents) roben el cartró dels contenidors de reciclatge del mig del carrer, i pensa sincerament que les forces de seguretat s’haurien de dedicar a això. Uns pobres que no tenen calefacció com ella i potser no saben on dormiran l’endemà. Els polítics ben vistos, els corredors de borsa fins i tot admirats, però que ningú ens robi la brossa! Que ens robin les escombraries sí que és indignant!    

diumenge, 18 de desembre de 2011

Titulitis aguda

Suposem que tenim tres persones reals: una té dues carreres, una segona té una sola carrera, i una tercera està estudiant una carrera. Cap d’aquestes tres persones viu o viurà de la carrera que ha estudiat o està estudiant, però tenir-la o estar-la estudiant els ha ajudat laboralment. Aquestes tres persones, totes tres, m’han confessat confidencialment (i quedarà entre nosaltres) que mai els ha agradat estudiar allò, i que es van treure o treuen les respectives carreres només per tenir un títol.

Jo, que no tinc cap carrera, i que potser no he llegit prou sobre el tema, des de la meva ignorància (certificada per la manca d’un títol), em pregunto: per què el sistema permet que es treguin el títol persones que han estudiat allò per obligació? El sistema no hauria d’estar preparat per “seleccionar naturalment” i donar títols només a la gent a qui agrada allò que estudien? A persones que frisessin per posar la grapa sobre aquella parcel·la concreta de coneixement?

_ Es que estudiar no agrada a ningú, és un rotllo patatero; de gent que vulgui estudiar de debò n’hi ha ben poca; tal com està muntat el sistema educatiu, si a més ens hagués d’agradar estudiar, no estudiaria gairebé ningú...

Qüestió resolta, doncs.

Llavors ve el payo de la poma, ens dóna permís per fer el que realment ens agrada, i tots perdem el cul...

dissabte, 17 de desembre de 2011

Converses juvenils

Vaig sorprendre un instant de la conversa entre dos nois joves. Un d’ells parlava a veu de crit, i, pel que vaig poder sentir que deia, no em va quedar clar si parlava de la seva moto o de la seva xicota... Suposo que, a aquesta edat, tan important deu ser l’una com l’altra...

Perquè es vegi el que són els homes...

dimecres, 14 de desembre de 2011

Xiclets (i IV)

Hi ha una aparent contradicció en dir que els valors conservadors no ens toquen l’ànima i dir alhora que els valors arribistes de la televisió són de cartró-pedra... En principi, sembla que una cosa o l’altra, i que no es poden considerar els valors “bons” falsos al mateix temps que es consideren falsos els valors “dolents”. Sembla que pugui a dos cavalls diferents que es moguin en sentits oposats, però en el fons vull anar al mateix lloc amb un sol cavall.

El món no es maniqueu, les coses no són completament blanques o completament negres, sinó que hi ha tots els matisos del gris i dels altres colors de l’arc de sant martí, i els valors conservadors poden ser falsos com un bitllet de tretze mil i els valors arribistes de la tele poden ser de cartró-pedra com els decorats de la tele, encara que siguin aparentment oposats i que sembli que si no són vertaders els uns haurien de ser els vertaders els altres.

El món és infinitament matisable. M’agradaria saber explicar-ho més bé.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Xiclets III

Sabeu per què de petita m’agradaven més els xiclets de menta que els de maduixa? Doncs perquè els de menta tenien un gust més autèntic, tenien gust que allà hi podia haver menta de debò. En canvi, els de maduixa tenien un gust que es veia de seguida que era artificial (producte d’aromes), i que allà no hi podia haver ni un bri de maduixa autèntica. És una raó molt subjectiva i probablement mancada de base en fets empírics reals –vull dir que tan artificials devien ser uns com els altres, en el fons-, però aquesta és l’explicació de perquè sempre m’han agradat més els xiclets de menta, els trobava més autèntics.

(Relacionat amb els posts anteriors, els valors conservadors i els valors de la tele serien els xiclets de maduixa... i els llibres els xiclets de menta. Els llibres també són producte d’una artifici, l’artifici literari, però que a mi em sembla més autèntic que altres coses.)

dilluns, 12 de desembre de 2011

Xiclets II

Algú em pregunta si, quan era jove, m’hagués agradat ser prou maca per fer de model a les fotografies que surten a la revista.

Jo no crec que aquestes noies surtin a la revista com a premi per ser joves i maques. Surten a la revista perquè vènen el fet de ser joves i maques. Pots ser jove i maca i decidir perfectament no vendre la teva imatge.

A mi no m’hagués agradat vendre la meva imatge de jove, encara que hagués estat prou maca per fer-ho, i tot i que en l’època de l’autosabotatge que em feia vaig treballar de caixera de supermercat cobrant un plus irrisori en concepte d’imatge (i que algú em va insinuar que si hagués pesat deu quilos menys el plus hagués estat més substanciós, ji, ji...)

Quina decepció que la gent es pensi que al màxim al que hauria d’aspirar una noia és a ser guapa per poder vendre la imatge de la seva bellesa, com si això fos un mèrit o una gran cosa... on són les jutgesses, les científiques o les directores d’orquestra? (Són les lletges, són les lletges, em diu algú baixet, les que no poden ser models...)

Ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats. Mirem massa la tele. I les noies que surten per la tele ja sabem el que són i quins valors transmeten: el de la dona com a objecte i el de la bellesa com a mercaderia. No dic que aquests no siguin els valors reals que hi ha a la superfície del món... al món de les aparences... però, si es grata una mica, ja és veu que aquest món és de pòrex pan... per això dic que ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats: mirem massa la tele.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Xiclets I

Els valors conservadors són hipòcrites (ningú els practica, i els conservadors menys que ningú). Ara, són els valors que els conservadors prediquen als pobres... que tampoc els practiquen... però que són els valors que entre els rics i els pobres de certes pretensions està ben vist fer veure que es tenen. Els valors conservadors són el gran nodriment de la hipocresia, i en el fons, la hipocresia és el que fa que no ens llancem agressivament els uns contra els altres, sinó que ens fem mal de maneres més refinades i sibil·lines. La hipocresia és el gran element civilitzador.

O sigui, els valors conservadors (també valdria pels valors progressistes, que en el fons son el mateix, i que són igual de falsos), o sigui, els famosos valors, nodriment de la hipocresia, ens fan ser aparentment civilitzats, però no ens ho fan ser de manera real i que toqui la nostra ànima. Es per això que el món va com va.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Bonica paraula

N’hi ha que se senten lliures perquè poden agafar el cotxe i sortir corrents a tota velocitat...

... què és ser lliure?

... ser lliure és poder permetre’t comprar tot el que vulguis?

... ser lliure és poder triar el que compres?

... ser lliure és tenir la capacitat de generar els recursos suficients per poder permetre’t comprar tot el que vulguis i poder triar el que compres?

... per què sembla que “ser lliure” es redueixi a “ser lliure per consumir el que vulguis”?

... ser lliure és poder-te permetre la supervivència?

... ser lliure és poder anar on vulguis?

... pots anar on vulguis, mentre tinguis diners per pagar-t’ho...

... per què a la nostra societat confonem perillosament ser lliure amb ser ric?

... són els diners el nou senyor feudal?

... som conscients que hi ha coses no mercantilitzables, coses que no es paguen amb diners?

divendres, 9 de desembre de 2011

L’escriptura com a espasa

L’espasa d’Alatriste és l’escriptura de Pérez-Reverte.

Allà on Alatriste diu “espasa”, Pérez-Reverte diu “escriptura”.

Tan de bo jo fos capaç de fer servir la meva escriptura com Pérez-Reverte fa servir la seva espasa...

dijous, 1 de desembre de 2011

El món com a bijuteria

Encara que a la tele es vegi tot i la ràdio no se’ls vegi la cara, la tele sempre és més falsa que la ràdio. (Tot i així, la ràdio seria més falsa que una conversa cara a cara.)

El problema és que no sempre som conscients de la falsedat de les imatges televisives, i acabem pensant-nos que el món és tal i com el veiem per la tele, i tenim del món la imatge de bijuteria brillant que ens en dóna la tele. No sé el perquè, tenim tendència a oblidar que el món no és la imatge del món. Per això la tele és tan enganyosa.