Tal i com l’any passat per aquestes dates vaig publicar Les set vides de la pell, aquest any tinc un altre text més llarg que un post per publicar ara per Nadal o a començaments d’any (entre Nadal i Reis). L’única cosa que m’ho fa repensar és la por a que qui el llegeixi se’n rigui, perquè el text va de poesia, de la meva experiència personal com a lectora de poesia. Sé que algú que no tingui una experiència equiparable de la poesia no ho entendrà i fins i to se’n riurà (els tios durs que parlen de futbol ben segur que se’n riuen, em puc imaginar els comentaris), per això necessito repensar-me si vull publicar aquest text o no; és molt personal, una intimitat.
Si el publico serà perquè he aconseguit mentalitzar-me a mi mateixa que no passa res si algú es riu una mica de mi o esbossa un somriure en llegir-lo. Que es riguin de mi és una cosa que normalment m’afecta exageradament, ho sobredimensiono. Però si vull ser una escriptora publicada haig d’aprendre a ser forta i a saber encaixar l’exposició dels meus textos a les mirades alienes, a l’opinió dels altres, encara que aquesta opinió no sigui sempre d’aquiescència.
Doncs què, sinó? Doncs endavant!
5 comentaris:
Jo no riure pas....trobo molt interessant les reflexions sobre el procés creatiu i expressiu...esperant el teu text doncs...i per si de cas BON NADAL i bona poesia!
Bon Nadal Elvira!!!
Doncs l'escriure s'ha fet per llegir, no? Cap vergonya.
bones Festes !!!
una abraçada,
Bon Nadal Veí i Jaka, i a tots els lectors del blog!!!
Publica un comentari a l'entrada