divendres, 23 de desembre del 2011

Amenaçant amb un post llaaarg...

Tal i com l’any passat per aquestes dates vaig publicar Les set vides de la pell, aquest any tinc un altre text més llarg que un post per publicar ara per Nadal o a començaments d’any (entre Nadal i Reis). L’única cosa que m’ho fa repensar és la por a que qui el llegeixi se’n rigui, perquè el text va de poesia, de la meva experiència personal com a lectora de poesia. Sé que algú que no tingui una experiència equiparable de la poesia no ho entendrà i fins i to se’n riurà (els tios durs que parlen de futbol ben segur que se’n riuen, em puc imaginar els comentaris), per això necessito repensar-me si vull publicar aquest text o no; és molt personal, una intimitat.

Si el publico serà perquè he aconseguit mentalitzar-me a mi mateixa que no passa res si algú es riu una mica de mi o esbossa un somriure en llegir-lo. Que es riguin de mi és una cosa que normalment m’afecta exageradament, ho sobredimensiono. Però si vull ser una escriptora publicada haig d’aprendre a ser forta i a saber encaixar l’exposició dels meus textos a les mirades alienes, a l’opinió dels altres, encara que aquesta opinió no sigui sempre d’aquiescència.

Doncs què, sinó? Doncs endavant!

5 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Jo no riure pas....trobo molt interessant les reflexions sobre el procés creatiu i expressiu...esperant el teu text doncs...i per si de cas BON NADAL i bona poesia!

Clarissa ha dit...

Bon Nadal Elvira!!!

El veí de dalt ha dit...

Doncs l'escriure s'ha fet per llegir, no? Cap vergonya.

jaka ha dit...

bones Festes !!!
una abraçada,

Clarissa ha dit...

Bon Nadal Veí i Jaka, i a tots els lectors del blog!!!