diumenge, 30 de maig de 2010

Qui avisa...

Em sembla que més d’un o d’una s’endurien una decepció si em coneguessin en persona. No sé quina imatge transmeto, no ho puc calibrar, però ja aviso que jo només sóc una mestressa de casa que col·lecciona llibres (i no tots per llegir-se’ls) molt preocupada pel preu de les coses i bastant insociable. A més, hi ha tot això de la malaltia mental que sembla que la gent mentre transmets la imatge que ells esperen no té en compte, però que quan comences a desviar-te dels rails espanta a més d’un (i d’una). No sóc una persona fàcil i ni tan sols tan inofensiva com semblo. I m’agradaria que ningú es descuidés que si trio estar sola és per alguna cosa.

dissabte, 29 de maig de 2010

Ai, ai, ai...

Això del blogger està començant a fer el burro... no seria gens estrany que abans de gaire em fos impossible publicar el blog... només demanen que comptes google i números de móbil i jo que sé... jo que em pensava que podia obviar els seus allargats tentacles... Depenen de què em demanin no publicaré més el blog, o sigui que ja us aviso (i m'aviso a mi mateixa...). Espero que això sigui un a reveure...

dijous, 27 de maig de 2010

Esqueixar el vel

M’és difícil parlar d’això, però bé, estic segura que el lector atent ja ha notat que això que les veïnes ens odien és part de la meva paranoia. L’altre dia va passar una cosa que em va permetre esqueixar el vel. Em sembla que durant tots aquests anys he viscut enganyada, pensant-me que la gent era d’una manera, i són d’una altra molt diferent. Vull dir que no hi ha cap complot al barri per amargar-nos la vida ni tots els veïns van a l’una ni tan sols son amics entre ells ni són males persones. Cadascú va a la seva i cadascú té les seves opinions, i si bé és veritat que hi ha crítiques i xafarderia, donar-hi massa importància és tenir la pell molt fina. Em sembla clar que si a casa no ens integrem es culpa nostra. Ara, això no vol dir que jo no estigui malalta i que en qualsevol moment no pugui tornar la sensació de ser rebutjada. Tenir aquestes sensacions irracionals no ajuda precisament a fruir de la vida.

dimecres, 26 de maig de 2010

Qüestió de mèrits

Una cosa que em sap greu d’això que els polítics s’abaixin el sou és que, implícitament, estan reconeguent que per la misèria que fan no es mereixen cobrar tant. Que per la seva productivitat no mereixen els seus sous (que ja són baixos de per si en relació als sous de les feines directives de debò). Baixant-se el sou estan reconeguent que no se’l mereixen, i per tant que no ho fan bé. Com voldria que tinguèssim uns polítics que “meresquèssin” que els pugèssim el sou!

dimarts, 25 de maig de 2010

La música dels valents

Dels covards res no se n’ha escrit, però el que s’ha escrit dels valents ells mateixos no ho han pas pogut llegir!

Justícia arbitral

La justícia arbitral és a la justícia el que la música del xiulet arbitral és a la música...

Escriure molt poc seriosament

Ahir vaig parlar d’un tema propi de les revistes del cor, posant en evidencia que compro revistes d’aquestes (si la Lectures m’enviés un gall d’indi per Nadal diria que fullejo la Lectures, però com que no crec que ho facin no ho diré pas... ). Trio aquesta perquè són bastant respectuosos amb les persones que hi surten, dintre l’inevitable mala baba que tenen aquestes noticies de vegades. Ben segur que hi ha més d’un lector que se’n fa creus que una aspirant a escriptora seriosa com sóc jo parli de revistes del cor i de futbol, i en canvi no es vegi en cor de parlar de política. Suposo que teniu raó, però penso sincerament que és més obscena la política que no pas ho són tota aquesta gent que venen la seva vida privada a les revistes del cor. Aquesta gent no enganyen a ningú ni prediquen res: viuen d’això i no se n’amaguen. En canvi els polítics quan parlen per la radio només fan que predicar moral i bons costums i honradesa pels pobres, quan en realitat tenen els armaris plens d’esquelets i corrupteles. Com es pot tenir tant d’estómac per fer una cosa així i sortir, fresc com una rosa, a predicar “moral”? Això ho trobo més obscè que aquesta gent que surt a les revistes del cor, sincerament, i per això trobo les revistes del cor i la secció de futbol més dignes de respecte que la secció de política dels diaris. I ho em sap greu si per això sembla que no puc aspirar a l’etiqueta “d’escriptora seriosa”.

dilluns, 24 de maig de 2010

Les dues cares de la mateixa moneda

He acabat de llegir (per fi) El canto y la ceniza. La part de la Marina Tsvetàieva ja l’havia llegit l’any 2007. Ara he llegit la part d’Anna Akhmàtova, que només havia picotejat. Dues poetes molt diferents, però que entenc que les posin juntes. Marina era inestable emocionalment, vibrava o queia al pou successivament; Anna és molt més equilibrada, gairebé marmórea, diria jo, no sembla que tingui urgències emocionals de la manera que les tenia la Marina. Els poemes de Maria Tsvetàieva, pel que recordo, se centren principalment en les persones del seu voltant a les que estimava, la relació tormentosa que hi tenia. Els poemes d’Anna Akhmàtova escolten, pinten Rússia des de la veu d’una persona que viu el destí de la seva terra amb molta tristesa. Hi ha poemes que emocionen realment, però la seva emoció és molt continguda, freda i mesurada, gairebé, però molt intensa. Emoció marmórea, així definiria a Anna Akhmàtova, suposo per la seva perfecció formal (pot semblar agosarat parlar de “perfecció formal” en una doble traducció com aquesta; és més aviat una intuïció). Marina era més d’emborratxar-se amb els poemes, de consumar una intensitat torturada. Devia ser tot un caràcter, però Anna era una dona forta que escrivia des de la pau interior. Quan em va caure aquest llibre a les mans i vaig llegir el pròleg ja vaig escriure que patir com ho van fer elles em semblava un preu molt alt a pagar per escriure com elles. Encara em sembla que van patir massa, i que ho van fer injustament, però allí hi havia molta gent que patia, i com que no van escriure ni els tenim en compte. D’alguna manera, els poemes d’Anna reparen això. La Marina és una veu individual que explica el que ella va patir, però Anna posa veu al patiment del poble. Em sembla que això ha de fer sentir orgullós un poeta, per més que hagi patit molt. Per mi, Marina Tsvetàieva és una seda blava brodada, però Anna Akhmàtova és la neu, la neu de Rússia. També vaig escriure que totes dues podrien ser el cant, però a ben segur que es barallarien per ser la cendra: buenu, ara ja sé quina és el cant i quina és la cendra, prenent cendra per tristesa.

Un bri de ranxo pel monstre

Después de casi cuatro años de existencia y más de cuatrocientas entradas, esta bitácora ha cobrado vida propia; si no le presto la atención debida, salta de la pantalla para quejarse. Como el monstruo en su laberinto, también es una fiera a la que hay que alimentar. Para mi suerte, todo cuanto le doy me lo devuelve con creces.”

Jordi Doce
(del blog Perros en la playa)

Objectes de desig

Ja sé què em direu: critico a l’actriu per ser dona-objecte, però, tal i com parlo de l’actor, també l’estic convertint en home-objecte. Aquí hi ha una contradicció. No li dic pas a ell que “llegeixi”. Teniu raó i no hi tinc res a dir. Li hauria d’haver dit, també. Però... aquesta gent han triat ser objectes del desig de l’altra gent i guanyar-se la vida amb això. No crec que sigui qüestió que han llegit poc, sinó que han tingut les qualitats necessàries (i el talent) per poder triar i convertir-se en el que han volgut ser. Aconsellar-los que llegeixin quan es guanyen tant bé la vida com a objectes de desig (que ells no volen pas ser altra cosa) és una mica absurd... Però, més que res, no els aconsellava que llegissin per no convertir-se en objectes també en la seva vida privada. Ara, en aquesta feina que tenen això potser és inseparable, i suposo que si volen arribar a algun lloc, es veuen obligats a relacionar-se amb una colla de gent amb poder en aquest món i a ser objectes per aquesta gent... Com a en Banderas, que li van dir que si volia triomfar a Hollywood havia d’anar a un seguit de festes i “conèixer” un seguit de gent important... per què us penseu que són festes i no reunions fetes en despatxos? O sigui que res a dir. Ells ho trien això i s’hi guanyen bé la vida. Es més, el que ells fan és un model d’èxit acceptat i considerat digne d’imitació per la nostra societat. Qui sóc jo per dir-los que “llegeixin”? Tindreu raó si em considereu completament ridícula.

diumenge, 23 de maig de 2010

Llegir, per què?

Avui, quan he sentit en Javier Bardem dedicant el seu premi a la Penélope, m’ha vingut el cap allò que vaig dir que a la Penélope era una dona-objecte i que li convindria llegir més. Ai! Amb aquest tros d’home entre les cames, qui pot pensar en llegir? Me n’alegro que la vida amorosa de la Penélope s’hagi estabilitzat. Espero que durin.

dissabte, 22 de maig de 2010

Asseguda suplementària sobre els macarrons

Quan sóc a casa o al cotxe, necessito sentir de fons el rum-rum de la radio, encara que no escolti amb atenció el que diuen. Per dir-ho d’alguna manera, m’incomoda el pes del silenci. Es a dir, que evito quedar-me sola amb els meus propis pensaments, perquè el flux continu de la radio substitueix d’alguna manera el flux continu del que penso o com a mínim ho fa més suportable. Horror vacui, em sembla que s’anomena. En principi, no és cap mal, però me’n recordo que aquell llibre de Simplifiqui la seva vida, en el que ja sabeu que crec molt, aconsellava asseure’s en silenci a escoltar el flux dels propis pensaments per conèixer-se més bé un mateix i prendre les decisions encertades. Això costa molt més del que sembla, com a mínim a mi me costa molt. I no perquè no m’interessi el que penso, sinó perquè és molt més còmode no pensar. Quedar-me una estona en silenci, sense el rum rum de la radio, normalment serveix perquè se m’acudeixin un munt d’idees sobre coses de les que podria escriure, i després d’una estona de silenci em llanço a escriure directament. (De totes maneres, coses per escriure també se me n’acudeixen amb el soroll de la radio de fons.) Em llanço a escriure per aturar els pensaments amb una acció. Perquè, el que és pensar sobre la meva vida i sobre els problemes reals que tinc i com solucionar-los... doncs ho evito tant com puc, no ho negaré... I es que si penses massa fas les coses diferents de com les faries si actuessis per impuls, i això, que en principi és bo, pot tenir conseqüències inesperades. Per exemple el dia que vaig decidir llaçar-me al tren, estava tan “plena” per la idea que no vaig escoltar la radio en tota l’estona, em sobrava la fresa. Es clar que estava en un estat d’exaltació, no era una situació normal. Quan estic en estat d’exaltació, per exemple quan he xerrat animadament amb algú, no necessito la radio per res. Llavors repassar els records de la conversa és molt més interessant. Y això no ho faig expressament, els records tornen com l’eco, el meu cap és així. Però, en els dies normals, si apago la radio per començar a pensar en els meus problemes el que és més probable que passi és que em deprimeixi i que m’assaltin tot de pensaments negatius. Per tant, compte! Potser sí que el flux hipnòtic de la radio m’ajuda a estar animada.

Quan dic que la radio és “hipnòtica” en aquest context, no vull dir una hipnosi “dirigida”, dic “hipnòtica” en el sentit de necessitat de continuïtat de la fressa per omplir el no-res.

divendres, 21 de maig de 2010

Hipnosi, la la la...

Sé que un dia vaig escriure que ningú ens obligava a mirar la tele. Però... tampoc ho tinc tan clar com això. Més que res pel que a mi me passa amb la radio. Segons com, sento que les musiquetes de la publicitat són hipnòtiques: no m’interessen en absolut els anuncis, però se me n’hi van les orelles, no puc deixar d’escoltar-los. I sé que la tele, que a més del so té imatges (luxe i sexe) acaba sent molt més hipnòtica que la radio. No vull dir amb això que hi hagi un complot internacional per tenir-nos hipnotitzats ni res d’això. L’únic que vull dir és que deixar d’escoltar la radio o de mirar la tele i decidir que “allò no ho vols escoltar” és molt més difícil del que sembla, i que requereix un esforç. En canvi, continuar hipnotitzat, continuar pendent del flux continu d’un aparell on contínuament passen coses, on contínuament es diuen coses, és molt més fàcil. Com més estona es passa davant la tele o escoltant la radio, més costa passar-se’n sense, sobretot si passes moltes estones de solitud. Jo sóc molt més partidària de la radio que de la tele, més que res perquè trobo que el que fan a la radio té més qualitat que el que fan a la tele, però reconec que la radio també m’hipnotitza, potser d’una manera diferent de com m’hipnotitzaria la televisió, però no puc desfer-me del flux continu de les musiquetes dels anuncis tan fàcilment... I el “zapping”, escoltant la radio, és molt més incòmode.

dimecres, 19 de maig de 2010

Malalts i senyors malalts

Sabeu què em fa més ràbia de tot això d’en Millet? Que, per insultar-lo de debò, els periodistes no diuen que és un lladre... per insultar-lo de debò diuen que és un “malalt”. Em fa molta ràbia que el pitjor, el pitjor que se li pugui dir a algú que ha fet el que ha fet sigui que “està malalt”. Que el pitjor que se li pugui dir no és que és un lladre, poques vegades el tracten de lladre per la radio: el mes fort que se’ls acudeix dir-li és que està malalt... que està malament del cap... És quan li diuen que està malalt que es pensen que l’insulten de debò, no dient-li lladre... Jo em pregunto, la gent que estem malalts del cap de debò, i que mai hem robat res, (no tenim tanta cara! - perquè no és una qüestió d’estar malalt, és una qüestió de tenir més cara que esquena!), doncs, els que estem malalts de debò, quina cara hem de fer, quan sentim, això?

dimarts, 18 de maig de 2010

El patriotisme literari

Una cosa que em fa gràcia és que l’any passat els mitjans de comunicació d’aquí van fer molt plat amb tot això que el barça havia guanyat el triplet i que pocs equips ho havien fet que si naps que si cols que si bla bla... Però és que aquest any hi ha dos equips més que poden guanyar el mateix triplet, el bayern alemany i l’inter italià. Us penseu que cap programa esportiu hi dedicarà ni mitja ratlla a parlar-ne? D’això en dedueixo que l’important no és fer el triplet, l’important és que el nostre equip faci el triplet! Dedueixo que l’important no és el futbol, saber quin és objectivament el millor equip o el més guanyador, sinó el patriotisme, que poguem dir sempre que el nostre equip és el millor; el que és important és el que guanyi el nostre equip, i que, si hi ha altres equips que guanyen el mateix, llavors és completament irrellevant perquè no són el nostre equip.

Al nostre país ens passa una mica el mateix que ens passa amb el barça amb la literatura. L’única diferència és que barça fa efectivament bon futbol i la nostra literatura... buenuuu... Parlant de la nostra literatura, de vegades pequem de massa patriotes i de poc versats en la qualitat literària i el valor relatiu dels textos enfront de textos d’altres cultures. (Qui diu altres cultures vol dir sobretot la cultura anglosaxona.) No dic amb això que la literatura catalana sigui inferior, només dic que de vegades el patriotisme ens cega a l’hora d’avaluar els nostres propis escriptors, i que hi ha escriptors que reben una atenció pel simple fet de ser d’aquí que llavors no es tradueix en traduccions ni en prestigi a l’estranger ni res de res, i sembla que ni ens preocupi, això. Aquesta idea, la del patriotisme per sobre de la qualitat de la literatura, no és meva, la vaig treure del llibre Un tramvia anomenat text, que s’hi s’ha reeditat deu ser per alguna cosa, on deia que el que havíem de fer és fixar-nos en la literatura universal i trencar amb l’endogàmia i el resclosiment. Jo hi estic d’acord, amb aquestes idees, però no veig que en aquest món dels blogs ningú hi estigui gaire d’acord, al contrari, el patriotisme, o patrioterisme -que deia aquell-, entès per literatura, floreix més que mai, i a més, és el que està ben vist.

Rodrigo Fresán diu que la pàtria d’un escriptor és la seva biblioteca.

dilluns, 17 de maig de 2010

Sospirs de paper

Avui, llegint blogs, m’ha vingut al cap què passaria si allò mateix que llegeixo als blogs ho llegís en llibres publicats. Vull dir la mena de llibres que em compro i miro de llegir. I amb molta tristesa m’adono que la majoria de textos que llegeixo als blogs no resistirien la publicació en “llibre”, més que res per que estan com a mig fer, els falta depuració. Si fins i tot hi ha qui es pensa que el valor d’escriure en un blog radica en poder publicar textos sense repassar! Alguna d’aquestes persones, que no saben què és el “ritme”, ha publicat algun llibre en paper i tot... amb els materials del blog! (No diré noms per no ferir susceptibilitats.) Si ja resulta espès en blog, imagineu-vos com deu ser llegir un llibre escrit així. Però això també em fa pensar que publicar “en llibre” requereix uns altres ritmes que no són els del blog, i que moltes coses que sembla que funcionen en un blog podrien quedar com mortes si fossin publicades en un llibre. Fins i tot els blogs que m’agraden més, i que crec que els seus autors escriurien més bé, resistirien el ser publicats en un llibre? (I els blogs que han estat publicats en llibres de debò no són precisament els que més m’agraden). Una de els gràcies del blog, em sembla, la que manté enganxada a la gent, és el què passarà, aquest “quina una en dirà avui aquesta persona”. Se’n pot dir intriga o se’n pot dir xafarderia, però la gràcia de saber que allò que està publicant ho està vivint aquella persona en aquell moment. Poca gent llegeixen post passats d’història. Jo ho havia fet abans, en alguns blogs molt concrets, però cada cop ho faig menys. Sembla que l’únic que interessa és l’ara. ¿Aquesta gràcia, la gràcia de la immediatesa, es pot traslladar a un llibre de paper, on per força el diàleg amb el lector no és tan viu? Potser és més profund, però el diàleg amb el lector no és en absolut tan viu ni immediat. Es per això que aquesta presumpció per altra banda tan innocent que els que escrivim un blog sembla que tenim de pensar que “allò que escrivim sí” que mereixeria ser publicat en llibre... doncs és irreal. Un llibre té altres ritmes. Encara que ens sembli que sí, segurament “allò que hem escrit” no resistiria a ser publicat en paper, i que són dos formats completament diferents. Jo mai em compro llibres basats “en blogs” perquè ja sé el pa que s’hi dóna... i sé quina mena de material s’extreu dels blogs a l’hora de publicar sobre paper... amb excepcions, es clar, però parlo en general... Es digui el que es vulgui, són formats diferents i s’ha d’atacar de manera diferent, i una cosa que es vulgui publicar en llibre ha d’estar com a mínim pensada pels ritmes dels llibres... i em direu que sacralitzo massa el format llibre i que també hi ha llibres dolents que no han sortit de cap blog... bueno, jo parlo els llibres que a mi m’interessen, que són llibres bons. No crec que estigui sacralitzant el llibre. És que el que hi ha publicat en llibre té un valor que encara no ha estat superat pel que hi ha publicat a internet. No dic que un futur no pugui ser així, però de moment, encara no els hem atrapat. I no crec que la cosa es reduexi a que jo no passo prou hores a internet com per avaluar el que hi ha. Encara que m'arrisqui a semblar esnob... en textos curts sí que hi ha qualitat a la xarxa, però per textos de més de tres idees em continuo estimant més un llibre de debò.

dimecres, 12 de maig de 2010

Efectiviwonder

Un espontani em diu que plegui ja de fer-me tant la víctima, que sembla que vagi mal follada, i que em dediqui a cardar més. (El que no diu és si ell s’ofereix voluntari o no pel problema de la cardamenta...) Bueno, tindré en compte el consell, es clar que sí... (en la mesura de les meves possibilitats).

dimarts, 11 de maig de 2010

De logístiques complicades

Es veu que a la xarxa, sobretot en anglès, hi ha tota mena de pàgines que donen consells sobre com suïcidar-se, si pot ser d’una manera incolora, inodora i insípida, sense agonitzar. Símptoma de la nostra societat, en que volem que ens ho donin tot fet. Voleu que us digui què en penso? Que si una persona està en el delicat tràmit de voler acabar amb la seva pròpia vida i necessita que algú altre l’aconselli sobre la manera de fer-ho, es que no té tantes ganes de morir-se com es pensa... si algú de debò es vol morir ha de ser capaç de trobar la manera de suïcidar-se per si mateix. Les pàgines d’internet dedicades al tema són només conversa morbosa. Algú que es vulgui matar de debò no necessita socialitzar la seva mort, demanar consell o informar-se de maneres. Si ho vol de debò, troba per si mateix la manera de fer-ho. Es que si una persona no es capaç de pensar per si mateixa un métode de matar-se... si el teu propi cap no et dona aquesta resposta... doncs potser és que el teu cos no necessita aquesta resposta... potser és que no et deus voler morir pas tant com això... Cioran deia que enfrontar-se a la logística que comporta un suicidi era tan complicat i per resoldre-la t’havies d’empatollar tant que te’n marxaven les ganes. Per això, si no estàs d’aquell humor especial que et faci capaç de resoldre’t la logística de l’assupte en qüestió per tu mateix d’una manera ràpida i efectiva... doncs potser t’ho hauries de repensar. Es el teu propi cap que t’ha de donar la resposta. I si no se t’acudeix res deu ser per alguna cosa!

dijous, 6 de maig de 2010

Converses sota el volcà

La senyora Caterina té 73 anys, és vídua, sense fills; està retirada. Cada dia, després de netejar la casa i dinar agafa l’autobús i se’n va a l’hospital, a acampar a la sala d’urgències. Allà sempre va passant gent i sempre tenen ganes de xerrar; quan estan en situació de patiment, les persones es tornen loquaces i sinceres. Hi allà la gent s'hi passa moltes hores... La senyora Caterina frueix molt sentint com la gent li explica els seus problemes. Ella sempre els deixa anar que està esperant el seu marit, que ha tingut un atac de cor. El que no els diu és que aquest atac de cor ja se’l va emportar fa cinc anys, i que mai va estar ingressat... La senyora Caterina se sentia molt sola sense el seu marit, fins que un dia va haver d’acompanyar una veïna a urgències. Va fruir tant aquell dia a la sala d’espera parlant amb tothom que va decidir que ho havia de repetir, i ara sempre hi fa cap, no sense sentir una mica de rau-rau a l’estómac... primer tenia por que les infermeres la fessin fora, quan s’adonessin d’ella. Després de tant temps, segur que se n’han adonat, però ningú li ha dit res; ella no fa mal a ningú. La gent que passa per allà no hi cau. Fins i tot les persones que en un mateix any han vingut tres o quatre vegades, no se’n recorden que amb ella ja hi van parlar l’altra vegada. Procura no aixecar la llebre, però... Només una vegada una noia grassoneta que s’esperava tota sola menjant una xocolatina i que era el segon cop que venia se la va quedar mirant amb cara d'haver-ho endevinat tot... Ella mai no menja res en tota la tarda, la senyora Caterina no és “de vida”. Després de passar allí cinc o sis hores i d’haver tingut com a mínim una gran conversa amb algú que s’està esperant sobre el sentit de la vida i del patiment, torna a agafar l’autobús i marxa cap a casa, no sense recança. Ni ha que tenen els seus llibres; la senyora Caterina té la sala d’espera de l’hospital.

dimecres, 5 de maig de 2010

L’art de tenir raó

L’altre dia, escoltant un programa de radio que normalment no escolto, em va sembla que el presentador era molt cridaner i que l’únic que l’interessava era tenir convidats per poder discutir-hi, i, sobretot, per poder tenir ell la raó. Aquesta és la impressió que em va fer: que aquell presentador tenia aquell programa i convidava a aquella gent per poder tenir raó sempre ell. Ho vaig trobar... què voleu que us digui...

Però... pensant, pensant... se m’ha acudit que potser això també és una mica el que faig al blog. Al blog sempre tinc raó i ja fa temps que ningú em discuteix res del que dic. Algunes persones potser no estan d’acord en algunes coses, però no m’ho faran pas saber! Al contrari, sempre que algú em diu alguna cosa, em corrobora i està d’acord en mi... (que no ho trobo pas malament, rebre aquesta mena de comentaris, tot i que em sembla que són una mica irreals...) Però, normalment, gent que no estigui d’acord amb mi i que m’ho faci saber, n’hi ha ben poca. Per tant, podríem dir que jo també tinc el blog pel mateix motiu que té el programa el cavaller abans mencionat: per tenir raó! I, a més, es que m’encanta tenir raó. Ara, aquest afany per tenir raó el trobo... què voleu que us digui...

dimarts, 4 de maig de 2010

Èxit a la vida del twitter

Estic segura que si això del twitter té tant èxit és perquè no cal saber escriure per escriure-hi... Ni tan sols cal saber llegir bé. Amb 140 caràcters és ben bé impossible fer una subordinada... Només cal saber fer click. Click, click... Ara que ja tenim la possibilitat de deixar per escrit tot allò que no sabem escriure, només cal que algú inventi un aparell per saber què nassos diuen els llibres sense que calgui fer l’esforç de llegir ni d’escoltar amb atenció... ja que els llibres electrònics encara no ho poden fer, això... (hi ha qui diu que es per això que no tenen èxit...); serà el pròxim gran invent del segle!

Èxit a la vida

Diu que l’amor que rep la criatura de la seva mare durant els tres primers anys de vida és crucial per determinar el seu futur èxit a la vida. A mi, però, el que m’intriga és com es mesura exactament aquest “èxit a la vida”. Vol dir que el futur adult serà estimat de debò per la seva família i amics? Vol dir que de gran tindrà grans dots de lideratge i serà capaç d’aconseguir el poder? Vol dir clar i català que tindrà la capacitat de guanyar molts diners? Quan es considera que algú ha tingut “èxit a la vida”?

Estic pensant sobretot en alguns escriptors que han escrit obres que han perdurat al llarg dels anys... per exemple, Villon. És un gran clàssic, però no crec que ningú es pugui pensar que va tenir “èxit a la vida”. Podem considerar que Jane Austen va tenir “èxit a la vida” malgrat l'haver escrit un grapat de novel·les que encara ara llegim? Pessoa, l’obscur oficinista –fos per obligació o per elecció- va tenir “èxit a la vida”? El borratxí d’en Robert Lowell va tenir “èxit a la vida”? Francis Scott Fitgerald? Sylvia Plath? Anne Sexton? Van tenir “èxit a la vida”? I en canvi l’obra d’aquestes persones sí que va ser un èxit, potser fins i tot malgrat ells mateixos.

De fet, ara que hi penso, si alguna cosa caracteritza molts i molts escriptors és el fet de portar l’aspre etiqueta de “perdedors” o de persones que precisament no han tingut èxit en res més, en res del que, en els cómputs del “món real”, es considera que val la pena. I paradoxalment molts dels qui es pot considerar que “han tingut èxit de debò” com a escriptors són oblidats en poc temps i els seus llibres queden descatalogats amb el pas dels anys. ¿Quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”, quan és molt llegit a la seva època o quan els seus escrits traspassen la barrera del temps?

M’agradaria que algú em definís exactament quan es considera que algú ha tingut “èxit a la vida”, i sobretot, quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”. Però, més que que algú ho faci per mi, suposo que del que es tractaria es de trobar la meva pròpia definició de què és tenir “èxit a la vida” i què seria tenir “èxit a la vida” per mi.

Hi pensaré.

dilluns, 3 de maig de 2010

Dia de badalls

Dilluns, plou, m’he llevat tard... Això de l’escriptura és una cosa que no vol horaris ni imposicions. Quan sents arribar l’onada l’has de capturar al vol, però no li pots dir a la onada: “mira, de 10 a 12 puntual que farem feina”. Això em fa sentir una mica culpable, com si em dediqués a gandulejar... (I no està pas demostrat que dedicar-se a escriure no sigui l'excusa perfecta per a gandulejar...) El que passa que l’humor per escriure, la possibilitat de “connectar” amb alguna cosa del teu interior, no passa pas sempre... no sempre estàs d’humor per expressar-te... calen moments de guaret, en que no s’escriu, el cap reposa, però que són igual d’importants a l’hora de “produir”. “Obligació” és incompatible amb la paraula “escriptura”.

Però jo ara mateix em veig “obligada” (per mi mateixa i les substàncies del meu cos, si es vol, però obligada) a escriure un post. Fa massa dies que no n’escric cap i la meva personalitat addictiva necessita la sensació que es desencadena al meu cos quan en publico un. Però ni em sento inspirada ni tinc res pensat ni se m’acudeix res que valgui la pena...

Veig que darrerament he escrit molts posts de la categoria les veus de la radio. Molts posts parlant de l’actualitat. Això em preocupa una mica, perquè sé que els textos que parlen de la rabiosa actualitat, del que està passant en aquest moment, no perduren. Perquè un text perduri... bueno, tampoc és que ho sàpiga, exactament, què fa que un text perduri. Ho puc veure en els textos dels altres però no en els meus. Però sé per experiència que molts dels escrits que he fet parlant de temes molt del moment s’han fet vells molt més depressa que els altres. Les noticies són flors del dia, es marceixen molt depressa. Però, fins i tot sabent això, parlar del que per la radio diuen que és la noticia del dia és molt temptador, més encara si el que diuen t’indigna i et ve de gust desfogar-te deixant anar els teus ganivets. Ja ho vaig dir una vegada: m’agradaria que el que escric perdurés. (Per perdurar vull dir que tingui validesa per aquell qui ho llegeix molt temps després d’haver estat escrit.) Però perquè això passi s’ha de parlar de temes que tinguin una mínima possibilitat de perdurar. Però, què passa si el que et ve de gust és parlar del barça? I darrerament m’ha vingut més de gust que abans parlar de l’actualitat. No sé si hauria de corregir aquesta tendència o adobar el camí. Encara que vulgui que els meus textos perdurin, mai no he fet el càlcul de pensar: “parla d’això que això perdurarà”. Sempre parlo del que em ve de gust, del que necessito dir; d’allò que és candent a la meva ànima. Per tant, si alguna cosa perdura serà pura casualitat... Però, sabent que el que escric parlant del barça no perdura... Doncs això, que dubto. Quina és la “línia editorial” que hauria de seguir? No són massa pretensions per un simple blog el vantar-se de tenir una “línia editorial”?

He complert amb la “obligació” d’escriure el post. Pengim-penjam, però l’he complert. I encara no tinc clar si hi havia “onada” o la onada me l’he inventat... Pot ser vàlid un text que no vingui de la onada de la inspiració? Es clar que si hagués d’esperar cada dia una onada, provablement no escriuria mai gaire res... Pot ser igual de vàlid un text que vingui de la obligació, i no de la devoció? (Quines preguntes que em plantejo, no trobeu? En això ja es veu que no estic pas gaire integrada a la societat... ) He escrit aquest post per “obligació”, sí, però l’he fruït com si me l’hagués menjat amb els dits... L’he escrit per obligació-devoció, podríem dir. Ho hauria de fer més sovint...