Diu que l’amor que rep la criatura de la seva mare durant els tres primers anys de vida és crucial per determinar el seu futur èxit a la vida. A mi, però, el que m’intriga és com es mesura exactament aquest “èxit a la vida”. Vol dir que el futur adult serà estimat de debò per la seva família i amics? Vol dir que de gran tindrà grans dots de lideratge i serà capaç d’aconseguir el poder? Vol dir clar i català que tindrà la capacitat de guanyar molts diners? Quan es considera que algú ha tingut “èxit a la vida”?
Estic pensant sobretot en alguns escriptors que han escrit obres que han perdurat al llarg dels anys... per exemple, Villon. És un gran clàssic, però no crec que ningú es pugui pensar que va tenir “èxit a la vida”. Podem considerar que Jane Austen va tenir “èxit a la vida” malgrat l'haver escrit un grapat de novel·les que encara ara llegim? Pessoa, l’obscur oficinista –fos per obligació o per elecció- va tenir “èxit a la vida”? El borratxí d’en Robert Lowell va tenir “èxit a la vida”? Francis Scott Fitgerald? Sylvia Plath? Anne Sexton? Van tenir “èxit a la vida”? I en canvi l’obra d’aquestes persones sí que va ser un èxit, potser fins i tot malgrat ells mateixos.
De fet, ara que hi penso, si alguna cosa caracteritza molts i molts escriptors és el fet de portar l’aspre etiqueta de “perdedors” o de persones que precisament no han tingut èxit en res més, en res del que, en els cómputs del “món real”, es considera que val la pena. I paradoxalment molts dels qui es pot considerar que “han tingut èxit de debò” com a escriptors són oblidats en poc temps i els seus llibres queden descatalogats amb el pas dels anys. ¿Quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”, quan és molt llegit a la seva època o quan els seus escrits traspassen la barrera del temps?
M’agradaria que algú em definís exactament quan es considera que algú ha tingut “èxit a la vida”, i sobretot, quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”. Però, més que que algú ho faci per mi, suposo que del que es tractaria es de trobar la meva pròpia definició de què és tenir “èxit a la vida” i què seria tenir “èxit a la vida” per mi.
Hi pensaré.
Estic pensant sobretot en alguns escriptors que han escrit obres que han perdurat al llarg dels anys... per exemple, Villon. És un gran clàssic, però no crec que ningú es pugui pensar que va tenir “èxit a la vida”. Podem considerar que Jane Austen va tenir “èxit a la vida” malgrat l'haver escrit un grapat de novel·les que encara ara llegim? Pessoa, l’obscur oficinista –fos per obligació o per elecció- va tenir “èxit a la vida”? El borratxí d’en Robert Lowell va tenir “èxit a la vida”? Francis Scott Fitgerald? Sylvia Plath? Anne Sexton? Van tenir “èxit a la vida”? I en canvi l’obra d’aquestes persones sí que va ser un èxit, potser fins i tot malgrat ells mateixos.
De fet, ara que hi penso, si alguna cosa caracteritza molts i molts escriptors és el fet de portar l’aspre etiqueta de “perdedors” o de persones que precisament no han tingut èxit en res més, en res del que, en els cómputs del “món real”, es considera que val la pena. I paradoxalment molts dels qui es pot considerar que “han tingut èxit de debò” com a escriptors són oblidats en poc temps i els seus llibres queden descatalogats amb el pas dels anys. ¿Quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”, quan és molt llegit a la seva època o quan els seus escrits traspassen la barrera del temps?
M’agradaria que algú em definís exactament quan es considera que algú ha tingut “èxit a la vida”, i sobretot, quan es considera que un escriptor ha tingut “èxit a la vida”. Però, més que que algú ho faci per mi, suposo que del que es tractaria es de trobar la meva pròpia definició de què és tenir “èxit a la vida” i què seria tenir “èxit a la vida” per mi.
Hi pensaré.
4 comentaris:
Tenir èxit és aconseguir ser realment feliç. L'obra se'n pot anar a la puta merda.
Quina contundència!
Aquest escriptors que cites són tots una colla de desgraciats. El que hauries de fer és llegir els clàssics catalans...
Publica un comentari a l'entrada