Dia de badalls

Dilluns, plou, m’he llevat tard... Això de l’escriptura és una cosa que no vol horaris ni imposicions. Quan sents arribar l’onada l’has de capturar al vol, però no li pots dir a la onada: “mira, de 10 a 12 puntual que farem feina”. Això em fa sentir una mica culpable, com si em dediqués a gandulejar... (I no està pas demostrat que dedicar-se a escriure no sigui l'excusa perfecta per a gandulejar...) El que passa que l’humor per escriure, la possibilitat de “connectar” amb alguna cosa del teu interior, no passa pas sempre... no sempre estàs d’humor per expressar-te... calen moments de guaret, en que no s’escriu, el cap reposa, però que són igual d’importants a l’hora de “produir”. “Obligació” és incompatible amb la paraula “escriptura”.

Però jo ara mateix em veig “obligada” (per mi mateixa i les substàncies del meu cos, si es vol, però obligada) a escriure un post. Fa massa dies que no n’escric cap i la meva personalitat addictiva necessita la sensació que es desencadena al meu cos quan en publico un. Però ni em sento inspirada ni tinc res pensat ni se m’acudeix res que valgui la pena...

Veig que darrerament he escrit molts posts de la categoria les veus de la radio. Molts posts parlant de l’actualitat. Això em preocupa una mica, perquè sé que els textos que parlen de la rabiosa actualitat, del que està passant en aquest moment, no perduren. Perquè un text perduri... bueno, tampoc és que ho sàpiga, exactament, què fa que un text perduri. Ho puc veure en els textos dels altres però no en els meus. Però sé per experiència que molts dels escrits que he fet parlant de temes molt del moment s’han fet vells molt més depressa que els altres. Les noticies són flors del dia, es marceixen molt depressa. Però, fins i tot sabent això, parlar del que per la radio diuen que és la noticia del dia és molt temptador, més encara si el que diuen t’indigna i et ve de gust desfogar-te deixant anar els teus ganivets. Ja ho vaig dir una vegada: m’agradaria que el que escric perdurés. (Per perdurar vull dir que tingui validesa per aquell qui ho llegeix molt temps després d’haver estat escrit.) Però perquè això passi s’ha de parlar de temes que tinguin una mínima possibilitat de perdurar. Però, què passa si el que et ve de gust és parlar del barça? I darrerament m’ha vingut més de gust que abans parlar de l’actualitat. No sé si hauria de corregir aquesta tendència o adobar el camí. Encara que vulgui que els meus textos perdurin, mai no he fet el càlcul de pensar: “parla d’això que això perdurarà”. Sempre parlo del que em ve de gust, del que necessito dir; d’allò que és candent a la meva ànima. Per tant, si alguna cosa perdura serà pura casualitat... Però, sabent que el que escric parlant del barça no perdura... Doncs això, que dubto. Quina és la “línia editorial” que hauria de seguir? No són massa pretensions per un simple blog el vantar-se de tenir una “línia editorial”?

He complert amb la “obligació” d’escriure el post. Pengim-penjam, però l’he complert. I encara no tinc clar si hi havia “onada” o la onada me l’he inventat... Pot ser vàlid un text que no vingui de la onada de la inspiració? Es clar que si hagués d’esperar cada dia una onada, provablement no escriuria mai gaire res... Pot ser igual de vàlid un text que vingui de la obligació, i no de la devoció? (Quines preguntes que em plantejo, no trobeu? En això ja es veu que no estic pas gaire integrada a la societat... ) He escrit aquest post per “obligació”, sí, però l’he fruït com si me l’hagués menjat amb els dits... L’he escrit per obligació-devoció, podríem dir. Ho hauria de fer més sovint...