dimarts, 27 d’abril de 2010

Ai, ai, ai...

Escolto amb preocupació tota aquesta parafernàlia que s’està muntant des dels mitjans esportius d’aquest país donant per feta la remuntada. Em sembla que s’han begut l’enteniment tots plegats... En fan un gra massa; només és futbol! La veritat és que sento alguns periodistes esportius, i francament, no entenc perquè passen per ser persones sanes i en ple ús de les seves facultats. Em penso que els caldria que algú els tirés una galletada d’aigua freda a sobre... Això que està passant sí que em sembla una “imbecil·litat col·lectiva”! (Si això és precisament “el espíritu de juanitu”, que tant i tant havíem criticat!)

dilluns, 26 d’abril de 2010

Llarg lament

Si els diaris són instruments del poder i dels partits polítics, i les opinions que s’hi desenvolupen estan condicionades, si les crítiques literàries que hi surten estan manipulades per les editorials... jo em pregunto... per què ens lamentem tant que el negoci se’n vagi a terra? Què és el que perdem exactament? Que ens diguin què hem de pensar?

diumenge, 25 d’abril de 2010

Cementiri

_ Tu no seràs mai la més rica del cementiri, però ben segur que seràs una de les persones que haurà fruït més de la seva biblioteca d’entre les que hi reposen...
_ Quin consol!, no trobeu?

dissabte, 24 d’abril de 2010

Qui t’ha vist i qui et veu...

Fa deu anys feien còrrer que eres el “traductor” de Robson. Ara ets un gran estratega! Ànims Morinho, jo també vull que guanyis aquest any la Copa de Xampinyons amb l’inter i l’Etoo, i que l’any que ve la tornis a guanyar entrenant el madrid. Dona’ls per la menjadora a tots aquest difamadors! Arri Mou! Fora fora peste de periodistes esportius del barça!

dimecres, 21 d’abril de 2010

Cursets per acceptar el nostre lloc a l’univers

Què són per mi tots aquest cursets d’intel·ligència emocional aplicats a l’activitat empresarial? Els que es fan per empleats, els ensenyen com obeir de bon grat, sense rebotar-se i a estar contents amb la sort d’obeir. Els que es fan per caps d’empresa, els ensenyen a manar fent per manera que aquells a qui manen estiguin contents i satisfets de ser manats i de fer el que els diuen. Els ensenyen a “manar amb tacte”, per dir-ho d’alguna manera. Però cap curset d’aquest canviarà la teva sort si el teu destí és ser manat. Ara, potser estaràs content de que algú hagi descobert les teves “potencialitats” (per obeir de bon grat)... No seràs el cap, però estaràs radiant de ser manat pel teu cap... Tot això de la intel·ligència emocional és només una manera il·lustrada de manipular-nos els uns als altres. Si ens podem manipular els uns als altres amb un somriure, perquè recórrer a la insatisfacció i les males cares?

dimarts, 20 d’abril de 2010

De llistes

Una impremta són vint-i-sis soldadets de plom amb els que es pot conquerir el món. Em pregunto què n’hauria pensat Gutenberg si hagués vist l’internet... Conquerir el món a través d’un teclat continua sent l’ambició de molts. Se sap que el poder del futur és a la xarxa, però encara no se sap qui detentarà aquest poder... (Amb el permís dels senyors de google, es clar...) Però, en cas que algú ho controli, ho sabrem? Ens n’adonarem? Em recordo el llibre sobre el fenomen best-seller... a la introducció, l’autor enunciava que la “massa” és fàcilment manipulable... per acabar concloent que no sabia a través de quina fórmula s’havia manipulat al públic perquè comprés en massa unes determinades novel·les. Però que la massa es pot manipular, quedava clar... Vosaltres què en penseu? Hi ha algun editor espavilat que ja sap quin serà el llibre més venut per Sant Jordi? La primera vegada que vaig sentir a dir que hi havia campanyes per fer d’un llibre el més venut per Sant Jordi (que no el més llegit) em vaig quedar ben parada. Vaig pensar que erem una colla de borregos, tots plegats... Però ara penso que no hi ha cap mal que la gent que no llegeix i no compra llibres habitualment (i que no tornen a entrar a la llibreria en tot l’any) es regalin un llibre mediàtic que mai posarà en perill els seus hàbits no-lectors... Si algú no llegeix ha de continuar podent no-llegir, per més que per un dia a l’any es vegi obligat a comprar-se un llibre... M’agradaria, m’agradaria, poder endevinar quin serà el llibre més venut. De totes maneres en el llibre que mencionava abans també deia que aquestes llistes dels més venuts estan manipulades, com a mínim tant com els 40 principals, i que en realitat només són propaganda dels llibres que hi surten, i que és físicament impossible confeccionar una llista d’aquestes amb fiabilitat i amb la immediatesa amb que es fa. I que, en cas que no estigui manipulat, això del més venut només podria ser com a molt una dada aproximada. O sigui que tota aquesta parafernàlia del llibre més venut per Sant Jordi només és una il·lusió, com el mocador vermell que ens ensenyen perquè ens hi llencem a sobre. Que bonic que és el nostre món.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Fixació anal...

Sí, ho he sentit a dir moltes vegades, els col·leccionistes som infantils. Som maniàtics. Som cobdiciosos. Ens estimem més tenir un nou objecte dels que col·leccionem que tenir una relació amb algú... Tot això és cert. Però, que jo sàpiga, col·leccionar no és il·legal i encara no és una perversió. I tampoc està mal vist. Diguem què col·lecciones i et descriuré els límits de la teva estupidesa. Em direu que acumular la possessió d’objectes és absurd, perquè també els deixarem un dia o altre... en aquest món només hi som de passada, i en canvi acumulem rampoines com si haguéssim de viure per sempre. Què se n’ha fet de tots els llibres que va arribar a acumular algú del passat com Aristòtil? Perduts en els boires del temps... però en canvi quan ell era viu el devien omplir de satisfacció, i ben segur que mai es va pensar que un dia els deixaria. Si alguna cosa em consola d’això de col·leccionar, és que hi ha molta gent que ho fa. Per tant, és una activitat “normal”, encara que tota col·lecció és una obsessió, hi ha col·leccions i col·leccions, i obsessions i obsessions. Acumular la possessió d’objectes perquè ens aportin pau d’esperit és una de les maneres que ens ofereix el nostre món consumista per acallar la nostra pulsió, les nostres angoixes, les nostres ànsies d’atenció insatisfeta. Gairebé ningú m’escolta, però en qualsevol cantonada puc comprar-me unes sabates noves... Mentre el món gira al meu voltant sense mi, puc anar engreixant la meva col·lecció. Ai, les col·leccions! Les millors són les que es formen peça a peça, no arramblant amb tot. Però hi ha quelcom d’irracional en la necessitat d’acumular... m’atreviria a dir que el desig de possessió d’objectes és tant antic i tant humà com l’instint dels animals que marquen el territori. Qualsevol nen petit té molt aviat el sentit de “meu”. Meu. El meu tresor. En aquest sentit, el Gólum és un dels personatges que retraten més encertadament què és el gènere humà. El que tenia de monstre eren les seves qualitats més humanes. Mentre no es demostri el contrari, si som, som amb propietat privada, som amb tot allò que es nostre. Si s’ha de determinar el valor de les persones pel valor pecuniari de tot allò que posseeixen o poden arribar a posseir ja és un altre tema, però la possessió d’objectes, tal i com està muntat en nostre món, té molta importància, i en les col·leccions només hi veig una manera creativa que té la gent pacifica d’alliberar les seves ànsies de possessió. Imagineu-vos que tots fóssim com Napoleó, i ens vingués de gust col·leccionar territoris... Però tots tenim un petit Napoleó dins, que d’alguna manera o altra s’ha d’apaivagar. Col·leccionar capses de llumins em sembla la quintaessència de la domesticitat i la quietud, i tan irracional i inútil com qualsevol altre col·lecció. Una vegada vaig conèixer algú que tenia una vitrina plena de mussols de terrissa en mininatura. En tenia més de cinc-cents. Aquells mússols de terrissa em van semblar una col·lecció absurda... (a més, eren tan lletjos...). Però jo també tinc a casa la meva petita col·lecció de llibrots que, en sóc conscient, podria semblar absurda a algú altre, i en canvi a mi m’omple de satisfacció. I un llibre te’l pots llegir. Què és exactament el que pots fer amb un mussol de terrissa en miniatura? O amb una capsa de llumins? Però és ben respectable la necessitat d’acumular-los, es clar. Per tant, cadascú amb les seves neures i a mi que em deixin acumular els meus llibrots... Amen.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Retrat?

Els col·leccionistes són peculiars, cecs i reprimits, com frares vells.”

La voz
Arnaldur Indridason

dissabte, 17 d’abril de 2010

Indiana cafè


Tard o d’hora passa: haig de sortir de casa. I llavors veig com el món deixa la seva empremta dolorosa sobre la meva ànima, i no sóc jo qui forja el món, com quan m’estic a casa i escric. Em costa ubicar-me al món tridimensional, m’esgoto, em desespero. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, em sento molt més segura. A dins a casa, en les dues dimensions del paper en blanc, imagino com serà demà, quan surti de casa. Però sé que és inútil, perquè el món continua al seu aire i res del que jo pugui planificar em surt mai igual enfrontat amb la realitat del món exterior. Demà sortiré de casa i el món m’afectarà, la gent del món m’afectarà, la gent que hi ha pels carrers, la gent que seuen a les terrasses dels bars, la gent dins els cotxes, el trànsit. I res no serà com m’ho he imagina’t a la vigília. No puc donar forma al món real tal i com dono forma a les paraules davant el full en blanc. Per això, sortir de casa, encara que sigui per anar a fer un cafè, és tota una aventura.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Predicció

Sabeu quan vaig saber que en Pellegrini no es menjaria una rosca entrenant al madrid? (Ja, ja, què fàcil dir-ho ara!) Doncs quan, després de que li donessin el càrrec, se’n va anar a presumir de tenir-lo davant el seu pare, a dir-li “veus?” viatjant expressament a Chile. (El seu pare s’havia oposat sempre a que ell fos entrenador.) Es a dir, que per ell “arribar a algun lloc” era ser nomenat entrenador del real madrid, no pas guanyar alguna cosa amb el real madrid... que seria el moment d’anar a dir “veus?”, quan hagués guanyat algun títol... potser va tenir el pressentiment que s’hi s’esperava a tenir algun títol no hi aniria mai...? En definitiva, que ja es veia que això d’en Pellegrini no aniria ni amb rodes... (Ai, què fàcil que és de predir el passat!)

dissabte, 10 d’abril de 2010

Essència

Hi ha gent que només venen aquest dia, i volen precisament aquell llibre que han vist a la televisió, i el volen al moment, i no els vendràs pas res més. I no tornen a posar els peus a la llibreria en tot l’any.”

(dit per algú que ven llibres)

Suposo que això no és altra cosa que la vertadera essència de Sant Jordi...

divendres, 9 d’abril de 2010

Comentari criminal

S’ha de parar a Messi, per lo civil o per lo militar”. Això dit per un talent del periodisme madridista. I encara sort que no ha dit “per lo civil o per lo criminal”! Dir això és de criminals. Però, aquesta gent, que s’han begut l’enteniment o què? Que només és futbol, per l’amor de déu, no és la guerra! (Tingui el significat simbòlic que tingui). Només és futbol. Em sembla que entre tots plegats estem perden una mica l’oremus... Però no m’imagino a un periodista d’aquí dient que s’ha de lesionar a un jugador d’allà... Sembla que allà, guanyar és una qüestió d’estat, d’amor propi, de vida o mort, més que de futbol, només. Tenen mal perdre. Donen massa importància a que el seu equip guanyi. Sobredimensionen la necessitat de guanyar. Només és futbol, i de vegades ho obliden. Em sembla una aberració que algú amb potestat per parlar en públic davant un gran nombre de persones es pugui plantar dient això...

dijous, 8 d’abril de 2010

Això sí que és una “palla mental”!

M’agradaria aclarir que jo em prenc unes pastilles que estan indicades per persones que “veuen coses que no existeixen”. Sabent això, estic segura que algú es pregunta com he arribat a la conclusió que se m’ha manipulat per treure’m diners, i si això no podria ser només una impressió meva, una idea irreal que m’hagués fet unint uns indicis aïllats i que en el fons no volen dir res.

Quan parles amb algú i veus que com a resultat d’aquella conversa t’has ofert a deixar-li 5 euros, potser no tens motius per sospitar res. Però, quan veus que la situació es repeteix, i que sempre parles amb aquella persona, tu no tens intenció de fer-ho, però sempre li acabes deixant 5 euros... No és això un motiu objectiu més enllà de la malaltia mental per pensar que aquella persona està manipulant la conversa per treure’t els calés? I això que els cinc euros no te’ls ha pas demanat, sempre els hi has ofert tu. Llavors, un dia no els hi ofereixes, i et fa sentir com una bruixa: perquè, és una quantitat tant petita! Encara tens motius per pensar que el fet que et manipuli per treure’t diners són imaginacions teves?

Estic segura que molts esteu pensant: no val la pena perdre un amic per no ser capaç de deixar-li cinc euros. Però estic segura que tots vosaltres teniu amics de debò que us estimen més enllà dels cinc euros, i que no els deixeu cinc euros cada cop que us veieu. Jo també estic d’acord que si això passa només una vegada no hi ha motius per enfadar-se ni per sospitar.

Potser en el segon cas de que parlo hi ha més motius per pensar que la manipulació és una imaginació meva... però, si veus que estàs parlant amb algú, i tot de sobte la conversa et porta a dir, espontàniament, “bueno, ja te’ls deixo jo!”, i tu no tenies intenció de deixar res, només estàveu parlant. I l’altra persona no t’ha demanat res directament. Però la conversa ja t’ha dut a oferir-li una petita quantitat. I normalment això no et passa pas... Gat escaldat aigua tèbia tem. Si això ja s’ha produït una vegada abans... no tens motius per ser malpensada?

No sé, potser sí, que, com m’han dit tots els meus psiquiatres, faig cas d’indicis irreals a l’hora de tractar les meves amistats. Però ara no parlo d’indicis, parlo de fets objectius, parlo de 5 euros que eren meus en mans d’una altra persona que no me’ls ha demanat però que se’ls posa ràpidament a la butxaca i jo encantada de la vida i sentint-me “tant bona persona”. Potser això no és una prova objectiva que aquesta persona ha manipulat la conversa perquè jo li oferís els diners... però el fet que té uns diners que jo no tenia intenció de deixar-li és un fet objectiu. Fins a quin punt puc pensar que això de la manipulació són imaginacions meves, que veig coses que no existeixen?

dimecres, 7 d’abril de 2010

Excessiva preocupació

Fa poc, algú em va dir que sóc una persona excessivament preocupada pels diners.

Em recordo que quan estudiava vaig conèixer un noi que em va dir que els seus pares, ja grans, li havien ensenyat uns “valors”. La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Aviat em vaig adonar que estava acostumat a treure diners de les dones del seu voltant per l’habilitat que va tenir a tractar-me de bruixa quan vaig tancar l’aixeta. Precisament, quan no li deixaves diners et feia sentir “excessivament materialista”, “excessivament preocupada pels diners”, “egoista de mena”, i a ningú no li agrada sentir-se així. D’aquí la seva gran habilitat. Però érem amics. No ens hem tornat a veure.

No fa pas tant de temps, vaig conèixer a una noia que em va dir que no s’havia d’estimar a canvi que t’estimessin: que estimar de debò era no esperar res a canvi. Que estimar de debò era estimar a canvi de res. (Curiosament no ha estat la única persona que m'ha dit això darrerament.) La segona cosa que va fer va ser manipular-me perquè li deixés uns diners pensant-me que deixar-los-hi havia estat idea meva. Com que ja tenia l’experiència de l’altra vegada, aquest cop no vaig picar, i com que no els hi vaig arribar a deixar, segur que la seva versió és que mai me’ls va demanar i que ni tan sols m’ho va insinuar. De fet, perquè la cosa funcionés deixar-los-hi havia de sortir de mi! Suposo que es devia pensar que era una persona “excessivament lligada” als meus diners, i que era una egoista, si no estava disposada a afluixar la mosca així com a així... Però érem amigues. No ens em tornat a veure.

Jo no els demano diners al meus amics, ni els manipulo perquè me’n deixin i es pensin que ha sigut idea seva deixar-me’ls. No sé si sóc una persona excessivament preocupada pels diners, però si ser-ho vol dir estimar-se més els propis diners que els amics que et demanen diners, sobretot els que et fan creure que els deixes aquells diners perquè “ets tan bona persona”, “tan despresa” i “estàs tan poc preocupada per les coses materials” –a qui no li agrada sentir-se així!- doncs potser sí que ho sóc, una persona excessivament preocupada pels diners. Encara que em sàpiga greu dir-ho.

(M’agradaria puntualitzar que, en total, estem parlant de quantitats no superiors als 20 euros. Suposo que això sol ja demostra la meva gasiveria...)

dimarts, 6 d’abril de 2010

De fornicacions

Lo meu és la poesia, no la fornicació. Però hi ha qui es pregunta... (jo de vegades em pregunto...) de què et serveix la poesia si no et porta a la fornicació?

Aquest va ser precisament l’error que va cometre el meu primer xicot, el de Trobador en versos... pensar-se que quatre versos el durien a la fornicació.

Però, pel que veig, no és que la poesia dugui a la fornicació, sinó que és la fornicació que moltes vegades acaba en poesia...

dilluns, 5 d’abril de 2010

De moralitats

L’altre dia vaig dir que no m’agradava la moralina. Però, per tal i com dic que no practico la promiscuïtat, algú es podria pensar que ho faig per raons morals, i que estic predicant alguna cosa. Res més lluny de la meva intenció. Si no salto d’una parella a l’altra no és per raons morals, -fins i tot em mig fascina aquesta mena de immoralitat-; si no ho faig és per una qüestió pràctica de la meva manera de ser. Tampoc descarto passar-me al cantó fosc de la força en el futur, mai no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, ja ja... Però el que m’agradaria deixar clar és que no és una qüestió de moral. És una qüestió pràctica. Per mi, tal i com sóc i com funciona el meu cap, m’és molt més còmode estar sola.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Per sempre a la xarxa

Sento per la radio que hem d’anar amb compte amb el que pengem a internet, perquè s’hi pot quedar per sempre. Què voleu que us digui, jo amb aquest “per sempre” no hi estic pas gaire d’acord.

La meva primera relació amb la xarxa va ser l’any 2000 en un curset on vam penjar la nostra pròpia pàgina web. Era una pàgina feta de retalls, però jo m’hi vaig estar força estones, remenant-t’hi. Aquesta pàgina estava allotjada en un servidor gratuït que ja no existeix i que l’any 2006 va desaparèixer sense deixar rastre. On és aquí això de que “a internet les coses queden per sempre”?

L’any 2000 també, una mica inconscientment, vaig participar amb el meu nom real en un grup literari de yahoo. Fins fa poc, encara s’hi podia trobar el meu nom, en aquest grup. Però des de principis del 2010 aquest grup de yahoo, que ja feia molts anys que estava inactiu, ha desaparegut sense deixar rastre. On és allò que el nostre nom havia de quedar per sempre més a la xarxa?

Internet és un món en constant evolució. Quan algú es cansa d’allotjar una informació que ha quedat obsoleta en un vell servidor que potser es podria fer servir per una altra cosa, la informació desapareix. Potser sí que la informació és pot haver duplicat exponencialment, però tard o d’hora quedarà obsoleta (encara que estiguem parlant d’uns quants anys), i desapareixerà per donar pas a noves dades. La xarxa no ho pot guardar TOT. Fins i tot vaig sentir que estan estudiant fer desaparèixer el protocol http, i canviar-lo per un protocol més eficient amb les fotografies i els vídeos (aquest protocol era per text i fotos petites). De debò us penseu que quan desaparegui el protocol http les pàgines que actualment hi ha en http seran conservades? A mi em sembla que no. Internet és efímer. Per descomptat, molt més efímer que ser publicat en paper, i això que el que publiquem a internet queda “per sempre” només és una il·lusió d’informàtics obsessionats amb el poder de la xarxa.

dissabte, 3 d’abril de 2010

De cartellets

A molta gent li costa d’entendre que no vulgui tenir parella ni fills. I es clar que en voldria si no tingués una malaltia i tot fos diferent. Però lligar-me amb algú seria condemnar-lo a galeres a cadena perpètua. Amb l’Anicet no ho pensava això, l’hagués condemnat a galeres de manera molt gustosa, però ell era diferent d’una manera que feia que a ell aquestes galeres no li haguessin pesat pas gaire, com a mínim no tant com pesarien a un noi integrat a la societat. M’adono que no podria agafar un noi o noia amb uns amics i una vida social i condemnar-lo a estar al meu costat, jo que no tinc pràcticament amics ni vida social. L’Anicet era prou estrany perquè això no tingués importància. Però les altres persones que he conegut susceptibles de ser la meva parella... bé, totes eren persones normals en el millor sentit del terme, que venien de famílies unides i felices, que tenien amics de debò, amb una feina i unes il·lusions de “persona normal”. Sé que, si em relacionés amb una persona d’aquestes característiques, jo, que tinc una malaltia mental i visc pràcticament reclosa a casa, aquesta persona hi hauria moltes coses de mi que no comprendria i que acabarien pesant massa. Res que l’amor no pugui superar, em direu. Però, una cosa és l’amor i l’altra l’atracció. D’acord que d’una atracció inicial en pot nèixer l’amor de debò, però... tothom sap lo difícil que és això. És pràcticament com un miracle. Jo tinc un projecte de vida en solitari, en principi. Bueno, ni en principi ni en final, el tinc. Podria tenir “amants”, aventuretes, però això no quadra amb el meu temperament. Si em relacionés amb algú voldria que la relació fos ferma, que hi hagués amor de debò. I precisament el que no vull és una relació de debò que lligui a una “persona normal” a la meva bogeria. Es a dir que, encara que sentís una atracció per una persona que sé que se sent atreta per mi, m’abstindria d’anar més enllà. Però costa tant explicar això a algú que et mira amb aquell entusiasme! Si no li vull seguir el joc corro el risc de trencar la cuberteria. Aquestes coses sempre acaben amb la persona en qüestió ferida odiant-me a mort i que no em dirigeix mai més la paraula. Si com a mínim sabés com es fa per dir “m’agrades molt però no vull res amb tu”, i continuar tenint una relació fluida... Es que si no m’agradés ja no hi hauria cap problema! No caldria dir res. El problema és quan l’altra persona nota que també t’agrada i no entén perquè no... Es que me’n surto molt malament de les relacions humanes, però molt malament. Hauria portar un cartellet que digués: “perill, persona que segurament et farà mal”. O això o sortir molt menys de casa.

divendres, 2 d’abril de 2010

De poetes

Diu que en aquest país hi ha molts poetes que no són lectors de poesia... però és que, si n'has llegit una mica, de poesia, ja no t’atreveixes a dir que ets poeta així com així!

Si jo he escrit poemes? Entre nosaltres, ni n'he escrit ni ho tornaria a fer.

dijous, 1 d’abril de 2010

Un llibre seriós

Un lector se’m queixa amargament que es va comprar La crisis ninja, d’un tal Leopoldo, que no l’ha pogut acabar, i que se’n fa creus d’haver-se deixa’t enredar per un engendre així. Vol que li recomani urgentment, ara que ve Sant Jordi, un llibre seriós però comprensible que l’il·lumini sobre la crisi. Bé, jo d’economia no hi entenc gaire, però de llibres sí que hi entenc una mica, o sigui que puc recomanar-li alguna coseta. Fa més o menys mig any vaig llegir El hombre que cambió su casa por un tulipán (està traduït al català com L’home que va canviar casa seva per una tulipa, pels maniàtics, perquè jo, llegir en català llibres de versió original en castellà, la veritat...), i l’ha escrit Fernando Trías de Bes. Doncs aquest llibre parla de les bombolles econòmiques, com per exemple va ser la bombolla immobiliària que va fer esclatar la nostra crisi. Ho fa de manera entenedora i comprensible per algú que no tingui coneixements d’economia, és lleuger i amè, i a més molt seriós i explica molt bé “la veritat” del que hi ha darrera d’algunes operacions especulatives. Es tracta d’un llibre molt ben estructurat. Està escrit per una persona que, no només en sap molt del tema, sinó que a més hi ha reflexionat. El llibre té un to lleugerament moralitzant, i a mi no m'agrada gaire la moralina, però vaja, si no sou especuladors això no us farà pas sentir malament. Al final veus que l’ha de tenir, aquest to. I a més, un llibre com aquest ens pot ajudar a no ser enganyats per la nostra pròpia cobdícia en un futur. En definitiva, jo crec que és un llibre molt recomanable, que tinc intenció de rellegir. I deixeu les “crisis ninja” pels lectors ninja... (o sigui, pels que són immunes al mal que pot fer un mal llibre).