De cartellets

A molta gent li costa d’entendre que no vulgui tenir parella ni fills. I es clar que en voldria si no tingués una malaltia i tot fos diferent. Però lligar-me amb algú seria condemnar-lo a galeres a cadena perpètua. Amb l’Anicet no ho pensava això, l’hagués condemnat a galeres de manera molt gustosa, però ell era diferent d’una manera que feia que a ell aquestes galeres no li haguessin pesat pas gaire, com a mínim no tant com pesarien a un noi integrat a la societat. M’adono que no podria agafar un noi o noia amb uns amics i una vida social i condemnar-lo a estar al meu costat, jo que no tinc pràcticament amics ni vida social. L’Anicet era prou estrany perquè això no tingués importància. Però les altres persones que he conegut susceptibles de ser la meva parella... bé, totes eren persones normals en el millor sentit del terme, que venien de famílies unides i felices, que tenien amics de debò, amb una feina i unes il·lusions de “persona normal”. Sé que, si em relacionés amb una persona d’aquestes característiques, jo, que tinc una malaltia mental i visc pràcticament reclosa a casa, aquesta persona hi hauria moltes coses de mi que no comprendria i que acabarien pesant massa. Res que l’amor no pugui superar, em direu. Però, una cosa és l’amor i l’altra l’atracció. D’acord que d’una atracció inicial en pot nèixer l’amor de debò, però... tothom sap lo difícil que és això. És pràcticament com un miracle. Jo tinc un projecte de vida en solitari, en principi. Bueno, ni en principi ni en final, el tinc. Podria tenir “amants”, aventuretes, però això no quadra amb el meu temperament. Si em relacionés amb algú voldria que la relació fos ferma, que hi hagués amor de debò. I precisament el que no vull és una relació de debò que lligui a una “persona normal” a la meva bogeria. Es a dir que, encara que sentís una atracció per una persona que sé que se sent atreta per mi, m’abstindria d’anar més enllà. Però costa tant explicar això a algú que et mira amb aquell entusiasme! Si no li vull seguir el joc corro el risc de trencar la cuberteria. Aquestes coses sempre acaben amb la persona en qüestió ferida odiant-me a mort i que no em dirigeix mai més la paraula. Si com a mínim sabés com es fa per dir “m’agrades molt però no vull res amb tu”, i continuar tenint una relació fluida... Es que si no m’agradés ja no hi hauria cap problema! No caldria dir res. El problema és quan l’altra persona nota que també t’agrada i no entén perquè no... Es que me’n surto molt malament de les relacions humanes, però molt malament. Hauria portar un cartellet que digués: “perill, persona que segurament et farà mal”. O això o sortir molt menys de casa.