dijous, 26 de febrer de 2015

Ordre i concert

L’altre dia deia que els posts s’han d’ordenar “per ordre cronològic”. Si algú es llegeix el blog, veurà que ni les imatges, ni les anècdotes ni els records estan ordenats per ordre cronològic... Més aviat el blog (els posts), serien un desordre de calaix de sastre... Què és el que s’ordena per ordre cronològic, doncs?: L’estructura interna de cada post! Això és el que vull dir quan dic que els posts s’han d’ordenar per ordre cronològic. El que s’ha d’ordenar és la manera d’expressar-ho en cada post individual.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Desesperació existencial

«Els existencialistes diuen que estan absolutament desesperats... però continuen escrivint! »


(frase recordada de sobte)

dimarts, 24 de febrer de 2015

La capacitat de produir ocurrències

Quan no se m’acudeix res, on haig d’anar a buscar un post? On he trobat els meus posts?

A la imaginació, a la fantasia, a la memòria... Una imatge, una anècdota, un record... I explicat per ordre cronològic!

Auden deia que un és poeta perquè ha escrit poemes en el passat, però que mai sap si en tornarà a escriure cap més en el futur.... mai sap si aquell poema que acaba d’escriure serà el darrer...

El què es tradueix com: he escrit posts en el passat, però no sé si en podré escriure en el futur, si se me’n continuaran acudint... On he trobat els meus posts? De quin replec de la meva ment han emergit? A quina porta mental haig d’anar a trucar per produir un post nou?

Gran pregunta.


dilluns, 23 de febrer de 2015

Inseguretat

He llegit en una revista que les persones (les persones insegures, afegiria jo), ens pensem que els altres estan molt més pendents de nosaltres del que realment ho estan, i que ens podem pensar, per exemple, que tothom es fixa en aquella camiseta tan cridanera que portem, i que en realitat la majoria de la gent que ens veu amb aquella camiseta ni s’hi fixa, en la camiseta.

Amb els blogs (i les persones insegures), ens pot passar una cosa semblant. Ens sembla que com que tothom pot llegit els nostres posts (ui ui quina vergonya...), efectivament tothom ho fa. En canvi, a la realitat, els nostres posts són molt poc llegits, tan poc llegits que no caldria sentir-nos tímids o insegurs davant el darrer post que hem escrit perquè... realment l’ha llegit molt poca gent. I, a més, la poca gent que l’hagi llegit segurament també sápiguen que és sentir-se tímid o insegur davant un post propi...

* * *

L’excessiva dependència de l’aprovació dels altres és un tret juvenil... Una persona madura hauria de passar d’això i anar a la seva. Però això és més fàcil de dir que de fer, i a més, en el cas d’un treball, diguem-n’he artístic... Voleu dir que aquell qui escriu, balla o pinta acaba d’estar mai segur de comptar amb l’aprovació dels altres? Voleu dir que es pot arribar mai a ser una persona madura amb aquest constant exposar-se a la possibilitat d’una crítica? L’equilibri és difícil.

divendres, 20 de febrer de 2015

Alone together (sols tots junts)

Tots coneixem la definició atribuïda a Stendhal sobre la novel·la: “La novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg del camí; allò que s’hi reflecteix és la vida”. Definició que ha fet molta fortuna, i que qui més qui menys ha parafrasejat.

Una vegada una escriptora deia que, durant molt temps, quan pensava en això del mirall al llarg del camí, sentia com un entusiasme, alguna cosa que la impulsava a imaginar, com un aroma que hagués de produir una novel·la excepcional. Però, havia passat el temps, i mai s’havia assegut a escriure en el moment de l’entusiasme: simplement havia estat una imatge que quan hi pensava la reconfortava, però que a l’hora de la veritat la potencia de l’evocació no li havia fet produir res valuós, res d’aquella novel·la excepcional que havia de passar a la història. I que ho havia anat oblidant.

* * *

Jo, en aquest mirall que té l’escriptor on s’hi reflecteix la vida, una vegada vaig veure-hi reflectit a una persona (una dona entre jove i mitjana edat, molt temps i recursos gastats en l’aspecte, el vestuari i els complements – només en la imatge). Era en una botiga de mòbils renovant el mòbil, i li deia a la dependenta que el volia només per parlar, parlar i parlar... El to i l’actitud amb què ho deia feia pensar que, si no era per telèfon, no l’escoltaria ningú. Però ella parlava, parlava i parlava (fins i tot amb desesperació), i encara no s’havia adonat que en el fons no l’escoltava ningú: tenia el mòbil!

Em va sembla una imatge molt colpidora de la solitud: d’algú que no té necessitats materials però que no s’adona que existeixen les carències espirituals...

Era sobre això que jo volia escriure.

* * *

Ha passat molt temps i he anat oblidant aquell reflex d’algú que està tan sol que es menja el mòbil, en la cataracta dels mòbils de darrera generació que gairebé tothom devora, i on tothom queda enxampat i desapareix rera la boira, pensant-se que estant connectats a algú o alguna cosa. Aquest tampoc se n’han adonat, encara.

* * *

Jo volia escriure sobre allò, però la solitud és un tema massa complex per afusellar-lo en un simple post. Ara, a diferència d’altres temes, la solitud no perd mai el seu poder evocador... La solitud no s’oblida.



dijous, 19 de febrer de 2015

Comentar llibres

Per comentar llibres d’assaig em manquen referents; em manca bagatge intel·lectual, una base filosòfica sòlida.

Comentar llibres de poemes és endimoniadament difícil sense fer posts intercanviables...

El comentari de novel·les, en canvi, és molt més agraït, perquè en una novel·la sempre hi ha uns personatges dels que comentar la psicologia, i opinar sobre la vida i la manera de ser dels altres sempre ha estat un esport a l’abast de tothom...

dimecres, 18 de febrer de 2015

Tenir cura de la salut i de la solitud

«La persona que aprende a cuidar de su salud refleja un grado de madurez y desarrollo personal. Para una persona que padece de un trastorno esquizofrénico es muy importante que desarrolle un especial deseo de cuidar su cuerpo y su salud. Cuidar su peso, la piel, la salud del cabello, de los dientes, comer sano y mantenerse fuerte y ágil son actitudes que demuestran una sana autoestima y una capacidad de disfrutar de la vida a pesar de otras limitaciones que uno tenga.»

«Es aconsejable controlar la ingesta de alimentos a fin de evitar el sobrepeso. Los principales alimentos a restrigir son los ricos en grasas y los que aportan calorías “malas” (alcohol y dulces). Por el contrario, los alimentos ricos en carbohidratos complejos, como cereales, verduras, hortalizas, frutas frescas, debe aumentarse su ingesta con el fin de garantizar suficientes agentes antioxidantes naturales que favorezcan la desintoxicación neuronal. Se debe dar preferencia a la ingesta de pescado frente a la carne para favorecer el funcionamiento cerebral.»

«Nuestro cuerpo está diseñado para el esfuerzo físico. Mantenerse sano pasa necesariamente por tener actividad física. La tasa de enfermedades y de mortalidad es claramente menor en las personas que mantienen un mayor gasto calórico y con mejor forma física. Las personas que gastan más calorías en su trabajo, en su ocio o tiempo libre tienen una incidencia de enfermedades menor.»

* * *            

«Las personas con enfermedades mentales no tienen una buena opinión de sí mismos.»

«Estas personas pueden fallar en expresar empatía o en interpretar situaciones interpersonales e identificar la expresión emocional de sus interlocutores. Su aislamiento social, su falta de motivación y su tremenda ansiedad ante el contacto social, les puede llevar a una pérdida de habilidades sociales.»

«Una característica de esta enfermedad es la especial sensibilidad y ansiedad que experimentan las personas afectadas ante los contactos sociales. Lo que unido a su falta de habilidad para el trato social y su despreocupación por cultivar amistades y afectos con otros, lo llevan a una vida aislada.»

Como afrontar la esquizofrenia

AA.VV. - FEAFES

dimarts, 17 de febrer de 2015

Objecte llibre

M’assec a llegir a la mateixa taula en què normalment em connecto a internet amb l’ordinador; l’ordinador és en un altre lloc. De seguida em fixo en què el llibre ha quedat envoltat per tots els cables que normalment haig de connectar a l’ordinador, i que ara, amb el llibre, no cal connectar. Per fer que l’ordinador funcioni i faci molt d’entre tot el què pot fer necessito gairebé mitja dotzena de cables... Per esprémer tot el suc al llibre no en necessito cap...

Ja ho sé, el mòbils i les tauletes –no estic gaire al dia de la tecnologia-, potser tampoc necessiten tants cables; el llibre no en necessita cap... I no en necessitarà mai cap.

* * *


Ja sé què em direu: “Ai, aquest fetitxistes de l’objecte llibre!”. Però és així.

dimarts, 10 de febrer de 2015

Escriure i publicar ara

Abans, ser un escriptor no publicat era més difícil que no pas ara. Ara sempre et pots fer blocaire, i demostrar què efectivament escrius, i com ho fas. Abans tot era molt més complicat, i el fet de tenir la certesa que no et llegiria ningú sempre et provocava un cert desànim, encara que es continués escrivint. Abans t’havies de fer pesat amb els parents, amics, coneguts i saludats perquè et llegís algú... Ara, en un blog, potser et llegeix poca gent, però et llegeix algú – o com a mínim hi ha la possibilitat que et llegeixi algú-. És un canvi substancial, i no tan trivial com podria sembla a primera vista.

Ara, que tot ho tenim a un click de distancia, ja no ens recordem de com era l’escriptura (i la difusió de l’escriptura) quan no hi havia internet...


dilluns, 9 de febrer de 2015

El poder de l’acció

Sabeu a qui admiro? A les persones d’acció, aquelles que són realment capaces de fer coses reals al món real. La mena de persones que són capaces d’anar cap aquí, d’anar cap allà, de parlar amb aquest, i convèncer-lo, de parlar amb aquell altre, i convèncer-lo, i de fer que les coses passin i els passin. Molts metges, advocats, (i, em sap greu dir-ho – a aquest no els admiro!), polítics, (però també:), directors de cinema i teatre, cantants d’òpera... són així. Jo, somiatruites i fantasiosa com sóc, estic molt lluny de ser així, de poder fer això: de fer “que passin” i “em passin” coses reals al món real. Jo només escric.

diumenge, 8 de febrer de 2015

Com a teràpia

Escriure cada dia una estona, a la mateixa hora i al mateix lloc, en silenci, (i, encara que no fem públic el què escrivim), pot ajudar-nos  acceptar el nostre lloc al món, a acceptar el nostre món, i a trobar-nos i a acceptar-nos a nosaltres mateixos; ens pot ajudar a sentir-nos dignes de ser estimats; dia a dia, cada dia; i això malgrat la nostra mateixa fragilitat psíquica i la hostilitat del món.

dissabte, 7 de febrer de 2015

Llegir-ho tot: impossible!

Mai es pot llegir tot, però sí que sempre es pot llegir una mica d’entre tot el què val la pena.

divendres, 6 de febrer de 2015

L’hort i la lectura

Al final de L’hort dels cirerers, obra de teatre de Txékhov, hi ha un personatge que diu: “Llegirem llibres!”. I ho diu precisament a un altre personatge que ja sabem que llegir, llegir, no seria lo seu, precisament. (I amb això no estic fent cap filtració de l’argument o del final de l’obra; és un simple detall que no revela res sobre l’acció. – Ara, també podríem discutir si n’hi ha, o no n’hi ha, d’acció, en aquesta obra...-).

El què jo no entenc és en quin to ho diu l’autor. Ho diu perquè creu sincerament que la lectura pot millorar la vida de les persones? O és una ironia plena de pena envers els il·lusos que creuen que llegir llibres els millorarà alguna cosa, i que en realitat no és així? És una ironia envers aquells que es pensen que són cultes, i en realitat no ho són, i que es pensen que llegeixen, però en realitat no ho fan?

No acaba de quedar clar, però aquest entusiasta “Llegirem llibres!” forma part d’una mena de desig, somni o esperança d’una vida millor, una vida millor no només pels personatges de l’obra, o per Rússia, sinó per a tota la humanitat.

En l’obra aquest “Llegirem llibres!” se’ns presenta com una il·lusió, un ideal, que no se sap ben bé si es materialitzarà en la vida de cada dia d’aquest personatges tan... tan humans... i tan enfeinats a viure la seva vida, en comptes de perdre el temps llegint...

“Llegirem llibres!”

Tan de bo.

* * *

Llegir fa la vida millor? Llegir ens fa millors?

El que és segur és que ens pot fer més lliures, més alegres, i ens pot fer sentir-nos més acompanyats...


Llegir contra l’embriaguesa adormidora del vodka, de la tele. Llegir pot ser una evasió, però també un despertador: ens pot fer estar més alerta envers la realitat. Vosaltres creieu que hi podria haver alguna força en aquest món que no volgués que les persones (els ciutadans) estiguéssim “desperts”, “conscients”, “enganxats a la realitat sense necessitat d’intermediaris”? I creieu que podria ser que Txékhov ens volgués dir alguna cosa sobre això?

dimarts, 3 de febrer de 2015

L’abisme subtil

Escriuré una breu ressenya sobre Bajo el sol jaguar, un llibre que ajunta tres contes que Italo Calvino va escriure en diferents moments de la seva vida, i que tenen en comú l’estar dedicats cadascun a un dels sentits del cos humà. Els sentits representats en aquest contes són: l’olfacte, el gust, i l’oïda.

Els tres contes tenen en comú que són originalíssims, molt en la línia d’Italo Calvino, i combinen la fantasia amb la tendresa, encara que també, perquè no dir-ho, són un copsar l’abisme, allò que hi pugui haver més enllà de la vida, allò que cau al llindar de la condició humana, sense acabar de traspassar-ho. Segons com fan una mica de basarda, la sensació de mirar pel penya-segat, però no d’una manera grollera o sensacionalista, sinó que tot està presentat amb una delicadesa que fa que amb prou feines t’adonis d’allò terrible que en el fons està explicant. No són contes de por, ni d’inquietud, però sí que fan pensar una mica, i ens provoquen un calfred: una possibilitat de necrofília, una temptació de canibalisme, la més espaordidora de les aclaparadores de les solituds... (o com a mínim això em sembla haver entès en una primera lectura). Plàsticament, les imatges que convoquen són insuperables, terribles, però d’una manera subtilíssima.


A mi m’agrada molt aquest escriptor, i tot i que el gènere conte no m’acaba d’entusiasmar, Calvino sempre em reconcilia amb el que sigui que hagi escrit. Una vol ser escriptora somiant precisament algun dia crear una obra així, terrible i subtil.

diumenge, 1 de febrer de 2015

La història de la traducció al castellà del meu blog

Quan vaig decidir que escriuria (no que viuria de l’escriptura, sinó que escriuria), ja feia uns anyets que escrivia per mi mateixa (en català), però en decidir-me em va semblar que seria millor escriure en castellà; em semblava que “tindria més sortides”, tal i com es deia llavors.

Vaig escriure una novel·la (inacabada) fins i tot, en castellà, i vaig participar en un curset d’escriptura creativa presencial i en un per correspondència en castellà. Vaig estar escrivint en castellà uns quants anys, principalment per mi mateixa.

A començaments de la dècada passada vaig fer un curset d’escriptura creativa per internet en català i un altre en castellà. Llavors em vaig adonar que el català el començava a tenir rovellat, sobretot la ortografia, però que encara no era irreversible...

Al cap de poc, quan vaig crear el blog, no m’hi vaig pensar pas gaire: em va sortir crear-lo en català; tot i que per començar hi vaig publicar un parell de textos (dels tres de prova) en castellà, el blog era en català.

Em va semblar que un blog en català passaria més desapercebut, em feia una mica de basarda arribar a tenir uns lectors que em poguessin jutjar. Però en això em vaig equivocar completament: no només el blog en català no ha passat més desapercebut, sinó que ha estat sempre molt més llegit i comentat; el blog en català sempre ha estat molt més visible de la manera que a mi me feia tant por ser “visible”; encara que ambdós blogs han tingut sempre molt pocs lectors (llevat de quan tenir un blog es va posar de moda), el blog en castellà sempre n’ha tingut poquíssims. (Una salutació a tots els meus lectors, per cert!)

Per qui vaig crear aquesta rèplica del meu blog en castellà? Doncs primer per  mi, per no perdre el castellà, no volia que se’m rovellés com m’havia estat a punt de passar amb el català.

Al començament de l’any 2006, quan feia un mes que tenia el blog, un comentari d’una companya del grup de lectura de la Jane Austen em va fer adonar que elles no entenien el meu blog: la majoria eren sud-americanes. I va ser llavors que vaig pensar que podria ser una bona idea traduir-lo, perquè elles em poguessin llegir.

De seguida va ser evident que no només no em llegien, sinó que a més el meu blog no els interessava gens ni mica. Però com que la traducció ja estava endegada, i com deia aquell “es va veure que això era bo”, encara continua ara. Si pogués, també em traduiria a mi mateixa a l’anglès, però no en sé prou.


I, en referència a la dificultat de traduir-se a una mateixa, a mi el català i el castellà sempre m’han semblat la mateixa llengua, com a bones llengües romàniques que són; amb detalls, però la mateixa llengua. (I espero que ningú se m’enfadi per dir això...). Fer servir el català ha estat durant molts anys la única mena de lluita que s’ha permès, i això fa que de vegades es confongui l’ús de la llengua amb la reivindicació. Sense entrar en si jo reivindico o no reivindico, o en què en penso del bilingüisme, crec que fer servir tant el català com el castellà hauria d’entrar dins la normalitat.